Baronia de Cabacés, en copa...

Dissabte tenim dinar familiar al poble i com a destí vertical per a diumenge escollim el que hi queda més aprop, a uns 25 Km. Ja feia temps que teníem ganes de fer una visita a Cabacés, residència actual d'alguns maresmencs.

Ozzy a Jave el Tribut

Per una casualitat de la vida el destí va fer que escollíssim aquesta escola a l'hora que la revista Desnivel. Nosaltres per anar a escalar i ells per publicar un reportatge. La versió íntegra d'aquest la trobareu aquí.

Selene a Jave el Tribut

Fent cas dels consells dels locals i en especial veient la temperatura matinal (5ºC) decidim anar al sector dels Solans, on a més hi ha tota l'escala de dificultats. Una lleugera pujada de 30 minuts i ja hi som, de moment un lloc molt tranquil...

Postura Radicul a Esperançó

Com que ja no ens queda gaire imaginació ens dediquem a fer les vies que surten fotografiades a l'article de la revista, previ escalfament al sector de Can Pistraus.

La roca és força abrasiva i, en general, amb un forat més petit que el de Margalef. En aquest sector les vies són curtes amb un estil força similar al maresme power.

La recomanable República Patatera

A destacar pel seu tipus de roca la República Patatera, on després d'un passet de bloc hi trobem un camp de patates punxegudes. No havia escalat mai amb similar tipus de roca, té algunes semblances a algun punt de St. Llorenç del Munt, però aquí les patates són més arrodonides. Sols per aquesta via ja val la pena la pujada fins al sector. Segurament hi deuen haver més vies similars, però com que és la que vaig fer jo us la recomano...

Seguim sense imaginació, Esperorgàsmic

Sols em queda agraïr el tracte rebut a la gent del refugi de Cal Ferrer, al mig del poble de Cabacés, i recomanar una visita a aquesta zona d'escalada, de moment tranquil·la i agradable, i que duri!

Grandes vividores vol.1

No puc més que començar el post dedicant un vídeo a un dels dos grans vividors que formen el primer volum, mort recentment. Luis Aguilé, aka "es una lata el trabajar":



Dissabte em vaig decidir a portar a terme un vell projecte que tenia en ment. Fa anys, molts anys, parlant amb el mestre M. Millet, ens explicava que tenia unes vies per sota la Creu de St. Miquel (Setmana de terror, Escapa't que pica, etc.) que havia equipat amb un estil peculiar. Sortint de la reunió les primeres xapes estaven aprop, però conforme t'allunyaves de la reunió, la distància entre elles anava creixent, ja que cada cop era menys perillós una caiguda llarga.



Com es pot veure al vídeo de sobre, els mega-bous ja no posen aprop ni les primeres xapes, je, je, je... Però a mi em va agradar la idea i sempre havia volgut portar-la a la pràctica.


El primer era trobar un lloc prou alt com per no fer-se mal caient, i a l'hora que no fes emprenyar a ningú ("... que si la via no pega con el lugar ...", etc.). Havia de tenir roca bona, perquè si a sobre dels vuelos has de vigilar amb que no et peti res, ja és per a super homes (i no per un mindundi com jo).


El lloc escollit va ser el tram de paret que queda per sobre la via Perestroika a Les Gaites, a St. Llorenç del Munt. Per poder arribar-hi hi ha tres opcions: rapelar per dalt, fer la via Perestroika (7b+ i obra magna recentment reequipada), o bé fer un A2 (via de Les Gaites) de burils ronyosos.


Com que els camins per arribar-hi no són gaire fàcils, qui s'hi posi segur que no ho fa per error. Així s'eviten possibles accidents. Igual no la repeteix mai ningú, però això d'obrir vies és una qüestió personal i no per a vendre el producte (digueu-me egoista).


Em despenjo per comprovar si val la pena obrir la línia, marco estratègicament els emplaçaments pels bolts, de forma que mai piques amb res si caus, però cada cop més lluny. Òbviament no es pot comparar aquesta via amb cap de les esmentades abans, però cadascú té el grau que té...


Finalment munto una reunió per arribar justet a terra amb una corda de 70 metres i poso quatre bolts. Així neix la via Borís Nikolàievitx Ieltsin, la clara continuació de la Perestroika. Els primers metres tenen roca normaleta (vaig netejar les crostes perilloses) i després de la segona xapa, roca excel·lent i grau més baix... Dedicada al segon gran vividor d'aquest volum 1.

Totes les fotos són del Parias de la Roca.
Gràcies!

Aquest matí, amb la Selene, Podarcis, Imma i un servidor, hem anat a descobrir un dels sectors de la vall del Congost, prop de Tagamanent: el Sot de la Guillota (o del Torn).

Podarcis a Castell de Cartes

En molts llibres he sentit a parlar de que abans tothom començava a escalar per aquelles contrades, entre l'esmentat sot i especialment al Sot del Bac, més aprop del Figueró.

Justament ara estic llegint el llibre que va marcar l'inici de la novel·la modernista (naturalisme) a Catalunya, Els Sots Feréstecs, de Raimon Caselles i clarament inspirat en llocs de la zona visitada. Així que encara hi anava amb més ganes...

La via 9 del sector

Hem estat al primer sectoret de la zona, reequipat amb parabolts i de roca dolomítica, com tota la zona. El lloc és força solitari, molt ben acondicionat, en forma de balcó-solarium. Molt bones sensacions a l'arribar.

Podarcis a Fisureta

Ràpidament ens hem posat a fer les vies més assequibles del sector, per tal que la Selene pogués traure-li la pols als seus peus de gat. Com que són vies fàcils segueixen fissures i esperons, fent forma d'escales (Castell de Cartes i Diagonal+curset).

Via del sostre

Després ja ens hem posat en matèria, i en Podarcis ha fet Fisureta amb un final de grans cantells vegetals, és a dir per les arrels d'un arbre que penja de la part de dalt de la paret. És important dir que moltes reunions es troben situades dins de la lleixa cimera, per tant és important portar una baga llarga per evitar el fregament de la corda, si volem fer top rope.

Via del sostre

Jo m'he capficat amb una antiga línia d'artificial (Del Sostre) reforçada amb spits a distàncies old style en algun punt. Via molt bona de regletes i forats, però amb un pas força dur a l'última xapa. O no tinc el dia o el grau està com a mi m'agrada. Surt al tercer intent, guay!

Via del sostre

També fem la veïna Esquerda del Pi, potser la millor via de totes les que he fet i del sector. Una fissura bavaresa amb capritxoses formes coral·lines que deixa al Sr. Podarcis estenuat a la reunió de final de via, molt bona aquesta!

Podarcis a Esquerda del Pi

Però no podia marxar del sector sense abans fer l'única via que fa referència a l'esmentat llibre dels Sots Feréstecs, la via Roda-Soques. Regletes i foradets per una via curta i contundent, però com que aquesta està equipada amb bolts a distàncies prudencials se'm dóna millor que la via del sostre.

Per acabar la jornada anem a veure l'Agulla del Vidre, molt anomenada als llibres clàssics com a escola d'artificial. Té bona pinta, però les vies són de burí vell i en lliure es veuen de grau alt, potser caldrà menjar més sopes per tornar-hi...

Aigües Cristallines

Aigües cristallines les de la riera Castellnou de Moià, no puc més que recomanar-vos un bon banyet. El sabó ja va inclòs en el producte, bé no sé si era sabó tota aquella escuma que hi surava. Després del bany, una olor afruitada-porcina s'estendrà per tota la vostra magnitud corporal i fins hi tot podeu haver perdut algun que altre quilet, per corrosió...

Part fácil de Lambrusco

Però quin femer de riera!, és l'única cosa que no ens ha agradat de la primera visita a aquest sector, La Falsia de Moià.

Acabant Marquès de Riscal

A la web de Can Romu hi podreu trobar les ressenyes. Nosaltres havíem sentit comentaris de que les vies de la part dreta no valien gaire la pena, però a un servidor i a en Jortx, ens han semblat prou bones. Aquestes vies tenen el nom i el grau pintat a l'inici.

Pas difícil de Marquès de Riscal

Per escalfar hem optat per la via de més a l'esquerra de la placa, de nom Lambrusco. L'entrada no és del tot evident i força bloquera, però la part de dalt és un bon passeig sobre grans cantells i roca excel·lent.

Acabant Marquès de Riscal

No hi comptàvem, però el sector està fortament insolat al matí, i hem anat a buscar la mica d'ombra que quedava a la part dreta de la placa, al desplomat esperó Marquès de Riscal. La via comença amb grans cantells, però un cop dintre del diedre té un pas de petites preses i equilibri, que li dóna el grau proposat a la via. Ens ha agradat força.

S'acaben els passos durs d'Atxanta't
i comença la pila

Aprofitant encara la mica d'ombra hem fet la via del costat, Crestarosa (aquest sector va de vins, eh!), força més tècnica, en diedre i placa. I finalment la Sangre de Toro, fent una mica de neteja de l'esbarzer inicial. Aquesta via té un pas tècnic i llarg a la part de dalt. Ens ha semblat un pèl més fàcil del grau indicat al peu, però molt bona.

I els passos llargs...

Ja excesivament rescalfats (pel sol i per les vies fetes) hem anat a provar la línia recomanada de dins de la bauma. Es veuen unes línies brutals i de grau alt...

Nosaltres hem optat per la Atxanta't. En el millor intent he fet dos reposos, la via no té uns passos excesivament complicats, però donat el desplom cal tenir resistència física i ahir no tenia el cos per a gaires lamentacions, ja hi tornarem i segur que cau. Molt recomanable, a condició de tenir l'envergadura per fer algun que altre pas llarg (o molt bloqueig, clar!)

Circ-cric és palíndrom... que fuerte, que fuerte!

Aquest dissabte havia quedat per anar a escalar amb en Martí (aka Preky), el que va ser el meu mestre i company de corda en múltiples aventures verticals. Ara escalem poc junts, però un cop més s'ha demostrat que segueix sent el mestre.

Avui, en Preky ens ha fet un recital de bones maneres a en Jortx i a un servidor: pitonant amb una sola mà, apurant en lliure gairebé tota la via (sols ha descansat a la part final de la Circ-cric), i encara dient que havia estat sort, ja que els llargs xungos els havíem fet nosaltres, ja, ja, ja... quin paio!

Primer nou llarg de la Casas-Chani

Doncs la via escollida ha estat la integral recomanada al llibre de les "100 millors", formada per la Casas-Chani + Parera-Garcia + Circ-cric. Al blog de l'Ivan hi podeu trobar una altra visió de la via...

Sortida de la tercera reunió de la Casas-Chani

Els dos primers llargs són la nova versió de la Casa-Chani, equipats amb bolts. El primer és molt bo i força assequible. El segon surt en lliure, però la roca de la fissura vermella està una mica esquarterada. En Preky el fa sense parar-se i un servidor fa un A0 perquè encara no sap escalar sobre sorra...

Primer diedre de la Parera-Garcia

La segona reunió és a una gran savina que et deixa just a sota del pas de bloc de l'antic tercer llarg de la Chani, equipat amb un buril sense xapa i un altre amb xapa. Es pot saltar la reunió antiga i flanquejar tota la lleixa fins una altra reunió.

Travessa exposada de la Parera-Garcia

El quart llarg és un rostoll de tràmit per abandonar la Chani a la quarta reunió, i prosseguir pel diede immaculat (Ballart dixit) de la Parera-Garcia. La roca del diedre és força bona i es deixa equipar bé. A la part final hi trobarem un encastador abandonat i una sabina, que assegura un pas complicat per entrar a la lleixa.

Inici del diedre huevo

A la lleixa comença el xou. La ressenya original hi marca A2, però tenim referències de que no passa de 6b en lliure. En Preky clava un pitó a l'inici de les dificultats, deixa penjar els peus per sota la lleixa, caça un pitó fix i segueix en lliure, penjat del bloc precari, fins a la reunió (sabina prop de la Mas-Brullet).

Segur que no voleu sortir per la Mas-Brullet?

Com que el flanqueig fa baixada, en Jortx i un servidor templen els nervis, agafats al bloc precari i amb un pèndul considerable, tot i així surt en lliure (quin remei!, no hi ha on agafar-se...)

Inici del tram dur de la Circ-cric

En Jortx fa un petit llarg amb roca crunxi que ens deixa a peu del famós diedre huevo (algú sap el perquè d'aquest nom?). El diedre està molt equipat amb burils, que van perdent qualitat, tot i això té algun pas tonto cap al final. Jo he anat descansant als quatre primers burils, després com que ja no em feien el pes, ni els he tocat, val més no testejar-los... Al tram central del llarg cal un C3 per assegurar la sortida de la xemeneia i un altre C3 per assegurar l'entrada a la reunió.

Jortx començant la Circ-cric

En Preky el fa en lliure i en Jortx cau a l'últim buril, llàstima!

Fem el canvi de reunió i ja sols queden els 45 metres de la Circ-cric. Fissura impressionant i dura. Els camalots entren bé, però com que estàs en tensió perds la força posant-los. Dos burils a la part més dura fan que el cervell treballi millor... Reunió intermitja de dos burils, que ja no es fa servir.

Jortx entrant a la ex-primera reunió de la Circ-cric

La roca és molt curiosa, amb formes capritxoses, però el tram final del llarg és molt contundent. Equipat amb tres pitons i dos burils a la part final.

Al cim no trobem cap reunió i en Preky n'improvitza una com pot. Ràpels fins la canal de St. Jeroni i cervesetes a Sta. Cecilia.

Quant ens queda per aprendre, mestre!

Quien a buen kobold se arrima... buen oxímoron le cobija

Com ens agrada Canalda, és un lloc de paisatge espectacular i de vies per a tots els gustos. Personalment crec que és una escalada que em va molt bé: passos explosius per superar panxes i després a navegar...

Única imatge que es coneix del kobold canaldensis

Avui, a part de gaudir d'aquests al·licients, ens han convidat a casa del kobold que habita la paret de Canalda. S'agraeix la intenció, però hem fet tard a la cita, ja que no ens havia comentat que per arribar a casa seva s'havia de seguir un llarg camí. Com que no m'agradaria que cap més convidat arribés també tard a la cita, aquí us deixo el mapa que crec més encertat:


Aquest mapa és el que van fer els descobridors del camí per arribar a Can Kobold de Dalt, cap allí a l'octubre del 1990. Tot i que si voleu una informació més detallada, al blog de l'Edu, hi trobareu una altra versió del camí, però no sé si ell també va fer tard a la cita...

Ballart dixit a l'Extrem nº40 (1990)

"Però què és això d'un kobold?" es pot preguntar molta gent. Doncs per la gran xarxa hi trobem això: "... En la mitología germana, un kobold era un tipo de espíritu menor que habitaba en cuadras, cuevas y casas. Se dedicaba a las labores domésticas cuando sus dueños se ausentaban de la casa, es decir, iba a por agua, partía la leña, daba de comer al ganado, etc. A cambio de su trabajo exigía un poco de leche y los restos de comida, pero si al dueño de la casa se le olvidaba alimentarlo, se vengaba de ellos haciendo toda clase de maldades y pillerías..."

Primer llarg de la kobolds

Del camí d'accés a Can Kobold de Dalt podem dir que s'inicia per un diedre molt brut, que per sort no fa més de 10 metres. El pas complicat del primer llarg és la superació d'una panxa fissurada on els peus desapareixen, per mi és el pas més xungo de la via, però ben protegit amb una expansió i un bon pont de roca.

Xemeneia a l'inici del segon llarg

A la sortida de la primera reunió la roca no és gaire bona i costa xapar el primer bolt, després segueix una xemeneia un xic expo i ja entres al mar de pedra que forma aquest llarg, i és que vist des de la següent reunió semblen pròpiament les onades del mar. Llarg molt bo i amb les assegurances a lloc.

Jortx a la sortida de la segona reunió

El tercer llarg també ens ha agradat força, amb superació de panxes, destacant l'última on per destriar els cantells sòlids cal una mica de vista, però un cop trobats el pas és força assequible.

Navegant per l'espectacular quart llarg

El quart llarg és la cirereta del pastís, roca espectaular i una panxeta darrera l'altra, fins arribar a una curta travessa a dretes però amb espectacular bufetada en el cas d'errada. És qüestió d'anar tranquil, ja que els cantells són francs i la roca, com ja he dit, espectacular i sòlida.

¿Pero qué hace este tío? ¡Se ha vuelto loco! (APM)

Per acabar la via tenim un llarg curt (comor?). Sortint de la reunió esperàvem el pas més difícil de la via, però simplement és un passet d'un bidit i ràpidament agafes bons cantells, l'envergadura hi deu fer molt a l'hora de graduar, però el grau de les ressenyes actuals el trobo desfasat, tot i que com dic sempre, para grados, colores...

Jortx a la sortida de la quarta reunió

Des de l'última reunió sols cal pujar uns 3 metres de bosc per poder trucar a la porta del nostre amfitrió. Què no hi ha ningú?... buff! si és que ens hem estat 4h per recórrer el camí d'accés! Quina llàstima, ens quedem sense conèixer el kobold de Canalda.

I és que em sembla que l'últim cop que se'l va veure, estava molt emprenyat:

- Si els humans es trepitgen els uns als altres, què faran amb un pobre kobold?, millor no deixar-se veure gaire... no sigui que vingui l'home de la màquina sorollosa!

Els aperturistes posant el primer bolt de l'últim llarg
(i fent amics, je, je, je...)

Que llest que és el Kobold! Bona via, bon lloc i bona companyia...

Certificació... encara anem fent coses

Perros Callejeros, Ag. Jordi Solé Massip

Fredi-Picazo, Torre dels Aurons

K a No me judas Satanás, Punta dels Cavalls

Días de furia, Roca Gris

Tercer asalto, segundos fuera...
Who watch the watchmen?

Penúltim llarg de la Torre dels Aurons

Mi croll i jo a la millor via de les Gaites

Oju, peligru...

I és que flipo amb la foto:


I res, felicitar aquests dos especialistes de l'artifo precari, pel seu nivell i per la seva senzillesa!

Més info, aquí.