Sud Categòric Correctiu

Per motius familiars toca baixar cap a la Ribera d'Ebre, aprofitarem el viatge per matar uns quants projectes verticals que tenim per aquestes terres...

Vistes de Mora d'Ebre des del cim del Morral

El primer objectiu del dia es troba a la Mussara, volem escalfar una mica a la via Augusta per després atacar la via Daima, al sector Itaca. Aquesta via la vam rapelar quan vam fer la Rif i des de llavors sempre ens ha cridat molt l'atenció.

Primer llarg de la Daima

A l'arribar a la feixa de la via Augusta el vent fa volar part del material que acavem de traure de la motxil·la, això afegit a que el primer llarg és a l'ombra ens fa desisitir del primer objectiu (correctivo 1).

No passa res, anem directament a fer la Daima. A l'arribar veiem que la vegetació s'ha menjat la possible entrada a la primera reunió (veure foto superior). Per sort es pot pujar per la feixa i abastar la primera reunió. Hi posem una cinta ben llarga, rapelem i així podem fer el contundent i curt primer llarg, amb entrada senglar inclosa... (correctivo 2).

Rastafari, a la Mussara

El segon llarg ens dóna una bona patada, no és extremadament difícil però el tacte dels cantells roms és una mica estrany i els spits a la francesa, quan més a dalt més lluny... Com que la via és una passada, baixem de la segona reunió i ja hi tornarem quan el nostre nivell ens permeti gaudir-la, no ens interessa arribar dalt, ho volem fer bé... haurem d'anar molt a la Bimba! (correctivo 3).

Txop Suei, a la Mussara

Ja que hem pagat els peatges, aprofitem l'estada a una de les pioneres escoles de Prades per fer esportiva al sector Totxo d'en Tuc. Vies molt dures a vista, però a l'hora molt bones: foradets, placa, desplom de cantells grans, de cantells petits, de regletes, diedres... ja no recordava lo bo que era escalar per aquí...

Esqueixada Sniff, a la Mussara

A més també trobem gran part de les vies reequipades amb bolts. En el que queda del dia hem fet: Afrikan Reggae, Rastafari, Txop suei, Esqueixada Sniff, Menjadits, Angie i una línea infernal entre aquestes dues últimes (correctivo 4).

Menjadits, a la Mussara

Bon sopar al poble i després d'una improvitzada classe teòrica del "Mundo de la caza", ens anem a dormir ben cuits. Cal descansar que al dia següent tenim cita a la dura Tivissa.

Primer llarg de Slastic, Tivissa

La idea inicial era anar a la Roca del Migdia, pero l'ombra i el vent ens tornen a fer desisitir. Canviem l'objectiu pel Morral de Penya Roja, on a la dreta hi han un conjunt de línies no afectades per la restricció temporal. Ens decantem per la Slastic.

Primer llarg de Slastic, Tivissa

Tot i que a la guia hi consta com a via equipada, millor portar un joc complert de bicoins, i algun micro. El primer llarg va ascendint en diagonal a l'esquerra, molt aprop d'una via nova (bolts platejats).

Primer llarg de Slastic, Tivissa

A la slastic hi trobarem quatre spits, amb una entrada a la reunió força fina, de placa gris típica del lloc. Sota el triangle característic passarem de llarg una reunió amb dos bolts amb anella i tres metres a l'esquerra hi trobarem la nostra, reforçada amb un bolt i a peu d'un diedre.

Inici del segon llarg de Slastic, Tivissa

En Jortx comença el segon llarg, pel citat diedre (1 pitó), entra a una placa (spit) i després perdem el nord (la ressenya l'hem deixat al terra). En Jortx supera un petit desplom on troba un clau i després no veu cap xapa fins a 10 metres per sobre, si això li afegim una baga perduda per la canal del costat comencen els dubtes: "... però això no estava equipat?"

Segon llarg de Slastic, Tivissa

El diedre no és fàcil ni difícil, però força exposat (s'hi pot posar un micro). A l'arribar al terra descobrim que a la ressenya hi marquen uns pitons que ja no hi són... Un cop a la xapa, comença la part més espectacular del llarg, una placa molt fina equipada amb quatre expansions i un pont de roca (ignorar bolts a la dreta).

Últim llarg de Slastic, Tivissa

La reunió es fa a peu de l'últim diedre, molt maco de fer i equipat amb 3 pitons i un spit... vistes magnífiques de la Ribera des del cim (correctivo 5). Quines grans terres i quant per aprendre...

Post dedicat a un dels altres grans jefes dels Ports, que ens ha deixat darrerament...

Lo hago exclusivamente porque puedo...

... y con el chicle en la boca, más!

No, no és que ens hàgim tornat uns sobrats, és que ahir va ser una jornada marcada per aquest còmic senyor barceloní. ¿Qué es la escalada para ti?, es mi vida...


Avui volia parlar "del eterno romanticismo de un alpinista o de como evoluciona el hombre" ((C) Llop - Ponce), i en especial del cas de les ressenyes de la cara est de la Filigrana (Agulles). Sempre m'ha fet gràcia l'evolució que han patit aquestes... i això que no tinc accés a les originals, je, je, je...

Ja sabeu que, des de fa un temps, no parlo mai de graus en aquest blog, però avui els faré servir per comentar el tema que m'ocupa. Si ens fixem en la imatge superior, es poden comparar tres ressenyes de la via Original de la Filigrana. A l'esquerra la del primer llibre del Picazo (1990), al mig la d'en Vicenç Roig (1991) i a la dreta la del segon llibre del Picazo (1995, crec).

Jortx al segon llarg de la Ratafia

A la primera ressenya, el llarg de la via Original (1) està graduat de V, VI i sembla que passi uns metres a la dreta del característic forat de meitat del llarg. A la segona ressenya, el llarg en qüestió (3) ja està graduat de VI- i encara passa més lluny de la baumeta. El millor és que a l'última ressenya, la via ha mutat, ha passat a ser VI+, a anar directe a la baumeta i amb dos spits... Quines coses té l'evolució o el romanticisme, per a uns bones i per altres dolentes...

El primer sikat montserratí

Deixant de banda tot el tema anterior, a mi el que m'interessava era poder veure el primer sikat de Montserrat, és a dir el clau que en Mas, Busquets i Balaguer van cimentar a tres metres de la reunió per tal de poder passar sense matar-se. Suposo que ells un cop arribats a la baumeta van sortir cap a l'aresta (actual via Normal), i els spits que surten rectes són una variant oberta posteriorment. Igualment, aquest trio es mereix la meva total admiració, ja que el tram del clau cimentat a la baumeta és molt difícil i resta net (hi ha un buril eliminat que algú deuria afegir més tard...)

Encarant el tram difícil de la via Original

És evident que sent un sikador compulsiu, aquesta via l'havia de fer, per retre homenatge als meus ancestres, je, je, je... Ens plantem a mig matí al peu de la via Ratafia, en Jortx, el Rooque i l'Albertako. Els dos primers llargs tenen uns quants burils i són de placa montserratina, es complementen bé amb els aliens. Igual que en Llembresku, optem per fer la segona reunió a la savina de sota el mur final.

Rooque acabant la via Normal

El llarg en qüestió s'inicia amb un tram vertical de bolos una mica arrodonits fins poder xapar el mític clau cimentat (vigilar el factor 2). La sortida fins la baumeta és una típica placa montserratina de petites preses on millor no caure. Com que personalment el clau no m'inspira gaire confiança el tram surt tot en lliure (més val!). De la baumeta sortim per terreny més fàcil seguint la línia de spits que porta fins al cim.

En Rooque i l'Albertako opten per sortir per la també fina via Normal.


Com que el sol encara escalfa, en Jortx i un servidor, decidim anar a fer la Montoya - Picazo (3) a la Ag. dels Ossos, de la que fa anys em vaig baixar. En Jortx fa el primer llarg, superant el flanqueig que a mi em va tumbar fa 6 anys. És un tram de 3 metres on s'ha de pujar en diagonal mitjançant tres grans còdols de marbre, que rellisquen.

Acabant el primer llarg de la Montoya - Picazo

El segon llarg (la reunió intermitja no cal fer-la) és una agraïda rampa de bona roca fins al cim. La via compta amb dos burils i dos bolts al primer llarg i dos bolts i un burí al segon. Recomanable i ràpida, roca excel·lent.


Dimecres passat també vam patir una casuística estranya, digna de menció. L'objectiu era tibar una mica al Mirador de Calders. A les 11h passava amb el cotxe per Moià sota una lleugera nevada, a les 13h fèiem la foto de sota, on estàvem en màniga curta fins i tot a peu de via: "... del eterno romanticismo del sol o de como evoluciona el tiempo..."

Si plou no mulla, Mirador - Calders

Pena, penita, pena...

Pena, penita, pena, como rezaba la Faraona, és el que hem fet nosaltres avui a St. Benet. La idea inicial era practicar una mica la placa montserratina per a futurs projectes i per això havíem escollit el contrafort de la Prenyada.

Primer llarg de l'Adictes a la Luxuria

Un cop a la canal que forma el peu de via ja hem vist que el pla inicial de fer tres llargs era inviable, així que hem fet un primer llarg i descartant de nou El Enanito Copulador... hem tornat a baixar al MacCana i voltants.

No passa res, al Manolito

Allí fem la No passa res, una via super concentrada en un bidit pinçat i la resta força assequible, però seguim sense escalfar, què hi farem, avui no és el dia.... tampoc!

Brutus, al Manolito

Provo la Brutus amb un primer intent força satisfactori, tot el contrari dels dos següents. En Jortx fa un mig pegue a la Pilón i decideix que fa massa fred i no hi ha forma d'escalfar. Al final arrepleguem els trastos i anem al que nosaltres pensem que deu ser el totxo Calimocho.

Totxo de les Tres Maries

Tot amb xapa inox de la FEEC, les ressenyes més o menys ens quadren (fins i tot ens imaginem per on va una via de l'Alsina que va obrir en solo... que innocents!). Al començar a pujar el que no ens quadra són els graus... això està una mica regalat, no?

Bé, al mirar la guia a casa veig que hem estat a un totxo que no hi apareix, Més tard m'informen que és el Totxo de les Tres Maries. Està a l'esquerra del Mungry Monk Rock. Hem fet totes les vies (5) i les dues de la dreta són les que hem trobat més dures, força maques totes, de forats i rampa a dalt.

Un dia fluix, però no farem post sols dels dies que es triomfa, no?

Jurgen, BootsMan, Caramelles i el Sr. Conde en busca del tacto perdido

Després de descartar una freda jornada de via llarga, se'ns posa entre las cejas anar a St. Benet a fer l'Enanito Copulador y sus espermatozoides incontrolados, i creient-nos que donarem el golpe comencem la pujada per la canal del Pou del Gat, tot nyigo-nyago.


Sols començar ja hi ha força neu acumulada, però nosaltres arriba va! Sort que avui amb en Jortx i en Preky portem un veritable poker d'asos.

Sortida de la canal del Pou del Gat

Quan arribem al peu de la Trumfa, més que molls, allò és si més no sorprendente, ja que esperàvem que el desplom hagués protegit el peu de via de la neu, però és una catifa blanca. En Preky, que és mas duro que el pecho de un enano, diu que munta l'objectiu del dia, nosaltres no diem ni mu i ens dediquem a intentar entrar en calor com sigui. La millor teràpia és riure...

L'enanito copulador...

La cosa queda en dos intents en top rope per comprovar que si ja la recordàvem dura, de fa 10 anys quan la vam provar, a 0ºC encara ho és més, i aprofitant una ullada de sol decidim seguir amb la nostra sesión contínua al Mac-Cana.

Preky a l'inici de l'Enanito copulador...

En tota la vall no es veu ningú escalant, a part d'una cordada de brutus que deuen fer dry tooling al Gorro Frigi.

Jortx a Sincornysiti

Un cop arribats allí fem la Malditas Dolomitas, que avui sembla un setè i fem el que podem amb la Sincronysiti. Jo no l'havia feta mai i amb top rope surt a la primera, però als dos intents des de baix el fred (perry) ja s'ha apoderat d'un servidor i em planto davant del buril final sense notar res del que hi ha més enllà dels canells.

Preky a As de Bastus

Mentrestant en Jortx també la prova i en Preky munta l'As de Bastus, al Mungry Monk Rock.

El sol s'amaga darrere els Gorros i comença el vendaval, ràpidament pleguem i iniciem el descens cap al monestir. La baixada és digna de gravar en vídeo: les escales tenen dos centímetres de gel i baixem agafats a la barana rotllo geriàtric, a excepció del Jortx que porta les úniques botes que no rellisquen...

Sincronysiti ...

A la pròxima nevada a Can Jorba...

Borrasca suena a vasco...

No puc començar el primer post de l'any sense penjar un petit tall del programa Polònia que, ja fa uns anyets, ens va impressionar. I és que tot el post té molt a veure amb el vídeo:

Primer de tot, la borrasca que havia de passar avui i que a hores d'ara encara no ha arribat, ens ha permès gaudir d'un matí de sol al sector del Cargolaire, a Calders. Amb una tranquil·litat que contrasta amb la saturada bauma del sector vertedero.

Nose, al Cargolaire

Per escalfar hem optat per una bonica fissura situada a l'esquerra de la gran bauma del sector, la Nose. I acte seguit per la Crostó de roca. Tant una com l'altra m'han semblat molt bones, tot i la roca curiosa dels inicis.

Crostó de Roca, al Cargolaire

L'objectiu del dia era la gran via Aznar mort (però llavors no tindrem home del temps?). Em surt tota l'entrada al flash però se m'atraganta l'últim xapatge. Al següent intent em passa exactament el mateix.

Xapatge complicat a l'Aznar Mort

Mentrestant, el Jortx, que es deu avorrir, fa la via tres vegades amb la corda per dalt, i com no podia ser d'una altra manera, a l'intent per baix encadena com un bou. Al tercer intent també la puc encadenar jo i marxem cadascú als seus projectes secundaris. En Jortx a l'Esperó Bufó i jo a la Kaixo. Tant un com l'altre les deixem amb una parada als dos intents que fem, i és que comencem a sentir-nos fakirs amb la pell dels dits. Destacar que a la Kaixo ha petat un cantell entre la segona i tercera xapa, cosa que obliga a fer un pas més llarg.

Com que no tenim fotos de la Bastardo
poso aquesta relíquia.
(C) Guia del Toni Jiménez

El 31 de desembre, fent d'homes dels nassos, vam pujar a St. Benet, ja que el Jortx volia matar la Bastardo, cosa que evidentment va fer ràpidament. Jo vaig fer la Gran Orgia al Totxo del Paco i vaig flipar amb l'entrada de la Mu (del M. Scheel, quin crack!).

I per acabar, aprofitant l'actitud del sr. del vídeo inicial, us volia parlar dels darreres des-reequipaments per terres maresmenques. Fa uns mesos vaig descobrir que un petit sector pròxim a Cabrera de Mar havia estat completament "netejat". Al meu parer sols hi havia una via bona entre les 12 del sector, però és llàstima per la feina que havien fet els seus equipadors. En aquest cas sols hi havia 6 ó 7 xapes meves (que agrairia al sr. des-reequipador que me les tornés).

Per acabar l'any m'arriba una altra noticia d'un altre des-reequipament, en aquest cas a l'Agulla de Cèllecs, on s'han desequipat algunes línies d'artificial (sols una d'elles trepitjava una línia vella!) i s'han adreçat vies, equipant amb bolts fissures netes.

La veritat és que després de rebre acusacions d'haver sikat totes les pedres existents al Maresme, el tema m'ha relliscat força i no vull entrar a fer cap valoració moral, però em sap greu que no s'hagi seguit un protocol, que al meu entendre, és de sentit comú:

1. Parlar amb els aperturistes i arribar a l'entesa.
2. Si finalment s'ha de desequipar, fem-ho bé! No costa tant enfonsar els bolts o tallar-los, però deixar els espàrrecs a l'aire és una cagada. Idem amb petar els químics a cops i deixar les punxes a l'aire.
   

Apa!, a gaudir de la borrasca!

No siguis Xavi Masdeu...

Versió botiflera de Llunàtics (Skatalà)

La de veritat aquí

Feia temps que teníem ganes de pujar a St. Benet a matar un projecte pendent, així que diumenge passat ens vam decidir a fer-ho.

Semen de perro viejo

No vam encertar gaire el dia, així que sols ens va donar temps d'escalar al Tocho del Nacho, amb les magnífiques línies de Semen de perro viejo i Mastúrbate en el metro, méate en la acera (noms irreverents de l'època).

En breu vam haver de sortir corrents per la nevada incipient que va començar a caure, llàstima de malaguanyada pujada per la canal del Gat! Però volveremos!

Durant la setmana una escapadeta gèlida a Calders, on ens trobem un bon grapat de berguedans. Tot i el fred, podem fer algunes bones línies, com Bèstia Parda, la Tinya, Gitano de Balaguer o Ànsia per pujar.

Ànsia per pujar
(feina pendent per encadenar)

Com ja vam prometre, el dissabte tornem a pujar a St. Benet, aquesta vegada amb una temperatura de -3ºC al monestir, però amb un bon sol, que ens acompanya una altra vegada al Tocho del Nacho, on fem totes les vies per escalfar (Al loro amb el 6b+!)

Bon solet al Tocho del Nacho

Amb els tendons al punt, baixem cap a l'Agulla del Pas de la Burra, on afinem les forces amb la via de l'esquerra del tot (no sé el nom). Una petita obra d'art que al pas difícil combina monodits, bidits i bons cantells... molt guapa!

Via de l'esquerra del Pas de la Burra

I cadascú als seus projectes! En Jortx amb la Bastardo i jo a la Poker d'Asos. Tot molt bé fins que la Gorra Marinera ens traeix i amaga el sol, maldición! Escalada a 0ºC ...

Jortx provant els primers passos de la Bastardo

Poso una cinta ben llarga al tercer bolt de la Poker d'Asos i al primer intent del dia me l'emporto al sac. En Jortx té menys sort i a l'intent bo a la Bastardo la temperatura li congela els dits i s'ha de penjar sense notar les preses... Cap problema, el pròxim dia se l'emporta...

Per cert, avui he descobert que també els Decibelios es van apuntar al carro de dedicar cançons a l'ambient alternatiu benedictí, una petita joia...

Aquesta no és d'escalada...

Hi ha gent a la que fa temps (o molt de temps) que no veus, però et segueixes sentint aprop. Un petit homenatge a tots els que han fet que siguem el que som!

La baska que más kaska

Mari Carmen y sus muñecos

Oh! Grigri, te alabamos...

MiquelAngelo y MonoLiso

Neo!, debes elegir una de las pastillas...

Arena Party (Sala Madre)

Por Dios!, no les dejeis cantar más!!

Moda punk en Galerías... muy punk!

Como Camarón!

El maromo de las RayBan

Danza Vertical

Pantrocrator

El increible ataque de los hombres rana!

Pedro, Sílvia, Erni, Martí, Vidi, Richi, Jordi, Quico, Xarli, Isa, Ivan, Marquitus i a tots els que em deixo al tinter...