Propaganda...

Avui us vull fer una petita recomanació. Ja sabeu que això és molt personal, però és que aquesta línia em té el cor robat (i és que un dèbil com jo s'ha d'acontentar amb aquestes petites joies)...

(C) Miquel Pérez i Pep Vila

La via en qüestió és la Bavaresa, als Cingles del Folló. Oberta al 1984, i actualment amb algun que altre spit renovat (trobareu més informació a la guia d'Osona del M. Pérez i el P. Vila). Ara farà gairebé 3 mesos hi vaig anar amb en Jortx i com es diu vulgarment:"... nos comimos los mocos...", però la línia ja em va tocar la fibra sensible, je, je, je...

Entrant a la via

Per "causas ajenas a la empresa", avui hi he tornat sol a veure si la podia fer en lliure. I ha sonat la flauta, tot i una bona dosi de por. La via comença per una gran llastra de roca peculiar, per on va el primer llarg, de no més de 10 metres. Compta amb un vell pitó però el camalot del 4 entra en qualsevol punt. Tot i que la via no deu tenir més de 60 metres, seria un pecat no fer reunió en una bona lleixa com la del final del primer llarg.

Primera reunió

El segon llarg és la gràcia de la via. Comença per una bona bavaresa que cada cop és més fina i quan sembla que s'hagi de trencar la deixem per flanquejar a l'esquerra, un camalot del 3 pot ajudar ja que hi ha un tac de fusta una mica vellet. Per mi aquí hi ha el pas clau, un canvi de paret amb bons peus però sense mans, pur equilibri sobre roca ja molt bona... adrenalina!

Diedre final

Descansem el coco una mica abans d'agafar una fissureta de dits molt maca. Aquesta acaba rematada per un sostre a l'estil Calders, peus volats i grans cantells. Un cop superat es pot descansar sobre aquest, perquè el que queda no és complicat però cal estar atent...

Encarant la placa cimera

Un diedre que en 5 metres ens deixa sota la placa final, on cal vigilar amb els grans blocs de pedra que hi donen entrada. Roca espectacular que ens porta al cim de la paret i a la reunió, reforçada amb un bolt. Tot aquest llarg compta amb molts spits i dos pitons.

Una mica de tot en 4o metres. Feu-la, que és molt bona!

Il pericolo #1...

Jornada improvisada la d'ahir, i vist els resultats n'haurem d'improvisar més. A última hora de divendres quedo amb en Preky i decidim pujar a St. Benet al dia següent, però sense cap objectiu concret... Ens deixarem portar per les roques.

Eriador al Pito del Sereno
(foto de fa uns dies)

Pujant pel Pou del Gat suem com a porcs i és que fa força calor, de fet vam tenir un bon sol fins al migdia. Quan passem per davant de Trinitats recordem temps passats amb l'Oportunista, un gran triomf d'en Preky a vista.

Al veure la placa del Sereno decidim començar per aquí. Ja fa uns dies vaig estar-hi amb en Jortx i ens va agradar força el sector. En Preky vol començar per una de les vies "fàcils" de l'Endika, cosa que ja garanteix que serà de tot menys fàcil. Patint una mica acaba Estramoni i decideix arrodonir la jugada pujant al Pito del Sereno per la Normal.

Jo escalfo d'un forma més estàndard a Eriador...

Pocasolta al Sereno

(foto de fa uns dies)

Ens passem a la part esquerra i fem Gemidos de Placer d'en Pany i en Boter. Molt bona, de forats i passos llargs, a destacar que en Preky la fa al flash. Animat per l'èxit s'atreveix amb la veïna Poca solta. Jo ja l'he avisat que té un regust de via contundent important... No li surt però baixa molt content amb els passos... ja té una excusa per tornar-hi.

Pringant a la Trumfa

(foto de fa uns dies)

Aprofitant que estem aprop, proposo millorar l'última actuació a la Trumfa, on ens vam congelar provant El Enanito Copulador i sus espermatozoides incotrolados (veure fotos). Al primer intent, després de sortir de les dificultats decideixo fer un llançament a la cinta en lloc de al cantell que tocava, je, je, je... I és que les "preses de colors" són molt bones!

Al segon intent surt i ja tenim una altra via al sac, aquest cop amb més bona temperatura, això sí! Per cert, comencen a estar molt sobades aquestes vies, quina llàstima perquè és un tema de solució complicada...

Pringant a la Trumfa

(foto de fa uns dies)

Per relaxar i estirar la musculatura pugem a la Momieta i fem la GAM. La trobem força fina, però molt maca. Ben reequipada amb parabolts i algun que altre pas més dur del que s'espera, en especial al primer llarg... Al baixar, en Preky encara té temps i forces per encadenar el primer llarg de l'Atmósfera Chunga, un altre mite...

Baixem cap a Monistrol i tapes de mandonguilles i clares compartides amb en taliban i en Casta.

Els dos Negats

Dimecres passat vam estar al Cargolaire amb una calor excesiva. A sobre, tant en Jortx com un servidor vam tenir una actuació força frustrant. Una caiguda amb la reunió a la cara a la Cargolada i una errada després de fer els passos difícils del Negat en van tenir la culpa...

Ligera intoxicación de 500g

Com gran part de la població vertical, aquest cap de setmana estàvem ansiosos de poder anar a pasturar a la muntanya. Tot i això calia vigilar on anar perquè encara hi havien força signes de la nevada caiguda a principi de setmana: pistes plenes de neu, pistes plenes de fang, arbres caiguts, etc.

Accés complicat al Sot del Bac

En el nostre cas això va alterar els plans de dissabte, ja que no ens vam veure en cor d'arribar al Grau dels Matxos, que era el destí inicial. Ràpidament vam recordar que teníem una visita pendent a la històrica escola del Sot del Bac (Figaró) i com que estàvem al costat va ser l'excusa perfecta!

El camí estava mig nevat, mig enfangat però en el moment de creuar a l'altra banda de la vall, hi havia un munt d'esbarzers i arbres caiguts, vam tenir que obrir un tram de camí però per sort les parets de les agulles estaven ben eixutes.

Jortx a la Lagarto ( Sot del Bac)

La sensació a l'arribar és una mica decebedora, tot aquell munt de burils escampats per aquí i per allà, els spits una mica ronyosos, les reunions que fan por, les primeres preses super sobades... Però un cop t'hi poses, les vies són força bones, almenys les que vam provar nosaltres. Vam utilitzar les ressenyes d'en Ferran.

Per escalfar ens vam decantar per l'Ag. de la Papallona. Vam fer les vies: Lagarto, Margarita, Sang i Roses i Estiércol, aquesta última molt bloquera i necessitada d'una bona poda per entrar a la reunió.

Pujant al Roc Ponent

Acte seguit ens vam passar a l'Ag. del Salt, on vam realitzar la magnífica Ves t'hi fixant, un petit infern a vista que en Jortx resolt magistralment al flash i un servidor al segon pegue. Ens vam quedar amb ganes de provar més vies dures d'aquesta agulla, però la pell dels dits mana i ens passem a les agulles de les Germanes, aquí fem alguns solos i la Laia gaudeix amb les vies del SEDEG. Ja farem alguna altra visita, perquè ens vam quedar amb ganes del Sostre Laietana, on els degotalls... doncs això... degotaven.

Primer llarg de l'Aresta GER

Diumenge, quedem amb en Parias, Corpix i familia per anar a fer una calçotada a Vimbodí, però primer haurem de cremar unes quantes calories, que si no no té cap gracia. Per això escollim l'Aresta GER al Roc Ponent, del desconegut (per nosaltres) racó de Castellfollit de Poblet.

Inici del segon llarg de l'Aresta GER

Per arribar a peu de via tornem a trobar neu, però com que és una gran tartera no tenim tantes complicacions com el dia anterior. Això si, el vent gèlid ens acompanyarà en tota l'aresta, fent l'ascensió força contundent. La via no està gaire equipada, uns 6 pitons va ser tot el que vam trobar nosaltres. No és problema, és pot equipar al gust i fer reunions on més de gust et vingui...

Corpix acabant el quart llarg de l'Aresta GER

El granit no és excessivament consistent, però té un regust de Pirineu curiós. Les dues primeres tirades són les més dretes, seguint diedres i fissures fàcilment equipables, després ja entres de ple a l'aresta i les dificultats es concentren en seguir la línia més assequible.

El cim del Roc Ponent

Nosaltres la vam "liar" al quart llarg i el vam complicar una mica més del que tocava, però així la via va tenir més al·licient, gràcies a un vertical diedre llis i fissurat, net... molt maco!

I després el premi en forma de calçot!!

Marco Polo: Un pionero...

Cap de setmana de fer quilòmetres per terres catalanes. Ahir cap a Lleida, avui cap a Tarragona, ahir croissants d'Artesa, avui peatges a Montblanc, je, je, je... quins contrastos que té aquest país!

Primer llarg del Cabaret Galàctic

Ja feia temps que al Jortx i al Tati els rondava pel cap anar a fer El Cabaret Galàctic a la Roca dels Arcs (Vilanova de Meià), i un servidor s'hi va afegir, i és que això d'anar a fer una via amb un dels seus aperturistes té força avantatges, pot pensar un...

Unió del primer i segon llarg
del Cabaret Galàctic

S'ha de dir que fa gairebé 10 anys em vaig baixar d'algun llarg d'aquesta via, i és que ens vam afartar de croissants i coca (en estat sòlid, no en pols, s'entén) abans de pujar i després la panxa va poder més que nosaltres. Això sí, no em feu dir d'on vam baixar, perquè ahir vaig ser incapaç de reconèixer res més que no fossin els dos primers llargs... A veure si realment la coca?, ejem ...

Tati al quart llarg del Cabaret Galàctic

Clar, que aquesta sensació de "no recordo res de res" també era compartida per l'altre terç de la cordada, eh! Bé, el concepto, la via té uns llargs inicials força bons, a la meitat algun llarg de tràmit típic del sector i un llarg final que actualment sols està disponible per als més agosarats (un dels dos burils del llarg és inutilitzable i no hi ha gaires possibilitats de protecció).

Jortx iniciant el cinquè llarg
del Cabaret Galàctic

Els dos primers llargs són empalmables vigilant el fregament de la corda, cal tenir en compte que l'últim pitó del segon llarg no hi és, però es passa bé amb aliens. El primer pas de la via també és força selectiu. El tercer llarg és molt bo, de placa i algun desplom, ben equipat amb burils i pitons, però sempre obligat...

Escaquejant el penúltim llarg...

Quart llarg estrella, esquivant un petit desplom trobem el pas més dur, força suau respecte el grau de la ressenya i després un diedre on els friends arrodoneixen la jugada. El següent llarg també és molt bo, amb una magnífica placa de ratlles horitzontals i sostre final.

El Mac-canila final...

Els llargs restants són per arribar a dalt, amb molt bona roca això sí. Val a dir que ens escaquegem del penúltim llarg perquè té el buril que protegeix el pas difícil trencat, però fem l'últim, una petita broma dels aperturistes, un Mac-cana en petit i sense assegurances...

El Fetitxe

Aquest matí, com que encara no plovia, ens hem escapat amb la Selene cap a la Riba, a pujar al Fetitxe. Des que vaig veure la foto a la portada d'un Vèrtex que em feia gràcia pujar-lo.

Arribem bé seguint les ressenyes d'en J. Jané, al llibre d'Escalada Clàssica a les Muntanyes de Prades, tot i la pista una mica 4x4 per les últimes pluges.

Selene a punt de baixar...

Via curta i assequible assegurada amb 3 pitons en bon estat, roca excepcional i bones vistes, això sí, sobre la via de l'AVE, el fumejant poble de la Riba i la C-14 Montblanc - Reus, i és que no es pot tenir tot...

Si estàs aplatanat, deixa els plàtans...

Donada la nostra incapacitat amb això del grau i fent cas a les recomanacions d'un anterior post de la zona, avui decidim que abans d'un Diumenge de Rams cal un Diumenge de Luxúria!

Primer llarg de l'Addictes a la Luxúria

Pugem a St. Benet i ens dirigim al Contrafort de la Prenyada, l'objectiu és la via que fa un mes el fred no ens va deixar fer, l'Addictes a la Luxúria. Una petita obra mestra segons el llibre d'en Castellnou. Aprofitant l'avinentesa, comentar que aquests llibres de petit format m'agraden molt. Les ressenyes són molt acurades, es poden comprar a un preu assequible directament en format PDF a la seva web, els comentaris dels autors són molt divertits (tot i que s'hi pot estar d'acord o no). L'única pega que li veig és que molts cops la sel·lecció dels autors no té pequè ser la que hom faria, però això passa a gairebé totes les guies no exhaustives, no?

Segon llarg de l'Addictes a la Luxúria

Respecte a la via, excel·lent, llàstima que curta. Un primer llarg de bons forats amb algun passet llarg, un segon llarg d'apretar i obligat en general i un tercer llarg final curt per arrodonir la jugada. Nosaltres vam rapelar directament a terra amb una corda de 80m, així que si teniu ganes, força i cintes es poden enllaçar les tres tirades en una.

Tercer llarg de l'Addictes a la Luxúria

Volíem aprofitar i fer la veïna Babakul, però el vent i la manca de sol ens fan fora. Ens amaguem a les plaques del Sereno, on hi ha una bona sel·lecció de vies aptes per al nostre grau. Seguirem fent cas al llibre i ens dedicarem a les vies que aquest deixa millor.

Acabant l'Eriador

Per començar fem l'Eriador un vion de grans forats, desplom continuat i assegurances justes. Un canvi d'esperó al final amb un xapatge tens li dóna el plus a la via, de moment seguim d'acord amb en Castellnou, una via molt bona, digna de la cara sud.

Fent el Poca Solta

Acte seguit muntem la Poca solta, atrets pel comentari de "... meravellosament técnica..." i la veritat és que no em deixa indiferent. La trobo boníssima, quines joies té aquesta placa, llàstima que el cansament i el fred sols em deixen "encadenar-la" amb la corda per dalt... ja rematarem la feina un altre dia.

Per acabar, fem l'Arseni Santallusia a la part esquerra del sector, que no està malament, tot i els xapatges una mica estranys.

Revàlida a l'Exàmen Final

El dimecres passat vam aprofitar l'escàs sol que ens està deixant aquest hivern per escapar-nos fins a l'escola de Calders, que semblava les rambles... Al tercer intent vaig pdoer encadenar una altra obra magna, l'Exàmen Final. Així com la via Dels Xais des del terra, que em va fer gràcia perquè ningú ho intenta... una altra sessió per acabar amb la poca resistència que tenim als avantbraços!

El MEGACODOL...

Excessivament monàrquics...

Doncs resulta que al Sr. Príncep li va venir de gust passejar-se per Frares Encantats i no per qualsevol lloc, no... Per sota d'una de les agulles més fàl·liques de tot Montserrat... i si al Cavall Bernat la moral eclesiàstica va obligar a rebatejar-lo... quins ocults secrets s'amaguen sota el nom d'aquesta agulla?, ... les dejo con unas imágenes que ya nunca podrán olvidar! (Iker Jiménez dixit)

Albertako al primer llarg de la GEDE

Ahir, tots ben contents per la predicció meteorològica tan optimista del dia anterior, ens vam decidir el Rooque, l'Albertako i jo per pujar a Frares a fer la GEDE a l'Agulla Gran del Pas del Príncep (Montserrat). Vam optar pel sol pujant per la cara sud (Torrent de les Grutes). A l'alçada de la Cova de l'Arcada ja vam veure que al sol s'estava bé, però l'aire és molt fred... Aquest aire ens va acompanyar tota la via i vam acabar ben glaçats...

Sortida de la primera reunió

La via està molt recomanada i ben comentada a la web de Kpujo. La veritat és que m'esperava una via molt meś disfrutona, però no em va acaba de convèncer, sóc un tio raro. La roca és bona, però molta presa petita i forat rom, la mítica finura montserratina.

Canvi de reunió amb l'Albertako a
punt de caure en la temptació...

El primer llarg comença sobre un petit pedestal i està equipat amb spits (xapa burí) i dos bolts. Hi ha un petit caos de línies i a la part central del llarg no sé si vam escollir la que no tocava, però a tots tres ens va semblar més difícil del grau esperat. Vam fer la reunió a la bauma per culpa d'un malentés amb les cintes, tot i que després fent cas a les recomanacions vam muntar de nou la reunió a l'esquerra d'aquesta.

Albertako al segon llarg de la GEDE

El segon llarg és el més contundent de la via. Té tres bolts i la resta burils vells, alguns amb bona pinta i altres amb no tanta, però força seguits. La tirada comença vertical i ràpidament s'acaben les preses bones. Entre el primer i el segon parabolt hi ha una successió de bidits i regletes força complicat d'esbrinar a vista. Tots passem amb A0. La resta del llarg una fissura vertical però que dóna una mica més de vidilla...

Tercer llarg de la GEDE

Reunió força incòmoda sobre una allargada bauma i un tercer llarg molt equipat amb burils vells i resseguint una fissura cega. Molts cops es fa difícil encertar-la amb els peus, ja que és força vertical i la fissura amaga els bons cantells. Aquest llarg i els dos restants són força curts, però no ens atrevim a ajuntar-los, ja que hi ha força assegurances i no sabem si la corda lliscarà...

Rooque al tercer llarg de la GEDE

El quart llarg és l'únic que em va agradar. Comença amb un desplom de patates i després fa un flanqueig a la dreta per entrar a una placa força fina. Molt equipat amb burils, però en alguns no entren els mosquetons amples, així que o anem bé de coco i ens els saltem o bé portem mosquetons més finets. La quarta reunió també és força incòmoda, però hi ha un gran còdol a l'esquerra que ens permet posar-hi els peus i estar una mica millor.

Desplom al quart llarg de la GEDE

Finalment l'últim llarg també està bé. Sortida de la reunió un xic a l'esquerra i després burilada recta fins al cim. Hi ha algun pas fi a l'entrada del desplom i després és un festival del còdols, a acariciar suaument alguns... Al cim no em va molar cap de les savines i vaig fer la reunió als tres burils de la Reina de la noche, una mica cap a la dreta.

Albertako al quart llarg de la GEDE

El ràpel es troba sota mateix del cim, en una bauma. Mirant cap a Agulles cal baixar una miqueta i ràpidament cap a l'esquerra. Nosaltres vam trobar una planxa de gel al mig del flanqueig que li va donar emoció al tema. Amb 50 metres érem al peu de la canal per on puja la via normal i un altre cop al sol...

Últim llarg de la GEDE

Via clàssica amb un equipament acceptable (de moment). Vistes esplèndides i si no fa vent deu ser un solarium. Els llargs surten tots en lliure, a excepció dels 5 metres inicials del segon llarg...

El títol del bosc serà este largo es de tu palo

Ahir al matí tot quedava en mans del temps... veient els núvols sobre Montserrat i la pluja a la costa, ens decidim per emigrar cap a les terres de ponent. Objectiu: Vilanova de Meià!

Primer llarg de la Tierra de Nadie

Aquesta setmana ja és el segon dia que aconseguim escalar amb sol, no ens ho acabem de creure. Això vol dir que les que vénen pillarem...

Com que cap dels dos (Jortx i un servidor) ha escalat gaire a Vilanova de Meià, ens decidim per la Tierra de Nadie, que té molt bona pinta a les ressenyes i molt bones recomanacions al llibre del P. Soldevila.

Jortx al segon llarg de la Tierra de Nadie

La via no ens ha defraudat, roca brutal, bon sol, ben assegurada amb expansions (al alcance del pelotón com diria l'Armand) i surt tota en lliure. A destacar algun pas força contundent al cinquè llarg, que m'ha semblat igual de dur que el tercer...

Quart llarg de la Tierra de Nadie

I molta presa gegant! Llàstima que ja comenci a estar una mica sobada, però s'hi escala prou bé L'hem feta amb unes 3h i escaig i ens ha deixat molt bon regust de boca... 100% recomanable. La ressenya, a Onaclimb. Per cert, niu de voltors a la tercera reunió de la Passatgers del Vent...

El Negat al Cargolaire

Dimecres també vam poder fer una sessió de sol al Cargolaire. Vaig estar provant l'obra d'art El Negat, que fa just honor a la meva forma d'escalar. Al primer intent va sortir amb una parada, això fa que tingui esperances d'encadenar-la un dia d'aquests...

Àfrica "gayer" al Cargolaire

La que sí que em vaig endur cap al sac va ser l'Àfrica (versió fàcil per la llastra). Una entrada típica del sector i després grans cantells i placa fins a la reunió... i el més important: el sooool!