Terra di nessuno

Ja fa un temps, com bé advertia el company NenIvan a aquí, que la revista de "muntanya" per antonomàsia es troba en Terra Di Nessuno (terra de ningú, o un molt bon CD dels Public Enemy italians, Assalti Frontali).

Estudiant la jugada

I és que amb pocs dies de diferència he vist com degeneraven dos fòrums cap a temes inflamables i de caire similar. Si encetava la traca la noticia del company Paca, referent a la terrorífica via que van obrir a Riglos amb en Pelut, seguia amb la bomba de l'Ekaitz i l'Antton amb l'Agur eta ohora a la Torre de Marboré.

La primera va aconseguir en poc temps uns 200 comentaris (trend topic com dirien els joves d'avui), i és que allí es creuaven els missatges dels intransigents de l'escalada amb els intransigents de la paraula, i per acabar d'adobar aquest últim tema, va l'Ekaitz i ens planta un altre vion als Pirineus, ja, ja, ja... Sembla ser que de nou als intransigents de la paraula se'ls ha girat feina amb el nom de la via!

Zombi in Action...

Sort que com deia el gran Humphrey Bogart:"... siempre nos quedará la Moretona...". Escola esportiva intransigent amb els intransigents, que t'insulta a la cara sense necessitat de cap fòrum; via directa sense necessita d'anonimat. "Menos fòrums y más Moretona!"

I és que l'altre dia hi vam tornar amb el Jortx per encetar la temporada. Vam escollir la Placa del Sol, ja que a la resta de l'escola ja no em queden vies que pugui fer.

Per una banda vam poder provar les noves vies obertes a la dreta de la placa per un bon coneixedor de l'escola. De dreta a esquerra són (graus a confirmar):

• LaPuta (6a+/6b): Entrada fina de regletes.
• LaFina (6a+): Entrada fina de regletes.
• LaGuapa (6a)
• Le Forat (6a):Entrada rara i gran fissura de bon fer. Costa xapar la reunió.
• Sa Figa (5c)
  

Y se la metí en la cama a la Placa del Sol

De la Placa del Sol em quedaven per fer dues vies i mitja. Aprofito per completar el post de la Moretona.

• Y se la metí en la cama (7a+): Primera via de la placa que entra per un desplom de cantells calderians i ràpidament passa a la placa. Allí trobem una successió de passos fins sobre regletes marca de l'escola. No és de les assequibles...

• Falócrata (6c/6c+): Pas de regletes força llarg al mig de la placa, una mica polida i amb tant magnesi que la fa força factible a vista. Tot i així la via és molt bona.

• Farlópata (6c+/7a): Variant directa d'entrada amb spits Willow que fan una mica de por. Afegeix dos passos llargs de bons cantells a la via anterior. Val la pena entrar per aquí.
  

Falócrata a la Placa del Sol

També ha aparegut una nova línia (La Xineta) entre El Passarell i La Panolieta. La vam estar provant i encara està molt bruta per emetre un veredicte fiable. L'entrada queda força independent, però després del segon bolt és molt fàcil escaquejar-se per la seva via veïna (que està més neta i magnesiada). Si un s'esforça en no canviar de via es troba amb un complicat pas llarg de cantells molt arrodonits i bruts que no la deuen fer baixar del 7a/7b, el temps (i el raspall) ja diran...


I com a recomanació final, si a l'Armandu li agrada la Madonna, a mi m'agraden els Transvision Vamp, una rossa amb quatre punkys que fotien molta canya a finals dels 80!

Rock - bOi!

Profitoses jornades les d'aquests últims dies. Vietes de tres llargs força agradables, vies esportives no tan agradables però que feia temps que s'havien de tatxar, i bona companyia...

La Mòmia ens mira de forma intimidant...

Anglada-Guillamon a l'Elefant, una impressionant via amb un segon llarg de pel·lícula, que si no hagués estat pel fred que vam passar amb el NenIvan, segur que hagués sortit en lliure, però els dits glaçats van necessitar un descans als últims pitons del llarg.

Un altre viote que vam repetir ahir amb en Gatsaule, és la via Dels Catalans a la Paret de l'Altar (Malanyeu). Personalment em va agradar moltíssim: una roca peculiar farcida d'ostres petrificades (geòleg dixit), desplom gairebé constant i alternança de grans cantells amb alguna regleta. Com a dades pràctiques val a dir que l'aproximació és curta per dins del bosc, l'efecte solarium està garantit, la via té els dos primers llargs amb burins sòlids però molt oxidats (aneu-la a fer abans que morin!) i l'últim llarg amb bolts casolans. Rapelable i trampejable amb A0 als passos difícils...

Vies renovades a Les Gaites, colors i
formes espectaculars...

Pel que fa a escalada esportiva, he pogut anar matant temes d'aquells eternament pendents. Rot punk a la Tendones de Acero (Agonies - St. Llorenç), Tripis pa'mis tripas (Vagos - Montserrat) i rematada final a les Gaites de St. Llorenç (bona feina Marcel!).

Segon llarg de la via Dels Catalans

I per matar temes, doncs l'últim post de la secció "Elija tres". Aquest cop li toca el torn a una altra de les meves grans passions musicals: l'electrònica / Industrial, i és que la passió pel soroll toca tots els pals (tranquils que el post sobre flamenc no el faré).

Pas de bloc al tercer llarg de la via Dels Catalans

I si hem de parlar de música electrònica, s'ha de començar pels pares de tot plegat, els impressionants, innovadors, revolucionaris, Kraftwerk. La central d'energia alemanya, que des de principis dels 70 van apostar pel món de la música sintetitzada (fins i tot creant-se ells mateixos els aparells musicals). Poca cosa es pot dir d'ells que no es conegui, una primera etapa més hippy-tripy per sort abandonada al 74 amb un LP experimental: Autobahn, amb tota una cara per a la mateixa cançó, a l'estil Jethro Tull o Mike Oldfield.

NenIvan entrant a la segona reunió
de l'Anglada-Guillamon a l'Elefant

A part de les famoses melodies de The Model, The Robots, Neon Lights, Trans-Europe Express, a mi algunes de les que més m'agraden són Radioactivity (especialment les versions modernes que ells mateixos van fer al 2000), Showroom dummies i tot el LP Computer World, per degeneració laboral.

Com a curiositat, no es pot deixar d'esmentar la seva seriosa posada en escena (100% germànica), sempre ben vestits i amb l'ús de maniquins (ara robots) a la part final dels seus concerts. Una vegada li van preguntar a un dels seus fundadors, Ralf Hütter, per què ni es movien als concerts, i ell va respondre que quan li venia de gust suar agafava la bicicleta i anava a fer quilòmetres.

NenIvan gaudint de Montserrat...

A finals dels 90 es va tornar a posar de moda la música electrònica (llavors anomenada dance), fugint d'aquell engendro anterior que era la música "màquina". Van aparèixer molts grups que ja tenien anys de bagatge, alguns dignes hereus dels Kraftwerk, com els Orbital, els Underworld o els Daft Punk. Altres més pròxims a l'escena rave van optar per fer música més pop (Chemical Brothers) o més punk, com els espectaculars, corrosius i compulsius The Prodigy.

Tendones de Acero, 2008

El meu descobriment dels Prodigy va ser invers, em van impressionar molt amb el seu inigualable The Fat of the land i arrel d'aquell treball vaig anar descobrint treballs anteriors. Una primera època molt rave esborrada completament amb Music for the jilted generation i la seva trepidant Voodoo People. Però com ja he dit, si dues cançons m'impressionen d'ells són la polèmica Smack my bitch up i la rítmica Funky Shit. Personalment penso que aquestes dues cançons, juntament amb Hey boy, hey girl dels Chemical Brothers, són les tres millors cançons electròniques que conec...

Tendones de Acero, 2008

I per acabar, passem a la vessant més dura de la música electrònica, la música industrial. Molts grups, de caire més metàl·lic, són els que es van apuntar a la moguda del rock industrial, però a mi sempre m'han fascinat els Ministry. Amb uns estranys inicis més pop, al 89, el seu fundador Alan Jourgensen, decideix tornar a la guitarra elèctrica i revolucionar el panorama amb el dur The mind is a terrible thing to taste, un CD imprescindible. Abans ja havia avisat del seu canvi d'estil amb un disc amb retalls força més electrònics, The land of rape and honey, ideal per fer fora a la sogra de casa... (densitat sonora a la cançó Hizbollah, sols m'agrada a mi...)

Tendones de Acero, 2008

Però l'obra magna es faria esperar fins a l'any olímpic. Mentre aquí escoltàvem a l'Odi Social i als Reincidentes amb les seves diatribes anti-Expo i anti-olimpiades, a Illinois el Sr. Jourgensen feia el que jo qualifico com els CD més catàrtic que he sentit mai, Psalm 69, si no l'heu escoltat feu-ho ara! Grans cançons com Just one fix o Jesus built my hotrod.

I parlant dels Ministry, no puc deixar de banda l'experiment que van fer amb el polèmic Jello Biafra (Dead Kennedys), un grup anomenat LARD, amb un altre CD que no us podeu perdre The last temptation of Reid, grans hits Drug raid at 4 a.m i Forkboy. Un CD brodat de dalt a baix...


I si sou dels que penseu que la música electrònica ha matat la melodia.... el que us recomano és que us lleveu ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora i escolteu els MZ412, i segur que teniu un dia imparable... però de mala llet!!!

70'KNY

Com que sóc dels que pensa que un viatge és una experiència personal i no cal anar explicant-la a tothom qui té la mala sort de topar amb tu, us deixo unes fotos de diverses activitats fetes aquest passat estiu perquè se les miri qui vulgui. A part, aprofito per seguir amb la sèrie de posts "Escoja tres".

Carlota a Apellániz

Aquesta vegada he decidit escollir els 3 grups més representatius de la branca suburbial de l'àmbit nacional. Al meu parer no cal confondre allò que els anglesos anomenaven punk amb el que aquí sempre he pensat que era mala llet acumulada per la situació del país als finals del 70 i principis dels 80. Que ningú esperi trobar els Ska-p pul·lulant per aquí, ja, ja, ja...

És curiós que aquesta situació social es torni a repetir i, en canvi, musicalment triomfin més grups com Manel, els Amics de les Arts, el maleït Melendi o el .... Don Omar. Deu ser que la mala llet no acaba de funcionar?

Monodit típic d'Apellániz

La Banda Trapera del Río: Els pares de tot plegat, ni músics ni punkys, simplement fills d'obrers immigrants al Cornellà de finals dels 70, amb moltes ganes de fer soroll i de provar-ho tot. De tota la música que he sentit mai he trobat unes lletres tant descarnades com les de La Trapera. Tot i que sempre han defensat que era difícil no tenir una ideologia política mai la van deixar entreveure directament a les seves cançons.

Fart de patir al Folló
(Si la feu entendreu el perquè del nom)

Si alguna cosa s'ha de valorar d'aquest grup i dels dos restants és que han estat capaços d'assumir que bona part de les seves actituds o els seus actes de joves són els que els han portat cap a un camí sense retorn. De la composició inicial de La Trapera sols queda viu el seu carismàtic cantant (Morfi), que des de fa un any torna a estar en actiu.

Aquesta mateixa setmana ha sortit a la venta un documental on s'explica la seva dislocada carrera i que no us podeu perdre. Porta per nom el d'una de les seves millors cançons: Venid a las Cloacas.

Fent l'alpinista-dominguero

Eskorbuto: Un grup que genera una sensació d'amor/odi. Potser els més tòpics de la tria, amb actitud inicial punk que tardanament va degenerar cap a la mala llet. I és que les seves primeres cançons, tot i esdevenir himnes, no poden competir amb les lletres dels últims treballs. Si algú us parla de Mucha Policía, poca diversión o de Eskorbuto al parlamento, és que no coneix les cançons de veritat: A pesar de todo, Eskorbutín, Más allá del cementerio, Akí no keda ni Dios, etc.

De la seva primera etapa sí que podríem destacar tota una declaració de principis amb Cerebros Destruidos, que ja vaticinava com acabarien en anys propers. Al 1992, i amb mig any de diferència, van morir el guitarra (Iosu) i el cantant/baixista (Juanma) a causa de complicacions derivades de les seves addiccions.

Més alpinista-dominguero

Políticament etiquetats com a Rock Radical Basc sempre van intentar defugir de l'esquerra nacionalista, amb directes lletres com A la mierda el Pais Vasco o Haciendo Bobadas (joc de sigles de cert partit polític). Durant tota la seva carrera, i com ells mateixos ja deien, van crear Demasiados Enemigos, fins i tot en l'àmbit musical més proper.

Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro
(Sabor 80'old-style)

Vómito: Al meu parer un dels grups estrella del País Basc (Irún). Van anar millorant musicalment fins a crear un so dur de guitarra que juntament amb la veu del malaurat Víctor els fa inconfusibles. Molt aficionats al món del còmic, es van inspirar amb una gran obra d'art (The Watchmen) per fer una de les seves millors cançons (Mirando al abismo).

Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro
(Sabor 80'old-style)

De la seva primera època no us podeu perdre dos himnes a la mala llet: Soy una bomba i Me da igual. Tot i que van fer ús dels canals de distribució de l'esquerra nacionalista basca, a meitat de la seva carrera també es van desmarcar d'aquest corrent polític, tot i mantenir una ideologia clarament d'esquerres.

Després de la mort del cantant, i d'un temps de pausa, el baixista (Claus) va refundar el grup i actualment segueix en actiu, amb tendències musicals molt similars als seus inicis, igual que les lletres. D'aquesta nova etapa m'agrada molt Vuelta a la escena del crimen...

Bad Manners

Com cada estiu al final de les vacances, intentem fer un revival "ochentero". Aquest any hem inclòs el concepte de feeling ochentero, per designar vies que d'una forma o d'una altra ens recorden la forma d'equipar, de buscar la dificultat o d'escollir la línia dels anys 80 i inicis dels 90, no sempre correctes però sempre interessants...

Zombita escalfant a Montserrat

Avui dia en què "lo digital" sempre és sinònim de ser millor que "lo analógico", rarament trobarem cua en aquests tipus de vies/sectors. I no vull dir que no es facin, estic segur que un bon grapat de gent les segueix realitzant, molts no hi tornaran mai més i altres ens hi enganxarem... i és que "nos mola el rollo" (TR dixit).

Zombita escalfant a Montserrat

I és que aquella època tenia "su punto" per als que compartim generacions pròximes i vam "gaudir" de l'adolescència o la joventut als 80-90. Quan faig alguna via d'aquestes de feeling ochentero sempre em vénen al cap imatges musicals... cadascú recorda el que més l'interessa.

Zombita provant un projecte montserratí

I si en la qüestió de la vertical els francesos tallaven el bacallà, en el món musical manaven els anglesos. Segurament, si li preguntem a qualsevol mortal de "mitjana edat" quins grups musicals anglesos creu que són els més influents ens podria dir els Beatles, els Rolling, els Queen, els Iron Maiden, els Smith, els Led Zeppelin, els Sex Pistols, etc. Però avui, fent una mica de feedback i imposant-me la restricció de sols triar tres grups anglesos, jo em decanto pels de la dècada dels 80-90, mira! com les vies d'escalada!

Matant el dia...

I si n'he de triar tres, doncs que siguin ben diferents. Així que donant-li voltes (aquest matí no tenia res millor a fer) m'he decantat per la xerinola i el soroll.

Bad Manners, nascuts a finals dels 70 i liderat per l'enèrgic Fatty "Buster" Bloodvessel (un payo que si te'l trobes pel carrer sortiries corrent). Música ska amb lletres burletes, una mica menys seriosos que els mítics Madness. No us perdeu el seu Can-can, Lip Up Fatty, o Special Brew.

Carlota a Melocotón Melba

Toy Dolls, nascut al 79 i liderat pel carismàtic guitarrista Olga (capaç de cantar i realitzar riffs de guitarra a altes velocitats). La vessant lúdica del punk, amb lletres socarrones, cultura musical autodidacta i anades d'olla considerables. Alguna cosa deurien copiar els Siniestro Total d'aquesta forma de fer dels Toy Dolls. No us perdeu tot el LP "Wakey, wakey", una obra magna del punk-rock.

Carlota a Melocotón Melba

The Exploited, si els Sex Pistols obrien el camí, els Exploited hi passaven amb piconadores (ho he tingut que buscar al diccionari, eh!). Punkys de dalt a baix, donant una imatge de postaleta (Evaristo dixit). LPs inicials on la música no era el més important que van donar lloc a còpies pàtries com el "Bilboko Gaztexea" de MCD, un dels LPs més potents del rock basc. Però tornant als Exploited, val a dir que m'agrada especialment la vessant "sorollosa" que van agafar a finals dels 80, en especial amb el LP The Massacre, durant molt de temps un dels LPs més estridents que havia sentit.

Carlota a Melocotón Melba

Si per una casualitat a vosaltres algunes vies també us recorden música, no us estigueu de deixar els vostres comentaris musicals al blog (3 grups anglesos).

A tibar-li!

Llàgrimes que omplen els ulls dels somiadors...

- I tu, què col·lecciones?
- Clauers, i tu?
- Segells
- Doncs jo col·lecciono vies rares....

"Ara és hora segadors..." - The Blair Witch Project tribute
(la quota anual de nacionalisme al blog)

- Ah!, rotllo maquetes de l'Ibertren descatalogades?
- No, no, vies d'escalada! M'imprimeixo o dibuixo un paper que representa una via d'escalada (aka ressenya). No sé què passa que normalment és de l'altra punta del país. La vaig a escalar i després agafo aquest paper i el guardo en una carpeta amb altres "vies d'escalada".
- Aaaahhhh!..... Adéu!

Primer llarg de la Banda del Tako

Tot i no poder anar a la Plaça Reial els diumenges a canviar vies d'escalada amb altres col·leccionistes, resulta que la col·lecció de vies rares reuneix un conjunt de característiques que la fan molt pràctica.

Una de les més interessants és que no ocupa gaire lloc a casa, cosa que la meva dona agraeix considerablement, perquè així té més lloc per a la seva col·lecció de sabates. I una altra de les característiques que a mi més m'agraden és que un mateix decideix quines vies poden formar part de la col·lecció i quines no.

Tercer llarg de la Banda del Tako

De la via que vam fer ahir, La Banda del Tako a Roca Narieda, en tinc els meus dubtes sobre la seva pertinença a la "cole". I és que a tot arreu la deixen tan bé que jo crec que ens vam passar d'expectatives.

És una bona via semi-equipada, amb bona roca, certa discontinuïtat i ombra, fet molt important en aquestes dates. Però no li vam saber trobar el que...

Jortx al tercer llarg de la Banda del Tako

I és que ens hem tornat massa exigents amb les línies que van a la "cole". Cadascú aplicarà els criteris que li vinguin de gust, que a més són variables al llarg de la vida. En el meu cas, li falta "aire" sota els peus, i li sobra soroll de motors...

Jortx al sisè llarg de la Banda del Tako

El meś curiós de tot plegat és que fa uns dies, amb el Josep i la Laura, vam anar a la Paret del Gneis del Gra de Fajol. Lloc que a priori no crida gaire l'atenció, però que amb el temps vas descobrint que hi ha un gran nombre de "col·leccionistes" que hi han estat. I aquesta sí, aquesta sí que va directa a la "cole".

Jortx al sisè llarg de la Banda del Tako

Escalada totalment equipada, no més de 6a, monòtona en quant a moviments, pujada poc agradable, descens en ràpel (evitable per canal), i amb tot això, resulta que m'agrada... i força!

És molt estrany això dels criteris de selecció, gairebé tan estranys com els que fan servir a les empreses (a les públiques encara més estranys).

Acabant el sisè llarg de la Banda del Tako

I un servidor, traient de dins la vena enginyeril (també curiós que el títol que ho denota estigui guardat de similar forma que la "cole" de vies d'escalada), ha pensat: "I perquè no dedico el nou curs a fer sols vies per a la meva apreciada cole?"

Però el problema és que no pots saber si una via és digna de formar-hi part sense haver-la fet prèviament, això ho complica tot.

Retrobant racons...

Per aquesta raó m'hauré de refiar de "Las 100 mejores...", de "Las 100 clásicas...", del "Terreno de Aventura", de la blogsphera, etc. Així és que tingueu compassió d'un pobre col·leccionista i no digueu mentides!! (que per això ja tenim aprop el 20N).

Retrobant racons...

Apa, que s'acaba l'estiu i per tant no puc més que desitjar-vos bon inici de curs vertical! Que totes les vies que feu entrin a la vostra "cole" i us ho passeu molt bé fent-les...

Almenys així ho faré jo, a tibar-li!

Vall d'en Bas a la Paret del Gneis

Indulgència Plenària

Tres anys m'ha costat assimilar les lliçons del mestre, però per fi he aconseguit la indulgència plenària a les punxants preses de Collsuspina. I sense haver de desplaçar-me a la Villa de Madrid.



"El Papa Benedicto XVI dispuso la concesión de la indulgencia plenaria* por la Jornada Mundial de la Juventud (JMJ) Madrid 2011, a todos los peregrinos que, siguiendo las condiciones habituales para obtenerla, participen en alguno de los eventos litúrgicos que se desarrollarán entre el 16 y el 21 de agosto en la capital española."





*: la indulgencia plenaria apareció hacia la mitad del siglo XI, donde se utiliza para apoyar acciones y políticas reputadas convenientes, tales como la reconquista española.

Los arrojacuerdas

Evolució i experiència, dues paraules tòtem, d'aquelles que sembla que tothom vulgui tenir-les com a adjectiu qualificatiu. Però resulta que no es poden comprar, ni obtenir de pressa, i a les que encara que ens pesi, haurem d'admetre que potser no hi arribarem mai... -M'hauríeu de veure tocant el piano, després de vuit anys estudiant-lo: ni evolució ni experiència!

Primer i segon llarg de la Barrio Sésamo

Aquest últims dies he viscut dues situacions on m'ha quedat clar que poc a poc ens anem acostant al tòtem, en el món de la vertical. Una d'elles la vam viure en Jortx i un servidor ahir mateix, a l'Agulla de l'Aritjol (Montserrat), que no explicaré per vergonya, però que ens va acostar una mica més a l'evolució i ens va donar un plus d'experiència.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

Vam escollir aquesta agulla perquè cap dels dos hi havia estat i l'ombra de la seva cara oest (fins les 14h) prometia una matinal fresqueta. La nostra sorpresa va ser descobrir que, a part dels citats avantatges, vam fer dues vies bonísimes: Barrio Sésamo i Columna Durruti.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

La Barrio Sésamo, és una obra magna per la que passes un bon test en diferents disciplines. Els dos primers llargs (els vam unir) són de placa tombada amb bons còdols, el tercer llarg és una meravella de forats amb les assegurances justes i necessàries, amb un final de roca peculiar a protegir (o fiar-se dels clauets de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos).

Jortx al tercer llarg de la Barrio Sésamo

Dos ràpels ràpids per la mateixa via ens retornen a terra just a l'inici de la Columna Durruti. Un altre vion que comença amb un curt llarg de placa amb còdols, similar a l'inici de l'anterior via. Ràpidament es posa més dret i el segon llarg és una joia de forats i còdols molt ben obert, sempre buscant el camí més fàcil...

Jortx al primer llarg de la Columna Durruti

La fi de festa és el tercer llarg que comença amb un tram vertical de forats antològic, seguit d'una placa encara més foradada abans d'encarar el desplom final d'aquesta columna. El tram més dur és una combinació de petits merlets i còdols. Hi ha un pas difícil per anar d'un petit còdol molt relliscós (a l'estiu?) fins un bon còdol, que tant al Jortx com a un servidor ens va tombar per patinada de mà... La resta fins a la reunió entra al club selecte de les millors roques que he vist per Montserrat.

Primer llarg de la Columna Durruti

Per fer cim aprofitem l'últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos, una mica trencat però amb un spit al pas més dur (aquest spit és del mestre Llop?). Tornem a rapelar per la Barrio Sésamo i amb tres ràpels som a terra, a temps per fugir corrents del sol.

Segon llarg de la Columna Durruti

Trobareu les ressenyes aquí i aquí. Sols afegir que al tercer llarg de la Barrio Sésamo a la part final hi ha un pitó més del que marca la ressenya, i que la R2 de la Columna Durruti ahir no era rapelable, per tant preveure material o fer com nosaltres i baixar per la Barrio Sésamo.

Jortx al segon llarg de la Columna Durruti

La segona situació de les que parlava al principi del post fa referència al fet de l'apertura de noves línies i dels mètodes emprats. Fa anys els màsters de l'època (ni tots, ni ningú) es creaven molts cops les preses ells mateixos, però van evolucionar. Jo mateix també vaig enganxar cantells amb sikadur i els vaig traure (ni en vaig enganxar tants com alguns diuen, ni vaig ser l'únic), no sé si vaig evolucionar, suposo que sí...

Últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un Cos

Ara ens qüestionem l'excessiu nombre de vies que es poden arribar a obrir en un mateix sector, crec que algú li ha posat un nom: falta d'oxigenació (a mi m'agrada més hipòxia xapera, però l'última paraula queda irreverent, ja, ja, ja...)

El problema és que arriba un moment en què vols obrir/equipar alguna via. Cada cop és més fàcil donats els avanços tecnològics. Comences a obrir sense cap experiència i al primer espai que veus, i després passa el que passa... Ja no és que una línia vagi a tants centímetres d'una altra, és si allò té alguna lògica (a vegades vies situades a mig metre poden ser totalment independents, diferents i molt bones).

Fent el tonto a Tartareu...

Per sort ens torna a arribar un moment en el que "evolucionem" i entenem que a vegades no calen aquelles línies. En el meu cas sempre parlo d'equipaments, donat que no em veig tant bo com per obrir vies. Davant aquesta situació sempre he decidit eliminar la via. Òbviament ho he pogut fer perquè l'havia obert jo. És difícil i discutible tenir el dret de poder-ho fer sobre el treball dels altres, per molt cutre que ens pugui semblar.

Tripis pa'mis tripas,
versió me quedat amb una xapa a les mans

I tot aquest rotllo, per què?, doncs perquè amb la de línies boníssimes que hi ha per reequipar, aquest afany de treballar per la comunitat, no es podria transformar? Parles (si és possible) amb el creador de la via i si dóna el seu consentiment, canvies el material obsolet per un d'actual (que consti que no dic millor, eh!) i de llarga durada. Sembla que hagi descobert la sopa d'all... però fins i tot amb aquests aspectes ens barallem perquè no tothom ho entén igual. I és que fins i tot es pot "evolucionar" per diferents camins! (I si el creador no dóna el seu consentiment,? i de qui és la paret?, i la via?, ja, ja, ja....)

Així està clar que estem condemnats a no entendre'ns mai i l'única opció és fer algun SOS de quant en quant...

Fent el clàssic amb la Vicky, altres
activitats fetes aquests dies...

I una d'aquestes línies que es mereix una mica d'atenció és la Tripis pa'mis tripas, a la zona de Vagos. Una via que vam provar l'altre dia després de fer la Directa Americana al Petit Dru, i ens va semblar una obra d'art. Algú sap per què el reequipament es va aturar a la reunió?, jo poso les xapes inox per si algú el vol fer, però que es reequipi aquest vion! las chapas te necesitan, no gires la cara!

(Post patrocinat pel ministeri de cooperació)

Apa, bones vacances!