El vent ho canta plorant

Dies de vent i fred, que ja tocava! Vents de canvi per al govern, per als funcionaris però no per al món vertical que segueix "encastat" en els temes de sempre. Aquí tenim dos bons exemples: Un i l'altre.

Ozzy a l'esperó Frenillo,
al Pito del Sereno (Trintiats)

El passat pont (els que en tenien), vaig acabar de llegir el llibre del Bonatti "Montañas de una vida" i em vaig preguntar: "d'on va traure tanta sort aquest home?, què hagués passat si hagués utilitzat la seva sort al casino i no a la muntanya?". Clar que tota la sort que va tenir en l'àmbit alpí potser no la va trobar en altres aspectes de la vida (recordem que va ser maltractat pels mitjans de comunicació durant uns anys, qüestionat per part del personal de l'expedició al K2, mort sol a un hospital "cristià" per no estar oficialment casat amb la seva dona actual, etc.)

Jortx al segon llarg de la Passatgers del Vent

Això fa pensar si el tema de la sort està equilibrat a la vida, és a dir, tenim una ampolleta de sort i sí l'anem gastant ens quedem sense, i clar! ràpidament penses, hi ha d'haver gent que té una ampolleta més gran (eh!, que això és filosofia, no penseu malament!, ja, ja, ja).

Segon llarg de la Passatgers del Vent

O una idea encara més "triposa" (sense confondre els àcids que ja ens vam prendre de joves amb els àcids per revitalitzar preses), què passaria si resulta que la sort que gasten alguns els hi prenen als altres?, és per culpa dels escaladors anglesos de hard-grit que la resta estem condemnats a escalar amb bolts?, per culpa del Pelut i del Paca jo sols puc fer vies equipades?... com deia el gran JM Carrascal al confondre cinc músics amb una banda terrorista: "... sería interesante analizarlo..."

Quart llarg de la Passatgers del Vent

Com que dissabte encara no havia resolt la qüestió de la sort, i no sabia que estaven fent en Paca i en Pelut, per si de cas, decidim fer una vieta ben equipada a Vilanova de Meià, la Passatgers del Vent. Entre ahir i avui he anat descobrint que mitja blogsphera també va decidir el mateix destí que nosaltres.

El pas més obligat de la via...

La via no és lletja, però a vegades a Vilanova sembla que feta una fetes totes (les esportives). A mi em va agradar més la Tierra de Nadie. De la Passatgers del Vent destacar que el segon llarg et posa les piles, no és difícil però has de navegar una mica perquè la línia recta dispara el grau i està molt sobat, el penúltim és 6c obligat (sense material addicional) i que l'artificial del quart llarg és pura utopia fer-lo en lliure... (estic segur que qui el va fer va utilitzar una torreta de pedres o similar per abastar el final del desplom, algú té dades?).

En 3 horetes enllestim la feina i cap a casa, una mica més d'entrenament per a futurs projectes.

Cinquè llarg de la Passatgers del Vent

Dels dies del pont de la puríssima vaig poder gaudir de l'escada al sector de Pedralta (St. Feliu de Guíxols) amb un granit molt adherent que ja voldria jo tenir al Maresme. Vaig poder fer les vuit vies de la dreta gràcies a la pacient asseguradora i de tant en tant al croll. Destacar bones línies com la Top Less, La Negra o Lucía.

L'Elefant a Pedralta

Déu n'hi do la de sectorets agradables que hi ha per la Costa Brava: Roca Maura, Torre Moratxa, Montplà, Ullà, Montgó, Cova de Begur, Pedralta, Romanyà, La Rocosa, Solius, Cau del Duc... i tots els que no conec i segur que val la pena una visita. Moltes gràcies per la feina als equipadors!

Lucía a Pedralta

A principis de setmana una escapada matinal a St. Benet també ens va permetre gaudir del bon clima al Pito del Sereno i poder encadenar l'Aresta del Monestir o Pedro Botero a Trinitats.

Tio Paco

Ahir, llegint un article del professor de sociologia X. Martínez Celorrio, descobreixo que la culpa de la crisi la té el senyor que apareixia a la part de darrera de les monedes fa uns 40 anys, je, je, je... A veure si sóc capaç de sintetitzar-ho en poques paraules.

Jortx Pam a pam

Resulta que aquesta setmana que avui comença ha portat de cap a empresaris, hotelers i periodistes. El problema radica en què els empresaris (especialment del sector industrial, tot i que jo pensava que estaven tots al Marroc o a Romania) es queixen que aturar les màquines i la producció durant 3 dies la mateixa setmana genera un munt de problemes.

En canvi els empresaris del món del turisme troben que això de que no tots fem una setmana de llarg pont no els aporta tots els beneficis que podrien treure de la situació.

Jortx al primer llarg de l'Estrella Polar

El Sr. Rosell (CEOE) diu que és un disbarat que dues festes coincideixin entre setmana i s'hauria de traslladar a dilluns i divendres, o dilluns i dimarts. Però per això caldria canviar la Constitució espanyola que diu que el dia 6 de desembre és el Dia de la Constitució, perquè això ho deu dir a la constitució, no?

I per altra banda, resulta que la pobra verge Maria hauria de tenir la seva "inmaculada concepción" segons els criteris productius moderns... pobres pares, quin maldecap de calendari! (per cert, mai heu pensat que això de la "inmaculada concepción" és enginyeria inversa celestial?)

Primer llarg de l'Estrella Polar

I, com sempre que tenim un problema d'aquests tipus, toca comparar-nos amb els germànics. ... Que si allí no fan tantes festes, que si allí es treballa més, etc.

Doncs resulta que a Espanya hi ha 14 dies festius (exclosos diumenges) a l'any, i 22 de vacances retribuïdes, mentres sembla ser que a Alemanya hi ha 10 dies festius i 30 de vacances retribuïdes. Si fem uns petits càlculs, resulta que a Alemanya tenen 40 dies de festa retribuïda i a Espanya 36. El millor és que és ben sabut que les taxes productives d'Espanya fan riure respecte les del país teutó. És a dir treballem més dies, més hores i produïm menys... I aquí és on intervé "el caudillo"!

Segon llarg de l'Estrella Polar

Al 1940, en Paco decideix que Espanya (a excepció de les Canàries) passarà al fus horari de l'Europa central, tot i estar geogràficament en un altre fus, per quedar bé amb els seus amiguets de l'eix. Així que a Espanya anem una hora avançats respecte la nostra posició geogràfica (i respecte Portugal o les mateixes Illes Canàries). Això fa que al nostre país sigui on comença el dia més tard, és a dir que entrem a treballar més tard, dinem més tard, sortim de treballar més tard, respecte la llum solar. Si entréssim a treballar més d'hora (amb llum solar), plegaríem abans, és obvi. El com es relaciona això amb la baixa productivitat és un tema biològic/cultural, però està clar que quan la feina t'anul·la qualsevol altra activitat, diguem lúdica, que puguis fer després, la cosa no funciona... i és que algú preferiria anar al rocòdrom a les 21h si pogués anar a les 17h o 18h?

En resum, que encara ningú s'ha atrevit a canviar això, igual que el Valle de los Caidos segueix al mateix lloc i al Garzón, amb la de cops que l'ha cagat, l'excomulguen per remenar tombes de la guerra civil...

Jortx al tercer llarg de l'Estrella Polar

I com que sembla ser que estem perdent el nord, en Jortx i un servidor vam anar a cercar l'Estrella Polar. En el nostre cas, la vam trobar a la cara est del Montgrós, a Montserrat. La via no és dolenta, però no arriba a l'alçada de la Griviola o la Ying-yang. Dos llargs excel.lents, i la resta per completar, amb un quart llarg molt lleig.

Final del tercer llarg, comença el rostoll...

El primer llarg és conegut pel seu únic buril en 50 metres. La dificultat no és elevada i la roca força fiable. Amb uns quants catxarrets petits es pot equipar bé sense problemes, i millor allunyar-se dels arbres de la canal, que la roca és més bona a la dreta de l'esperó.

El segon llarg és força obligat. S'ha de creuar algun tram amb liquen i els passos més compromesos es troben després del quart buril. El pas més dur s'equipa molt bé amb un C0.75.

Quart llarg de l'Estrella Polar

Tercer llarg curt (un oxímoron?) i sense cap problema, i un quart llarg que volíem fer en lliure fins que vam veure com estava el panorama. Les assegurances estan bé, però la roca està plena de molsa. És una llàstima perquè per 3 metres no surt tota la via en lliure, segur que algun master la deu haver fet ja, és qüestió de no tenir manies...

El que queda de la via són rampes fins al cim del Montgrós. El cinquè llarg surt molt a l'esquerra de la reunió, fins un buril i després diagonal a la dreta fins a unes sabines. I el llarg final, agafa el desplom a la dreta d'una xapa d'espit blava, el buril costa de trobar i rampa fins al cim, amb un pont de roca d'assegurança.

Dribbling al Rot punt

Per arrodonir el dia, anem a fer una via masoniana que feia temps que ens cridava l'atenció. És la via Dribbling a la Pilota de Fútbol. El primer llarg ens sorprèn perquè la roca no és excel·lent i t'has d'escalfar el cap, ben equipat amb spits per això.

El llarg per pujar a la bola l'intentem en lliure, però després de 3 caigudes que són de mal parar des de la reunió desistim. La roca és molt bona i amb grans còdols, però tots arrodonits, deu rondar el 7b. Avui no és el dia dels alliberaments... haurem de seguir buscant el nord!

Alien a Font Soleia (i no ho dic per mi, eh!)

Durant la setmana vam acompanyar al Xavi a fer la Rescat Emocional a la Soleia. Com que per mi són vies massa llargues, em vaig dedicar a les de l'esquerra de la paret gran, amb grans joies com El Baile de los Colgaos o Alien.

Els Piuladors

Dies d'anticicló després de dies pluja, així que toca aprofitar al màxim el temps. I com que el que tenim més aprop és la muntanya santa, doncs anem visitant diferents sectors, de caire molt diferent cadascun.

El monitor de monitors a la Boy-Roca

Acabant l'episodi de pluges intenses dels últims dies i aprofitant la curta aproximació, ens plantem un humit dijous al sector de moda de Can Jorba: El Manantial. Després de tanta aigua caiguda fa gràcia veure rajar "el manantial", no sé si sempre raja, però l'altre dia semblava un brollador.

Jortx a la bonica Giorgio Parpadelle

Vies semi-llargues pel que els meus braços acostumen a fer, però la roca és espectacular tot i la humitat de l'entorn. He de reconèixer que no és el meu tipus de via preferit, però estan molt ben trobades i molt assegurades.

Com que hi ha personal que no és que deixi cleques a la paret, sinó que deixa la bossa de magnesi en cada via que fa, ens assegurem unes bones vies a vista: En Pep i en Joan no se'n van, Giorgio Parpadelle, CrazyWoman i la que més m'agrada de totes les que faig, la Polvet Galàctic.

Ozzy a En Pep i en Joan no se'n van

Aquesta última la trobo especialment bona, llàstima de la petita lleixa fangosa a mitja via, que evitem fent una mica de malabars. Un bon sector al que ja hi tornarem quan passi de moda, que sembla ser que ara hi ha més cua que al Carrefour en cap de setmana.

Parlant de caps de setmana, el següent dissabte pujo amb uns companys de feina al cim de la Mòmia, que cada any els trec a conèixer agulles emblemàtiques del massís, i després del Cavall, aquest any tocava el cim més maco. Un dia curiós en què ens escapem de la pluja per minuts...

CrazyWoman

Aquest mateix dijous, ara sí, amb molt bon clima ens acostem a St. Benet. El pla inicial és l'agulla del Pas de la Burra, però un piquet generalitzat perpetrat al mateix peu de via ens porta cap al mític Mac-Cana. Després d'escalfar a l'arxi-repetida Direcció Obligatòria i al Totxo de les Maries, fem una mica l'Energúmeno (una mica més del normal) i ja tenim una altra gran clàssica al sac.

Un Energúmeno...

Com que ja no tinc projectes que no superin el meu nivell al Mac-Cana - Manolito, em decideixo per un dia lúdic de tatxaire al Mungri Monk Rock. La primera línia escollida, de les que em falten, és la Franciskillo Core. La primera i l'última... quina remada per resoldre el pas dur de la via, i quin galeto si falles als passos de després!

Per rematar la feina, fem una via recentment equipada, just a la dreta de l'anterior, no sabem ni el grau ni el nom, però ens sembla molt bona, de forats i més assequible que les seves veïnes. Una altra bona opció per escalfar abans d'anar al Mac-Cana o similar.

Pillant a la Franciskillo Core

Avui diumenge, pugem la cada cop més curta canal del Pou del Gat i amb l'Ozzy ens plantem a Trinitats. Escalfem a les plaques del costat de l'ermita. La Dossier ens sembla fàcil i guapa, però ràpidament rebem les primeres "ostias como panes" (Jorge dixit). La Pólvora en los dedos, convertida en SuperGlue en los dedos si no vols relliscar al cantell imprescindible abans de l'última xapa.

I per si encara no en teníem prou de cura d'humilitat, tornem a fallar la jugada escollint per acabar d'escalfar la Kaka de Vaca... Sort que aquesta l'hem fet en top rope. Que tècnica que és aquesta via! La sobamenta no és tan acusada com a l'anterior línia, però pateixo força per arribar en lliure a la reunió...

Pas xungo de la Franciskillo Core

I després de reescalfar-me, el projecte del dia, l'aresta Pedro Botero, s'ha saldat amb tres caigudes a l'última xapa, quina ràbia! El pròxim dia a escalfar al Pito del Sereno... i és que no somos nadie!

Peix espasa amb Mercury

Hi ha dies que et poses davant de les fotos del blog i no saps ben bé que dir. Suposo que deu ser cosa de la campanya política, que m'empana el cervell."... I com a mesura de protesta aquesta informació no va signada...". No sé si algú veu els telenotícies de la televisió del règim, si és així li sonarà força l'anterior frase...

Una altra perspectiva de l'Abraxas, gràcies als companys andorrans.

Els periodistes protesten perquè la Junta Electoral Central disposa en quin ordre i en quina proporció de temps s'han d'emetre les informacions electorals, i el Consell Audiovisual de Catalunya ha de vetllar pel seu compliment (crec).

Les protestes vénen donades perquè no s'apliquen criteris estrictament periodístics pel que fa a aquests espais informatius, sinó que són decretats per la potència del partit (nombre de vots, escons... ben bé no sé què ho defineix).

Aravadebó al Cargolaire

Tothom té dret a protestar si troba una situació injusta, però des de la visió del ciutadà de peu, no sé quin seria l'avantatge entre aplicar els criteris de la Junta Electoral o els criteris periodístics. Si no vull pensar malament, suposo que no aplicar aquests criteris afavoriria a partits sense representació o amb molt poca potència. Si vull pensar malament, la no aplicació dels criteris afavoriria a ... és fàcil d'entendre!

Aranovadebó al Cargolaire

I mira que per mi, posats a protestar (els periodistes), que no facin els blocs d'informació política, ja, ja, ja... I viuríem menys indignats, ja que es poden comptar amb els dits de les mans quan aquesta informació és útil. Normalment perden més temps explicant el nombre de mítings que ha fet cada candidat i on els ha fet,que explicant el programa que presenta. Clar que igualment, quan arriben als seus llocs de feina (els polítics), el més normal és que aquest programa hagi estat esborrat... o pitjor encara, ve dictat des d'altres instàncies, països o presidents... I és que el món està globalitzat (quan ens interessa)!

Hores de Campana al Cargolaire

Tornant a afers més mundans, resulta que aquesta setmana hem pogut gaudir de la vertical tres dies (dos amb sol i un amb pluja).

Entre setmana vam estar sols al solàrium del Cargolaire. M'agrada molt aquest sector. Les vies són força més curtes que al sector "vertedero" de Calders i més concentrades, per tant, a un mindundi com jo se li donen millor.

Hores de Campana al Cargolaire

Com que estàvem una mica cansats de les hores de rocòdrom, vam optar per tatxar vies pendents. Les tres escollides em van semblar molt bones: Aravadebó, Hores de Campana i El Vistassu.

Les dues primeres de dificultat molt similar i amb entrada desplomada seguida de placa tècnica. La tercera una magnífica fissura desplomada gairebé de dalt a baix, 10 - 15 metres.

Jortx al segon llarg de la Pilastra dels Voltors

No contents amb la calor passada al Cargolaire, dissabte decidim anar amb el Jortx a la Paret d'Aragó de Montrebei. Escollim l'alternativa més fàcil, ja que feia molts anys que no hi anava i estàvem desentrenats. Després de l'excursió reglamentària per la Feixa dels Espàrrecs ens plantem al peu de la mítica Pilastra dels Voltors.

Jortx al tercer llarg de la Pilastra dels Voltors

La via ens sembla boníssima, a excepció d'un llarg matojero i trencadot abans del diedre final característic. Surt tota en lliure, lluitant amb la placa del tercer llarg i algun pas de diedre de mitja via. Al migdia ja som al cotxe i al final de la tarda, a casa. Segurament hi haurem de tornar a per les seves vies veïnes, que es veien molt temptadores.

Aquí us deixo algunes fotos:

Quart llarg de la Pilastra dels Voltors

Jortx al quart llarg de la Pilastra dels Voltors

Acabant la via...

Jortx al setè llarg de la Pilastra dels Voltors

Diumenge havia quedat amb el Xavi i el Gatsaule per a fer l'Aresta JAN al Serrat de les Garrigoses (Montserrat). El dia no es presenta excessivament atraient però com que ells baixen de lluny, haurem d'aprofitar-ho

Just a l'entrar al camí de les Bateries per iniciar el retorn fins a Collbató ens va enganxar la pluja. Vam quedar ben xops, però per sort vam poder acabar la via, que tot s'ha de dir, és força ràpida.

7 secres tibant a l'Aresta JAN

Com ja és de domini públic, la via té dues parts, la primera va fent ressalts verticals amb molt bona roca (tipus totxet esportiu) i la segona ressegueix arestes i matolls. Tota la via està perfectament equipada i es pot escollir fer els llargs més complicats per variants més fàcils. Aquesta és l'opció per la que vam optar nosaltres donat l'estat del cel.

Cinquè llarg de l'Aresta JAN

A mi em va agradar força la via, segurament no caldria la part superior, però és tan complicat rapelar o baixar, alhora que perillós, que val la pena acabar-la fins dalt. Trams amb roca de pel·lícula i en general roca força acceptable.

Algunes fotos més:

7 secres a l'Aresta JAN

Xavi al setè llarg de l'Aresta JAN

Fugint de l'aiguat...

Abraxame mucho...

Aquest cap de setmana llarg ens ha donat per acostar-nos al "lejano este", és a dir a Teruel. Que d'existir existeix, però no està aprop. Sortim divendres a la tarda, en ple temporal de llevant, rodejats de pluja, boira i vent, però en 4'5h ens plantem al nostre destí, el bonic poble de Pitarque.

Órgano de Montoro

La idea és estar fent turisme per la zona, però diumenge s'acosten en Josep i la Laura, i com ja teníem decidit de fa uns quants dies, l'Abraxas serà la nostra via objectiu. Com que la via ja es descriu a molts altres blogs, no cal tornar a explicar-la.

Això sí, comentar que després de cinc llargs de tràmit amb algun pas maco, arribem al diedre estrella que corona la via. Són 60 metres desequipats amb dificultats homogènies, però amb algun punt més picant, cap al final de tot.

El Guadalope es deixa creuar...

El diedre es pot fer en un llarg mooolt llarg, en dos llargs al gust o bé dividint-lo en quatre parts, ja que hi han reunions intermitges. Un servidor va optar per fer una reunió sobre la primera agulla enganxada, amb un spit i un pitó. Els friends entren sols i amb el C1, C2 i C3 doblats no passes por en cap moment.

Josep al segon llarg de l'Abraxas

Gràcies a la paciència del Josep, i com bé podeu veure, tenim moltes fotografies. Així podré recordar que he deixat dos projectes per la zona, l'espectacular línia de la Luz de invierno i una via amb parabolts que va jugant amb les plaques que l'Abraxas esquiva per les fissures. Aquesta última resta equipada amb bolts M8 i pitons i no he estat capaç de trobar informació, però es veu brutal i dura!

Tercer llarg de l'Abraxas

És curiós com a vegades algun llibre, fotografia o vídeo fan renéixer idees que tenies enterrades al cervell des de feia molts anys. Per exemple, quan era més jove em vaig flipar amb la guia del Luichy dels Ports. Hi apareixia Tivissa, al costat del poble del meu pare; hi apareixien unes fotos impressionants d'una tal Secreta Vida a la Roca Dreta de les Valls; i aquella curiositat geològica de l'Órgano de Montoro, etc.

Laura al tercer llarg de l'Abraxas

Poc a poc hem pogut anar matant projectes d'infància, gràcies a la reminiscència, és a dir, a quelcom que et fa recordar allò que fa temps vas tenir en ment.

Fa uns anys, redescobrir un vell Extrem, amb l'elaborada ressenya de l'Extramurs, ens va portar a Tivissa a fer-la.

Cinquè llarg de l'Abraxas

Per fer la magnífica Secreta Vida, vaig haver d'enganyar al Jortx, amb una de les seves primeres vies amb el qualificatiu "d'assegurances espaiades". I en aquest cas el desencadenant va ser trobar una ressenya per internet d'uns nois aragonesos que l'acabaven de fer.

Cinquè llarg de l'Abraxas

Per últim, aquest estiu em van deixar fullejar el cutre llibre de "Las 100 mejores de España", i la primera pàgina on va anar a parar la meva vista va ser l'Abraxas, i així es va iniciar tot el procés fins aconseguir fer-la.

Laura al sisè llarg de l'Abraxas

Així que analitzant tot aquest procés i a mode de resum sols puc dir una cosa: si algú em vol anar passant fotots, revistes o videos de l'Orbayu o similar... ja, ja, ja!

Laura al sisè llarg de l'Abraxas

Apa, aquí us deixo amb les fotos de l'impressionant final d'aquesta gran clàssica!

Setè llarg de l'Abraxas

Setè llarg de l'Abraxas

Josep al setè llarg de l'Abraxas

Laura al setè llarg de l'Abraxas

Josep al setè llarg de l'Abraxas

Última reunió...

Ja he trobat la via de l'Eloi Callado i el Joan Solé (joc d'aliens, tascons i camalots fins al #4):