Però la Zoe tenia un "Caballo Blanco" o la pell bruna?

El Faraó és una de les agulles de Montserrat que més m'agraden. Havent fet la mítica Anglada de l'esperó sud, i les més modernes de la cara oest (Mirall Llunar i Exorcista), em quedava una visita pendent a la seva cara est.

Imponent Faraó

Convèncer a dos esperits inquiets com són el Sr. Jorro i el Sr. Gat no va ser difícil i dimarts ens vam acostar a aquesta roca: és la nostra penitència de setmana santa. La primera de les línies que volíem fer era la Zoe del Mecanoscrit, reequipada ara farà uns anyets per un dels seus aperturistes.

El Sr. Jorro intentant córrer més que l'home invisible
al primer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

Un primer llarg fi, però on van apareixent forats allò on cal, ens deixen en uns 45 metres a la balma que talla la paret pel bell mig. La roca és excel·lent i la temperatura agradable, sort d'una mica d'aire que puja per la Coma del Pastor... ja comença a ser temps d'anar cercant vessants menys soleies.

El Sr. Gatsaule arribant a la primera reunió de la Zoe del Mecanoscrit

El segon llarg comença amb uns bons bloquejos de presa petita sobre un desplom pronunciat, però a partir de la tercera assegurança la cosa es relaxa. A meitat de llarg torna la verticalitat, però ara amb una seqüència de bons i allunyats forats que recorda el més pur estil de St. Benet. L'entrada a la reunió torna a ser fina, però perdent verticalitat... un llarg impressionant!

Si cal no respirar per fer el llarg en lliure, doncs ni es respira...

El tercer es pot dividir en dos trams ben diferenciats, abans i després de la quarta assegurança. Se surt de la balma per la dreta i ràpidament encarem una placa que tot i no ser vertical és molt escassa de preses per als peus. Les mans s'aguanten sobre petites regletes (més fàcil per l'esquerra dels bolts). De la tercera assegurança cal sortir un pèl a la dreta i quan puguem ja xaparem el següent bolt.

Inici complicat del tercer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

La resta del llarg és una gran placa vertical plena de grans còdols... d'aquells llargs de deixar caure la babeta i de maleir als aperturistes per no haver estat mai capaç d'obrir un llarg tan bo en tota la vida... enveja sana!

El Sr. Jorro al tercer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

L'últim llarg és un curt diedre que en uns 10 metres ens deixen al cim de l'egipci personatge. Just davant nostre veurem l'última reunió de la Hussein, el Lluna, que ara reforçada amb un bolt ens servirà per baixar d'allí. El ràpel, d'uns 15 metres ens deixa a una lleixa que cal seguir cap al nord. Just a l'aresta trobarem una anella per si volem rapelar. Si no podem baixar per l'aresta amb algun pas de III / IV.

El Sr. Gatsaule al mateix lloc...

Com que no tenim ganes de passar més calor a la Hussein, el Lluna, ens decidim per una línia més curta i a l'ombra ja. És la Negra Cornella, de l'Indi. Una via que fèiem per acabar d'omplir el dia i que ens ha deixat molt bon sabor de boca. Línia ben trobada i ideal per completar la jornada...

Primer llarg de la Negra Cornella

El primer llarg és un diedre obert molt ben equipat amb bolts i pitons a la part final. La roca de la paret esquerra és acceptable, però queda compensada per la increïble roca de la paret dreta. Després dels pitons, cal deixar el diedre cap a una balma a l'esquerra. Poseu-hi ganes que surt tot en lliure sense grans dificultats. De la balma una fissura diagonal molt agradable ens porta a la reunió.

Últim llarg de la Hussein, el lluna

El segon llarg és curt, però ple de grans còdols, cosa que el fa molt agradable. I finalment tenim l'últim llarg de la Hussein, el Lluna, un petit totxo a l'estil del Mac-Cana, on uns bons forats ens permeten abastar un còdol perfectament quadrat que ens trinxarà els dits... és el preu a pagar pel rotpunkt...

La resta del llarg és de placa fina, però molt ben equipada... així que més contents que uns caputxins en processó, tornem a baixar la canal del Faraó i enfilem cap a la Palomera per fer una mica més tranquil el descens.

Niño, deja de joder con la pelota - VI

Seguint amb la secció de "Grandes Joyas Benedictinas", avui us presento una bona i ràpida combinació de vies, a la part més propera al monestir, el que últimament es coneix com el Sub-Benet.

Ángel a la SaKim

Just abans d'arribar al Pas dels Francesos neix un corriol a la dreta que ens porta fins a peus de l'Elefantet. Abans d'arribar-hi a sobre dels nostres caps s'alça imponent l'Agulla dels Retornats, per on hi discorre la reequipada via Sa-Kim. L'equipament és a base de bolts M8 i en els passos més durs M10.

Si la feu amb estreps és una entretinguda pedalada amb l'al·licient d'algun pas acrobàtic al sostre. Si la intenteu en lliure, el primer llarg té una roca bona, però amb formes "rares", que el fa difícil d'escalar. Quan més prop del sostre més difícil es torna i abans d'entrar a la primera reunió hi ha algun pas de fe sobre arrodonits cantells. La reunió és poc recomanable de fer, ja que estàs a 15 metres del terra i totalment penjat. Amb 30-35 metres sou a la segona reunió.

Agulla dels Retornats i monestir al fons
(i píxels deformes a les cantonades)

El pas del sostre és un espectacular estirament fins un invertit d'espatlla dreta per abastar una regleta i poder llançar a un profund bidit. Pas totalment horitzontal que un servidor ha descobert quan ja s'havia agafat a la xapa. Fet aquest pas un brutal diedre amb una roca impressionant i de no més de 6a/6b ens deixarà prop de la reunió. D'aquí es pot rapelar o fer cim, amb un curt llarg de cinquè grau.

Un ràpel de 30 metres ens deixa molt aprop, uns 10 metres, de l'inici de la segona via del dia, La Broma de Satán.

Ángel al segon llarg de la Broma de Satán

Via més coneguda i perfectament equipada. Un primer llarg finet i molt curt ens permet arribar a una feixa abrada (millor fer la reunió en un arbre a la dreta). I ara ve el xou: tres ressenyes, tres graus diferents... Jo sols us dic que si ignoreu l'arbre i pugeu en lliure des de la feixa... hi han vies al Mac-Cana més fàcils. Compteu que alguns dels graus proposats a les ressenyes són a partir d'enfilar-se per l'arbre... Tot i això, val molt la pena el llarg. Desplom de forats allunyats i una mica a desmà de les xapes.

El tercer llarg és una placa amb roca molt bona fins abans d'entrar a la reunió i el quart i últim, més curt, ens deixarà sense complicacions a la barana del mirador dels ermitants.

Bona combinació per apurar els últims dies al sol.

Niño, deja de joder con la pelota- V

A finals del 2011, deambulant entre el Mac-Cana i el Totxo del Nacho, vaig veure el Quiste. Aquella petita bola pètria situada al llom que uneix el Pla de Trinitats amb l'ermita de Sant Dimes.

Ermita de Sant Dimes i El Quiste a l'esquerra

El cap de setmana següent ja hi estàvem intentant arribar. Grata sorpresa al veure que l'accés era molt senzill i còmode i que a més algú havia esporgat el peu de via. Això últim és una d'aquelles coses "màgiques" que sols passen per Sant Benet i "alrededores", sempre hi ha algú que hi ha anat abans que tu i ha adecentat una mica el lloc... Uns dies més tard vaig descobrir que la setmana anterior hi havien estat en Guille i el Fernando.

L'Ozzy amb la via 4 muntada, a El Quiste

El Quiste és un petit totxo d'uns 8 metres d'alçada que concentra quatre vies de dues xapes sobre roca excel·lent i que recorda molt al Totxo Manolito, però sense l'overbooking habitual d'aquest últim. S'hi arriba fàcilment des del camí de l'Arrel, a l'alçada de la cruïlla amb el camí del Pla de Trinitats, el deixem cap a l'esquerra, direcció Sant Dimes. Quan passem just per sobre del sector, desgrimpem una petita rampa i en descens per la seva esquerra arribem a les vies.

Les tres primeres vies tenen ombra fins al migdia, mentre que la quarta està pràcticament insolada tot el dia.

Ressenyes del Quiste

La tònica (schweppes) de les vies són els passos explosius sobre forats en lleuger desplom. Quant més grans siguin els forats o més quantitat de passos hi trobem serà el que farà variar el grau de els vies.

Totes les reunions són d'un únic parabolt M12 amb anella. Les vies resten equipades amb spits inox M10 a excepció de la quarta, que està reequipada amb parabolts.

Vies:

1.- Del Nene: Via d'una sola xapa, on hi trobarem 5 passos llargs comptats. Després de l'assegurança cal anar un pèl cap a l'esquerra, des d'un curiós còdol punxegut. Bona per escalfar si coneixem els passos, ja que els cantells no són evidents. Sobre el grau, he vist ressenyes que van del 6a+ al 6c, per mi una mica més difícil que la Direcció Obligatòria.

2.- Nacido pal marrón: Bonica via encadenada per primer cop pel suís pròdig de Sant Benet, en M. Scheel. Bons forats d'entrada i pas molt concentrat de regletes per poder sortir de la segona xapa. Molt bona.

3.- Agonías: La joia del sector. Inici del desplom amb un gran cantell invertit (aprofiteu-lo que fins a la reunió no n'hi han més...). Forats arrodonits i petita regleta per arribar a la primera xapa. Una combinació encertada de mans ens portarà a una lleixa arrodonida a la dreta on ajudats amb petits cantells i forats dolents podrem llançar a un bon bidit. De la segona xapa, algun pas llarg ens traurà del desplom. En algunes ressenyes el grau marcat és més alt, però en comparació amb altres línies més contínues (Sesión, Kin Ghersen, Lucky) jo diria que el proposat a la ressenya és correcte i potser, com diu el jovent d'ara, soft...

4.- Kul de la Marrana: Equipada per maresmenys com en Martí Montserrat, ideal per escalfar al sol. Successió de bons forats i pas més fi per sortir del desplom.

Ozzy a Kul de la Marrana

Destacar que a tota la part dreta de la bola hi trobarem una magnífica zona per a fer bloc, en lleuger desplom i molt bona roca. També val a dir que bona part de les vies s'han realitzat sense corda. A dia d'avui no seria descabellat fer ús del crashpad donada l'alçada de les rutes, això sí, caldria fer una mica de neteja al peu de via.

Bones tibades amb tranquil·litat assegurada.

El viatge de Chihiro o el Castell ambulant...

"El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Vallès Oriental.", amb aquesta definició s'inicia l'entrada de la Viquipèdia referent al castell de Castellcir o Castell de la Popa.

Castell de la Popa

Ja fa un temps, amb la Selene, vam aprofitar la visita al Roure de Can Giol per aproximar-nos a veure aquest espectacular castell, documentat des del 1014, i que amb la seva base rocosa en forma de popa havia servit de defensa per a tota la vall de la riera de Castellcir - Tenes.

Centellenca al Castell de la Popa

La qüestió és que en aquesta primera visita vaig veure que del peu de la popa hi naixien dues vies d'escalada. Una d'elles recorria tot el desplom de la base del castell, així que vaig pensar que caldria tornar un dia per tastar aquesta curiosa línia.  

Centellenca al Castell de la Popa

Un any he necessitat per enganyar algú i acostar-mi. Però gràcies a vendre la idea en format "excursió familiar", en Podarcis i en Corpix, avui s'han brindat a acompanyar-me i a assegurar-me. Així que per fi he pogut realitzar la via Centellenca al Castell de la Popa.

Centellenca al Castell de la Popa

La via no té res d'especial, però l'espectacularitat del lloc ja val una visita. Està completament equipada amb burins i un pitó a la part inferior, i parabolts a la part superior. Per tant no cal portar res de material, com a molt un cordinet per a substituir el del pitó que ja està una mica castigat.

Centellenca al Castell de la Popa

La via comença al costat dret de la popa, en un visible burí al costat del nom de la línia. Després d'un pas explosiu i de xapar el pitó (reforçable amb l'alien verd) ens trobarem amb un pas on volen els peus i es fa difícil entrar a la lleixa. Cal vigilar la possible caiguda sobre el pitó...

Centellenca al Castell de la Popa

Realitzarem uns passos desplomats però sobre bona fissura de mans i un cop al primer parabolt ja haurem de fer ús dels estreps (assegurances molt pròximes) fins a sortir del desplom. Cal vigilar els metres de matoll i roca trencadissa que ens porten fins dintre mateix del castell.

Tot i haver-hi una reunió de burins i spits en una de les roques que formen part de la construcció, jo l'he fet en un bon arbre, amb més bona pinta que l'enrunada paret.

Via curiosa per a ments curioses...

Niño, deja de joder con la pelota - IV

A vegades pot fer mandra pujar tantes escales per a fer vies de dos o tres llargs, però si fem una bona combinació podem acumular llargs cercant sempre excel·lents panys de paret.

Mítica foto des del cim de la Momieta

Ahir ho vam fer amb l'Ángel i el Xavi, tot i que a mig matí el temps ens va trair i vam haver de variar la combinació inicial. Però la nova no va defraudar. Podríem dir que vam fer un Buitri Revival, ja que al final vam fer dues vies obertes per ell: Pastel de Buitre a la Momieta i Una Burbuja En Tus Venas al Gat.

Xavi a la Pastel de Buitre

Les dues línies són espectaculars, sobre roca immillorable i amb trams de grans cantells. Les dues estan molt ben equipades i resten a menys de 5 minuts una de l'altra. Així que sols cal que agafeu 7 o 8 cintes i algun cordino per a merlets.

Ángel sortint del sostre de la Pastel de Buitre

La Pastel de Buitre va ser restaurada pel seu aperturista, deixant-la equipada amb sòlids bolts inox M10. El primer llarg concentra el pas més dur entre la primera i segona assegurança, on un pas de petites regletes per superar una baumeta ens farà entrar ràpidament en calor. La resta del llarg és navegar cercant sempre la millor presa, però ara ja menys vertical.

Xavi a l'últim llarg de la Pastel de Buitre

El segon llarg utilitza gran part del segon llarg de la Normal de la Momieta. Sols sortir de la reunió trobarem una expansió i 4 metres per damunt un pont de roca. Si volem seguir la ruta original haurem d'anar cap a la dreta a caçar un espectacular merlet (encintable) sobre un gran còdol marró. També podem seguir recte tal i com es feia quan el llarg tenia més expansions. Igualment podrem encintar un gran merlet abans de la fissura de sota el sostre. La dificultat no varia en excés.

Ángel al primer llarg de Una burbuja en tus venas

Abans d'entrar al sostre podrem xapar un pitó a la fissura de la dreta i des de la baumeta ja abastarem la primera expansió del desplom. Per sortir en lliure cal agafar una característica llastreta (orella) que ens queda a l'esquerra però s'ha de fer amb la mà dreta (complicat). Aixequem peus i amb un petit llançament agafem els bons cantells que ens permeten xapar. Un merlet un metre per sobre i a la dreta ens deixarà entrar de nou a la vertical i per placa arribar a la reunió.

L'últim llarg és curt però amb una roca impressionant de grans còdols i forats. Hi trobarem algun pas sobre la segona assegurança. Sols per aquest tram ja val la pena fer la via.

Ángel al segon llarg de Una burbuja en tus venas

La segona via que vam fer va ser la Burbuja en Tus Venas, també del Buitri i del Nacho. És fàcil d'identificar perquè és l'única que té spits amb placa TAK. Les seves veïnes tenen bolts. Comença per una rampa desequipada i fàcil fins la primera xapa. Amb grans forats arribem al pont de roca (equipat) i trobem un pas fi amb forat amagat per abastar la següent assegurança. Ràpidament apareix un gran cantell i ja entrem en matèria navegant pel desplomet sempre de bon còdol en bon còdol. La reunió es fa dintre del forat característic.

Ángel al tercer llarg de Una burbuja en tus venas

El segon llarg és de les millors tirades que he fet per Sant Benet. Una roca coral·lina tipus cara sud plena de forats i merlets. Quan la verticalitat decreix els merlets allunyen més, igual que els spits. La peculiar segona reunió de la via la trobarem a la nostra esquerra i segur que no ens la passarem de llarg... 

El millor pont de roca de Ca la Montse?

L'últim llarg surt per una curta fissura a l'esquerra de la bauma. Tot i un tram de roca curiosa ràpidament tornarem a trobar grans còdols en un tram molt vertical. De l'última assegurança caldrà anar amb compte fins a la reunió no sigui que ens peti alguna cosa... Sols quedarà un curt ràpel i descens cap a la Prenyada, on completar el dia amb la Estorboso Miriñaque o la Panoja.

Dues vies més que recomanables per gaudir sense massa estrès. No us les perdeu!

Niño, deja de joder con la pelota - III

Continuant amb la Miranda de Sant Benet, i deixant de banda la fins ara concorreguda Aresta del Violí, hi trobem tres joies esportives del Toni Cugat i el JM Alsina (1991).

Aquest trio de línies comença uns 30 metres per sota l'Aresta del Violí, en una petita clariana entre matolls. Les tres vies es poden fer des del terra, ja que amb una corda de 70 metres s'hi arriba, això sí, vigileu que queda molt justa. Si algú vol fer la versió més clàssica, cal grimpar una rampa de IIIº d'uns 7-8 metres fins un parabolt amb placa TAK, en una còmoda lleixa (just a l'esquerra de la gran balma).

Les tres vies es caracteritzen per creuar una franja d'arenisca desplomada a la part alta, amb més o menys forat segons la línia. Veiem-les per separat:

Sherzo i Finale: Ens enfilem per l'esperó esquerre que forma el característic diedre inicial i seguim la lògica dels grans cantells que hi anem trobant. Roca excel·lent en aquests primers 15 metres que ràpidament ens deixen sota la franja taronja. Al ser la més fàcil de les tres hi trobarem bons forats i quan sembli que s'acaben anirem amb tendència esquerra, cap a l'aresta, per fer més fàcil la sortida del desplom. Vigilar la distància entre l'últim bolt i la reunió...

Toni Jiménez a la Allegro Fortissimo

Kegel 123: Directe cap a la roca taronja que forma l'angle del diedre. Hi trobarem una presa molt bona just a sota el sostre i que amb un pas llarg ens permetrà agafar els bons forats que no deixarem fins a sota l'arenisca. Al començar el desplom trobarem un gran forat invertit a la nostra dreta per descansar. Passos llargs sobre bons merlets fins que a la part final haurem de refiar-nos d'un petit còdol punxegut per abastar el gran forat característic. El problema d'aquest gran forat es que és pla per dins, però si entaforeu un peu tindreu un descans sense mans i s'acabaran les dificultats. Moment magnífic descansant sense mans al final del desplom. Molt recomanable. Per cert, la reunió de l'anterior via queda més recte que la marcada a la ressenya.

Kegel 123

Allegro Fortissimo: Fortíssim s'ha d'estar per encadenar-la i alegre et quedes després de fer-ho. Els tres intents que he necessitat l'han deixat al cabàs dels ossos de Sant Benet. Espectacular via si no fos pel pas de bloc duríssim a l'inici del desplom. La via creua el sostre taronja amb un espectacular forat invertit que deixa el pas en mera anècdota. Una placa vertical que combina bons forats amb regletes ens porta sota la franja d'arenisca, on hi trobem un pas de bloc que m'ha semblat molt dur, sols us diré que hi ha in bidit molt bo però que talla i cal anar a un forat no gaire bo a la dreta (a la foto, el Toni acaba de deixar el pas enrrera). Després d'algun altre pas fi la placa perd verticalitat.

Totes les vies perfectament equipades amb bolts i bones reunions. Sol fins a ben entrada la tarda, ideal hivern...

De fet no és res que no hagin fet altres abans...

De fet no és res que no hagin fet altres abans: el Rafa sense corda, l'Alsina fent sèries per agafar pila per altres vies, el Picazo per saber que era això de l'esportiva, Rabatou, Godoffe, Le Menestrel i molta més gent que ha passat pels forats d'aquest petit mite creat pel Josep al 85...

 

 

 

I m'ha fet il·lusió encadenar-lo, així que gràcies als que heu patit els intents i ara a menjar-me una bona pizza, que això sí que és vida i no aquesta mania de pujar per les pedres!

D. Rabatou a la Sesión Continua, 1986