Indulgència Plenària

Tres anys m'ha costat assimilar les lliçons del mestre, però per fi he aconseguit la indulgència plenària a les punxants preses de Collsuspina. I sense haver de desplaçar-me a la Villa de Madrid.



"El Papa Benedicto XVI dispuso la concesión de la indulgencia plenaria* por la Jornada Mundial de la Juventud (JMJ) Madrid 2011, a todos los peregrinos que, siguiendo las condiciones habituales para obtenerla, participen en alguno de los eventos litúrgicos que se desarrollarán entre el 16 y el 21 de agosto en la capital española."





*: la indulgencia plenaria apareció hacia la mitad del siglo XI, donde se utiliza para apoyar acciones y políticas reputadas convenientes, tales como la reconquista española.

Los arrojacuerdas

Evolució i experiència, dues paraules tòtem, d'aquelles que sembla que tothom vulgui tenir-les com a adjectiu qualificatiu. Però resulta que no es poden comprar, ni obtenir de pressa, i a les que encara que ens pesi, haurem d'admetre que potser no hi arribarem mai... -M'hauríeu de veure tocant el piano, després de vuit anys estudiant-lo: ni evolució ni experiència!

Primer i segon llarg de la Barrio Sésamo

Aquest últims dies he viscut dues situacions on m'ha quedat clar que poc a poc ens anem acostant al tòtem, en el món de la vertical. Una d'elles la vam viure en Jortx i un servidor ahir mateix, a l'Agulla de l'Aritjol (Montserrat), que no explicaré per vergonya, però que ens va acostar una mica més a l'evolució i ens va donar un plus d'experiència.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

Vam escollir aquesta agulla perquè cap dels dos hi havia estat i l'ombra de la seva cara oest (fins les 14h) prometia una matinal fresqueta. La nostra sorpresa va ser descobrir que, a part dels citats avantatges, vam fer dues vies bonísimes: Barrio Sésamo i Columna Durruti.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

La Barrio Sésamo, és una obra magna per la que passes un bon test en diferents disciplines. Els dos primers llargs (els vam unir) són de placa tombada amb bons còdols, el tercer llarg és una meravella de forats amb les assegurances justes i necessàries, amb un final de roca peculiar a protegir (o fiar-se dels clauets de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos).

Jortx al tercer llarg de la Barrio Sésamo

Dos ràpels ràpids per la mateixa via ens retornen a terra just a l'inici de la Columna Durruti. Un altre vion que comença amb un curt llarg de placa amb còdols, similar a l'inici de l'anterior via. Ràpidament es posa més dret i el segon llarg és una joia de forats i còdols molt ben obert, sempre buscant el camí més fàcil...

Jortx al primer llarg de la Columna Durruti

La fi de festa és el tercer llarg que comença amb un tram vertical de forats antològic, seguit d'una placa encara més foradada abans d'encarar el desplom final d'aquesta columna. El tram més dur és una combinació de petits merlets i còdols. Hi ha un pas difícil per anar d'un petit còdol molt relliscós (a l'estiu?) fins un bon còdol, que tant al Jortx com a un servidor ens va tombar per patinada de mà... La resta fins a la reunió entra al club selecte de les millors roques que he vist per Montserrat.

Primer llarg de la Columna Durruti

Per fer cim aprofitem l'últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos, una mica trencat però amb un spit al pas més dur (aquest spit és del mestre Llop?). Tornem a rapelar per la Barrio Sésamo i amb tres ràpels som a terra, a temps per fugir corrents del sol.

Segon llarg de la Columna Durruti

Trobareu les ressenyes aquí i aquí. Sols afegir que al tercer llarg de la Barrio Sésamo a la part final hi ha un pitó més del que marca la ressenya, i que la R2 de la Columna Durruti ahir no era rapelable, per tant preveure material o fer com nosaltres i baixar per la Barrio Sésamo.

Jortx al segon llarg de la Columna Durruti

La segona situació de les que parlava al principi del post fa referència al fet de l'apertura de noves línies i dels mètodes emprats. Fa anys els màsters de l'època (ni tots, ni ningú) es creaven molts cops les preses ells mateixos, però van evolucionar. Jo mateix també vaig enganxar cantells amb sikadur i els vaig traure (ni en vaig enganxar tants com alguns diuen, ni vaig ser l'únic), no sé si vaig evolucionar, suposo que sí...

Últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un Cos

Ara ens qüestionem l'excessiu nombre de vies que es poden arribar a obrir en un mateix sector, crec que algú li ha posat un nom: falta d'oxigenació (a mi m'agrada més hipòxia xapera, però l'última paraula queda irreverent, ja, ja, ja...)

El problema és que arriba un moment en què vols obrir/equipar alguna via. Cada cop és més fàcil donats els avanços tecnològics. Comences a obrir sense cap experiència i al primer espai que veus, i després passa el que passa... Ja no és que una línia vagi a tants centímetres d'una altra, és si allò té alguna lògica (a vegades vies situades a mig metre poden ser totalment independents, diferents i molt bones).

Fent el tonto a Tartareu...

Per sort ens torna a arribar un moment en el que "evolucionem" i entenem que a vegades no calen aquelles línies. En el meu cas sempre parlo d'equipaments, donat que no em veig tant bo com per obrir vies. Davant aquesta situació sempre he decidit eliminar la via. Òbviament ho he pogut fer perquè l'havia obert jo. És difícil i discutible tenir el dret de poder-ho fer sobre el treball dels altres, per molt cutre que ens pugui semblar.

Tripis pa'mis tripas,
versió me quedat amb una xapa a les mans

I tot aquest rotllo, per què?, doncs perquè amb la de línies boníssimes que hi ha per reequipar, aquest afany de treballar per la comunitat, no es podria transformar? Parles (si és possible) amb el creador de la via i si dóna el seu consentiment, canvies el material obsolet per un d'actual (que consti que no dic millor, eh!) i de llarga durada. Sembla que hagi descobert la sopa d'all... però fins i tot amb aquests aspectes ens barallem perquè no tothom ho entén igual. I és que fins i tot es pot "evolucionar" per diferents camins! (I si el creador no dóna el seu consentiment,? i de qui és la paret?, i la via?, ja, ja, ja....)

Així està clar que estem condemnats a no entendre'ns mai i l'única opció és fer algun SOS de quant en quant...

Fent el clàssic amb la Vicky, altres
activitats fetes aquests dies...

I una d'aquestes línies que es mereix una mica d'atenció és la Tripis pa'mis tripas, a la zona de Vagos. Una via que vam provar l'altre dia després de fer la Directa Americana al Petit Dru, i ens va semblar una obra d'art. Algú sap per què el reequipament es va aturar a la reunió?, jo poso les xapes inox per si algú el vol fer, però que es reequipi aquest vion! las chapas te necesitan, no gires la cara!

(Post patrocinat pel ministeri de cooperació)

Apa, bones vacances!

Vaya, vaya, como mola el volley playa...

Vaya, vaya, como mola el Volley Playa! El nou hit de l'estiu. I és que per si no ho heu notat: ja és estiu i fa calor!

I a l'estiu els graus pugen (els Celsius o els Kelvin, segons l'ètica saxona o sueca), en canvi a nosaltres ens sembla que baixen (els francesos o germànics, segons l'escala que practiqueu habitualment).

Ignasi al primer llarg de la SAME

Ahir, amb l'Ignasi i el Jortx, vam anar a fer una via que feia temps que teníem a la infinita llista de pendents: la Bosconero a la Proa (Montserrat). Tantes opinions havíem sentit d'aquesta via, i tant diferents... Bé, tantes no, teníem 5 opinions (no citaré noms), 3 de favorables i 2 de poc favorables. Així que havíem de desambiguar.

Primer llarg de la Bosconero

És una via de caire plitic (segons el Blog del barri del Moai, a 24/6/11). Nosaltres sols vam utilitzar un C2 i un tascó al primer llarg de la SAME, i un altre tascó a l'inici del primer llarg de la Bosconero. Els pitons els vam trobar normals, és a dir, que n'hi han de bons i n'hi han de cutres.

Primer llarg de la Bosconero

El primer llarg de la SAME el vam començar directament des del peu de via de la Titànic, seguint un bon arc fissurat on hi han dos burins. Més a munt ja es pot passar sense problemes a la canal original, una mica bruta i amb un buril entrant a la reunió.

Jortx al primer llarg de la Bosconero

El primer llarg de la Bosconero es deixar fer prou bé. Es pot xapar un buril de la SAME per evitar el factor 2 i després fissura equipada que ens porta al diedre característic, on a l'inici hi trobem un bon buril. Fins a la reunió anem seguint aquest diedre cec amb algun pas més fi a la zona central, però més fàcil del que marca la ressenya al nostre parer.

Ignasi al primer llarg de la Bosconero

Això sí, cal vigilar la roca, a priori bona, però una mica crostosa i liquenosa, tipus cara nord. La veritat és que quan vas pujant de primer t'agafes a algun bolo amb cara de pocs amics i quan el veus des de dalt t'adones que és molt més sòlid del que semblava. Es poden afegir camalots petits, però llavors tapes les preses de mà, a escollir.

Jortx al segon llarg de la Bosconero

El segon llarg de la via, tercer en conjunt, té un tram exposat sortint de la reunió. Els cantells són força arrodonits i és gairebé impossible de protegir. Com diu en Piju una bona opció per evitar aquest factor 2 és ajuntar els dos llargs de la via, suposo que caldrà ser molt curós amb les cordes si s'opta per aquesta opció.

Esportiva a l'ombra del Boixar

El mite de la via és deixar la fissura i sortir cap a la dreta, assegurat per un plom. A la ressenya hi marca un grau força "estratosfèric" pel que és en realitat. Bons peus i un pas una mica llarg a buscar un cantell gegant i fàcil de veure, no us deixeu intimidar... La resta és anar fent amb uns burils i una pitonissa fins abastar els bolts de la Titànic.

Dos ràpels i cap abaix que comença a arribar el sol... Canviem de destinació i anem a fer esportiva al Clot del Boixar.

Clàssica a la Sardineta de Dalt

Com que som uns pringats decidim baixar pel barranc de la Coma Baixa fins al sector, creiem que serà més ràpid i amb més ombra. Aquesta part baixa no té prohibició, però no es deu fer gaire per l'estat de les cordes... Total, que quan arribem al Clot del Boixar, el sol toca a les dues bandes, i ens refugien en unes vies noves sota els grans blocs. Bones vies de forats no sempre bons i a mig obrir...

Després matem la Caracràter en top rope que la pell dels dits ja fa molt mal. Un altre dia ja la farem com toca.

Clàssica a la Sardineta de Dalt

Les últimes dues instantànies són de la Sardineta de Dalt (St. Llorenç del Munt), on s'ha reequipat una pedalada i ara es pot fer en les dues modalitats. En lliure queda una via bonísima de grans cantells, algun llançament i placa fina dalt. Just a la dreta apareix una nova via, la Banalitats, amb una entrada desplomada força dura i de tipus puzzle. La resta de grans cantells.

Bones línies per als incondicionals de les vies curtes...

Aquí s'ha trencat algo

"Aquí s'ha trencat algo", és la meva excusa preferida quan una via és molt més dura del que esperava. Hi ha com una escala de nivells excusils, el primer nivell és el mític "aquí collen el grau". Quan aquest falla ja ens cal alguna cosa més auto-complaent com pot ser el molt utilitzat: "aquesta via deu tenir algo i no ho trobo". Però la reina de les excuses és sens dubte: "aquí s'ha trencat / petat algo", infal·lible... tornes a casa ben cofoi, ja no és culpa meva, sinó de la roca!

Acabant la travessa dels Flautats
amb la Mòmia al fons

Aquests dies per Collsuspina he fet algunes vies de les que he quedat prou satisfet. M'he cruspit l'entrepà i Les de vuitè tiren més, són dues vies molt similars. Molt prefabricades però amb moviments macos. Aquí no val cap excusa, en aquesta roca tan dura no es pot trencar res, o agafes el picat o vas a baix. També vaig poder fer l'Esperó Ratolí, una via molt tècnica, però on cal una primera ascensió per traure plantes d'algun cantell clau... La roca no es trenca, però les plantes amaguen els forats...

Primer llarg de la GEEB

No ens enganyem, on més gaudeixo de la meva excusa predilecta és a Montserrat, en especial a St. Benet. Sempre hi ha alguna via on em ve de perles! I és que buscant, buscant, sempre trobo aquell tram de roca més brut o meś groguenc on està clar que abans hi havia el cantell clau, ja, ja, ja...

Jortx al primer llarg de la GEEB

Em va passar ara farà un any a la Gabatx (o com es digui actualment) al Totxo del Knijo. El procés sempre és el mateix. No surt un pas, no quadra amb el grau, no trobo la posició... per tant, s'ha trencat algo. Equació tan evident com el cogito ergo sum... El problema ve quan li comentes a algú altre i et diu el desagradable:"no, això sempre s'ha fet així". I tornes a la terra en caiguda lliure...

Quart llarg de la GEEB

Ahir vaig tornar a viure aquesta sensació a la via Amor de Tocho al Totxo Sta. Anna, de St. Benet. No hi havia forma d'encarar el llançament inicial de la via. Òbviament, a la dreta van aparèixer aquells centímetres quadrats on hi deuria haver la presa clau i ara hi ha sorra... però no!, aquest cop em nego a preguntar-li a algú com es fa aquell pas.... deixeu-me ser feliç algunes hores més!

Amor de Tocho, amor de excusas

Per sort avui a Can Boquet provant i reprovant El Gesto, he trobat la solució a aquesta excusa: una de millor! I és que aquest bloc no em sortirà mai perquè ÉS MORFOLÒGIC! Aquest nou descobriment el penso aplicar a partir d'avui per a totes les vies que no em surtin.

Ozzy a Can Boquet

Ah!, per cert, ahir vam fer la GEEB de la Cadireta del Diable, una via molt bona, molt ben restaurada i on no calen excuses per encadenar.

Apa, a tibar-li!

Cascada García Picazo

Diumenge teníem ganes de fer metres, de cara als objectius estivals. Com que tampoc les ganes de patir eren massa elevades ens vam decidir per una via assequible, l'AGP a la paret de l'Aeri.

Primer llarg cascada de l'AGP

El problema va ser subestimar que per la zona havien caigut 150 litres en 10 dies i que tot i el pronòstic de sol, la paret no estaria eixuta. Fet que vam evidenciar a l'arribar al peu de via, però ja havíem fet l'aproximació i si més no, ho hauríem d'intentar...

El primer llarg era una cascada d'aigua rajant per dins de la fissura. Esquivant com puc (i no esquivant) les zones més molles de la placa aconsegueixo arribar al primer pitó, però al posar la cinta, tota l'aigua que corria per dins de la fissura es redirecciona cap a la meva corda i òbviament cap al meu pantaló, peu de gat, ... "purgues" montserratines!

Cinquè llarg de l'AGP

En lliure-moll (concepte més alpí que freeky) arribo al primer bolt de la via i ràpidament em passo a uns bolts de l'esquerra, on vaig fent en lliure-sec fins a una reunió. Veient com estava la part fàcil del llarg de la nostra via, trobo que ha estat una decisió més que encertada. A casa descobrim que aquesta via és la Grau-Tarragó.

En una explosió d'esperit alpí, en Gatsaule, aconsegueix creuar la cascada de la xorrera negra de la paret i arribar a la primera reunió de l'AGP. A partir d'aquí ja aconseguim seguir la via sense cap més contratemps.

Inici del tram artificial

Per a dies després de pluges pot ser una molt bona alternativa fer els llargs 4 i 5 de la Grau-Tarragó, que ens deixaran directes a la segona reunió de l'AGP. La resta de la via és guapa als trams en lliure, però la pedalada és un martiri si no et va el tema.

Final del tram artificial

Al llarg final, a l'entrar a la corda de la TIM, ja la vam tenir liada una altra vegada. La corda estava impregnada de fang i relliscava molt. Si ho haguéssim sabut, es podia haver sortir per la Grau-Tarragó, així evitant el tram desagradable de canal.

Assequible, però en sec!

Bye, bye y hasta otro ratito...

Doncs el títol és la tònica d'aquests darrers dies: buscar al ràdar els pocs llocs on no plou i es creu que la paret pot estar seca.


Arribar al lloc amb molta esperança. Començar a escalar amb núvols amenaçadors, que cada cop ho són més...


Boira, vent i pluja, que es tradueixen en encadene en molt males condicions, o -puja tu i desmunta ràpid- .


Finalment remullada fins al cotxe i a esperar al següent dia per tornar-ho a provar: Bye, bye y hasta otro ratito!

Que la chanson ja està fermé!

La setmana passada ens vam acostar al Pedraforca amb l'ambiciós projecte de fer la via Anglada - Robbins. Després de pujar fins la feixa central de la paret nord del Calderer, a uns 2 metres dels burils del primer llarg em quedo bloquejat a la fissura. Sense poder pujar, i sense voler agafar-me a un pitó per fer A0, decideixo que ja tornaré quan estigui capacitat per no fer "trampes".

Encastat a l'Anglada-Robbins

Durant la setmana vaig descobrint que allò és una "enganyifa", que per aquell tram no passa en lliure ni Déu. Sols els privilegiats amb un domini espectacular dels encastaments i la relliscosa roca de la cara nord, ho deuen poder fer. Bé, cap problema, tornarem amb una altra mentalitat, convertint el llarg en A0's/6b, je, je, je...

Jortx al segon llarg de la Choras Piengue

Per aprofitar el dia vam fer la Cerdà - Pokorski, tal i com descriu en Gatsaule.

Gatsaule al tercer llarg de la Choras Piengue

Ahir vam tornar al Pedraforca, però amb un objectiu radicalment diferent. Del més clàssic passem al més freeky, i és que un servidor compleix al peu de la lletra la nova màxima:"... ser polipatètic...", tan dolent en un estil com en un altre!

Tercer llarg de la Choras Piengue

L'objectiu era la mítica Choras Piengue, a la cara sud. Una d'aquelles vies a les que mai t'acabes de decidir a anar-hi, després de sentir-ne dir mil històries (de por).

A mi la via em va semblar una obra d'art, tot i que sempre em costa acostumar-me inicialment a aquest tipus d'escalada amb pocs peus. Els llargs durs em van semblar el tercer i el quart, i el més psicològic el sisè.

Gatsaule al quart llarg de la Choras Piengue

Com que a mi em van tocar els dos primers llargs de primer, la resta de la via la vaig fer molt tranquil, fins que em va tornar a tocar el sisè llarg. Un tram força obligat a la sortida d'un pitó, i pas de regletes amb peus molls per sortir d'una petita coveta.

Gatsaule a l'últim pas dur de la via,
imitant a l'Eva, però amb menys glamour...

Surt tota la via en lliure i esquivant un cantell que sembla retocat al final del sisè llarg (sota l'última xapa - és retocat?). No és que ara vagi de purista, és que no el vaig veure i després ja no podia rectificar el moviment, no us penseu...

Doncs res, així matem una altra setmana més, adobada amb incursions esportives algun dia per la tarda, amb poques coses a destacar. Polint projectes de cara a l'estiu...