70'KNY

Com que sóc dels que pensa que un viatge és una experiència personal i no cal anar explicant-la a tothom qui té la mala sort de topar amb tu, us deixo unes fotos de diverses activitats fetes aquest passat estiu perquè se les miri qui vulgui. A part, aprofito per seguir amb la sèrie de posts "Escoja tres".

Carlota a Apellániz

Aquesta vegada he decidit escollir els 3 grups més representatius de la branca suburbial de l'àmbit nacional. Al meu parer no cal confondre allò que els anglesos anomenaven punk amb el que aquí sempre he pensat que era mala llet acumulada per la situació del país als finals del 70 i principis dels 80. Que ningú esperi trobar els Ska-p pul·lulant per aquí, ja, ja, ja...

És curiós que aquesta situació social es torni a repetir i, en canvi, musicalment triomfin més grups com Manel, els Amics de les Arts, el maleït Melendi o el .... Don Omar. Deu ser que la mala llet no acaba de funcionar?

Monodit típic d'Apellániz

La Banda Trapera del Río: Els pares de tot plegat, ni músics ni punkys, simplement fills d'obrers immigrants al Cornellà de finals dels 70, amb moltes ganes de fer soroll i de provar-ho tot. De tota la música que he sentit mai he trobat unes lletres tant descarnades com les de La Trapera. Tot i que sempre han defensat que era difícil no tenir una ideologia política mai la van deixar entreveure directament a les seves cançons.

Fart de patir al Folló
(Si la feu entendreu el perquè del nom)

Si alguna cosa s'ha de valorar d'aquest grup i dels dos restants és que han estat capaços d'assumir que bona part de les seves actituds o els seus actes de joves són els que els han portat cap a un camí sense retorn. De la composició inicial de La Trapera sols queda viu el seu carismàtic cantant (Morfi), que des de fa un any torna a estar en actiu.

Aquesta mateixa setmana ha sortit a la venta un documental on s'explica la seva dislocada carrera i que no us podeu perdre. Porta per nom el d'una de les seves millors cançons: Venid a las Cloacas.

Fent l'alpinista-dominguero

Eskorbuto: Un grup que genera una sensació d'amor/odi. Potser els més tòpics de la tria, amb actitud inicial punk que tardanament va degenerar cap a la mala llet. I és que les seves primeres cançons, tot i esdevenir himnes, no poden competir amb les lletres dels últims treballs. Si algú us parla de Mucha Policía, poca diversión o de Eskorbuto al parlamento, és que no coneix les cançons de veritat: A pesar de todo, Eskorbutín, Más allá del cementerio, Akí no keda ni Dios, etc.

De la seva primera etapa sí que podríem destacar tota una declaració de principis amb Cerebros Destruidos, que ja vaticinava com acabarien en anys propers. Al 1992, i amb mig any de diferència, van morir el guitarra (Iosu) i el cantant/baixista (Juanma) a causa de complicacions derivades de les seves addiccions.

Més alpinista-dominguero

Políticament etiquetats com a Rock Radical Basc sempre van intentar defugir de l'esquerra nacionalista, amb directes lletres com A la mierda el Pais Vasco o Haciendo Bobadas (joc de sigles de cert partit polític). Durant tota la seva carrera, i com ells mateixos ja deien, van crear Demasiados Enemigos, fins i tot en l'àmbit musical més proper.

Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro
(Sabor 80'old-style)

Vómito: Al meu parer un dels grups estrella del País Basc (Irún). Van anar millorant musicalment fins a crear un so dur de guitarra que juntament amb la veu del malaurat Víctor els fa inconfusibles. Molt aficionats al món del còmic, es van inspirar amb una gran obra d'art (The Watchmen) per fer una de les seves millors cançons (Mirando al abismo).

Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro
(Sabor 80'old-style)

De la seva primera època no us podeu perdre dos himnes a la mala llet: Soy una bomba i Me da igual. Tot i que van fer ús dels canals de distribució de l'esquerra nacionalista basca, a meitat de la seva carrera també es van desmarcar d'aquest corrent polític, tot i mantenir una ideologia clarament d'esquerres.

Després de la mort del cantant, i d'un temps de pausa, el baixista (Claus) va refundar el grup i actualment segueix en actiu, amb tendències musicals molt similars als seus inicis, igual que les lletres. D'aquesta nova etapa m'agrada molt Vuelta a la escena del crimen...

Bad Manners

Com cada estiu al final de les vacances, intentem fer un revival "ochentero". Aquest any hem inclòs el concepte de feeling ochentero, per designar vies que d'una forma o d'una altra ens recorden la forma d'equipar, de buscar la dificultat o d'escollir la línia dels anys 80 i inicis dels 90, no sempre correctes però sempre interessants...

Zombita escalfant a Montserrat

Avui dia en què "lo digital" sempre és sinònim de ser millor que "lo analógico", rarament trobarem cua en aquests tipus de vies/sectors. I no vull dir que no es facin, estic segur que un bon grapat de gent les segueix realitzant, molts no hi tornaran mai més i altres ens hi enganxarem... i és que "nos mola el rollo" (TR dixit).

Zombita escalfant a Montserrat

I és que aquella època tenia "su punto" per als que compartim generacions pròximes i vam "gaudir" de l'adolescència o la joventut als 80-90. Quan faig alguna via d'aquestes de feeling ochentero sempre em vénen al cap imatges musicals... cadascú recorda el que més l'interessa.

Zombita provant un projecte montserratí

I si en la qüestió de la vertical els francesos tallaven el bacallà, en el món musical manaven els anglesos. Segurament, si li preguntem a qualsevol mortal de "mitjana edat" quins grups musicals anglesos creu que són els més influents ens podria dir els Beatles, els Rolling, els Queen, els Iron Maiden, els Smith, els Led Zeppelin, els Sex Pistols, etc. Però avui, fent una mica de feedback i imposant-me la restricció de sols triar tres grups anglesos, jo em decanto pels de la dècada dels 80-90, mira! com les vies d'escalada!

Matant el dia...

I si n'he de triar tres, doncs que siguin ben diferents. Així que donant-li voltes (aquest matí no tenia res millor a fer) m'he decantat per la xerinola i el soroll.

Bad Manners, nascuts a finals dels 70 i liderat per l'enèrgic Fatty "Buster" Bloodvessel (un payo que si te'l trobes pel carrer sortiries corrent). Música ska amb lletres burletes, una mica menys seriosos que els mítics Madness. No us perdeu el seu Can-can, Lip Up Fatty, o Special Brew.

Carlota a Melocotón Melba

Toy Dolls, nascut al 79 i liderat pel carismàtic guitarrista Olga (capaç de cantar i realitzar riffs de guitarra a altes velocitats). La vessant lúdica del punk, amb lletres socarrones, cultura musical autodidacta i anades d'olla considerables. Alguna cosa deurien copiar els Siniestro Total d'aquesta forma de fer dels Toy Dolls. No us perdeu tot el LP "Wakey, wakey", una obra magna del punk-rock.

Carlota a Melocotón Melba

The Exploited, si els Sex Pistols obrien el camí, els Exploited hi passaven amb piconadores (ho he tingut que buscar al diccionari, eh!). Punkys de dalt a baix, donant una imatge de postaleta (Evaristo dixit). LPs inicials on la música no era el més important que van donar lloc a còpies pàtries com el "Bilboko Gaztexea" de MCD, un dels LPs més potents del rock basc. Però tornant als Exploited, val a dir que m'agrada especialment la vessant "sorollosa" que van agafar a finals dels 80, en especial amb el LP The Massacre, durant molt de temps un dels LPs més estridents que havia sentit.

Carlota a Melocotón Melba

Si per una casualitat a vosaltres algunes vies també us recorden música, no us estigueu de deixar els vostres comentaris musicals al blog (3 grups anglesos).

A tibar-li!

Llàgrimes que omplen els ulls dels somiadors...

- I tu, què col·lecciones?
- Clauers, i tu?
- Segells
- Doncs jo col·lecciono vies rares....

"Ara és hora segadors..." - The Blair Witch Project tribute
(la quota anual de nacionalisme al blog)

- Ah!, rotllo maquetes de l'Ibertren descatalogades?
- No, no, vies d'escalada! M'imprimeixo o dibuixo un paper que representa una via d'escalada (aka ressenya). No sé què passa que normalment és de l'altra punta del país. La vaig a escalar i després agafo aquest paper i el guardo en una carpeta amb altres "vies d'escalada".
- Aaaahhhh!..... Adéu!

Primer llarg de la Banda del Tako

Tot i no poder anar a la Plaça Reial els diumenges a canviar vies d'escalada amb altres col·leccionistes, resulta que la col·lecció de vies rares reuneix un conjunt de característiques que la fan molt pràctica.

Una de les més interessants és que no ocupa gaire lloc a casa, cosa que la meva dona agraeix considerablement, perquè així té més lloc per a la seva col·lecció de sabates. I una altra de les característiques que a mi més m'agraden és que un mateix decideix quines vies poden formar part de la col·lecció i quines no.

Tercer llarg de la Banda del Tako

De la via que vam fer ahir, La Banda del Tako a Roca Narieda, en tinc els meus dubtes sobre la seva pertinença a la "cole". I és que a tot arreu la deixen tan bé que jo crec que ens vam passar d'expectatives.

És una bona via semi-equipada, amb bona roca, certa discontinuïtat i ombra, fet molt important en aquestes dates. Però no li vam saber trobar el que...

Jortx al tercer llarg de la Banda del Tako

I és que ens hem tornat massa exigents amb les línies que van a la "cole". Cadascú aplicarà els criteris que li vinguin de gust, que a més són variables al llarg de la vida. En el meu cas, li falta "aire" sota els peus, i li sobra soroll de motors...

Jortx al sisè llarg de la Banda del Tako

El meś curiós de tot plegat és que fa uns dies, amb el Josep i la Laura, vam anar a la Paret del Gneis del Gra de Fajol. Lloc que a priori no crida gaire l'atenció, però que amb el temps vas descobrint que hi ha un gran nombre de "col·leccionistes" que hi han estat. I aquesta sí, aquesta sí que va directa a la "cole".

Jortx al sisè llarg de la Banda del Tako

Escalada totalment equipada, no més de 6a, monòtona en quant a moviments, pujada poc agradable, descens en ràpel (evitable per canal), i amb tot això, resulta que m'agrada... i força!

És molt estrany això dels criteris de selecció, gairebé tan estranys com els que fan servir a les empreses (a les públiques encara més estranys).

Acabant el sisè llarg de la Banda del Tako

I un servidor, traient de dins la vena enginyeril (també curiós que el títol que ho denota estigui guardat de similar forma que la "cole" de vies d'escalada), ha pensat: "I perquè no dedico el nou curs a fer sols vies per a la meva apreciada cole?"

Però el problema és que no pots saber si una via és digna de formar-hi part sense haver-la fet prèviament, això ho complica tot.

Retrobant racons...

Per aquesta raó m'hauré de refiar de "Las 100 mejores...", de "Las 100 clásicas...", del "Terreno de Aventura", de la blogsphera, etc. Així és que tingueu compassió d'un pobre col·leccionista i no digueu mentides!! (que per això ja tenim aprop el 20N).

Retrobant racons...

Apa, que s'acaba l'estiu i per tant no puc més que desitjar-vos bon inici de curs vertical! Que totes les vies que feu entrin a la vostra "cole" i us ho passeu molt bé fent-les...

Almenys així ho faré jo, a tibar-li!

Vall d'en Bas a la Paret del Gneis

Indulgència Plenària

Tres anys m'ha costat assimilar les lliçons del mestre, però per fi he aconseguit la indulgència plenària a les punxants preses de Collsuspina. I sense haver de desplaçar-me a la Villa de Madrid.



"El Papa Benedicto XVI dispuso la concesión de la indulgencia plenaria* por la Jornada Mundial de la Juventud (JMJ) Madrid 2011, a todos los peregrinos que, siguiendo las condiciones habituales para obtenerla, participen en alguno de los eventos litúrgicos que se desarrollarán entre el 16 y el 21 de agosto en la capital española."





*: la indulgencia plenaria apareció hacia la mitad del siglo XI, donde se utiliza para apoyar acciones y políticas reputadas convenientes, tales como la reconquista española.

Los arrojacuerdas

Evolució i experiència, dues paraules tòtem, d'aquelles que sembla que tothom vulgui tenir-les com a adjectiu qualificatiu. Però resulta que no es poden comprar, ni obtenir de pressa, i a les que encara que ens pesi, haurem d'admetre que potser no hi arribarem mai... -M'hauríeu de veure tocant el piano, després de vuit anys estudiant-lo: ni evolució ni experiència!

Primer i segon llarg de la Barrio Sésamo

Aquest últims dies he viscut dues situacions on m'ha quedat clar que poc a poc ens anem acostant al tòtem, en el món de la vertical. Una d'elles la vam viure en Jortx i un servidor ahir mateix, a l'Agulla de l'Aritjol (Montserrat), que no explicaré per vergonya, però que ens va acostar una mica més a l'evolució i ens va donar un plus d'experiència.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

Vam escollir aquesta agulla perquè cap dels dos hi havia estat i l'ombra de la seva cara oest (fins les 14h) prometia una matinal fresqueta. La nostra sorpresa va ser descobrir que, a part dels citats avantatges, vam fer dues vies bonísimes: Barrio Sésamo i Columna Durruti.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

La Barrio Sésamo, és una obra magna per la que passes un bon test en diferents disciplines. Els dos primers llargs (els vam unir) són de placa tombada amb bons còdols, el tercer llarg és una meravella de forats amb les assegurances justes i necessàries, amb un final de roca peculiar a protegir (o fiar-se dels clauets de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos).

Jortx al tercer llarg de la Barrio Sésamo

Dos ràpels ràpids per la mateixa via ens retornen a terra just a l'inici de la Columna Durruti. Un altre vion que comença amb un curt llarg de placa amb còdols, similar a l'inici de l'anterior via. Ràpidament es posa més dret i el segon llarg és una joia de forats i còdols molt ben obert, sempre buscant el camí més fàcil...

Jortx al primer llarg de la Columna Durruti

La fi de festa és el tercer llarg que comença amb un tram vertical de forats antològic, seguit d'una placa encara més foradada abans d'encarar el desplom final d'aquesta columna. El tram més dur és una combinació de petits merlets i còdols. Hi ha un pas difícil per anar d'un petit còdol molt relliscós (a l'estiu?) fins un bon còdol, que tant al Jortx com a un servidor ens va tombar per patinada de mà... La resta fins a la reunió entra al club selecte de les millors roques que he vist per Montserrat.

Primer llarg de la Columna Durruti

Per fer cim aprofitem l'últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos, una mica trencat però amb un spit al pas més dur (aquest spit és del mestre Llop?). Tornem a rapelar per la Barrio Sésamo i amb tres ràpels som a terra, a temps per fugir corrents del sol.

Segon llarg de la Columna Durruti

Trobareu les ressenyes aquí i aquí. Sols afegir que al tercer llarg de la Barrio Sésamo a la part final hi ha un pitó més del que marca la ressenya, i que la R2 de la Columna Durruti ahir no era rapelable, per tant preveure material o fer com nosaltres i baixar per la Barrio Sésamo.

Jortx al segon llarg de la Columna Durruti

La segona situació de les que parlava al principi del post fa referència al fet de l'apertura de noves línies i dels mètodes emprats. Fa anys els màsters de l'època (ni tots, ni ningú) es creaven molts cops les preses ells mateixos, però van evolucionar. Jo mateix també vaig enganxar cantells amb sikadur i els vaig traure (ni en vaig enganxar tants com alguns diuen, ni vaig ser l'únic), no sé si vaig evolucionar, suposo que sí...

Últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un Cos

Ara ens qüestionem l'excessiu nombre de vies que es poden arribar a obrir en un mateix sector, crec que algú li ha posat un nom: falta d'oxigenació (a mi m'agrada més hipòxia xapera, però l'última paraula queda irreverent, ja, ja, ja...)

El problema és que arriba un moment en què vols obrir/equipar alguna via. Cada cop és més fàcil donats els avanços tecnològics. Comences a obrir sense cap experiència i al primer espai que veus, i després passa el que passa... Ja no és que una línia vagi a tants centímetres d'una altra, és si allò té alguna lògica (a vegades vies situades a mig metre poden ser totalment independents, diferents i molt bones).

Fent el tonto a Tartareu...

Per sort ens torna a arribar un moment en el que "evolucionem" i entenem que a vegades no calen aquelles línies. En el meu cas sempre parlo d'equipaments, donat que no em veig tant bo com per obrir vies. Davant aquesta situació sempre he decidit eliminar la via. Òbviament ho he pogut fer perquè l'havia obert jo. És difícil i discutible tenir el dret de poder-ho fer sobre el treball dels altres, per molt cutre que ens pugui semblar.

Tripis pa'mis tripas,
versió me quedat amb una xapa a les mans

I tot aquest rotllo, per què?, doncs perquè amb la de línies boníssimes que hi ha per reequipar, aquest afany de treballar per la comunitat, no es podria transformar? Parles (si és possible) amb el creador de la via i si dóna el seu consentiment, canvies el material obsolet per un d'actual (que consti que no dic millor, eh!) i de llarga durada. Sembla que hagi descobert la sopa d'all... però fins i tot amb aquests aspectes ens barallem perquè no tothom ho entén igual. I és que fins i tot es pot "evolucionar" per diferents camins! (I si el creador no dóna el seu consentiment,? i de qui és la paret?, i la via?, ja, ja, ja....)

Així està clar que estem condemnats a no entendre'ns mai i l'única opció és fer algun SOS de quant en quant...

Fent el clàssic amb la Vicky, altres
activitats fetes aquests dies...

I una d'aquestes línies que es mereix una mica d'atenció és la Tripis pa'mis tripas, a la zona de Vagos. Una via que vam provar l'altre dia després de fer la Directa Americana al Petit Dru, i ens va semblar una obra d'art. Algú sap per què el reequipament es va aturar a la reunió?, jo poso les xapes inox per si algú el vol fer, però que es reequipi aquest vion! las chapas te necesitan, no gires la cara!

(Post patrocinat pel ministeri de cooperació)

Apa, bones vacances!

Vaya, vaya, como mola el volley playa...

Vaya, vaya, como mola el Volley Playa! El nou hit de l'estiu. I és que per si no ho heu notat: ja és estiu i fa calor!

I a l'estiu els graus pugen (els Celsius o els Kelvin, segons l'ètica saxona o sueca), en canvi a nosaltres ens sembla que baixen (els francesos o germànics, segons l'escala que practiqueu habitualment).

Ignasi al primer llarg de la SAME

Ahir, amb l'Ignasi i el Jortx, vam anar a fer una via que feia temps que teníem a la infinita llista de pendents: la Bosconero a la Proa (Montserrat). Tantes opinions havíem sentit d'aquesta via, i tant diferents... Bé, tantes no, teníem 5 opinions (no citaré noms), 3 de favorables i 2 de poc favorables. Així que havíem de desambiguar.

Primer llarg de la Bosconero

És una via de caire plitic (segons el Blog del barri del Moai, a 24/6/11). Nosaltres sols vam utilitzar un C2 i un tascó al primer llarg de la SAME, i un altre tascó a l'inici del primer llarg de la Bosconero. Els pitons els vam trobar normals, és a dir, que n'hi han de bons i n'hi han de cutres.

Primer llarg de la Bosconero

El primer llarg de la SAME el vam començar directament des del peu de via de la Titànic, seguint un bon arc fissurat on hi han dos burins. Més a munt ja es pot passar sense problemes a la canal original, una mica bruta i amb un buril entrant a la reunió.

Jortx al primer llarg de la Bosconero

El primer llarg de la Bosconero es deixar fer prou bé. Es pot xapar un buril de la SAME per evitar el factor 2 i després fissura equipada que ens porta al diedre característic, on a l'inici hi trobem un bon buril. Fins a la reunió anem seguint aquest diedre cec amb algun pas més fi a la zona central, però més fàcil del que marca la ressenya al nostre parer.

Ignasi al primer llarg de la Bosconero

Això sí, cal vigilar la roca, a priori bona, però una mica crostosa i liquenosa, tipus cara nord. La veritat és que quan vas pujant de primer t'agafes a algun bolo amb cara de pocs amics i quan el veus des de dalt t'adones que és molt més sòlid del que semblava. Es poden afegir camalots petits, però llavors tapes les preses de mà, a escollir.

Jortx al segon llarg de la Bosconero

El segon llarg de la via, tercer en conjunt, té un tram exposat sortint de la reunió. Els cantells són força arrodonits i és gairebé impossible de protegir. Com diu en Piju una bona opció per evitar aquest factor 2 és ajuntar els dos llargs de la via, suposo que caldrà ser molt curós amb les cordes si s'opta per aquesta opció.

Esportiva a l'ombra del Boixar

El mite de la via és deixar la fissura i sortir cap a la dreta, assegurat per un plom. A la ressenya hi marca un grau força "estratosfèric" pel que és en realitat. Bons peus i un pas una mica llarg a buscar un cantell gegant i fàcil de veure, no us deixeu intimidar... La resta és anar fent amb uns burils i una pitonissa fins abastar els bolts de la Titànic.

Dos ràpels i cap abaix que comença a arribar el sol... Canviem de destinació i anem a fer esportiva al Clot del Boixar.

Clàssica a la Sardineta de Dalt

Com que som uns pringats decidim baixar pel barranc de la Coma Baixa fins al sector, creiem que serà més ràpid i amb més ombra. Aquesta part baixa no té prohibició, però no es deu fer gaire per l'estat de les cordes... Total, que quan arribem al Clot del Boixar, el sol toca a les dues bandes, i ens refugien en unes vies noves sota els grans blocs. Bones vies de forats no sempre bons i a mig obrir...

Després matem la Caracràter en top rope que la pell dels dits ja fa molt mal. Un altre dia ja la farem com toca.

Clàssica a la Sardineta de Dalt

Les últimes dues instantànies són de la Sardineta de Dalt (St. Llorenç del Munt), on s'ha reequipat una pedalada i ara es pot fer en les dues modalitats. En lliure queda una via bonísima de grans cantells, algun llançament i placa fina dalt. Just a la dreta apareix una nova via, la Banalitats, amb una entrada desplomada força dura i de tipus puzzle. La resta de grans cantells.

Bones línies per als incondicionals de les vies curtes...

Aquí s'ha trencat algo

"Aquí s'ha trencat algo", és la meva excusa preferida quan una via és molt més dura del que esperava. Hi ha com una escala de nivells excusils, el primer nivell és el mític "aquí collen el grau". Quan aquest falla ja ens cal alguna cosa més auto-complaent com pot ser el molt utilitzat: "aquesta via deu tenir algo i no ho trobo". Però la reina de les excuses és sens dubte: "aquí s'ha trencat / petat algo", infal·lible... tornes a casa ben cofoi, ja no és culpa meva, sinó de la roca!

Acabant la travessa dels Flautats
amb la Mòmia al fons

Aquests dies per Collsuspina he fet algunes vies de les que he quedat prou satisfet. M'he cruspit l'entrepà i Les de vuitè tiren més, són dues vies molt similars. Molt prefabricades però amb moviments macos. Aquí no val cap excusa, en aquesta roca tan dura no es pot trencar res, o agafes el picat o vas a baix. També vaig poder fer l'Esperó Ratolí, una via molt tècnica, però on cal una primera ascensió per traure plantes d'algun cantell clau... La roca no es trenca, però les plantes amaguen els forats...

Primer llarg de la GEEB

No ens enganyem, on més gaudeixo de la meva excusa predilecta és a Montserrat, en especial a St. Benet. Sempre hi ha alguna via on em ve de perles! I és que buscant, buscant, sempre trobo aquell tram de roca més brut o meś groguenc on està clar que abans hi havia el cantell clau, ja, ja, ja...

Jortx al primer llarg de la GEEB

Em va passar ara farà un any a la Gabatx (o com es digui actualment) al Totxo del Knijo. El procés sempre és el mateix. No surt un pas, no quadra amb el grau, no trobo la posició... per tant, s'ha trencat algo. Equació tan evident com el cogito ergo sum... El problema ve quan li comentes a algú altre i et diu el desagradable:"no, això sempre s'ha fet així". I tornes a la terra en caiguda lliure...

Quart llarg de la GEEB

Ahir vaig tornar a viure aquesta sensació a la via Amor de Tocho al Totxo Sta. Anna, de St. Benet. No hi havia forma d'encarar el llançament inicial de la via. Òbviament, a la dreta van aparèixer aquells centímetres quadrats on hi deuria haver la presa clau i ara hi ha sorra... però no!, aquest cop em nego a preguntar-li a algú com es fa aquell pas.... deixeu-me ser feliç algunes hores més!

Amor de Tocho, amor de excusas

Per sort avui a Can Boquet provant i reprovant El Gesto, he trobat la solució a aquesta excusa: una de millor! I és que aquest bloc no em sortirà mai perquè ÉS MORFOLÒGIC! Aquest nou descobriment el penso aplicar a partir d'avui per a totes les vies que no em surtin.

Ozzy a Can Boquet

Ah!, per cert, ahir vam fer la GEEB de la Cadireta del Diable, una via molt bona, molt ben restaurada i on no calen excuses per encadenar.

Apa, a tibar-li!