El viatge de Chihiro o el Castell ambulant...

"El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Vallès Oriental.", amb aquesta definició s'inicia l'entrada de la Viquipèdia referent al castell de Castellcir o Castell de la Popa.

Castell de la Popa

Ja fa un temps, amb la Selene, vam aprofitar la visita al Roure de Can Giol per aproximar-nos a veure aquest espectacular castell, documentat des del 1014, i que amb la seva base rocosa en forma de popa havia servit de defensa per a tota la vall de la riera de Castellcir - Tenes.

Centellenca al Castell de la Popa

La qüestió és que en aquesta primera visita vaig veure que del peu de la popa hi naixien dues vies d'escalada. Una d'elles recorria tot el desplom de la base del castell, així que vaig pensar que caldria tornar un dia per tastar aquesta curiosa línia.  

Centellenca al Castell de la Popa

Un any he necessitat per enganyar algú i acostar-mi. Però gràcies a vendre la idea en format "excursió familiar", en Podarcis i en Corpix, avui s'han brindat a acompanyar-me i a assegurar-me. Així que per fi he pogut realitzar la via Centellenca al Castell de la Popa.

Centellenca al Castell de la Popa

La via no té res d'especial, però l'espectacularitat del lloc ja val una visita. Està completament equipada amb burins i un pitó a la part inferior, i parabolts a la part superior. Per tant no cal portar res de material, com a molt un cordinet per a substituir el del pitó que ja està una mica castigat.

Centellenca al Castell de la Popa

La via comença al costat dret de la popa, en un visible burí al costat del nom de la línia. Després d'un pas explosiu i de xapar el pitó (reforçable amb l'alien verd) ens trobarem amb un pas on volen els peus i es fa difícil entrar a la lleixa. Cal vigilar la possible caiguda sobre el pitó...

Centellenca al Castell de la Popa

Realitzarem uns passos desplomats però sobre bona fissura de mans i un cop al primer parabolt ja haurem de fer ús dels estreps (assegurances molt pròximes) fins a sortir del desplom. Cal vigilar els metres de matoll i roca trencadissa que ens porten fins dintre mateix del castell.

Tot i haver-hi una reunió de burins i spits en una de les roques que formen part de la construcció, jo l'he fet en un bon arbre, amb més bona pinta que l'enrunada paret.

Via curiosa per a ments curioses...

Niño, deja de joder con la pelota - IV

A vegades pot fer mandra pujar tantes escales per a fer vies de dos o tres llargs, però si fem una bona combinació podem acumular llargs cercant sempre excel·lents panys de paret.

Mítica foto des del cim de la Momieta

Ahir ho vam fer amb l'Ángel i el Xavi, tot i que a mig matí el temps ens va trair i vam haver de variar la combinació inicial. Però la nova no va defraudar. Podríem dir que vam fer un Buitri Revival, ja que al final vam fer dues vies obertes per ell: Pastel de Buitre a la Momieta i Una Burbuja En Tus Venas al Gat.

Xavi a la Pastel de Buitre

Les dues línies són espectaculars, sobre roca immillorable i amb trams de grans cantells. Les dues estan molt ben equipades i resten a menys de 5 minuts una de l'altra. Així que sols cal que agafeu 7 o 8 cintes i algun cordino per a merlets.

Ángel sortint del sostre de la Pastel de Buitre

La Pastel de Buitre va ser restaurada pel seu aperturista, deixant-la equipada amb sòlids bolts inox M10. El primer llarg concentra el pas més dur entre la primera i segona assegurança, on un pas de petites regletes per superar una baumeta ens farà entrar ràpidament en calor. La resta del llarg és navegar cercant sempre la millor presa, però ara ja menys vertical.

Xavi a l'últim llarg de la Pastel de Buitre

El segon llarg utilitza gran part del segon llarg de la Normal de la Momieta. Sols sortir de la reunió trobarem una expansió i 4 metres per damunt un pont de roca. Si volem seguir la ruta original haurem d'anar cap a la dreta a caçar un espectacular merlet (encintable) sobre un gran còdol marró. També podem seguir recte tal i com es feia quan el llarg tenia més expansions. Igualment podrem encintar un gran merlet abans de la fissura de sota el sostre. La dificultat no varia en excés.

Ángel al primer llarg de Una burbuja en tus venas

Abans d'entrar al sostre podrem xapar un pitó a la fissura de la dreta i des de la baumeta ja abastarem la primera expansió del desplom. Per sortir en lliure cal agafar una característica llastreta (orella) que ens queda a l'esquerra però s'ha de fer amb la mà dreta (complicat). Aixequem peus i amb un petit llançament agafem els bons cantells que ens permeten xapar. Un merlet un metre per sobre i a la dreta ens deixarà entrar de nou a la vertical i per placa arribar a la reunió.

L'últim llarg és curt però amb una roca impressionant de grans còdols i forats. Hi trobarem algun pas sobre la segona assegurança. Sols per aquest tram ja val la pena fer la via.

Ángel al segon llarg de Una burbuja en tus venas

La segona via que vam fer va ser la Burbuja en Tus Venas, també del Buitri i del Nacho. És fàcil d'identificar perquè és l'única que té spits amb placa TAK. Les seves veïnes tenen bolts. Comença per una rampa desequipada i fàcil fins la primera xapa. Amb grans forats arribem al pont de roca (equipat) i trobem un pas fi amb forat amagat per abastar la següent assegurança. Ràpidament apareix un gran cantell i ja entrem en matèria navegant pel desplomet sempre de bon còdol en bon còdol. La reunió es fa dintre del forat característic.

Ángel al tercer llarg de Una burbuja en tus venas

El segon llarg és de les millors tirades que he fet per Sant Benet. Una roca coral·lina tipus cara sud plena de forats i merlets. Quan la verticalitat decreix els merlets allunyen més, igual que els spits. La peculiar segona reunió de la via la trobarem a la nostra esquerra i segur que no ens la passarem de llarg... 

El millor pont de roca de Ca la Montse?

L'últim llarg surt per una curta fissura a l'esquerra de la bauma. Tot i un tram de roca curiosa ràpidament tornarem a trobar grans còdols en un tram molt vertical. De l'última assegurança caldrà anar amb compte fins a la reunió no sigui que ens peti alguna cosa... Sols quedarà un curt ràpel i descens cap a la Prenyada, on completar el dia amb la Estorboso Miriñaque o la Panoja.

Dues vies més que recomanables per gaudir sense massa estrès. No us les perdeu!

Niño, deja de joder con la pelota - III

Continuant amb la Miranda de Sant Benet, i deixant de banda la fins ara concorreguda Aresta del Violí, hi trobem tres joies esportives del Toni Cugat i el JM Alsina (1991).

Aquest trio de línies comença uns 30 metres per sota l'Aresta del Violí, en una petita clariana entre matolls. Les tres vies es poden fer des del terra, ja que amb una corda de 70 metres s'hi arriba, això sí, vigileu que queda molt justa. Si algú vol fer la versió més clàssica, cal grimpar una rampa de IIIº d'uns 7-8 metres fins un parabolt amb placa TAK, en una còmoda lleixa (just a l'esquerra de la gran balma).

Les tres vies es caracteritzen per creuar una franja d'arenisca desplomada a la part alta, amb més o menys forat segons la línia. Veiem-les per separat:

Sherzo i Finale: Ens enfilem per l'esperó esquerre que forma el característic diedre inicial i seguim la lògica dels grans cantells que hi anem trobant. Roca excel·lent en aquests primers 15 metres que ràpidament ens deixen sota la franja taronja. Al ser la més fàcil de les tres hi trobarem bons forats i quan sembli que s'acaben anirem amb tendència esquerra, cap a l'aresta, per fer més fàcil la sortida del desplom. Vigilar la distància entre l'últim bolt i la reunió...

Toni Jiménez a la Allegro Fortissimo

Kegel 123: Directe cap a la roca taronja que forma l'angle del diedre. Hi trobarem una presa molt bona just a sota el sostre i que amb un pas llarg ens permetrà agafar els bons forats que no deixarem fins a sota l'arenisca. Al començar el desplom trobarem un gran forat invertit a la nostra dreta per descansar. Passos llargs sobre bons merlets fins que a la part final haurem de refiar-nos d'un petit còdol punxegut per abastar el gran forat característic. El problema d'aquest gran forat es que és pla per dins, però si entaforeu un peu tindreu un descans sense mans i s'acabaran les dificultats. Moment magnífic descansant sense mans al final del desplom. Molt recomanable. Per cert, la reunió de l'anterior via queda més recte que la marcada a la ressenya.

Kegel 123

Allegro Fortissimo: Fortíssim s'ha d'estar per encadenar-la i alegre et quedes després de fer-ho. Els tres intents que he necessitat l'han deixat al cabàs dels ossos de Sant Benet. Espectacular via si no fos pel pas de bloc duríssim a l'inici del desplom. La via creua el sostre taronja amb un espectacular forat invertit que deixa el pas en mera anècdota. Una placa vertical que combina bons forats amb regletes ens porta sota la franja d'arenisca, on hi trobem un pas de bloc que m'ha semblat molt dur, sols us diré que hi ha in bidit molt bo però que talla i cal anar a un forat no gaire bo a la dreta (a la foto, el Toni acaba de deixar el pas enrrera). Després d'algun altre pas fi la placa perd verticalitat.

Totes les vies perfectament equipades amb bolts i bones reunions. Sol fins a ben entrada la tarda, ideal hivern...

De fet no és res que no hagin fet altres abans...

De fet no és res que no hagin fet altres abans: el Rafa sense corda, l'Alsina fent sèries per agafar pila per altres vies, el Picazo per saber que era això de l'esportiva, Rabatou, Godoffe, Le Menestrel i molta més gent que ha passat pels forats d'aquest petit mite creat pel Josep al 85...

 

 

 

I m'ha fet il·lusió encadenar-lo, així que gràcies als que heu patit els intents i ara a menjar-me una bona pizza, que això sí que és vida i no aquesta mania de pujar per les pedres!

D. Rabatou a la Sesión Continua, 1986

Niño, deja de joder con la pelota - II

Segona entrega d'aquesta col·lecció de joies benedictines. Línies situades en roques antagòniques, una d'elles de les més famoses de tot el massís, mentre que l'altra rarament visitada, més enllà d'alguna via clàssica (recentment des-restaurada).

A la roca de la Mòmia, hi trobarem un primer llarg que poca gent té fet en lliure. No és que sigui un grau marcià, si no més aviat que qui s'acosta a aquesta via ho sol fer amb una mentalitat més clàssica i rarament s'entreté a provar el llarg. I la veritat és que no és gens fàcil a vista...

L1 de Sangre de Barrio a la Mòmia

La via en qüestió és la Sangre de Barrio, dues tirades curtes que van a parar a la primera reunió de la CESA i que segueixen fins al final del braç. Anys més tard l'Endika hi va afegir una terrorífica tirada de sortida directa cap al cim.

Aquest primer llarg amaga una entrada de bons cantells fins al segon bolt i després una finura extrema de moviments. Cal vigilar ja que les assegurances no estan ni lluny ni aprop però sempre obliguen a fer els passos. En especial abans de xapar el cinquè (penúltim) bolt, on un bidit en pla molt amagat ens posarà els pèls de punta. Per baixar podem fer servir la reunió de la veïna Kung-Fu, equipada per rapelar i que ens permet desmuntar la via sense problemes.

Mentes Dementes a la Miranda de Sant Benet

La segona roca en qüestió és la Miranda de Sant Benet, on a part de les dues vies del Nacho, ja amb parabolts, ara hi trobarem les de la dreta també reequipades. La cara est d'aquesta roca no es pot dir que sigui precisament còmoda, però les tres vies que hem provat m'han semblat molt bones.

Per arribar-hi caldrà agafar el camí que porta de la Panxa del Bisbe cap al refugi i agafar la canal que puja fins la base de la Roca d'en Barberà. Abans d'arribar-hi ens desviarem per un corriol a l'esquerra i grimparem els 50 metres de rampa de IIIº fins una lleixa no gaire ample, on comencem els vies. També m'han parlat molt bé de les vies de la cara sud, però aquestes encara les he de fer...

 

Jortx a GADE a la Miranda de Sant Benet

De les tres vies que hem fet,

GADE: Primera línia reequipada amb parabolts FEEC per la dreta. Del segon al tercer bolt hi trobem un pas fi i després festival dels forats, fins que la part final, més desplomada, ens obligarà a mirar-ho bé de nou. Les assegurances no estan precisament aprop. 30 metres!

Missatge Perdut: Tornem a trobar una placa inicial molt fina fins poder agafar una fissura en diagonal. Al sortir d'aquesta trobarem una reunió intermitja però el millor està per venir, així que seguiu cap amunt. Després d'un tram de bons forats un desplom ens obliga a sortir un pèl a la dreta per trobar uns espectaculars còdols que ens porten a la reunió. 30 metres!

Mentes Dementes: Via clàssica de la contrada. Més curta que les altres i amb spits en estat d'incògnita: de fora semblen decents perquè la placa és Petzl Inox, però són del 1983, de 1800Kg, amb cargol molt oxidat i mòbils, així que vosaltres mateixos... Això sí, la via és espectacular. Passos llargs sobre bons forats i alguna regleta. A la quarta xapa un pas més fi i després a aguantar fins a la reunió. Un altre mite!

Niño, deja de joder con la pelota - I

Quants cops he sentit la frase: "Sant Benet no necessita propaganda!". Propaganda potser no però igual caldria diversificar l'oferta per tal de que no tothom es quedés al pobre Mac-Cana. Amb aquesta idea neix la secció "Niño, deja de joder con la pelota", on aniré presentant petites joies oblidades per la majoria i que valen molt la pena. 100% lliures de magnesi!

Ahir vaig poder gaudir d'un magnífic dia de sol per catar dues excel·lents línies recomanades pels locals. Situades en una lleixa a mitja alçada de la cara sud de la Trumfa, a tocar del refugi. Hi podrem accedir des de la segona xapa de la Trinxats (IIIº, però millor encordat) o bé rapelant des de la primera reunió d'aquesta. Hi trobarem dos parabolts per assegurar (marcats en blau a la imatge, sota les vies).

Vigileu les pedres que cauen directament sobre la Entre las cejas, situada just a sota.

Cram-Cram

Les dues vies tenen trams obligats però estan perfectament equipades amb parabolts. L'única pega és que la segona sols té un únic punt d'assegurança com a reunió, però amb un flanqueig fàcil (5b) es pot anar a la reunió de la Trinxats des de l'última assegurança (així ho vaig fer jo). Les dues tenen segell Endika...

Ni Te Cases Ni Te Embarques

Cram-Cram: Magnífica via on trobarem de tot. S'inicia amb un invertit i un gran cantell que ens permet abastar els característics forats de la paret. Si piqueu amb la mà al de la dreta veureu quin soroll més místic fa! Sortirem dels grans forats amb un característic còdol groc fins a un bon forat que caldrà invertir. Ara comença una segona part de finura sobre bons bidits i amb un bon cantell amagat a l'esquerra que ens permetrà xapar l'última assegurança i agafar aire fins la reunió. Imprescindible!

Ni Te Cases Ni Te Embarques: Més assequible que la seva veïna però amb una entrada molt explosiva. Haurem d'anar a agafar el forat gran de la nostra esquerra i no el deixarem fins que tinguem els peus ben amunt (havent-lo invertit prèviament). Des d'un gran forat (cantell amagat dintre) reposarem perquè fins l'última assegurança tenim passos llargs de preses acceptables que van esgotant de mica en mica. Bona.

Vot de Pobresa

Una altra de les joies poc repetides i més que recomanable la trobarem a la part alta de l'Elefantet, la Vot de Pobresa. Famosa per la seva aparició al mític vídeo del Al Filo de lo Imposible, a partir del minut 7. Amb segell Josep Maria...

La via fa cert respecte ja que comença sobre l'abisme absolut i cal fer una aproximació verdoniana. Des del camí dels totxos accedirem amb una fàcil grimpada al cim de l'Elefantet. Allí hi trobarem un parabolt que ens permetrà rapelar en direcció al monestir per una gran llastra. A la nostra dreta veurem un petit matoll en un llavi i allí mateix es troba la reunió, amb dos parabolts amb xapes TAK. Amb 25 metres de ràpel ens trobarem en una petita lleixa penjats, amb tres parabolts i uns quants burils.

Potser sigui una de les millors roques que he vist per la zona. Gens polida i amb molta adherència. Via ben equipada, de forats, molt vertical i que arriba a desplomar a la part final. Una sortida de la reunió amb forats més petits dóna pas a una placa de pura continuïtat on cap pas és difícil, però desgasta. Imprescindible.

The bright side of the moon...

Ahir vaig poder fer el "pleno" a les vies de La Bimba (St. Benet - Montserrat), una història començada per allí l'any 2000 o 2001, ara no ho recordo...

Carlota a Tarkus

Després del Mac-Cana possiblement sigui La Bimba el sector més conegut (i concorregut) de Sant Benet. Abans de l'existència d'altres sectors esportius amb vies assequibles, com La Tifa, Les Maries o el contrafort de la Momieta, era dels pocs que comptava amb vies fàcils i a l'hora un bon grapat de durs setens per arrodonir el dia. Aquest fet ha propiciat que fins i tot s'hagin fet cursos d'iniciació a l'escalada, aprofitant el costat dret del sector. Val a dir que les vies no són pas fàcils així que millor no porteu a la gent aquí a fer un primer tast amb la vertical...

(C) J.E Castellnou

Jo vull parlar de la part més assolellada d'aquest sector, ja que és on s'hi troben les vies més dures i menys comentades de la galàxia cibernètica. Algunes les vaig fer fa anys, però intentarem fer memòria... Per cert, les fotos són del 2010.

Quercus

A) Monjes Cosacos: Via on encara hi resten els spits originals (TAKs en bon estat). Puja a tocar dels arbres, però en cap cas són molestos. És una via molt continua de petits forats alternats amb alguna bústia. Necessita un bon treball de peus.

Jortx a Mata a tu padre y viola a tu madre

B) El Canto de un Duro: Aquí també hi trobarem els spits originals (TAKs en bon estat) on cal mencionar l'últim, que forma part de "l'anada d'olla" del Marcel i que caldrà vigilar, ja que la placa és d'espeleologia (1800 Kg). Bona via on trobarem un pas llarg just al sortir de la bauma (primer spit), i on cal haver trobat la combinació guanyadora. La resta de la via té bons forats i és de molt bon fer.

Ojalá te caigas del mundo

C) De Verde o de Marrón, un Cabrón es un Cabrón: Agafant la zona central-esquerra de la balma i amb tendència a l'esquerra fins a situar-nos dintre de la fissura cega que ratlla mitja paret. Bonica línia de dits en una verticalitat absoluta (com totes les línies centrals). El pas més complicat de veure el trobarem just abans d'arribar a la fissura, on caldrà fer ús d'algun cantell retocat de l'Esculpida. La part final té roca espectacular...

Ojalá te caigas del mundo

D) Baix Creix: Crec que aquesta línia compta amb una assegurança més que en el moment de la seva apertura, si algú ho sap del cert i ho vol compartir, serà ben rebut. Si realment la primera assegurança no hi era ja calia créixer per no matar-se, je, je, je... Bé, no sé si el nom ve donat pel primer pas, ben llarg, seguint els picats de l'Esculpida o bé pel crux on cal estirar-se moooolt per abastar una petita punxa que en equilibri ens permetrà moure els peus i arribar a la regleta salvadora... final de pel·lícula.

Ojalá te caigas del mundo

F) Ojalá te Caigas del Mundo: Difícil i concentrada via de placa extremadament vertical. Costa molt xapar la tercera assegurança i cal afilar bé els dits per realitzar el pas central, jugant amb les petites preses de peu. A la part final hi trobarem algun pas llarg sobre bons cantells. Alguna presa clau comença a acusar el pas dels escaladors...

Jortx a Mata a tu padre y viola a tu madre

G) Quercus: Placa inicial de bons cantells que de sobte s'acaben a l'alçada del visible forat, que cal passar per l'esquerra. Treball de dits i bona vista...

H) Tarkus: La via d'escalfar del sector esquerra de La Bimba. Amb la mateixa entrada que l'anterior via, quan comença el desplom va a buscar els cantells més grans de la dreta. Alguna xapa allunyada.

Carlota volant a Tarkus

I) Mata a tu padre y Viola a tu madre: Amb aquest esperpèntic nom digne dels millors dies de La Banda Trapera del Rio, trobem aquesta petita joia ja un pèl polida pel pas dels escaladors. Placa molt vertical de pressa petita combinada amb algun bon forat. Moviments elegants que no podem deixar passar.

A tibar-li!