Ara farà quatre anys vaig escriure un post on recomanava racons íntims de St. Benet i de Vagos per poder escalar a l'ombra. De les visites que es comentaven en aquesta entrada una de les més desafortunades va ser la del Colló Esquerra. Hi vam anar un bon grapat de gent, però la canal d'accés i l'estretor del lloc no van acabar de convèncer.
 |
| El Bullarengue i Parets |
Quatre anys ha costat enganyar algú per tornar-hi a pujar. Per sort l'Ozzy no té manies i amb la premissa de que no ens toqués el sol ja va valdre per convèncer-lo. Aprofitant, aquell dia vaig preparar un menú 5 estrelles a partir d'altres recomanacions locals, de les quals ara us faig cinc-cèntims.
 |
| Entrando a Matar, al Nas |
La primera estació del Via Crucis és una visita a un dels sectors més aeris i inexpugnables de St. Benet: El Nas. Aquest petit sector es troba situat sobre el Mur Medellín i cau directament sobre la mítica esllavissada del camí dels Degotalls. Per arribar-hi cal pujar pel camí de l'Arrel en direcció Trinitats i després de passar un filat (on comença el camí cap al Colló Esquerra) seguir uns 150 metres fins la següent corba. A la nostra esquerra s'hi veu un corriol que ens porta directament cap a l'abisme.
 |
| Ozzy assegurant a Entrando a Matar |
Quan s'arriba a una esplanada, gairebé sobre les parets, veurem un corriol a l'esquerra (mirant cap a l'abisme) que cal seguir fins una rampa de pedra i si ens fixem bé, davant nostre hi apareixerà la corda que ens permetrà baixar per la malla de contenció (vigilar!). Un cop sota la malla seguirem la paret amb l'ajuda d'unes cordes fins a l'inici de les vies.
 |
| Entrando a Matar |
Aquest petit sector sols té dues línies. La Kikenagger segueix l'imponent desplom del perfil del Nas. Va ser encadenada no fa gaire pel Guille, proposant un grau entre 7c i 7c+. Si us moveu en aquesta esfera la veritat és que la via tenia molt bona pinta, jo sols us puc proposar la Entrando a Matar (Rojo a muerte!). Una de les línies més espectaculars i agradables que he fet darrerament.
 |
| El Nas |
Via perfectament equipada amb bolts i d'uns 20-25 metres. Uns passos fins de bidits a l'inici ens condueix a un gaudir d'espectaculars forats d'abrasió extrema. Una mena de Secretivo Marcelino amb roca sense tocar i on més val no mirar gaire abaix. Si algú ha fet la mítica Performance del concorregut Gruyere de St. Llorenç del Munt, doncs aquesta és molt millor... obra magna! (Gràcies Kike!)
 |
| Entrando a Matar |
La segona estació ens porta cap al Colló Esquerra, on s'hi pot escalar sense la sensació de que el pati t'absorbeix. Per arribar-hi cal seguir el camí de l'Arrel fins al filat abans esmentat i resseguir-lo. Baixarem un petit mur fins un collet i d'allí, amb un camí ben fressat canal abaix fins arribar al peu del Bullarengue, el sector màrtir... Seguirem caminant en direcció a l'abisme seguint unes fites que ens portaran a una rampa de pedra, on a sota trobarem les cordes per baixar la canal. Un cop abaix, les parets ens queden a l'esquerra.
 |
| Ozzy a Akí Sant Kagat al Totxo Amagat |
Les tres vies del Totxo Cagat tenen una roca brutal, digna de la cara sud. Tenen uns 20 metres d'alçada, obertes entre el 89 i el 91, i les assegurances obliguen a escalar. La més recomanable és la Parracs, equipada amb bolts. Com un fill tonto està amb spits i la seva veïna, Cagada Roc, és una obra d'art, però cal anar bé de coco ja que no és evident a vista. Ah! la reunió està a la lleixa, no es veu fins que acabes la via!
En el seu dia les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. En canvi l'Akí Sant Kagat del Totxo Amagat és una bona línia que comença amb algun antipàtic pas fi, però que de seguida dóna peu a escalar amb bons forats i on cal deixar-se portar i no fer gaire cas a l'excursió d'abans d'arribar a la reunió.
En el seu dia les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. En canvi l'Akí Sant Kagat del Totxo Amagat és una bona línia que comença amb algun antipàtic pas fi, però que de seguida dóna peu a escalar amb bons forats i on cal deixar-se portar i no fer gaire cas a l'excursió d'abans d'arribar a la reunió.
 |
| Corruptòman al Colló Esquerra |
Les tres línies sense peu de via del Colló Esquerre concentren quatre bones característiques: grau assequible, parabolts, roca brutal i bones fotos. Cal assegurar-les des de l'esquerra del passamà, convenientment lligat. Totes recomanables! I la reina del lloc és la Tétanos, que per les taques de magnesi sembla que està força sol·licitada darrerament...
 |
| La Sallona (aka El Botijo) |
Per acabar el Via Crucis ens acostem a la Sallona (també coneguda com el Botijo). Qui no ha vist mai aquella foto del Txavo Vales a la Chupakuerpos? Jo m'he de conformar amb les línies de més a la dreta (Buitraker i Terra Lliure). De moment sols he provat aquesta última i encara em dura la impressió. Via llarga d'uns 30 metres sobre desplom moderat, roca excel·lent i difícil a vista. Sort que alguns bons forats van apareixent de tant en tant perquè a la part superior hi han uns vols d'espant... molt recomanable però per anar una mica sobrat!
 |
| Ozzy assegurant a Terra Lliure, a la Sallona |
Algun dia caldrà tornar a tastar la Buitraker, ara que està reequipada amb inox i el camí força net de matolls. Val a dir que totes les vies que hi han entre el Totxo Panoràmix i la Sallona no semblen gaire recomanables ja que moltes estan travessades pels elements de contenció anti-esllavisades, o directament per restes de formigó. No sé jo si tot allò servirà d'alguna cosa si la muntanya s'emprenya...
Colló amb la zona, ja ho tenies clar que no aniria tot avall?
ResponEliminaEm sembla que tot i les malles, aquesta roca és més estable que algunes parets de St. Llorenç, je, je, je...
ResponElimina