Avui tres més...

Avui hem reequipat tres vies més a la zona de la Sardineta de Dalt. Una per a tothom, de grau baix (V) i ben equipada, i dues de caire més aventurer (respectant la mentalitat amb que van ser obertes)

La primera d’elles és la via número 3. Es troba situada a la dreta dels diedres, del peu d’aquests surt un corriol per la dreta que puja fins al peu de via. Més a la dreta podem trobar la Xapada Continua, una altra via molt maca de 6a+ perfectament equipada. La via en qüestió consta d’una rampa de roca vermellosa, força compacte i una entrada en sostret sobre roca de molt bona qualitat, resta equipada amb 3 parabolts i un parabolt de doble expansió amb anella + spit amb mosquetó a la reunió. Ideal per a calentar.

La via número 2 és troba al primer diedre, visible des del camí dels Monjos. L’entrada és sobre roca vermellosa però força franca, les llastres perilloses han estat eliminades, però al no estar assegurat cal anar amb compte. Abans d’entrar al sostret que dona pas a la roca de bona qualitat hi trobarem el primer parabolt. Actualment hi ha un tac de fusta encintat que serà retirat en breu. Per superar el sostre haurem de fer un pas atlètic i després seguir per una placa de cantells no massa grans, equipada amb 2 parabolts més. Reunió de dos parabolts amb anella de doble expansió.

La via número 1 és la més aventurera, per començar trobarem un tram de roca vermellosa que cal flanquejar per sota el sostre. A l’inici d’aquest tram hi trobarem un buril i al mig del flanqueig en breu hi posarem un parabolt del 12 o un químic, depenen de la consistència de la roca. De sota el sostre podrem xapar el primer parabolt, i ja sobre bona roca realitzar un pas força dur per sortir del desplom. Els cantells no són gaire grans, però ens permeten arribar al segon parabolt. D’aquí agafarem una perfecta fissura que ens durà fins a un pitó. D’aquí i de forma més humana podrem arribar a la reunió, de dos parabolts de doble expansió amb anella. Abans d’entrar a la reunió podem xapar un buril que no serà eliminat, per si el nostre cervell no aguanta l’aleje.

A totes les vies manca traure els spits i burils vells, feina que es farà en breu, pel disfrute de la gent.

Els graus proposats per mi després d’encadenar-les, són els següents:

1. 6c+
2. 6b/6b+
3. V

Avui també he aconseguit fer l’entrada de la via Unicorni pel dret (és a dir sense agafar el forat bo de la via de la dreta per xapar) i sense el cantet inicial que va petar, potser 7b?, els més forts ja diran...

Pilar Valldeneu

Aquesta tarda he aconseguit enganyar al DJ Rename per anar a fer una via que feia molt de temps que li tenia ganes, el Pilar Valldeneu als Castellets (Centelles). Impressionant per la fotografia que apareix a la guia d’escalada Osona Vertical (M. Pérez i P. Vila) d’en J.M. Parareda a l’inici de la via (en aquest cas la podeu veure aquí mateix), i amb ganes de practicar tot tipus de fissures, aconsegueixo realitzar la via, ja que dos intents anteriors havien estats frustrats per la pluja. En aquest aspecte avui ens hem semi-salvat, ja que a l’acabar la via d’hora hem anat a veure la Trona de Bertí, i al pujar cap al cotxe ens ha caigut una tromba d’aigua que ens ha deixat ben dutxats. Però parlem d’aquesta via una mica més...

L’aproximació a la via cal fer-la des del parking de la Trona de Bertí, però no anem a agafar el PR, si no que agafem una petita pista que en 2 minuts ens deixa sota la torre de guaita dels Castellets. D’aquí cal seguir una carena, on trobarem uns esglaons de ferro que ens ajudaran a passar el primer ressalt. Acte seguir baixem per la dreta fins un corriol que ens porta a la punta de la cinglera. Al contrari del que diu la guia, no hi ha cap corda fixa per arribar al ràpel. Des d’un arbre en bon estat del cim, hem rapelat mirant els cingles del Folló (Tagamanent) i als 4 metres ha aparegut l’última reunió de la via (dos parabolt i cadena al costat d’un arbre, cara est). D’aquí amb 50 metres arribem a la primera reunió de la via, perfectament equipada amb parabolts vermells i anelles a les reunions.

El primer llarg (a la foto podeu veure just l’inici) és una magnífica fissura d’arenisca, entrem en diedre i ràpidament ens agafem amb bavaresa de bons cantells i peus comptats. La fissura queda tancada per un petit sostret que exigirà que ens encastem una mica. Arribem a un replà i d’aquí per una fissura més ampla i amb bons cantells arribem al final del pilar, on s’hi troba la reunió.

L’inici del segon llarg, assegurat amb un pitó i un parabolt, és un sostret de bons cantells a l’inici i que es tornen arrodonits de cop, per fer una potent sortida en lliure. La resta una placa amb bona (i curiosa) roca.

En resum, una via força agradable per passar la tarda i molt ben equipada per no passar gens de por. A la seva dreta hi va la via Despertaferro, amb una bavaresa més intimidant... roca molt bona pel que hi ha al sector.

Un altre reequipament

Ahir a la tarda vam acabar de reequipar el totxo del Grafitti, a la zona de la Sardineta de Dalt, la família Mohawk amb l’ajuda d’en Gatsaule. Així de moment, han quedat tres vies bloqueres, molt desplomades i de forats, equipades amb parabolts de doble expansió mimetitzats.

Haurem d’esperar una mica per aclarir quines són les vies, ja que va aparèixer una nova via a la dreta del sector i ara com ara no es poden confirmar les ressenyes del post anterior.

Al sector existeix una aresta desplomada equipada amb tres burils, que després a la part de dalt perd continuïtat. Inicialment pensava que era la Muaramañoc (7c+), però a l’aparèixer una nova via a la dreta, i el Santi Marzo sols parlar de tres vies, ara no se exactament quina és cadascuna. Tan aviat com es confirmi que és la Muaramañoc, serà reequipada també.

Encara manca eliminar un conjunt de spits amb placa de buril que es van resistir a la clau anglesa i un espàrrec de parabolt que va quedar mal expansionat, en breu seran eliminats pel disfrute de la gent. Si algú prova les vies i ens pot assessorar sobre el grau, o té informació sobre quina és cadascuna, ens faria un favor...

A les fotos podem veure els integrants de l'equip en plena acció....

Degeneració Cerebral

El dissabte passat vam fer la “Degeneració Expansiva” al Bisbe, bé la va fer en Preky perquè jo em vaig arrossegar una mica (je,je, no era el meu dia). Una gran obra del binomi aperturista Hita – Palma, tot i així s’ha de dir que és una via curiosa, amb dos parts ben diferenciades. Freekys absteniu-vos dels dos primers llargs!

L1: Fissura crostosa amb algun que altre arbret a esquivar. Té un pitó a l’inici, un al mig i dos concentrats al pas difícil per entrar a la reunió, on cal tenir fe de la roca. Tot i així es pot cosir força bé amb friends variats.

L2: Sortida per placa de bona roca fins a un spit i entrada a una fissura ample de roca blanca (que mai saps quan es bona o no). Final de la fissura molt trencat i no és un passeig en quan a dificultat. Reunió a l’arbre de la llastra de la GAM.

L3: Sortida de la reunió obligada i amb caiguda sobre arbret. A tenir en compte. Dificultat concentrada en les 3 primeres xapes (spits). A part de la primera les altres estan a distàncies prudencials (i és que la primera xapa te la seva gràcia). La resta del llarg té bons cantells i anar fent. Equipat amb 7 spits, alguns una miqueta sortits, però és que obrir de baix és molt dur!

L4: Llarg similar a l’anterior però sense la picantor de la primera xapa. En aquest cas es va fent bé fins a 3 xapes de la reunió, on els cantos desapareixen i comença la finura. Equipat amb 9 spits. La gent forta sol empalmar el L3 + L4 per tenir un mega llarg de 40m de pura pila.

L5: Olé! pels aperturistes, xapes distanciades i passos fins no sempre amb l’assegurança aprop. Roca bona però de cara nord, a vigilar a l’entrada de la reunió. Equipat amb 8 spits.

L6: Últim llarg de la Heinz. Dos sostrets de bons cantells i ben equipats i fissura desplomada final, equipada amb spits i pitons. Llarg excel·lent!

Per mi més dura que l’Esperó de la Llum (Talaia), tot i seguir el mateix estil.

La foto és de la via Barrufets al Frare Gros, una via força més dura que la Degeneració Expansiva, en concret la foto és al final d'un llarg de 6b+ on tot és aleatori. Dèu n'hi do els Barrufets com se la jugaven. Com es pot comprovar hi ha un nodrit grup de gent que no deixa perdre les tendències aventureres obrint noves vies a l'èstil de tota la vida, tot i que algun purista opini el contrari...

Aprofintat el post; el diumenge vam fer una matinal a Roques Noves (Cèllecs), i és que aquest cap de setmana he tingut a la pacient Selene una mica abandonada, i destacar que gràcies als nous scellments la via Capitán Tupé és una passada. I com no, caiguda just abans d'entrar a la reunió de la Way, 6c+ de granet, si és que les reunions i jo ens repelim...ja,ja,ja! Llàstima perquè si hagués sortit seria la via més dura que he fet en granet...un altre dia!

Sort i a tibar-li forts!

Que desgraciada vida la del que huye del mundanal ruido...

"Que desgraciada vida la del que limpia de musgo los cantos de una vía, los marca, hace el paso de bloque y cuando se dispone al punto rojo empieza a llover". Com deia el Juanito de la Creu, bé, ben bé tampoc ho deia així, però quina ràbia ahir a la tarda!

Feia molt temps que no anava a la Cadira del Bisbe o Roques de l'Ignasi, Premià de Dalt, i com que ahir li tenia que ensenyar a un company de que va això de pujar pedres, ens hi vam apropar. Granet idèntic a Can Buquet però en via i amb una adherència no tan bona com altres racons del Maresme (Cèllecs o Les Banyadores). L'únic problema d'aquesta zona és que les vies més complicades no es fan i al trobar-se situat en una zona força humida hi creix la molsa i els liquens.

El sector té poques vies, però per als locals està força bé. Consta de tres sectors, avui sols us presentaré un: Les Plaques de la Bogeria, els totxos del Camí i el Sostre de l'Ignasi. Cal destacar que abans d'arribar hi ha un mur de pedra (tipus Park Güell) amb dos recorreguts de boulder marcats (i gens sobats), sembla ser que els punts negres estan sobre el 7a i els vermells sobre el 6b.

Al cutre foto muntatge podeu veure la cara S de la Placa de la Bogeria, a destacar la via 1, que és impressionant, molt pedricera, vas pujant per una fissura fins que s'acava, pas d'adherència i cantell arrodonit fins a un bloc que penja sobre la paret, entrada a la reunió per l'esperò d'aquest. La part d'abaix està totalment neta, però a la part de dalt, després del pas difícil, es nota que no hi passa aire gent. Jo vaig estar netejant (amb raspall) les petites presses i marcant-les. Al final va sortir el pas amb corda per dalt i quan anava a pel rot punk .... oooohhhh!

L'equipament de totes les vies a excepció de la 4 i la 5 són spits en bon estat. Aquestes dues tenen parabolts molt nous, destacant que la 4 és força expo a la sortida. Les reunions són de dos spits sikats, i cal desmuntar-les pujant caminant per darrera la placa.

1. Fisura Soledad: 6c
2. Principio y Fin: 6a (Impracticable per molsa)
3. ?
4. M-31: V+ (expo)
5. ?
6. Espina Dorsal: V+ (Recomanable)
7. G.O.T: V
8. Boreal: V
9. Minor: V
10. Squitx: IV (A mi m'agrada...)
    
11. Galàctica: V
12. Esta bien: V
    

Graus durillos de l'època, sols dir que la 1 es pot situar entre dues vies mítiques de Cèllecs (Whisky el Pato i Gallina Blanca). Destacar que la 2 i la 3 creuen una banyera plena de molsa a meitat de paret, cosa que les fa força impracticables. No descarto una neteja profunda d'aquí uns mesos, quan em traslladi a viure per la zona.


A l'esquerra hi podem trobar 5 vies força més assequibles, totes amb spits a excepció de la 10 que conserva els burils. Al llibre del Luichy hi marca més vies, però jo crec que la pedra ja no dona per més i he col·locat (no sense errors segurament) les que jo vaig veure. Cal vigilar al muntar la reunió, ja que als er força rampos els mosquetons freguen amb la pedra, indispensable rosca de seguretat i baques. A destacar la llastra de la 9, que no!, que no cau! Entre les vies 12 i 1 hi ha una altra via també impracticable per la molsa i equipada amb spits.

Destacar la bona neteja que s'ha fet del bosc en aquesta zona i recomanar també una visita al Sotre de l'Ignasi, ressenya próximament!

Que dolor! que dolor...

Ahir vam anar a passar la tarda amb la gent del rocòdrom de Bufalà a les Banyadores de Cabrera de Mar, granet del Maresme. Hi havia força gent, suposo que degut al nivell de les vies i especialment al seu equipament generós a base de parabolts, de la mà de la gent de DOM (Mataró).

La veritat és que jo sols vaig fer dues vies, però la segona a muerte fins que va sortir, tota la tarda provant una via?, doncs si!, grau alt?, doncs no! Je,je,je...”Desplom de l’erudit”, un petit 6b+ de 3 xapes, vertical-desplomat però amb una fissura granítica, d’aquelles llises, per entrar a la reunió.

I quin mal!, massa ampla per empotrar (en català tindria que dir hostatjar?) la mà i massa petita pel meu puny, bé, això i que no en se, clar! Doncs això, que avui us vull transmetre la dificultat d’empotrar en fissures granítiques. Fins al tercer intent no va sortir el rot punk i de tots els que la vam provar sols jo vaig ser l’afortunat, i tot per dos passos. En resum, que haurem d’entrenar el tema dels empotraments India Creek.

A la foto podem veure en Mohawk a punt de començar una via per calentar, i en Quim, en Loren i el Carlos intentant empotrar a la fissura (totes fetes per la Teri).

Sort i a tibar-li forts!

PD: Serveixi aquest post com a homenatge a la super-pop Raffaella Carra (que dolor! que dolor!, una mujer en el armario....), ara que la tigressa de Canet li ret tribut en un CD, i és que musicalment sempre seré un incomprès...

Freeky casual

Ahir, per una estranya casuística, vaig poder fer una visita ràpida a l’escola d’El Pinell a Llafranc. S’ha de dir que el lloc, per ser on és, és força idíl·lic (a peu de via), tot i que l’arribada per dalt al sector, travessant tot aquell imperi de luxe immobiliari fa plorar una mica. Però parlem de roca...

El sector té 17 vies, algunes d’elles cauen sobre una repissa, damunt mateix del mar, de fet, amb la tramuntana que feia ahir, una part de la corda va rebre l’envestida de la sal. L’equipament és perfecte, químics o parabolts inoxidables a distàncies força prudents, a excepció de la via 6, a la que li falta un químic, just al pas crític. Al blog del PGB i a www.ressenya.net hi podreu trobar més informació del lloc, així com les ressenyes (clickeu sobre la imatge).

A l’anar sol i amb poc temps sols he pogut provar tres vies, però les tres vies que he fet m’han agradat força, a més, acostumat al granet del Maresme, aquest m’ha semblat si més no diferent, més erosionat i amb més regleta, gens trencat per estar damunt mateix del mar.

• Via 6: La reunió més accessible per dalt, per tant la primera via. Entrada en placa de regletes grans i mur fissurat, on si no es toca el cantell de la paret (esquerra) la dificultat puja considerablement, bona via.
• Via 10: M’ha fet gràcia fer-la perquè m’ha permès rappelar fins baix de tot del penya-segat. La pujada, una magnífica escala de bones presses, més que recomanable, tot i la moderada dificultat.
• Via 3: Al veure la placa yosemitera d’aquesta via no m’he pogut estar de provar-la i ha sortit a la primera, la veritat és que tot i els 33ºC (adherència pobre), res a veure aquest grau de les vies d’adherència amb les que estic acostumat a fer a Cèllecs. Tot i això, la via super recomanable pel lloc on és i per la placa dels quatre primers químics, amb algun pas típicament pedricero. Vigilar les onades a peu de via...

M’he quedat amb ganes de provar el 6c, però amb la solana que queia i que passa un sostre força gran (anti-croll) he preferit deixar-ho per quan tingui company, je,je,je... PGB ja pots comptar amb una hivernal a Llafranc, i provem aquest 6c bloquero.