Del logos al mito

Desnivel n.69
Gener del 1992 (fa 17 anyets)
500 pts

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Afraid to speak in public

Ahir vam fer un migdia a St. Benet, ara que ens ha tornat a donar per pujar al “santuari benedictí”. Amb el Jortx vam quedar que aprofitaríem el dia al màxim, així que la idea era fer alguna via llarga assequible i al baixar una mica d’esportiva.

Panoràmica des d'una reunió de la Mòmia,
al fons el Montseny carregat de neu.

Després d’aparcar el cotxe a l’entrada del monestir i pujar per la sempre esquerpa i relliscosa (sobretot després de les nevades) canal del Pou del Gat (crec que es diu així), arribem als peus del monòlit suprem de Montserrat: la Mòmia.

Jortx al primer llarg de la CESA.

Sembla clar que si a Montserrat dues agulles es disputen la corona de quina és més maca són el Cavall Bernat i la Mòmia. Des de que vaig fer la primera via a aquesta darrera, diria que va ser l’Albert-Cervera, jo sempre he tingut clar qui guanya. I és que les vistes des del cim de la Mòmia, les seves vies de finura extrema, el seu misticisme, la fan encantadora d’ascendir. I com sempre passa en aquestes agulles, cap via és fàcil... (Ara m’he posat una mica Picazo, eh!)

Segon llarg de la CESA.

Tornant al tema, per no cansar-nos en excés vam decidir fer la CESA, que cap dels dos tenia a la col·lecció. Ens va agradar força aquesta línia. El primer llarg per ser més fi del que esperàvem, el segon perquè directament és una bufetada, però d’aquelles de les que et quedes ben a gust El sibucot volador el va encadenar, mentre que un servidor va tenir un bloqueig visual en un pas fàcil, després de fer tota la part difícil del llarg. El tercer llarg es deixa fer prou bé i els llargs finals de la Haus, són una obra d’art... bé, com sempre això va a gustos.

Jortx al segon llarg de la CESA.

No podem estar ni un minut al cim de la Mòmia ja que el vent ens tomba, i baixem ràpidament a recer. El lloc escollit és el binomi MacCana – Manolito.

Tercer llarg de la CESA - Sangre de Barrio.

Canviem les plaques tècniques de la Mòmia pels bons forats de Direcció Obligatoria. I després de dos top-ropillos cau el rot punk de la mítica Pilón.

Jortx al tercer llarg de la Haus.

El solet del migdia, i la bona temperatura a recer del vent fa que ja no fem cap via més, ens atrapa la galvana i gaudim de l’esperit St. Benet... fins una altra!

Mirant (visualitzant, segons els que hi entenen)
la Pilón.

- Trobo que aquest post m’ha quedat una mica Jacint Verdaguer, oi Selene?

Per cert, patrocinat per Afraid to speak in public!

Pum, pum! Pum, pum!

Ahir al matí vam fer una visita als Esqueis del Bagís. En principi havíem de ser molta gent, però les pluges d'aquests dies havien deixat part de les vies impracticables i bona part del grup va decidir canviar de planning.

Zombi a El gegant del Pi

Els incondicionals que ens vam quedar (Jortx, Zombi i un servidor), donat que ja portàvem una hora caminant per incompetència del guia, vam poder gaudir d'unes quantes vies. A mesura que avançava el dia s'anaven secant més línies.

Zombi a Obabakoak

El primer destí va ser la Paret del Pi, que ens va deixar impressionats per la seva magnitud i per la finura necessària a l'hora d'escalar-la. No vam poder realitzar algunes de les vies que ens havia recomanat en Piter, ja que encara regalimaven.

La impressionant Paret del Pi

Per escalfar i posar-nos a lloc vam fer una de les més assegurades, El gegant del pi, amb passos força fins, especialment a la placa de dalt, una mica humida encara. I ràpidament ens vam fixar en la seva veïna, Obabakoak, una altra línia magnífica, que amb 6 ó 7 metres menys, podria passar per maresmenya.

Mohawk a Obabakoak

Una bona via que al final del dia gairebé s'emporta en Zombi, però la pell dels dits el va trair després de 6 ó 7 pegues a la mateixa línia.

Per la meva part, volia provar un projectillu que tenia per la zona, la via Powderfinger. Quan la vaig veure per primer cop a l'agost m'hi vaig enamorar, i ahir era qüestió de saber de que anava el tema.

Zombi a Powderfinger

La veritat és que no hi anava amb idea d'encadenar-la, que ja coneixia com les gasten amb els graus i les assegurances per la zona. Però després de muntar-la i provar-la en top rope vaig quedar sorprès: sols hi ha una assegurança difícil de xapar (4t bolt) i el grau està força ben posat, per ser fissura.

Mohawk a Powderfinger

Uns metres inicials de grades dona pas a una fissura d'uns 6 metres, amb pocs peus i regletes molt petites a la part final. Al 6è bolt cal allunyar-se un pèl a la dreta de la línia de parabolts per entrar a una zona fissurada molt maca i fàcil.

Part final de Powderfinger

Em va agradar molt la via! Va sortir amb una sola caiguda, per tant ara a posar-se fort per tornar-hi i encadenar-la!

Si us agrada el granit no deixeu de banda aquesta escola, està una mica aïllada, però les vies són molt bones i per als barcelonautes no està tan lluny com Cavallers. A tibar-li!

Li roooban, li rooooban, i li rooooban

Aquesta setmana de Cap d'Any l'he aprofitat per sortir a fer feina, a escalar esquivant la pluja i a anar d'excursió amb la Selene.

Podant el peu de via a Roca Riera

Dilluns ens enganyem mútuament amb en Zombi per anar a Roca Riera. Cadascú amb un objectiu diferent, ell vol provar Ese es mi Fary!, mentre que el meu objectiu és una mica més humil: netejar el peu de via de Roca Riera i el camí d'accés al sòcol. Així ho fem, però sota la pluja, que no pararà en tot el dia...

Equipant la Macarena de la Feu

Dimecres en Zombi es torna a deixar enganyar per anar a provar la via Maresme, lliure i tropical, però la nit anterior ha plogut i la línia regalima aigua. Justament igual que nosaltres després de fer la penosa aproximació a aquest sector maresmeny.

Aprofito per deixar equipades dues línies encara pendents: Esperó d'Avinyó i Macarena de la Feu. A aquesta última li fem la primera i segona ascensió. Una bona línia amb entrada contorsionista i un dinàmic precari a un bon cantell.

Aguantant la porta a Korrika, Cargolaire

Divendres, en Jortx i en JD s'autoenganyen per anar a la Moratona, però un altre cop la pluja constant ens fa desistir, així que ens dirigim a les baumes del Cargolaire (Calders). La part de dalt de les vies està una mica mullada, així que el dia el destinarem als top ropes.

JD a la Cargolada

Muntem un 7a+ que hi ha al mig de la primera bauma, anomenat Korrika, i que resulta ser molt bo però amb un xapatge super delicat. Que bé va la corda per dalt, je, je, je... Els tres triomfem dintre del que hi ha... pluja!

JD a la Cargolada

Acte seguit muntem la Cargolada, una línia mestra, amb un pas burro al mig i després anar fent. A mi em motiva molt i surt al segon pegue sense cap parada; algun dia haurem de fer-li el rot punk.

Dissabte, amb la Selene, decidim anar a veure cascades de Collsacabra - Guilleries. D'aquelles que mai baixa aigua però que actualment es troben en el seu màxim esplendor... seguint la tònica el dia no acompanya, però per sort no plou!

Trobareu tot el detall i moltes més fotos al seu blog.

Salt de Tirabous (Morro de l'Abella - Tavertet)

Avui, per acabar i un altre cop amb en Zombi, hem pujat a St. Benet. Com que està la carretera tallada hem pujat amb l'aeri i ha estat bona idea perquè no hi havia ni una ànima. Tot el dia la mar de tranquils...

En Zombi ha estat provant la Bastardo, que ja té a punt de caramel i jo la Poker d'asos que he deixat amb una caiguda, una altra línia mestra. Després ens hem mogut al totxo Mungry-moc-rock on he caigut a l'últim pas de la As de Bastus, buf! una altra línia mestra!

I per acabar el dia, he matat el Sis de l'Ulivé, una via contundent que sempre me la miro al passar i mai m'hi poso per ser massa curta.

A banana é deliciosa

Aquests dies hem estat fent una mica de tot, des d'escalada maresmenya, el turista per París i ahir, una visita al Coll de la Barraca (Font Rubí).

Mohawk a Cristina

Divendres al matí, hores abans de sortir cap a París, no vaig poder evitar resoldre un petit projecte pendent que tenia a les Plaques de la Locura (Premià de Dalt). Amb dues hores vaig fer totes les vies de la placa central, destacant la segona repetició (coneguda) a l'entrada directa de la via Principio y fin, que feia un mes que em perseguia... Estrella Polar, Fisura soledad, Principio y fin, Entrada directa, M-31 i Espina dorsal. Així que me'n vaig anar amb els dits calents cap a la France.

Marta a Cristina

Aquests dies, mirant el blog dels Tufa-tufa i la seva llista de les millors vies de Catalunya, em va venir al cap el sector del Coll de la Barraca, on feia molt de temps que no hi anava. Ho vaig proposar i ahir al matí vam fer una escapadeta amb l'Ozzy, la Selene, el Jortx, la Marta i en Zorat.

Ozzy a Coll de Vent

Per escalfar anem directament a una de les vies de la llista, la Cristina. Molt maca, amb passos de degotalls, invertits i cantells arrodonits. Compleix perfectament la seva missió i els avantbraços baixen contents, llàstima que la via encara es troba a l'ombra i els dits no han escalfat del tot.

L'Ozzy i el Jortx munten la Coll de Vent, per recordar que el grau de l'escola està una mica apretadet. Bé, la veritat és que està com a força escoles, no sé perquè aquesta té tan mala fama...

Jortx a Coll de Vent

En Zorat, la Marta i l'Ozzy decideixen completar el pack fent totes les vies que envolten a la Coll de Vent, així pugen i baixen per la Si te dicen que caí i per la Dinar calent.

Marta a Coll de Vent

Per la meva part tenia una espina clavada al 7a de la presa sikada (Quo vadis rapaciño), que hi ha just al costat, ja que fa anys i panys no em vaig atrevir a passar del sostre. Aquest cop, tant en Jortx com jo, ens quedem molt aprop d'encadenar-la al segon pegue, però les regletes de després del sostre estan força sobades i ens escupen als dos. La via no és excessivament maca i donem la feina per feta.

Zorat a Si te dicen que caí

Decidim moure'ns i anar a la zona de més a la dreta, ja que caps dels presents hi ha estat mai. Allí tenim una experiència religiosa amb un dels suposats quarts. Ara he vist algun que altre blog que és una experiència compartida per molta gent. Bé, això no és que l'escola sigui dura, això és que hi ha alguna errada a la guia, crec jo...

Jortx a Quo vadis rapaciño

Jortx a Quo vadis rapaciño, i
Zorat a Dinar calent

En aquest mateix sector també fem la Amistades Peligrosas, però com que ja estem una mica fosos, tornem a pillar tots a l'últim pas de la via. És una línia molt bona, d'equilibri i resistència, triant petits degotalls en un lleuger desplom.

Zorat a Ei! Joans

En Jortx decideix fer un acte caritatiu i muntar el 7a de la dreta (7a enganyat). Jo el provo directament amb la corda per dalt i el trobo força agraït, però molt difícil de traure a vista, m'he d'aturar unes quantes vegades, amb la presa bona a la cara i sense veure-la. Passos llargs, preses petites i paciència...

Mohawk a Amistades Peligrosas

Mohawk a Cesàrea

D'aquest sector també vam provar la Cesàrea, una via de fissura però poc definida. No em va agradar gaire i a dalt té un alejillo important. Tot i això es va deixant fer, llàstima de no tocar gaire la fissura, més aviat diedre i puja com puguis.

Jortx a 7a enganyat

Per acomiadar-nos de l'escola i gràcies a la paciència de la Selene, encara podem fer una curta via de l'esquerra. Em sembla que es deia Parapapoum i acaba sent més dura del que m'esperava, buf! jo que volia una via relaxada per acabar... I és que el Coll de la Barraca et posa a lloc!

More Trona

Ahir al migdia, aprofitant el bon dia que feia, tot i la baixa temperatura, en Jortx i un servidor ens vam decidir per anar a la Trona de Bertí.

Vista des de dalt dels cingles

Bones vistes a l'arribada a l'aparcament: neu al Matagalls, una mica de vent, sol i molt fred (2ºC a les 12h). Per sort la via escollida és com una espècie de solarium a l'aire lliure i resguardada del vent. Gràcies a això no vam patir gens les baixes temperatures.

Primer llarg de la GEEB,
flanqueig de la fe.

L'objectiu era assajar el primer llarg de la via GEEB. Ja fa 7 anys que li vaig darrera, però un diedre de 4 metres abans d'entrar a la reunió sempre em tira pel terra el rotpunk. En aquest període de temps dec haver fet uns 5 intents al llarg, però mai amb mentalitat "esportiva". Avui ens decidim per aquest mètode, a veure com va...

Primer llarg de la GEEB,

l'últim repós.

Primer pujo per posar les cintes i algun que altre encastador al diedre final, ja que és (almenys a mi m'ho sembla) extremadament aleatori.

La via és preciosa. Una entrada que ja comença a estar llimada de tant estrep seguida d'un pas de decisió en flanqueig a la dreta i et coloques dintre d'un desplomat diedre amb una fissura brutal.

Primer llarg de la GEEB,
entrada al diedre.

Dintre del diedre pots anar descansant fins que et decideixes a agafar la bavaresa desplomada, ara ja no hi ha treva fins a la reunió. I el que és pitjor, els 4 dichosos metres de diedret final...

No sé ben bé com descriure'l. Com es pot veure a la foto inferior és molt tancat i no pots encastar el cos. La placa de l'esquerra és un mirall i la fissura de dins del diedre amaga alguna que altra regleta.

Primer llarg de la GEEB,
suma agonía.

Doncs la qüestió és anar arrossegant-se fins l'últim parabolt on amagar el cul dins el diedre ja no funciona i s'han d'encastar a mort les mans durant 2 metres fins a poder xapar la reunió.

Després d'un intent en top rope cau el llarg, però com he patit el diedre! M'he quedat amb els peus volats i les mans encastades en una ocasió, els peus els he pogut tornar a enganxar a la vertical però els pulmons em sembla que els he deixat en aquella relliscada.

Primer llarg de la GEEB,
el triomf...

A la reunió necessito algun minut per recuperar la respiració, però després de 7 anys m'ha sortit el llarg! Tot i que les mans ho han pagat car...

Primer llarg de la GEEB,

les conseqüències.

El tercer llarg ja l'he fet varies vegades, un 6b molt maco, i el llarg del mig el tinc fet de segon. Quan tingui moral (i enganyi algú) ja el faré de primer i donaré la via per encadenada (i és que un nyicris com jo ja és conforma en encadenar-la per llargs), quan creixi ja la faré el mateix dia, ja, ja, ja! (ni que tingués 500 metres!)

Que tiraràs la Trona a terra!

En Jortx que està molt fort, com podeu apreciar a la foto superior, també li ha donat dos cops al llarg. La segona vegada ha arribat a l'últim bolt, però no s'ha volgut deixar les mans a la fissura que la manicura surt molt cara!

Després de l'escalada, el sibucot volador s'ha esginçat la cuixa jugant a fútbol, des d'aquí ànims perquè et recuperis aviat!

Jortx al primer llarg de la GEEB.

Aquest matí hem fet una jornada moretonenca amb en Zombi, en Josep i en JD. Hem estat provant i provant la mítica Burru i el cansament d'ahir m'ha deixat amb la mel als llavis. S'està resistin però caurà!

Entre Blanes i Cadaqués

Aquest petit pont, la Selene i un servidor han estat tres dies entre Blanes i Cadaqués. Excursionetes, passejos i quan s'ha pogut, una mica d'escalada. Respecte a això últim he conegut dos petits sectors, ara com ara poc difosos, però amb el seu encant.

El Cau del Duc

El primer día d'escalada, acompanyat pel Tranki, vaig conèixer alguna de les noves línies del sector del Cau del Duc a Torroella de Montgrí. En especial un 6b maco de la dreta del sector i l'explosiu Tren Petit d'en PGB. Aquesta última sols se l'emporta el Tranki, i és que els meus moments de fanatisme no estan en su máximo esplendor, però la via no deixa de ser una bofetada, a més, difícil de cotar... Atòmic PGB, com sempre!

Un 6a+ de Romanyà

Diumenge fem una excursioneta per Sta. Caterina, el Castell de Torroella, les muntanyes d'Ullà, on un paraís de roca espera als ansioso equipadors, je, je, je.

Idem

I dilluns la joia de la corona, un petit sector de granit de gra gros prop del poble de Romanyà de la Selva. Les vies majoritàriament equipades / reequipades pel Tranki, que ens torna a fer de guia.

Tranki al 6c+/7a de Romanyà
(ja em diràs el nom que no el recordo)

Línies molt bones, com ja he dit, el granit recorda al de Tuolumne Meadows (per les fotos, perquè jo no hi he estat, clar!), llàstima que el sector és a l'ombra i no hi ha forma d'escalfar motors.

Idem

El guia es fa amb una antiga línia però sense tocar ni un sol dels antics picats, passos d'equilibri i petits cigrons per aquesta via que espero no trigar gaire en encadenar. Aprofito per veure d'aprop la dura línia de Petita Roser...

Intentant la mateixa via