Pim, Pam a pam

"... L'Operació Montserrat va concloure el 12 de novembre de 1972, a Can Jorba. Aquesta masia va acollir a tots els assistents a aquell acte memorable. De bon matí començaren a pujar pel camí -que prèviament s'havia netejat i marcat- de la Coma d'en Pastor cap al serrat del Faraó fins arribar al peu de l'agulla Zanini. Dita agulla fou dedicada a l'amic i company de cordada de Josep Barberà que havia iniciat amb ell l'Operació. Fou la darrera agulla que s'escalà en l'Operació i, al cim s'hi col·locaren les ensenyes de les entitats que hi havien participat i el signe de la pau. Al mateix temps, es va fer una escalada col·lectiva a l'agulla de la Benedicció, on també es posà una creu ..." (Història de l'escalada a Montserrat, J. Fatjó i Gené)

Cim de l'Ag. Zanini el 12/11/72
V. Soto, M. Garrell, J. Barberà i L. Baró
(C) V. Soto

Així comença una petita obsessió per escalar aquestes dues agulles, veïnes de l'imponent Faraó, i de poder contemplar les esmentades creus. Diumenge aconsegueixo enredar al RoqueTony i enfilem la Coma d'en Pastor fins al peu de l'Ag. de la Benedicció.

El Faraó i al costat esquerra, l'Ag. de la Benedcció i l'Ag. Zanini

Per pujar aquesta petita agulla escollim una via d'en P. Forts & Co.: Un Tall de Lluna. És una aresta molt maca, amb roca excel·lent i perfectament equipada amb 10 spits i dos burils a la part de dalt. Surt tota en lliure, encara que a les ressenyes hi marqui un pas d'Ae. El grau proposat ja és el correcte...

RoqueTony iniciant Un Tall de Lluna

Al cim trobem la petita creu que es va afegir per a commemorar l'efemèride de l'Operació Montserrat i just al seu costat una reunió amb dos spits amb xapa de burí des d'on podrem rapelar (40 metres). Hem canviat els cordinos, però millor preveure navalla.

Al cim de l'Ag. de la Benedicció

Acte seguit hem enfilat una mica més la canal per trobar la via Traficant de Silenci de l'Armand. Aquesta via de dos llargs és com una Aresta Arcarons en petit. Té 5 spits per llarg i en algun tram s'ha de vigilar la roca.

RoqueTony al primer llarg de Traficant de Silenci

Hi ha un lloc especialment exposat passat el tercer spit al segon llarg, ull! A la reunió (rapelable i ben equipada) hi hem trobat una petita agulla (de les que jo anomeno Dits de Fàtima) on no ens hem pogut estar de pujar-hi.

Creus de les agulles, reunió d'època i dit de fàtima

Foto de la creu del cim de l'agulla Zanini, on encara es veuen les sigles del Centre Muntanyenc de Sant Cugat, però no la barra central de la creu. És curiós perquè tal com està ara la creu representa el símbol de la guerra que fa anys portaven els punkys per provocar els pobres hippies...

Al més pur estil Eddie sobre la Conca de Barberà
(Ja veieu que en aquest post tot va de Barberà)

Aquest matí, amb la Selene, hem aprofitat per baixar a Montblanc i de pas fer una petita ferrada que teníem pendent de fa un temps, la de la Feixa dels Coloms.


De ben segur que ella ja farà una explicació més realista al seu blog, perquè com podeu veure a la foto superior, jo sols estava preocupat per mi tesoooroooooo!

El comunisme s'ha rendit a la falange (dels meus dits)...

Matinal a Les Gaites de St. Llorenç del Munt. En Jortx, els companys del GEAM (Carla i Jaume) i un servidor ens hem plantat amb un tres i no res al peu de la part dreta de la paret , per escalfar una mica. Per cert, crec que el GEAM ja té himne: aquí! (i a més canta el Toni Albà, no?)

La foto de la victòria

Bé, a part del bon rotllo i l'alegria que nos caracteriza, volia deixar constància al blog que ja he encadenat la Perestroika + Boris Nikolaièvitx Ieltsin (extensió que va néixer d'un petit projecte personal).

En Jortx ha fet la primera ascensió d'aquesta extensió, ideal per tensar els nervis. I un servidor l'ha encadenat des del terra. Estic força content perquè la Perestroika és un tipus de via que no se'm dóna gaire bé... estarem canviant?, serà l'edat?. El que està clar és que és una via 10...

Respecte al grau, tot queda més o menys igual...

Matí de relax

Tinc un Handicap...

Em mirava sexe + Kim Àfrica

Després de fer i desfer els plans per dissabte un milió de vegades, decidim tornar a la paret mater del Solsonès: Canalda. (Parce, tranquil que el tema de Busa no se'ns oblida...)

Jortx al primer llarg de la Falcon Crest

Aquest cop escollim una via a l'alçada d'en Preky, que decideix acompanyar-nos: la Falcon Crest. Podreu trobar una molt bona ressenya al blog de l'Edu.

Jortx al pas dur del primer llarg

En Jortx s'aprofita del meu estat mental al peu de via (les cocteleries són un perill!) i m'endossa el tercer llarg, je, je, je... Sort que l'últim cop va pillar ell a la via de Pascua. No hi ha problema, com que encara estic mig adormit no protesto gaire i ell comença el primer llarg.

Preky entrant al diedre del segon llarg

Un llarg força continu, on has d'anar passant petits desploms fins a l'últim que amaga el pas més dur. Un servidor cau en aquest pas, però tot és positiu, ja que així aconsegueixo despertar-me: Bon dia!

i ja enfeinat...

La roca del llarg ens ha semblat prou bona, cal mirar-se una mica l'entrada i la fissura fàcil del final del llarg. Molt ben equipat respecte al que serà la resta de la via...

El segon llarg té una espècie d'aura mística des que va petar el pont de roca que protegia el pas clau del llarg.

Cual gavilán buscando el cordino salvador...

Comença en Preky, que ve molt rodat de fer la Kalachacra fa 15 dies, i ... buf!, com costa fer el flanqueig de després de la primera assegurança. S'ho ha de mirar força, però arranca i ja no para fins a la reunió. El tram del diedre el passa amb un alíen vermell i un C3 a muerte. Com bé diu l'Edu, més de col·locar-s'hi que d'apretar. La roca és normaleta i el tram difícil s'acaba ràpid...

Panxa inicial del tercer llarg

Però no cal menysprear la resta del llarg. Una placa de bons forats, però amagats i lluny, a la part de dalt, arrodoneix la jugada. Aquesta part de la via és de les que més em va agradar.

El tercer llarg comença amb un pas de decisió per caçar el primer spit. Jo llaço un merlet abans de fer-lo i el cervell treballa més tranquil.

Si no és prou difícil fem-ho una mica més, que catxondos que són alguns...
Entrant a l'última reunió.

El desplom surt en lliure després de penjar-me a vista. Baixo i torno a començar. Tibades llargues amb cantells cada vegada més grans, però ben equipat. La resta del llarg va fent ziga-zagues amb algun pas més fi que altres (i força bruts), fins al diedre final. Aquí comença la gresca de nou...

El diedre està molt brut, comença fàcil i equipable (C1) i et trobes dos pitons seguits, el segon en estat precari. Després has de navegar entre molsa i matolls i assegurar-te com puguis (alien vermell i tascó) fins entrar a la lleixa de la reunió. Amb diferència el tram més lleig de la via...

Preky al dur primer llarg de l'Orient Mitjà

L'últim llarg el torna a fer en Preky, que com que ja el coneixia de quan vam fer la Dinastia, puja corrents, i assegura la placa final amb un tricam que sembla un parabolt, sense gaires problemes... El millor llarg de la via juntament amb el primer.

Ja em perdonareu la meva opinió, però per a mi, la Falcon Crest és una via més de Canalda, amb algun pas més picant que la resta, però no pas de les més maques. Em va agradar més la veïna Dinastia, per posar un exemple... això sí, sempre xapó amb aquest estil d'apertura i aquesta forma d'assumir el risc (i a sobre tenint en compte que molts cops s'han afegit spits un cop fet el llarg, impressionant!)

Estètic esperó per on puja la via.

Com que la via és curta i en Jortx tenia ganes de guerra encara, decidim aprofitar i fer l'Orient mitjà, del company Parce. Trobareu la ressenya aquí.

O estem una mica tocats ja o el lobo es más fiero de lo que lo pintan (però no era al revés aquesta frase?).

Entrant a la primer reunió

Bona via amb roca força bona i assegurances a lloc, però s'ha d'apretar per superar les baumes del primer llarg i no encantar-te gaire per arribar a la reunió del segon. Buff! mi resaca! Sort que em van dient on són els cantells bons a la segona tirada...

Jortx al segon llarg d'Orient Mitjà

Amb aquesta via tanquem de moment la temporada Canalda (fins l'any que ve). Fins una altra còdols precaris i punxes coral·lines!

Godwin's Law

Avui hem estat a un d'aquests sectors d'escalada curiosos de les contrades osonenques. Ens ha costat força trobar-lo, ja que hem entès les indicacions que portàvem ven bé al revés... Al loro!, que no estamos tan mal!

Jortx a L'esperança és allí dalt

Després d'una hora bosc amunt, bosc avall, compartint terreny amb boletaires i recol·lectors de pinyes, hem aconseguit situar-nos i trobar el sector. La primera visió no és del tot espectacular, però a mesura que anem fent vies, arribem a la conclusió de que no està gens malament per a un matí d'hivern.

Foc d'encenalls

El grau ens ha semblat força humà. Hem escalfat a L'esperança està allí dalt i Somriure Vertical, no especialment maques, però complint la seva funció. Acte seguit hem atacat l'objectiu del dia, la recomanada Foc d'encenalls. Tant al Jortx com a un servidor ens ha sortit a vista. A destacar la part de dalt amb uns passos de grans cantells laterals molt macos.

Jortx a Foc d'encenalls

La següent via ha estat Paper Eugènic, on en 3 metres descobreixes fins a quin punt els dits poden suportar el dolor. Per sort ens la traiem de sobre al segon pegue. Una via bona, però molt concentrada.

Acabant la part dura de Paper Eugènic

Decidits a fer alguna ruta més assequible, em sento cridat per una espectacular xemeneia. La via es diu 43 tacos i és una obra d'art. Molt alpina i amb grans cantells per sortir de la cova incial. Fissura molt divertida a la part de dalt.

Sortint de la cova de 43 tacos

I per acabar el matí de pèrdues i retrobaments fem la via més curta del sector, Hòstia Santa, situada just a l'inici de la paret i de tan sols dues xapes. No podem oblidar el maresme power.

Jortx a 43 tacos

No sé si hi tornarem, però com ja he comentat, el sector bé val una visita...

Morteruelo y Filetón

Com bé diu l'acudit, Què demana de menú un català a Cuenca?, doncs Morteruelo y Filetón... i si no us ho creieu, proveu-ho! Menú revitalitzant després d'una bona dosis de placa i desplom a la zona centro...

Entrada directa a la Placa de la Locura

Aquest cap de setmana teníem la trobada anual de "fem bloc un dia a l'any". Per posar-me les piles abans, que ja fa uns quants dies que ens dediquem més a les alçades que a les pedretes, vaig fer una escapada amb el Parias a la Placa de la Locura (Premià de Dalt).

La via escollida va ser l'Entrada directa, que encara no havia pogut fer com déu mana, ja que o anava sol o aquell dia no hi havia adherència o vés a saber què... Via molt bona de placa i passos fins. Els aperturistes van enganxar força les línies i per tant la gràcia és pujar el més pròxim a les assegurances possible.

És una llàstima que aquestes vies de la placa central no les faci gaire gent, no et deixen mai indiferent!

La sociabilidad del bloque...

Diumenge arribem a la banda nord del túnel del Cadí per comprovar que neva. Marxa enrera i cap a Savassona...

Anem a la Pedra Fonten ja que alguns hi tenen feina i després ens dediquem a fer el ronso pel prat central.

Bona companyia i molt riure, la tònica general de la jornada!

Per cert, no puc acabar aquesta curta entrada sense reproduir aquí un petit homenatge a un dels grans del cine espanyol...