Pena, penita, pena...

Pena, penita, pena, como rezaba la Faraona, és el que hem fet nosaltres avui a St. Benet. La idea inicial era practicar una mica la placa montserratina per a futurs projectes i per això havíem escollit el contrafort de la Prenyada.

Primer llarg de l'Adictes a la Luxuria

Un cop a la canal que forma el peu de via ja hem vist que el pla inicial de fer tres llargs era inviable, així que hem fet un primer llarg i descartant de nou El Enanito Copulador... hem tornat a baixar al MacCana i voltants.

No passa res, al Manolito

Allí fem la No passa res, una via super concentrada en un bidit pinçat i la resta força assequible, però seguim sense escalfar, què hi farem, avui no és el dia.... tampoc!

Brutus, al Manolito

Provo la Brutus amb un primer intent força satisfactori, tot el contrari dels dos següents. En Jortx fa un mig pegue a la Pilón i decideix que fa massa fred i no hi ha forma d'escalfar. Al final arrepleguem els trastos i anem al que nosaltres pensem que deu ser el totxo Calimocho.

Totxo de les Tres Maries

Tot amb xapa inox de la FEEC, les ressenyes més o menys ens quadren (fins i tot ens imaginem per on va una via de l'Alsina que va obrir en solo... que innocents!). Al començar a pujar el que no ens quadra són els graus... això està una mica regalat, no?

Bé, al mirar la guia a casa veig que hem estat a un totxo que no hi apareix, Més tard m'informen que és el Totxo de les Tres Maries. Està a l'esquerra del Mungry Monk Rock. Hem fet totes les vies (5) i les dues de la dreta són les que hem trobat més dures, força maques totes, de forats i rampa a dalt.

Un dia fluix, però no farem post sols dels dies que es triomfa, no?

Jurgen, BootsMan, Caramelles i el Sr. Conde en busca del tacto perdido

Després de descartar una freda jornada de via llarga, se'ns posa entre las cejas anar a St. Benet a fer l'Enanito Copulador y sus espermatozoides incontrolados, i creient-nos que donarem el golpe comencem la pujada per la canal del Pou del Gat, tot nyigo-nyago.


Sols començar ja hi ha força neu acumulada, però nosaltres arriba va! Sort que avui amb en Jortx i en Preky portem un veritable poker d'asos.

Sortida de la canal del Pou del Gat

Quan arribem al peu de la Trumfa, més que molls, allò és si més no sorprendente, ja que esperàvem que el desplom hagués protegit el peu de via de la neu, però és una catifa blanca. En Preky, que és mas duro que el pecho de un enano, diu que munta l'objectiu del dia, nosaltres no diem ni mu i ens dediquem a intentar entrar en calor com sigui. La millor teràpia és riure...

L'enanito copulador...

La cosa queda en dos intents en top rope per comprovar que si ja la recordàvem dura, de fa 10 anys quan la vam provar, a 0ºC encara ho és més, i aprofitant una ullada de sol decidim seguir amb la nostra sesión contínua al Mac-Cana.

Preky a l'inici de l'Enanito copulador...

En tota la vall no es veu ningú escalant, a part d'una cordada de brutus que deuen fer dry tooling al Gorro Frigi.

Jortx a Sincornysiti

Un cop arribats allí fem la Malditas Dolomitas, que avui sembla un setè i fem el que podem amb la Sincronysiti. Jo no l'havia feta mai i amb top rope surt a la primera, però als dos intents des de baix el fred (perry) ja s'ha apoderat d'un servidor i em planto davant del buril final sense notar res del que hi ha més enllà dels canells.

Preky a As de Bastus

Mentrestant en Jortx també la prova i en Preky munta l'As de Bastus, al Mungry Monk Rock.

El sol s'amaga darrere els Gorros i comença el vendaval, ràpidament pleguem i iniciem el descens cap al monestir. La baixada és digna de gravar en vídeo: les escales tenen dos centímetres de gel i baixem agafats a la barana rotllo geriàtric, a excepció del Jortx que porta les úniques botes que no rellisquen...

Sincronysiti ...

A la pròxima nevada a Can Jorba...

Borrasca suena a vasco...

No puc començar el primer post de l'any sense penjar un petit tall del programa Polònia que, ja fa uns anyets, ens va impressionar. I és que tot el post té molt a veure amb el vídeo:

Primer de tot, la borrasca que havia de passar avui i que a hores d'ara encara no ha arribat, ens ha permès gaudir d'un matí de sol al sector del Cargolaire, a Calders. Amb una tranquil·litat que contrasta amb la saturada bauma del sector vertedero.

Nose, al Cargolaire

Per escalfar hem optat per una bonica fissura situada a l'esquerra de la gran bauma del sector, la Nose. I acte seguit per la Crostó de roca. Tant una com l'altra m'han semblat molt bones, tot i la roca curiosa dels inicis.

Crostó de Roca, al Cargolaire

L'objectiu del dia era la gran via Aznar mort (però llavors no tindrem home del temps?). Em surt tota l'entrada al flash però se m'atraganta l'últim xapatge. Al següent intent em passa exactament el mateix.

Xapatge complicat a l'Aznar Mort

Mentrestant, el Jortx, que es deu avorrir, fa la via tres vegades amb la corda per dalt, i com no podia ser d'una altra manera, a l'intent per baix encadena com un bou. Al tercer intent també la puc encadenar jo i marxem cadascú als seus projectes secundaris. En Jortx a l'Esperó Bufó i jo a la Kaixo. Tant un com l'altre les deixem amb una parada als dos intents que fem, i és que comencem a sentir-nos fakirs amb la pell dels dits. Destacar que a la Kaixo ha petat un cantell entre la segona i tercera xapa, cosa que obliga a fer un pas més llarg.

Com que no tenim fotos de la Bastardo
poso aquesta relíquia.
(C) Guia del Toni Jiménez

El 31 de desembre, fent d'homes dels nassos, vam pujar a St. Benet, ja que el Jortx volia matar la Bastardo, cosa que evidentment va fer ràpidament. Jo vaig fer la Gran Orgia al Totxo del Paco i vaig flipar amb l'entrada de la Mu (del M. Scheel, quin crack!).

I per acabar, aprofitant l'actitud del sr. del vídeo inicial, us volia parlar dels darreres des-reequipaments per terres maresmenques. Fa uns mesos vaig descobrir que un petit sector pròxim a Cabrera de Mar havia estat completament "netejat". Al meu parer sols hi havia una via bona entre les 12 del sector, però és llàstima per la feina que havien fet els seus equipadors. En aquest cas sols hi havia 6 ó 7 xapes meves (que agrairia al sr. des-reequipador que me les tornés).

Per acabar l'any m'arriba una altra noticia d'un altre des-reequipament, en aquest cas a l'Agulla de Cèllecs, on s'han desequipat algunes línies d'artificial (sols una d'elles trepitjava una línia vella!) i s'han adreçat vies, equipant amb bolts fissures netes.

La veritat és que després de rebre acusacions d'haver sikat totes les pedres existents al Maresme, el tema m'ha relliscat força i no vull entrar a fer cap valoració moral, però em sap greu que no s'hagi seguit un protocol, que al meu entendre, és de sentit comú:

1. Parlar amb els aperturistes i arribar a l'entesa.
2. Si finalment s'ha de desequipar, fem-ho bé! No costa tant enfonsar els bolts o tallar-los, però deixar els espàrrecs a l'aire és una cagada. Idem amb petar els químics a cops i deixar les punxes a l'aire.
   

Apa!, a gaudir de la borrasca!

No siguis Xavi Masdeu...

Versió botiflera de Llunàtics (Skatalà)

La de veritat aquí

Feia temps que teníem ganes de pujar a St. Benet a matar un projecte pendent, així que diumenge passat ens vam decidir a fer-ho.

Semen de perro viejo

No vam encertar gaire el dia, així que sols ens va donar temps d'escalar al Tocho del Nacho, amb les magnífiques línies de Semen de perro viejo i Mastúrbate en el metro, méate en la acera (noms irreverents de l'època).

En breu vam haver de sortir corrents per la nevada incipient que va començar a caure, llàstima de malaguanyada pujada per la canal del Gat! Però volveremos!

Durant la setmana una escapadeta gèlida a Calders, on ens trobem un bon grapat de berguedans. Tot i el fred, podem fer algunes bones línies, com Bèstia Parda, la Tinya, Gitano de Balaguer o Ànsia per pujar.

Ànsia per pujar
(feina pendent per encadenar)

Com ja vam prometre, el dissabte tornem a pujar a St. Benet, aquesta vegada amb una temperatura de -3ºC al monestir, però amb un bon sol, que ens acompanya una altra vegada al Tocho del Nacho, on fem totes les vies per escalfar (Al loro amb el 6b+!)

Bon solet al Tocho del Nacho

Amb els tendons al punt, baixem cap a l'Agulla del Pas de la Burra, on afinem les forces amb la via de l'esquerra del tot (no sé el nom). Una petita obra d'art que al pas difícil combina monodits, bidits i bons cantells... molt guapa!

Via de l'esquerra del Pas de la Burra

I cadascú als seus projectes! En Jortx amb la Bastardo i jo a la Poker d'Asos. Tot molt bé fins que la Gorra Marinera ens traeix i amaga el sol, maldición! Escalada a 0ºC ...

Jortx provant els primers passos de la Bastardo

Poso una cinta ben llarga al tercer bolt de la Poker d'Asos i al primer intent del dia me l'emporto al sac. En Jortx té menys sort i a l'intent bo a la Bastardo la temperatura li congela els dits i s'ha de penjar sense notar les preses... Cap problema, el pròxim dia se l'emporta...

Per cert, avui he descobert que també els Decibelios es van apuntar al carro de dedicar cançons a l'ambient alternatiu benedictí, una petita joia...

Aquesta no és d'escalada...

Hi ha gent a la que fa temps (o molt de temps) que no veus, però et segueixes sentint aprop. Un petit homenatge a tots els que han fet que siguem el que som!

La baska que más kaska

Mari Carmen y sus muñecos

Oh! Grigri, te alabamos...

MiquelAngelo y MonoLiso

Neo!, debes elegir una de las pastillas...

Arena Party (Sala Madre)

Por Dios!, no les dejeis cantar más!!

Moda punk en Galerías... muy punk!

Como Camarón!

El maromo de las RayBan

Danza Vertical

Pantrocrator

El increible ataque de los hombres rana!

Pedro, Sílvia, Erni, Martí, Vidi, Richi, Jordi, Quico, Xarli, Isa, Ivan, Marquitus i a tots els que em deixo al tinter...

Per a noies grans...

Fa anys corria el rumor de que "... Bagasses per als nens, Regina per als homes i Montrebei per als super-homes...". I avui, tornant d'escalar per la C-17, entre radar i radar, m'ha donat per recordar-la, i adonar-me que avui hem estat a un sector per a noies grans (parafrasejant la mítica via de St. Benet).

Jortx acaba el tram dur de l'Overloaded

Paranoies grans les que ens muntem nosaltres sobre aquest tipus de roca, que sempre ens procura una bona cura d'humilitat. El mite que rodeja a un dels seus aperturistes, l'equipament estrany a vegades, les fissures dolomítiques, la roca d'excel·lent a sorra en pocs metres, ... per a noies grans!

Fissura més relaxada...

A la paret esquerra del Folló hi hem accedit amb un llarg ràpel per la via L'Estreta, deixant la corda fixada per si de cas. Acte seguit hem anat a buscar el peu de via de Overloaded, que ja fa temps havia fet amb el Tranki.

Jortx a l'inici del segon llarg

Una bona via que ens ha escalfat en un moment. L'entrada a la fissura en baixada es fa estranya i el primer encastament et posa a lloc. Per sort, les dificultats desapareixen ràpid i deixen pas a una bonica fissura. Torna a sortir en lliure, però esbufegant...

Primer llarg de la Bavaresa, un gran corn flake...

El segon llarg té algun pas estrany per arribar a la gran llastra que ens deixa prop del cim de la paret. A per el segon objectiu, la via Bavaresa.

Aquesta es troba equipada amb spits vells i tres pitons. El primer llarg és molt curt, per una bavaresa de roca peculiar, on trobem un dels pitons i podem completar amb el C4. Reunió 5 estrelles...

Acabant la via Bavaresa

El segon llarg és espectacular, molt bo, però per anar amb el coco preparat. Comença per una espectacular bavaresa fina com el paper. Hem posat un C2 al sortir de la reunió i a la resta hi han dos spits i un pitó. Al final d'aquesta gran llastra cal flanquejar per sobre el sostre, bons peus però sense mans... quin patir!

Una fissura de dits et porta fins un sostre de grans cantells però volat de peus (possible Ae sobre spits). La resta del llarg és més relaxat, però no et deixa baixar la guàrdia ja que els passos no són gens evidents. No ens ha sortir en lliure a cap dels dos... encara hem de créixer!

Lloc molt recomanable per passar una estona "clàssica".

Pim, Pam a pam

"... L'Operació Montserrat va concloure el 12 de novembre de 1972, a Can Jorba. Aquesta masia va acollir a tots els assistents a aquell acte memorable. De bon matí començaren a pujar pel camí -que prèviament s'havia netejat i marcat- de la Coma d'en Pastor cap al serrat del Faraó fins arribar al peu de l'agulla Zanini. Dita agulla fou dedicada a l'amic i company de cordada de Josep Barberà que havia iniciat amb ell l'Operació. Fou la darrera agulla que s'escalà en l'Operació i, al cim s'hi col·locaren les ensenyes de les entitats que hi havien participat i el signe de la pau. Al mateix temps, es va fer una escalada col·lectiva a l'agulla de la Benedicció, on també es posà una creu ..." (Història de l'escalada a Montserrat, J. Fatjó i Gené)

Cim de l'Ag. Zanini el 12/11/72
V. Soto, M. Garrell, J. Barberà i L. Baró
(C) V. Soto

Així comença una petita obsessió per escalar aquestes dues agulles, veïnes de l'imponent Faraó, i de poder contemplar les esmentades creus. Diumenge aconsegueixo enredar al RoqueTony i enfilem la Coma d'en Pastor fins al peu de l'Ag. de la Benedicció.

El Faraó i al costat esquerra, l'Ag. de la Benedcció i l'Ag. Zanini

Per pujar aquesta petita agulla escollim una via d'en P. Forts & Co.: Un Tall de Lluna. És una aresta molt maca, amb roca excel·lent i perfectament equipada amb 10 spits i dos burils a la part de dalt. Surt tota en lliure, encara que a les ressenyes hi marqui un pas d'Ae. El grau proposat ja és el correcte...

RoqueTony iniciant Un Tall de Lluna

Al cim trobem la petita creu que es va afegir per a commemorar l'efemèride de l'Operació Montserrat i just al seu costat una reunió amb dos spits amb xapa de burí des d'on podrem rapelar (40 metres). Hem canviat els cordinos, però millor preveure navalla.

Al cim de l'Ag. de la Benedicció

Acte seguit hem enfilat una mica més la canal per trobar la via Traficant de Silenci de l'Armand. Aquesta via de dos llargs és com una Aresta Arcarons en petit. Té 5 spits per llarg i en algun tram s'ha de vigilar la roca.

RoqueTony al primer llarg de Traficant de Silenci

Hi ha un lloc especialment exposat passat el tercer spit al segon llarg, ull! A la reunió (rapelable i ben equipada) hi hem trobat una petita agulla (de les que jo anomeno Dits de Fàtima) on no ens hem pogut estar de pujar-hi.

Creus de les agulles, reunió d'època i dit de fàtima

Foto de la creu del cim de l'agulla Zanini, on encara es veuen les sigles del Centre Muntanyenc de Sant Cugat, però no la barra central de la creu. És curiós perquè tal com està ara la creu representa el símbol de la guerra que fa anys portaven els punkys per provocar els pobres hippies...

Al més pur estil Eddie sobre la Conca de Barberà
(Ja veieu que en aquest post tot va de Barberà)

Aquest matí, amb la Selene, hem aprofitat per baixar a Montblanc i de pas fer una petita ferrada que teníem pendent de fa un temps, la de la Feixa dels Coloms.


De ben segur que ella ja farà una explicació més realista al seu blog, perquè com podeu veure a la foto superior, jo sols estava preocupat per mi tesoooroooooo!