Excessivament monàrquics...

Doncs resulta que al Sr. Príncep li va venir de gust passejar-se per Frares Encantats i no per qualsevol lloc, no... Per sota d'una de les agulles més fàl·liques de tot Montserrat... i si al Cavall Bernat la moral eclesiàstica va obligar a rebatejar-lo... quins ocults secrets s'amaguen sota el nom d'aquesta agulla?, ... les dejo con unas imágenes que ya nunca podrán olvidar! (Iker Jiménez dixit)

Albertako al primer llarg de la GEDE

Ahir, tots ben contents per la predicció meteorològica tan optimista del dia anterior, ens vam decidir el Rooque, l'Albertako i jo per pujar a Frares a fer la GEDE a l'Agulla Gran del Pas del Príncep (Montserrat). Vam optar pel sol pujant per la cara sud (Torrent de les Grutes). A l'alçada de la Cova de l'Arcada ja vam veure que al sol s'estava bé, però l'aire és molt fred... Aquest aire ens va acompanyar tota la via i vam acabar ben glaçats...

Sortida de la primera reunió

La via està molt recomanada i ben comentada a la web de Kpujo. La veritat és que m'esperava una via molt meś disfrutona, però no em va acaba de convèncer, sóc un tio raro. La roca és bona, però molta presa petita i forat rom, la mítica finura montserratina.

Canvi de reunió amb l'Albertako a
punt de caure en la temptació...

El primer llarg comença sobre un petit pedestal i està equipat amb spits (xapa burí) i dos bolts. Hi ha un petit caos de línies i a la part central del llarg no sé si vam escollir la que no tocava, però a tots tres ens va semblar més difícil del grau esperat. Vam fer la reunió a la bauma per culpa d'un malentés amb les cintes, tot i que després fent cas a les recomanacions vam muntar de nou la reunió a l'esquerra d'aquesta.

Albertako al segon llarg de la GEDE

El segon llarg és el més contundent de la via. Té tres bolts i la resta burils vells, alguns amb bona pinta i altres amb no tanta, però força seguits. La tirada comença vertical i ràpidament s'acaben les preses bones. Entre el primer i el segon parabolt hi ha una successió de bidits i regletes força complicat d'esbrinar a vista. Tots passem amb A0. La resta del llarg una fissura vertical però que dóna una mica més de vidilla...

Tercer llarg de la GEDE

Reunió força incòmoda sobre una allargada bauma i un tercer llarg molt equipat amb burils vells i resseguint una fissura cega. Molts cops es fa difícil encertar-la amb els peus, ja que és força vertical i la fissura amaga els bons cantells. Aquest llarg i els dos restants són força curts, però no ens atrevim a ajuntar-los, ja que hi ha força assegurances i no sabem si la corda lliscarà...

Rooque al tercer llarg de la GEDE

El quart llarg és l'únic que em va agradar. Comença amb un desplom de patates i després fa un flanqueig a la dreta per entrar a una placa força fina. Molt equipat amb burils, però en alguns no entren els mosquetons amples, així que o anem bé de coco i ens els saltem o bé portem mosquetons més finets. La quarta reunió també és força incòmoda, però hi ha un gran còdol a l'esquerra que ens permet posar-hi els peus i estar una mica millor.

Desplom al quart llarg de la GEDE

Finalment l'últim llarg també està bé. Sortida de la reunió un xic a l'esquerra i després burilada recta fins al cim. Hi ha algun pas fi a l'entrada del desplom i després és un festival del còdols, a acariciar suaument alguns... Al cim no em va molar cap de les savines i vaig fer la reunió als tres burils de la Reina de la noche, una mica cap a la dreta.

Albertako al quart llarg de la GEDE

El ràpel es troba sota mateix del cim, en una bauma. Mirant cap a Agulles cal baixar una miqueta i ràpidament cap a l'esquerra. Nosaltres vam trobar una planxa de gel al mig del flanqueig que li va donar emoció al tema. Amb 50 metres érem al peu de la canal per on puja la via normal i un altre cop al sol...

Últim llarg de la GEDE

Via clàssica amb un equipament acceptable (de moment). Vistes esplèndides i si no fa vent deu ser un solarium. Els llargs surten tots en lliure, a excepció dels 5 metres inicials del segon llarg...

El títol del bosc serà este largo es de tu palo

Ahir al matí tot quedava en mans del temps... veient els núvols sobre Montserrat i la pluja a la costa, ens decidim per emigrar cap a les terres de ponent. Objectiu: Vilanova de Meià!

Primer llarg de la Tierra de Nadie

Aquesta setmana ja és el segon dia que aconseguim escalar amb sol, no ens ho acabem de creure. Això vol dir que les que vénen pillarem...

Com que cap dels dos (Jortx i un servidor) ha escalat gaire a Vilanova de Meià, ens decidim per la Tierra de Nadie, que té molt bona pinta a les ressenyes i molt bones recomanacions al llibre del P. Soldevila.

Jortx al segon llarg de la Tierra de Nadie

La via no ens ha defraudat, roca brutal, bon sol, ben assegurada amb expansions (al alcance del pelotón com diria l'Armand) i surt tota en lliure. A destacar algun pas força contundent al cinquè llarg, que m'ha semblat igual de dur que el tercer...

Quart llarg de la Tierra de Nadie

I molta presa gegant! Llàstima que ja comenci a estar una mica sobada, però s'hi escala prou bé L'hem feta amb unes 3h i escaig i ens ha deixat molt bon regust de boca... 100% recomanable. La ressenya, a Onaclimb. Per cert, niu de voltors a la tercera reunió de la Passatgers del Vent...

El Negat al Cargolaire

Dimecres també vam poder fer una sessió de sol al Cargolaire. Vaig estar provant l'obra d'art El Negat, que fa just honor a la meva forma d'escalar. Al primer intent va sortir amb una parada, això fa que tingui esperances d'encadenar-la un dia d'aquests...

Àfrica "gayer" al Cargolaire

La que sí que em vaig endur cap al sac va ser l'Àfrica (versió fàcil per la llastra). Una entrada típica del sector i després grans cantells i placa fins a la reunió... i el més important: el sooool!

Sud Categòric Correctiu

Per motius familiars toca baixar cap a la Ribera d'Ebre, aprofitarem el viatge per matar uns quants projectes verticals que tenim per aquestes terres...

Vistes de Mora d'Ebre des del cim del Morral

El primer objectiu del dia es troba a la Mussara, volem escalfar una mica a la via Augusta per després atacar la via Daima, al sector Itaca. Aquesta via la vam rapelar quan vam fer la Rif i des de llavors sempre ens ha cridat molt l'atenció.

Primer llarg de la Daima

A l'arribar a la feixa de la via Augusta el vent fa volar part del material que acavem de traure de la motxil·la, això afegit a que el primer llarg és a l'ombra ens fa desisitir del primer objectiu (correctivo 1).

No passa res, anem directament a fer la Daima. A l'arribar veiem que la vegetació s'ha menjat la possible entrada a la primera reunió (veure foto superior). Per sort es pot pujar per la feixa i abastar la primera reunió. Hi posem una cinta ben llarga, rapelem i així podem fer el contundent i curt primer llarg, amb entrada senglar inclosa... (correctivo 2).

Rastafari, a la Mussara

El segon llarg ens dóna una bona patada, no és extremadament difícil però el tacte dels cantells roms és una mica estrany i els spits a la francesa, quan més a dalt més lluny... Com que la via és una passada, baixem de la segona reunió i ja hi tornarem quan el nostre nivell ens permeti gaudir-la, no ens interessa arribar dalt, ho volem fer bé... haurem d'anar molt a la Bimba! (correctivo 3).

Txop Suei, a la Mussara

Ja que hem pagat els peatges, aprofitem l'estada a una de les pioneres escoles de Prades per fer esportiva al sector Totxo d'en Tuc. Vies molt dures a vista, però a l'hora molt bones: foradets, placa, desplom de cantells grans, de cantells petits, de regletes, diedres... ja no recordava lo bo que era escalar per aquí...

Esqueixada Sniff, a la Mussara

A més també trobem gran part de les vies reequipades amb bolts. En el que queda del dia hem fet: Afrikan Reggae, Rastafari, Txop suei, Esqueixada Sniff, Menjadits, Angie i una línea infernal entre aquestes dues últimes (correctivo 4).

Menjadits, a la Mussara

Bon sopar al poble i després d'una improvitzada classe teòrica del "Mundo de la caza", ens anem a dormir ben cuits. Cal descansar que al dia següent tenim cita a la dura Tivissa.

Primer llarg de Slastic, Tivissa

La idea inicial era anar a la Roca del Migdia, pero l'ombra i el vent ens tornen a fer desisitir. Canviem l'objectiu pel Morral de Penya Roja, on a la dreta hi han un conjunt de línies no afectades per la restricció temporal. Ens decantem per la Slastic.

Primer llarg de Slastic, Tivissa

Tot i que a la guia hi consta com a via equipada, millor portar un joc complert de bicoins, i algun micro. El primer llarg va ascendint en diagonal a l'esquerra, molt aprop d'una via nova (bolts platejats).

Primer llarg de Slastic, Tivissa

A la slastic hi trobarem quatre spits, amb una entrada a la reunió força fina, de placa gris típica del lloc. Sota el triangle característic passarem de llarg una reunió amb dos bolts amb anella i tres metres a l'esquerra hi trobarem la nostra, reforçada amb un bolt i a peu d'un diedre.

Inici del segon llarg de Slastic, Tivissa

En Jortx comença el segon llarg, pel citat diedre (1 pitó), entra a una placa (spit) i després perdem el nord (la ressenya l'hem deixat al terra). En Jortx supera un petit desplom on troba un clau i després no veu cap xapa fins a 10 metres per sobre, si això li afegim una baga perduda per la canal del costat comencen els dubtes: "... però això no estava equipat?"

Segon llarg de Slastic, Tivissa

El diedre no és fàcil ni difícil, però força exposat (s'hi pot posar un micro). A l'arribar al terra descobrim que a la ressenya hi marquen uns pitons que ja no hi són... Un cop a la xapa, comença la part més espectacular del llarg, una placa molt fina equipada amb quatre expansions i un pont de roca (ignorar bolts a la dreta).

Últim llarg de Slastic, Tivissa

La reunió es fa a peu de l'últim diedre, molt maco de fer i equipat amb 3 pitons i un spit... vistes magnífiques de la Ribera des del cim (correctivo 5). Quines grans terres i quant per aprendre...

Post dedicat a un dels altres grans jefes dels Ports, que ens ha deixat darrerament...

Lo hago exclusivamente porque puedo...

... y con el chicle en la boca, más!

No, no és que ens hàgim tornat uns sobrats, és que ahir va ser una jornada marcada per aquest còmic senyor barceloní. ¿Qué es la escalada para ti?, es mi vida...


Avui volia parlar "del eterno romanticismo de un alpinista o de como evoluciona el hombre" ((C) Llop - Ponce), i en especial del cas de les ressenyes de la cara est de la Filigrana (Agulles). Sempre m'ha fet gràcia l'evolució que han patit aquestes... i això que no tinc accés a les originals, je, je, je...

Ja sabeu que, des de fa un temps, no parlo mai de graus en aquest blog, però avui els faré servir per comentar el tema que m'ocupa. Si ens fixem en la imatge superior, es poden comparar tres ressenyes de la via Original de la Filigrana. A l'esquerra la del primer llibre del Picazo (1990), al mig la d'en Vicenç Roig (1991) i a la dreta la del segon llibre del Picazo (1995, crec).

Jortx al segon llarg de la Ratafia

A la primera ressenya, el llarg de la via Original (1) està graduat de V, VI i sembla que passi uns metres a la dreta del característic forat de meitat del llarg. A la segona ressenya, el llarg en qüestió (3) ja està graduat de VI- i encara passa més lluny de la baumeta. El millor és que a l'última ressenya, la via ha mutat, ha passat a ser VI+, a anar directe a la baumeta i amb dos spits... Quines coses té l'evolució o el romanticisme, per a uns bones i per altres dolentes...

El primer sikat montserratí

Deixant de banda tot el tema anterior, a mi el que m'interessava era poder veure el primer sikat de Montserrat, és a dir el clau que en Mas, Busquets i Balaguer van cimentar a tres metres de la reunió per tal de poder passar sense matar-se. Suposo que ells un cop arribats a la baumeta van sortir cap a l'aresta (actual via Normal), i els spits que surten rectes són una variant oberta posteriorment. Igualment, aquest trio es mereix la meva total admiració, ja que el tram del clau cimentat a la baumeta és molt difícil i resta net (hi ha un buril eliminat que algú deuria afegir més tard...)

Encarant el tram difícil de la via Original

És evident que sent un sikador compulsiu, aquesta via l'havia de fer, per retre homenatge als meus ancestres, je, je, je... Ens plantem a mig matí al peu de la via Ratafia, en Jortx, el Rooque i l'Albertako. Els dos primers llargs tenen uns quants burils i són de placa montserratina, es complementen bé amb els aliens. Igual que en Llembresku, optem per fer la segona reunió a la savina de sota el mur final.

Rooque acabant la via Normal

El llarg en qüestió s'inicia amb un tram vertical de bolos una mica arrodonits fins poder xapar el mític clau cimentat (vigilar el factor 2). La sortida fins la baumeta és una típica placa montserratina de petites preses on millor no caure. Com que personalment el clau no m'inspira gaire confiança el tram surt tot en lliure (més val!). De la baumeta sortim per terreny més fàcil seguint la línia de spits que porta fins al cim.

En Rooque i l'Albertako opten per sortir per la també fina via Normal.


Com que el sol encara escalfa, en Jortx i un servidor, decidim anar a fer la Montoya - Picazo (3) a la Ag. dels Ossos, de la que fa anys em vaig baixar. En Jortx fa el primer llarg, superant el flanqueig que a mi em va tumbar fa 6 anys. És un tram de 3 metres on s'ha de pujar en diagonal mitjançant tres grans còdols de marbre, que rellisquen.

Acabant el primer llarg de la Montoya - Picazo

El segon llarg (la reunió intermitja no cal fer-la) és una agraïda rampa de bona roca fins al cim. La via compta amb dos burils i dos bolts al primer llarg i dos bolts i un burí al segon. Recomanable i ràpida, roca excel·lent.


Dimecres passat també vam patir una casuística estranya, digna de menció. L'objectiu era tibar una mica al Mirador de Calders. A les 11h passava amb el cotxe per Moià sota una lleugera nevada, a les 13h fèiem la foto de sota, on estàvem en màniga curta fins i tot a peu de via: "... del eterno romanticismo del sol o de como evoluciona el tiempo..."

Si plou no mulla, Mirador - Calders

Pena, penita, pena...

Pena, penita, pena, como rezaba la Faraona, és el que hem fet nosaltres avui a St. Benet. La idea inicial era practicar una mica la placa montserratina per a futurs projectes i per això havíem escollit el contrafort de la Prenyada.

Primer llarg de l'Adictes a la Luxuria

Un cop a la canal que forma el peu de via ja hem vist que el pla inicial de fer tres llargs era inviable, així que hem fet un primer llarg i descartant de nou El Enanito Copulador... hem tornat a baixar al MacCana i voltants.

No passa res, al Manolito

Allí fem la No passa res, una via super concentrada en un bidit pinçat i la resta força assequible, però seguim sense escalfar, què hi farem, avui no és el dia.... tampoc!

Brutus, al Manolito

Provo la Brutus amb un primer intent força satisfactori, tot el contrari dels dos següents. En Jortx fa un mig pegue a la Pilón i decideix que fa massa fred i no hi ha forma d'escalfar. Al final arrepleguem els trastos i anem al que nosaltres pensem que deu ser el totxo Calimocho.

Totxo de les Tres Maries

Tot amb xapa inox de la FEEC, les ressenyes més o menys ens quadren (fins i tot ens imaginem per on va una via de l'Alsina que va obrir en solo... que innocents!). Al començar a pujar el que no ens quadra són els graus... això està una mica regalat, no?

Bé, al mirar la guia a casa veig que hem estat a un totxo que no hi apareix, Més tard m'informen que és el Totxo de les Tres Maries. Està a l'esquerra del Mungry Monk Rock. Hem fet totes les vies (5) i les dues de la dreta són les que hem trobat més dures, força maques totes, de forats i rampa a dalt.

Un dia fluix, però no farem post sols dels dies que es triomfa, no?

Jurgen, BootsMan, Caramelles i el Sr. Conde en busca del tacto perdido

Després de descartar una freda jornada de via llarga, se'ns posa entre las cejas anar a St. Benet a fer l'Enanito Copulador y sus espermatozoides incontrolados, i creient-nos que donarem el golpe comencem la pujada per la canal del Pou del Gat, tot nyigo-nyago.


Sols començar ja hi ha força neu acumulada, però nosaltres arriba va! Sort que avui amb en Jortx i en Preky portem un veritable poker d'asos.

Sortida de la canal del Pou del Gat

Quan arribem al peu de la Trumfa, més que molls, allò és si més no sorprendente, ja que esperàvem que el desplom hagués protegit el peu de via de la neu, però és una catifa blanca. En Preky, que és mas duro que el pecho de un enano, diu que munta l'objectiu del dia, nosaltres no diem ni mu i ens dediquem a intentar entrar en calor com sigui. La millor teràpia és riure...

L'enanito copulador...

La cosa queda en dos intents en top rope per comprovar que si ja la recordàvem dura, de fa 10 anys quan la vam provar, a 0ºC encara ho és més, i aprofitant una ullada de sol decidim seguir amb la nostra sesión contínua al Mac-Cana.

Preky a l'inici de l'Enanito copulador...

En tota la vall no es veu ningú escalant, a part d'una cordada de brutus que deuen fer dry tooling al Gorro Frigi.

Jortx a Sincornysiti

Un cop arribats allí fem la Malditas Dolomitas, que avui sembla un setè i fem el que podem amb la Sincronysiti. Jo no l'havia feta mai i amb top rope surt a la primera, però als dos intents des de baix el fred (perry) ja s'ha apoderat d'un servidor i em planto davant del buril final sense notar res del que hi ha més enllà dels canells.

Preky a As de Bastus

Mentrestant en Jortx també la prova i en Preky munta l'As de Bastus, al Mungry Monk Rock.

El sol s'amaga darrere els Gorros i comença el vendaval, ràpidament pleguem i iniciem el descens cap al monestir. La baixada és digna de gravar en vídeo: les escales tenen dos centímetres de gel i baixem agafats a la barana rotllo geriàtric, a excepció del Jortx que porta les úniques botes que no rellisquen...

Sincronysiti ...

A la pròxima nevada a Can Jorba...

Borrasca suena a vasco...

No puc començar el primer post de l'any sense penjar un petit tall del programa Polònia que, ja fa uns anyets, ens va impressionar. I és que tot el post té molt a veure amb el vídeo:

Primer de tot, la borrasca que havia de passar avui i que a hores d'ara encara no ha arribat, ens ha permès gaudir d'un matí de sol al sector del Cargolaire, a Calders. Amb una tranquil·litat que contrasta amb la saturada bauma del sector vertedero.

Nose, al Cargolaire

Per escalfar hem optat per una bonica fissura situada a l'esquerra de la gran bauma del sector, la Nose. I acte seguit per la Crostó de roca. Tant una com l'altra m'han semblat molt bones, tot i la roca curiosa dels inicis.

Crostó de Roca, al Cargolaire

L'objectiu del dia era la gran via Aznar mort (però llavors no tindrem home del temps?). Em surt tota l'entrada al flash però se m'atraganta l'últim xapatge. Al següent intent em passa exactament el mateix.

Xapatge complicat a l'Aznar Mort

Mentrestant, el Jortx, que es deu avorrir, fa la via tres vegades amb la corda per dalt, i com no podia ser d'una altra manera, a l'intent per baix encadena com un bou. Al tercer intent també la puc encadenar jo i marxem cadascú als seus projectes secundaris. En Jortx a l'Esperó Bufó i jo a la Kaixo. Tant un com l'altre les deixem amb una parada als dos intents que fem, i és que comencem a sentir-nos fakirs amb la pell dels dits. Destacar que a la Kaixo ha petat un cantell entre la segona i tercera xapa, cosa que obliga a fer un pas més llarg.

Com que no tenim fotos de la Bastardo
poso aquesta relíquia.
(C) Guia del Toni Jiménez

El 31 de desembre, fent d'homes dels nassos, vam pujar a St. Benet, ja que el Jortx volia matar la Bastardo, cosa que evidentment va fer ràpidament. Jo vaig fer la Gran Orgia al Totxo del Paco i vaig flipar amb l'entrada de la Mu (del M. Scheel, quin crack!).

I per acabar, aprofitant l'actitud del sr. del vídeo inicial, us volia parlar dels darreres des-reequipaments per terres maresmenques. Fa uns mesos vaig descobrir que un petit sector pròxim a Cabrera de Mar havia estat completament "netejat". Al meu parer sols hi havia una via bona entre les 12 del sector, però és llàstima per la feina que havien fet els seus equipadors. En aquest cas sols hi havia 6 ó 7 xapes meves (que agrairia al sr. des-reequipador que me les tornés).

Per acabar l'any m'arriba una altra noticia d'un altre des-reequipament, en aquest cas a l'Agulla de Cèllecs, on s'han desequipat algunes línies d'artificial (sols una d'elles trepitjava una línia vella!) i s'han adreçat vies, equipant amb bolts fissures netes.

La veritat és que després de rebre acusacions d'haver sikat totes les pedres existents al Maresme, el tema m'ha relliscat força i no vull entrar a fer cap valoració moral, però em sap greu que no s'hagi seguit un protocol, que al meu entendre, és de sentit comú:

1. Parlar amb els aperturistes i arribar a l'entesa.
2. Si finalment s'ha de desequipar, fem-ho bé! No costa tant enfonsar els bolts o tallar-los, però deixar els espàrrecs a l'aire és una cagada. Idem amb petar els químics a cops i deixar les punxes a l'aire.
   

Apa!, a gaudir de la borrasca!