Niño, deja de joder con la pelota - VIII

Ara farà quatre anys vaig escriure un post on recomanava racons íntims de St. Benet i de Vagos per poder escalar a l'ombra. De les visites que es comentaven en aquesta entrada una de les més desafortunades va ser la del Colló Esquerra. Hi vam anar un bon grapat de gent, però la canal d'accés i l'estretor del lloc no van acabar de convèncer.

El Bullarengue i Parets

Quatre anys ha costat enganyar algú per tornar-hi a pujar. Per sort l'Ozzy no té manies i amb la premissa de que no ens toqués el sol ja va valdre per convèncer-lo. Aprofitant, aquell dia vaig preparar un menú 5 estrelles a partir d'altres recomanacions locals, de les quals ara us faig cinc-cèntims.

Entrando a Matar, al Nas

La primera estació del Via Crucis és una visita a un dels sectors més aeris i inexpugnables de St. Benet: El Nas. Aquest petit sector es troba situat sobre el Mur Medellín i cau directament sobre la mítica esllavissada del camí dels Degotalls. Per arribar-hi cal pujar pel camí de l'Arrel en direcció Trinitats i després de passar un filat (on comença el camí cap al Colló Esquerra) seguir uns 150 metres fins la següent corba. A la nostra esquerra s'hi veu un corriol que ens porta directament cap a l'abisme.

Ozzy assegurant a Entrando a Matar

Quan s'arriba a una esplanada, gairebé sobre les parets, veurem un corriol a l'esquerra (mirant cap a l'abisme) que cal seguir fins una rampa de pedra i si ens fixem bé, davant nostre hi apareixerà la corda que ens permetrà baixar per la malla de contenció (vigilar!). Un cop sota la malla seguirem la paret amb l'ajuda d'unes cordes fins a l'inici de les vies.

Entrando a Matar

Aquest petit sector sols té dues línies. La Kikenagger segueix l'imponent desplom del perfil del Nas. Va ser encadenada no fa gaire pel Guille, proposant un grau entre 7c i 7c+. Si us moveu en aquesta esfera la veritat és que la via tenia molt bona pinta, jo sols us puc proposar la Entrando a Matar (Rojo a muerte!). Una de les línies més espectaculars i agradables que he fet darrerament.

El Nas

Via perfectament equipada amb bolts i d'uns 20-25 metres. Uns passos fins de bidits a l'inici ens condueix a un gaudir d'espectaculars forats d'abrasió extrema. Una mena de Secretivo Marcelino amb roca sense tocar i on més val no mirar gaire abaix. Si algú ha fet la mítica Performance del concorregut Gruyere de St. Llorenç del Munt, doncs aquesta és molt millor... obra magna! (Gràcies Kike!)

Entrando a Matar

La segona estació ens porta cap al Colló Esquerra, on s'hi pot escalar sense la sensació de que el pati t'absorbeix. Per arribar-hi cal seguir el camí de l'Arrel fins al filat abans esmentat i resseguir-lo. Baixarem un petit mur fins un collet i d'allí, amb un camí ben fressat canal abaix fins arribar al peu del Bullarengue, el sector màrtir... Seguirem caminant en direcció a l'abisme seguint unes fites que ens portaran a una rampa de pedra, on a sota trobarem les cordes per baixar la canal. Un cop abaix, les parets ens queden a l'esquerra.

Ozzy a Akí Sant Kagat al Totxo Amagat

Les tres vies del Totxo Cagat tenen una roca brutal, digna de la cara sud. Tenen uns 20 metres d'alçada, obertes entre el 89 i el 91, i les assegurances obliguen a escalar. La més recomanable és la Parracs, equipada amb bolts. Com un fill tonto està amb spits i la seva veïna, Cagada Roc, és una obra d'art, però cal anar bé de coco ja que no és evident a vista. Ah! la reunió està a la lleixa, no es veu fins que acabes la via!

En el seu dia les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. En canvi l'Akí Sant Kagat del Totxo Amagat és una bona línia que comença amb algun antipàtic pas fi, però que de seguida dóna peu a escalar amb bons forats i on cal deixar-se portar i no fer gaire cas a l'excursió d'abans d'arribar a la reunió.

Corruptòman al Colló Esquerra

Les tres línies sense peu de via del Colló Esquerre concentren quatre bones característiques: grau assequible, parabolts, roca brutal i bones fotos. Cal assegurar-les des de l'esquerra del passamà, convenientment lligat. Totes recomanables! I la reina del lloc és la Tétanos, que per les taques de magnesi sembla que està força sol·licitada darrerament...

La Sallona (aka El Botijo)

Per acabar el Via Crucis ens acostem a la Sallona (també coneguda com el Botijo). Qui no ha vist mai aquella foto del Txavo Vales  a la Chupakuerpos? Jo m'he de conformar amb les línies de més a la dreta (Buitraker i Terra Lliure). De moment sols he provat aquesta última i encara em dura la impressió. Via llarga d'uns 30 metres sobre desplom moderat, roca excel·lent i difícil a vista. Sort que alguns bons forats van apareixent de tant en tant perquè a la part superior hi han uns vols d'espant... molt recomanable però per anar una mica sobrat!

Ozzy assegurant a Terra Lliure, a la Sallona

Algun dia caldrà tornar a tastar la Buitraker, ara que està reequipada amb inox i el camí força net de matolls. Val a dir que totes les vies que hi han entre el Totxo Panoràmix i la Sallona no semblen gaire recomanables ja que moltes estan travessades pels elements de contenció anti-esllavisades, o directament per restes de formigó. No sé jo si tot allò servirà d'alguna cosa si la muntanya s'emprenya...

Vies Mito-il·lògiques d'avui - II

Hi ha vies de les que sempre has sentit a parlar, donat tot el pes de la història que arrosseguen al seu darrera. Una d'elles és la Villaverde a la Paret de les Bagasses (Terradets).

JP a la mítica Placa Charter

Primera via oberta per dalt (parcialment) de la paret i segurament de les primeres de Catalunya, pels enfants terribles del primer free del país: Jesús Gálvez i Félix de Pablos, al 1980.

JP al primer llarg de la Villaverde

Com passa amb aquestes vies que en el seu moment disposaven de gairebé tota la paret verge, a dia d'avui resulta força il·lògica i sinuosa. Més valia que haguessin seguit obrint per dalt perquè la part inferior de la ruta és lletja, lletja... això sí, roca en perfecte estat, ni rastre del poliment de les seves veïnes, perquè serà?

JP al segon llarg de la Villaverde

A dia d'avui segueix sent una via poc equipada on un joc de tascons, i algun camalot petit-mitjà ens poden ajudar. Totes les reunions estan reequipades amb bolts i els pocs burils dels llargs també han estat substituïts. La via disposa de força pitons.

De la primera part podríem destacar la dificultat a l'hora de seguir l'itinerari correcte i la roca amb alguna que altra llastra a controlar.

El Tren dels Llacs

D'aquesta part inferior no hem de menysprear el segon llarg que és força obligat amb algun pas maco de placa. Totes les ressenyes marquen que acabant el llarg, després de xapar l'única expansió de la tirada cal flanquejar un sostre cap a la dreta. No us enganyeu, aneu en diagonal cap a la savina (on es troba la reunió). Bons cantells i vuelo més curt...

A partir del quart llarg la cosa millora, suposo que és on van començar a obrir per dalt. El cinquè llarg és molt maco, sempre amb lleuger flanqueig ascendent cap a la dreta fins a una magnífica bavaresa. Ara ja ens trobarem sota la mítica placa charter... expliquen les llegendes que en ella s'hi trobava un dels burils que més vols havia aguantat (d'aquí el nom de la tirada).

JP al tercer llarg de la Villaverde

El llarg comença amb grans cantells i roca espectacular fins situar-se sota el sostre de la placa, uns passos una mica més tècnics ajudats d'una curiosa llastreta ens deixaran a l'última assegurança. Ara cal afilar les ungles (dels peus) i intentar no caure fins a la reunió (aerolinias charter operando...)

El següent llarg és molt maco, amb feixes horitzontals tipus Vilanova de Meià... el que jo deia, valdria la pena pujar fins al cinquè llarg per l'Aqualung i fer el tram final de la Villaverde.

El Sr. Jorro a Gipsy Of Rock (Collsuspina)

Afegeixo una foto del nostre entrenament intra-setmanal amb el Sr. Jorro, que aviat se'n durà aquesta desplomada línia.

Niño, deja de joder con la pelota - VII

Fa uns dies vaig poder gaudir d'una molt bona via a l'Elefantet, la via en qüestió era la Date Asco, veïna d'una altra joia com és la Vot de Pobresa. Aquestes dues vies es caracteritzen per tenir una aproximació per dalt, a l'estil Verdon. Com que són situades a la part mes alta d'aquesta agulla l'obstinat dictat del buit (Amadeu dixit) fa el seu paper, molt més acusat a la Vot de Pobresa. No cal dir que la roca tant d'una com de l'altra és impecable... perquè sera?

Date Asco, a l'Elefantet

Arrel d'aquesta fotografia a la via comentada, en TR em va proposar una llista de vietes amb un punt de picant i una d'aquestes era L'Escurço Negre a la cara oest dels Flautats. Ahir al matí, per celebrar la diada montserratina m'hi vaig acostar. Una bona pujada pel Pou del Gat i la posterior travessa dels Flautats em van fer arribar més suat del que hauria volgut a l'últim cim abans de la Cadireta del Diable.

Parets

Curiós l'estat d'aquesta petita travessa, en els 100 metres de que deu constar s'hi pot trobar: un spit M10 posat en el sentit que no toca, un químic partit, un long life on el Sr. Estasen s'hauria passejat, un long life aixafat a la paret d'enfront (és la gràcia de les assegurances inviolables), una reunió amb un químic en perfecte estat amb un parabolt (també perfecte) al costat... I encara ens queixarem de les darreres restriccions!

Bé, al que anava, que quan vaig arribar a l'última punta dels Flautats va començar a bufar un vent fred que va fer que ja no em tregués la tremolor en tot el dia, per tant totes les valoracions que acte seguit trobareu potser son fruit de l'estat de congelació, je, je, je...

La reunió de l'Escurço Negre la trobarem mirant cap al Montgrós uns 3 metres per sota el cim (bolt + spit M10). Pot ser útil un parabolt de la travessa per abastar la reunió amb una mica de seguretat, ja que la roca està força desfeta en aquest punt.

Sortint de la reunió

La via està equipada per l'Ajipi amb parabolts, però els seus 24 anys i l'efecte de l'obaga fa que ja no estiguin en els seus millors dies. Hi ha qui us dirà que això va a missa i qui us dirà que prefereix un tascó, com sempre l'ultima decisió és vostra...

La reunió inicial la trobarem uns 25 metres per sota, en una petita cova a tocar de la canal de la dreta (2 bolts en idèntic estat). La via està equipada a l'estil francès, és a dir, quan més amunt més distància entre assegurances... si fem el càlcul 25/5 i les dues primeres estan a distàncies "normals" ràpidament podrem deduir de que va la via... quin crack l'Ajipi!

Òxid

Un altre punt picant a sumar al buit i a les distàncies ja comentades, és que les assegurances no coincideixen amb els passos difícils... Això sí, la roca és espectacular (cara nord). Un inici més desplomat de grans cantells, a l'estil Riglos i uns passos finals de grans forats abans d'entrar a la vertical. Aquí és on el tema es complica... no desploma, però els peus són petits i els dits intenten esgarrapar petits còdols, arrodonits forats i minúscules regletes... com apreten per aquestes terres!

Fred

A l'arribar a l'últim bolt la cosa es tranquil·litza i sols cal anar en compte amb l'entrada a la reunió. Una bona via però per ben entrat l'estiu i amb estudi previ dels passos... o molt de morro!

Per poder entrar en calor i poder comparar amb una via de grau similar, al baixar vaig decidir fer un bany de sol a la Momieta, on la Kul de Mandril em va tornar a la vida... i em va fer veure encara més clar el que ja pensava: quin crack l'Ajipi!

Vies Mito-il·lògiques d'avui - I

Hi ha vies de les que sempre has sentit a parlar, donat tot el pes de la història que arrosseguen al seu darrera. Una d'elles és l'Atmósfera Chunga a la Momieta.

Escrivia un dels seus aperturistes, en J. Batlle, al seu blog:"... Per bé que el primer setè a Montserrat sobre el paper va ser el primer llarg de l'Atmosfera Chunga a la Momieta (avui dia 6c+) al setembre del 82, fins un any després i a mans del vingut del "Foro" Txavo Valés, no apreniem el significat del Rotpunkt i s'oblidava allò tan ambigu dels punts de repòs [....] Em ve al record la coïssor que va causar a alguns el 7è graduat al primer llarg de l'Atmósfera". Després de la tercera ascensió a càrrec del nostre amic Armand i en J. Olmo, ens va regalar al llibre de piades de Sant Benet un dels seus acurats dibuixos on deixava de V/V+ el primer llarg. Més tard publicaria a l'Extrem aquesta ressenya fent encara apologia del VI- i fins i tot del pas d'esqueneta! ..."

Ja fa uns anys, amb esperit més esportiu i menys "espiritual" vaig fer el primer llarg d'aquesta via. Un petit totxet de dos parabolts actualment. Una bona arrancada per aixecar-se de terra i una placa fina fins a la feixa. Grans sensacions. Essent un llarg relativament fàcil a dia d'avui, requereix l'esforç d'imaginar-se el que va suposar al 1982.

Tot i això sentia que encara tenia feina pendent, calia fer la resta de la via! I avui ha estat el dia, gràcies a la col·laboració de l'Ángel, que de moment encara es deixa enganyar amb aquestes mogudes mito-clàssiques.

Segon llarg de l'Atmósfera Chunga
(C)J.Batlle

I en aquesta segona aproximació, he de ser sincer, la via no m'ha aportat tot el que esperava. L'he trobat força il·lògica, ja que sempre busca el més difícil a qualsevol preu. Entenc que a dia d'avui no m'he sabut posar en la pell dels seus aperturistes, ni he estat capaç de traslladar-me 32 anys endarrere.

El segon llarg està reequipat amb parabolts (i en el tram comú amb la Bellmunt hi han vells burils intercalats). Amb tres passos d'estrep es pot arribar a la primera balma (la via no sembla gaire feta en lliure... ni en artificial, je, je, je... la roca no és excel·lent en aquest tram). A la balma trobem un flanqueig a la dreta que ben bé no saps per on agafar-lo ja que el bolt està molt abaix...  Un cop tornats a la vertical trobem el tram més maco, passos obligats i de petites regletes (foto superior), però que poc a poc va perdent verticalitat fins a la reunió (7 burils o parabolts uns metres per sobre les vies esportives). Sense haver fet l'entrada d'aquest llarg en lliure, sembla més maca la versió directa, anomenada Natimuk.

Primer llarg de l'Atmósfera Chunga

El tercer llarg és més maco, però cal vigilar la roca, que està poc "utilitzada". L'equipament és vell (burils), però sols té un petit tram difícil. És en aquest llarg on tens constantment la sensació de que "un metre a la dreta és més fàcil". El tram cotat de V a la ressenya, possiblement cubiqui una mica més.

I finalment l'últim llarg consta d'un pas d'esqueneta per poder xapar el primer buril, força amunt. Com que l'Ángel no tenia ganes de que el trepitgés i jo no volia provar el pas sense xapar prèviament (que els meniscos estan molt cotitzats) hem passat la balma per l'esquerra (Normal de la Momieta). Ràpidament es poden anar a cercar la resta de burils de l'Atmósfera Xunga. Llarg més fàcil (en la versió escaqueig) però també a controlar una mica la roca.

Com a opinió personal, feu el primer llarg, la Natimuk i després la Pastel de Buitre, que és més maca!

PD: Com podeu comprovar, m'he deixat la càmera...

Però la Zoe tenia un "Caballo Blanco" o la pell bruna?

El Faraó és una de les agulles de Montserrat que més m'agraden. Havent fet la mítica Anglada de l'esperó sud, i les més modernes de la cara oest (Mirall Llunar i Exorcista), em quedava una visita pendent a la seva cara est.

Imponent Faraó

Convèncer a dos esperits inquiets com són el Sr. Jorro i el Sr. Gat no va ser difícil i dimarts ens vam acostar a aquesta roca: és la nostra penitència de setmana santa. La primera de les línies que volíem fer era la Zoe del Mecanoscrit, reequipada ara farà uns anyets per un dels seus aperturistes.

El Sr. Jorro intentant córrer més que l'home invisible
al primer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

Un primer llarg fi, però on van apareixent forats allò on cal, ens deixen en uns 45 metres a la balma que talla la paret pel bell mig. La roca és excel·lent i la temperatura agradable, sort d'una mica d'aire que puja per la Coma del Pastor... ja comença a ser temps d'anar cercant vessants menys soleies.

El Sr. Gatsaule arribant a la primera reunió de la Zoe del Mecanoscrit

El segon llarg comença amb uns bons bloquejos de presa petita sobre un desplom pronunciat, però a partir de la tercera assegurança la cosa es relaxa. A meitat de llarg torna la verticalitat, però ara amb una seqüència de bons i allunyats forats que recorda el més pur estil de St. Benet. L'entrada a la reunió torna a ser fina, però perdent verticalitat... un llarg impressionant!

Si cal no respirar per fer el llarg en lliure, doncs ni es respira...

El tercer es pot dividir en dos trams ben diferenciats, abans i després de la quarta assegurança. Se surt de la balma per la dreta i ràpidament encarem una placa que tot i no ser vertical és molt escassa de preses per als peus. Les mans s'aguanten sobre petites regletes (més fàcil per l'esquerra dels bolts). De la tercera assegurança cal sortir un pèl a la dreta i quan puguem ja xaparem el següent bolt.

Inici complicat del tercer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

La resta del llarg és una gran placa vertical plena de grans còdols... d'aquells llargs de deixar caure la babeta i de maleir als aperturistes per no haver estat mai capaç d'obrir un llarg tan bo en tota la vida... enveja sana!

El Sr. Jorro al tercer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

L'últim llarg és un curt diedre que en uns 10 metres ens deixen al cim de l'egipci personatge. Just davant nostre veurem l'última reunió de la Hussein, el Lluna, que ara reforçada amb un bolt ens servirà per baixar d'allí. El ràpel, d'uns 15 metres ens deixa a una lleixa que cal seguir cap al nord. Just a l'aresta trobarem una anella per si volem rapelar. Si no podem baixar per l'aresta amb algun pas de III / IV.

El Sr. Gatsaule al mateix lloc...

Com que no tenim ganes de passar més calor a la Hussein, el Lluna, ens decidim per una línia més curta i a l'ombra ja. És la Negra Cornella, de l'Indi. Una via que fèiem per acabar d'omplir el dia i que ens ha deixat molt bon sabor de boca. Línia ben trobada i ideal per completar la jornada...

Primer llarg de la Negra Cornella

El primer llarg és un diedre obert molt ben equipat amb bolts i pitons a la part final. La roca de la paret esquerra és acceptable, però queda compensada per la increïble roca de la paret dreta. Després dels pitons, cal deixar el diedre cap a una balma a l'esquerra. Poseu-hi ganes que surt tot en lliure sense grans dificultats. De la balma una fissura diagonal molt agradable ens porta a la reunió.

Últim llarg de la Hussein, el lluna

El segon llarg és curt, però ple de grans còdols, cosa que el fa molt agradable. I finalment tenim l'últim llarg de la Hussein, el Lluna, un petit totxo a l'estil del Mac-Cana, on uns bons forats ens permeten abastar un còdol perfectament quadrat que ens trinxarà els dits... és el preu a pagar pel rotpunkt...

La resta del llarg és de placa fina, però molt ben equipada... així que més contents que uns caputxins en processó, tornem a baixar la canal del Faraó i enfilem cap a la Palomera per fer una mica més tranquil el descens.

Niño, deja de joder con la pelota - VI

Seguint amb la secció de "Grandes Joyas Benedictinas", avui us presento una bona i ràpida combinació de vies, a la part més propera al monestir, el que últimament es coneix com el Sub-Benet.

Ángel a la SaKim

Just abans d'arribar al Pas dels Francesos neix un corriol a la dreta que ens porta fins a peus de l'Elefantet. Abans d'arribar-hi a sobre dels nostres caps s'alça imponent l'Agulla dels Retornats, per on hi discorre la reequipada via Sa-Kim. L'equipament és a base de bolts M8 i en els passos més durs M10.

Si la feu amb estreps és una entretinguda pedalada amb l'al·licient d'algun pas acrobàtic al sostre. Si la intenteu en lliure, el primer llarg té una roca bona, però amb formes "rares", que el fa difícil d'escalar. Quan més prop del sostre més difícil es torna i abans d'entrar a la primera reunió hi ha algun pas de fe sobre arrodonits cantells. La reunió és poc recomanable de fer, ja que estàs a 15 metres del terra i totalment penjat. Amb 30-35 metres sou a la segona reunió.

Agulla dels Retornats i monestir al fons
(i píxels deformes a les cantonades)

El pas del sostre és un espectacular estirament fins un invertit d'espatlla dreta per abastar una regleta i poder llançar a un profund bidit. Pas totalment horitzontal que un servidor ha descobert quan ja s'havia agafat a la xapa. Fet aquest pas un brutal diedre amb una roca impressionant i de no més de 6a/6b ens deixarà prop de la reunió. D'aquí es pot rapelar o fer cim, amb un curt llarg de cinquè grau.

Un ràpel de 30 metres ens deixa molt aprop, uns 10 metres, de l'inici de la segona via del dia, La Broma de Satán.

Ángel al segon llarg de la Broma de Satán

Via més coneguda i perfectament equipada. Un primer llarg finet i molt curt ens permet arribar a una feixa abrada (millor fer la reunió en un arbre a la dreta). I ara ve el xou: tres ressenyes, tres graus diferents... Jo sols us dic que si ignoreu l'arbre i pugeu en lliure des de la feixa... hi han vies al Mac-Cana més fàcils. Compteu que alguns dels graus proposats a les ressenyes són a partir d'enfilar-se per l'arbre... Tot i això, val molt la pena el llarg. Desplom de forats allunyats i una mica a desmà de les xapes.

El tercer llarg és una placa amb roca molt bona fins abans d'entrar a la reunió i el quart i últim, més curt, ens deixarà sense complicacions a la barana del mirador dels ermitants.

Bona combinació per apurar els últims dies al sol.

Niño, deja de joder con la pelota- V

A finals del 2011, deambulant entre el Mac-Cana i el Totxo del Nacho, vaig veure el Quiste. Aquella petita bola pètria situada al llom que uneix el Pla de Trinitats amb l'ermita de Sant Dimes.

Ermita de Sant Dimes i El Quiste a l'esquerra

El cap de setmana següent ja hi estàvem intentant arribar. Grata sorpresa al veure que l'accés era molt senzill i còmode i que a més algú havia esporgat el peu de via. Això últim és una d'aquelles coses "màgiques" que sols passen per Sant Benet i "alrededores", sempre hi ha algú que hi ha anat abans que tu i ha adecentat una mica el lloc... Uns dies més tard vaig descobrir que la setmana anterior hi havien estat en Guille i el Fernando.

L'Ozzy amb la via 4 muntada, a El Quiste

El Quiste és un petit totxo d'uns 8 metres d'alçada que concentra quatre vies de dues xapes sobre roca excel·lent i que recorda molt al Totxo Manolito, però sense l'overbooking habitual d'aquest últim. S'hi arriba fàcilment des del camí de l'Arrel, a l'alçada de la cruïlla amb el camí del Pla de Trinitats, el deixem cap a l'esquerra, direcció Sant Dimes. Quan passem just per sobre del sector, desgrimpem una petita rampa i en descens per la seva esquerra arribem a les vies.

Les tres primeres vies tenen ombra fins al migdia, mentre que la quarta està pràcticament insolada tot el dia.

Ressenyes del Quiste

La tònica (schweppes) de les vies són els passos explosius sobre forats en lleuger desplom. Quant més grans siguin els forats o més quantitat de passos hi trobem serà el que farà variar el grau de els vies.

Totes les reunions són d'un únic parabolt M12 amb anella. Les vies resten equipades amb spits inox M10 a excepció de la quarta, que està reequipada amb parabolts.

Vies:

1.- Del Nene: Via d'una sola xapa, on hi trobarem 5 passos llargs comptats. Després de l'assegurança cal anar un pèl cap a l'esquerra, des d'un curiós còdol punxegut. Bona per escalfar si coneixem els passos, ja que els cantells no són evidents. Sobre el grau, he vist ressenyes que van del 6a+ al 6c, per mi una mica més difícil que la Direcció Obligatòria.

2.- Nacido pal marrón: Bonica via encadenada per primer cop pel suís pròdig de Sant Benet, en M. Scheel. Bons forats d'entrada i pas molt concentrat de regletes per poder sortir de la segona xapa. Molt bona.

3.- Agonías: La joia del sector. Inici del desplom amb un gran cantell invertit (aprofiteu-lo que fins a la reunió no n'hi han més...). Forats arrodonits i petita regleta per arribar a la primera xapa. Una combinació encertada de mans ens portarà a una lleixa arrodonida a la dreta on ajudats amb petits cantells i forats dolents podrem llançar a un bon bidit. De la segona xapa, algun pas llarg ens traurà del desplom. En algunes ressenyes el grau marcat és més alt, però en comparació amb altres línies més contínues (Sesión, Kin Ghersen, Lucky) jo diria que el proposat a la ressenya és correcte i potser, com diu el jovent d'ara, soft...

4.- Kul de la Marrana: Equipada per maresmenys com en Martí Montserrat, ideal per escalfar al sol. Successió de bons forats i pas més fi per sortir del desplom.

Ozzy a Kul de la Marrana

Destacar que a tota la part dreta de la bola hi trobarem una magnífica zona per a fer bloc, en lleuger desplom i molt bona roca. També val a dir que bona part de les vies s'han realitzat sense corda. A dia d'avui no seria descabellat fer ús del crashpad donada l'alçada de les rutes, això sí, caldria fer una mica de neteja al peu de via.

Bones tibades amb tranquil·litat assegurada.