Fissura Trencacaps

Si se us "para el cap", si voleu perdre un amic o bé si voleu guanyar un enemic, no ho dubteu: recomaneu-li la Fissura Trencadits a la Paret de les Mirones (Fontmolsa - Aiguafreda).

Núria a Les Mirones

Després d'alguns dies provant alguna que altra via de la part superior del sector, avui m'he atrevit amb aquesta línia ressenyada al llibre d'Osona Vertical. Ja anava mentalitzat per una piada del Ferran, a Caranorte, però la realitat sempre "golpea duro", ja, ja, ja...

(38) - Fissura Trencadits, graduació personal...
(C) A.Ballart

Jo no ho podria sintetitzar millor que el propi Ferran: "... sólo apta para aquellos que se quieran subir donde una vez sus ojos lo imaginaron ...". Per arribar a peu de via es realitza un ràpel des de la lleixa que ratlla la meitat de la paret fins al final de la fissura del primer llarg. Ara amb un altre ràpel de gairebé 50 metres podrem arribar al terra (eufemisme de la jungla). Recomanaria deixar fixada una corda pel que pugui passar...

Altres línies de Les Mirones

Els primers metres de la via han estat menjats per la vegetació, així que farem escalada vegetal per les heures fins abastar una xemeneia on pujarem uns 10 metres en oposició (possiblement el tram més maco del llarg). Un bolt estratègic ens obligarà a sortir de la xemeneia i començar a pujar mig encastat, mig en bavaresa, on ara sí, podrem gaudir del sentit ampli d'escalar sobre sorra.

Núria a Les Mirones

Aquest primer tram, el menys equipat, on uns camalots del 3 i del 4 seran d'agrair, ens deixa sobre el primer pedestal, on podrem observar una vella reunió a la nostra esquerra. Ara comença el festival de la fe.

Altres línies de Les Mirones

Sobre el nostre cap penja una gran llastra desenganxada, que més val que no caigui ja que els bolts estan col·locats sobre ella. Per arribar-hi haurem de tornar a fer passos de peus sobre sorra. Els passos de la llastra, en bavaresa, sorprenen perquè tenen molt bons cantells, sols cal tenir fe en ella... i en la sorra que trepitgem amb els peus.

Altres línies de Les Mirones

Acabada la llastra, ens situarem sobre ella i ens tornarem a preguntar una altra vegada, com és que allò no cau?. El tram final d'aquest primer llarg és un diedre fissurat amb bons cantells a l'esquerra i una altra vegada sorra a la dreta, així que caldrà treballar bé amb els peus... està força equipat amb bolts.

Núria a Les Mirones

De la reunió podem sortir recte amunt, utilitzant tres burils (un sense xapa) i una pitonissa, o bé seguir en lliure pels matolls de l'esquerra, fins arribar a la feixa central... salvats!

Per fer l'últim llarg caldrà anar a l'esquerra sota un gran sostre. Hi trobarem un bloc amb el nom de la via. Aquesta part està molt més equipada i comença amb passos atlètics sobre grans cantells per seguir fins a un diedre fàcil.

Altres línies de Les Mirones

Si seguim pujant pel diedre fins a un pitó farem la variant de sortida, força difícil i amb un potent llançament a una llastra sikada (7a+ aprox.). Si volem fer l'original, de l'inici del diedre caldrà sortir cap a l'esperó amb peus dolents (pas més difícil) i després navegar per una magnífica placa de regletes.La reunió la trobarem dalt del cim de la roca, després de pujar-nos a un bon bec.

En resum, gaudiu l'últim llarg i deixeu la resta per als amants de les tarteres verticals. No em vull ni imaginar com deuria estar aquella fissura quan s'hi van despenjar els aperturistes per a fer tasques de neteja, quins cracks en Parareda i en Vila!

Niño, deja de joder con la pelota - XI

Ahir va tocar cercar la solitud de les muntanyes fent una tourné per la Mòmia. La idea era pujar per la Normal i intentar despenjar-me per veure com estaven els llargs superiors de la Sylvian. Si això no era factible tenia el pla B, consistent en fer les vies esportives de l'espatlla de l'agulla.

Sylvian a la Mòmia
(C) X. Cullell

La Normal de la Mòmia ja és una vella coneguda, ara esperava poder-la gaudir tal com la van obrir, però sembla que no és factible... algú ja s'ha afanyat a posar els bolts de nou. 

Recuperant la Normal de la Mòmia

En breu ja em trobava recuperant la tirada de la Normal i en un tres i no res dalt del cim de l'agulla, és el que té anar sol, que com que no parles amb ningú et dóna per pensar en banalitats i el temps passa més ràpid...

Segon llarg de la Sylvian a la Mòmia

De la Sylvian sols tenia una referència del Nacho i del Saito i no era gaire esperançadora respecte l'estat dels burils, així que amb 80 metres de corda vaig arribar ben justet al coll entre la Momieta i la Mòmia. Pel camí vaig trobar tres reunions, inclosa la mítica reunió de la llastra (segona reunió), on quatre burilades resten sobre una zona de 2 metres per 2 metres on s'hi pot escoltar l'eco al picar...

Segona reunió de la Sylvian a la Mòmia

La via és maca, però com que té poc pas hi ha alguna llastreta precària, a l'hora que impressionants còdols de tots els tamanys. El primer llarg comença amb un allunyat pont de roca seguit de quatre burins per arribar a la reunió. Hi trobem algun pas finet cap al final...

El segon llarg és molt maco, placa amb combinació de forats i regletes, però amb dos trams per superar petites baumes clarament més complicats. És en aquests punts on es pot fer A0, no obligant més de 6a (11 burils). El tercer llarg surt per l'esquerra de la llastra i torna a la vertical amb grans còdols. És força més fàcil i el trobarem equipat amb 3 burils.

Tierra de Vándalos

Sols resten els últims 20 metres per arribar al cim, on quant més a la dreta anem més fàcil serà. Aquest llarg està net (o no vaig saber veure cap buril).

Com que encara no plovia, al baixar vaig poder fer la Tierra de Vándalos, i no sé si anava ja molt cansat, però em va semblar una via força dura, de continuïtat i complicada de llegir a vista. Tot i això una d'aquelles mítiques que cal fer...

PD: (7/14) Actualment la Sylvian ha estat reequipada amb bolts inox.

El Rey NO ha muerto... viva el NO Rey!

Durant aquests dies marcats pel triomf de la sang i no de la raó hem anat fent coses per la vertical. No tantes com voldríem però cercant les que feia temps que volíem.

"Il·lustradora il·lustració" a joc amb el títol de l'entrada...
(C) P. Kuczynski

Un suposat dia plujós, amb en Jortx, avortem una pujada fins al Botijo (per cert, quin va ser primer el de la Placa Roof o el dels Degotalls?). Bé, comencem la frase de nou per ser toponòmicament correctes.

Un suposat dia plujós, amb en Jortx, avortem una pujada fins a la Sallona (així no acabarem mai, què és una Sallona?, paraula no registrada en cap de les dues llengües majoritàries al territori... el més pròxim que he trobat és un ésser misteriós de la cultura veneçolana, que amb cos femení d'exultant bellesa castiga als homes infidels).

Jortx a la Sa-Kim a l'Ag. dels Retornats

Total, que davant de tanta confusió, i ni una gota de pluja, ens refugiem sota l'Agulla dels Retornats, on amb un parell d'intents ens emportem la versió en lliure de la magnífica Sa-Kim. D'aquesta via ja vaig parlar en un anterior entrada, quan la vaig fer en versió clàssica...

Jortx a la Sa-Kim a l'Ag. dels Retornats (Sky-Runner)

Un primer llarg curt i molt tècnic a la part final ens deixa sota un bon sostre que gràcies als capritxosos cantells no es fa difícil de passar. La resta és un magnífic diedre de roca impecable amb un final de placa. Compteu uns 30 metres per baixar al terra (no es toca paret).

Terrible Alpha-Blondy a Collsuspina

Pels matins ja hem començat a refugiar-nos del sol a la concorreguda zona de les Antenes a Collsuspina. Em queden poques línies per fer, però n'hi ha unes quantes que mai vaig fer estrictament en punt vermell, així que és el nou objectiu d'aquests dies.

La poc repetida Paulino Gamba a Collsuspina

Gràcies a alguna ànima caritativa s'ha netejat i reequipat la menjada per les heures Paulino Gamba. Un bonic diedre (més maco del que sembla a primera vista) i amb un grau més baix del proposat a les ressenyes underground. Una bona opció per escalfar si fugim de l'Ocellets, Albert-Fede o Ying's. També aprofito per provar el Diedre Marrà... un nom més que adequat!

La menys repetida Derrapa Freeky a Collsuspina

El pas final de l'Alpha-Blondy es segueix resistint, però cada cop està més aprop i pot convertir-se en un dels objectius estivals. També aprofito per traure la pols i les teranyines a les crispants plaques de la dreta, així realitzem la Halley, la Derrapa Freeky i la Directa de l'Albert-Fede, no tan difícil com m'havia semblat en anteriors intents.

Primer llarg de l'Aresta Arcarons

I després de tanta placa, i complint els meus deures adquirits amb en Joan Pera, l'acompanyo a l'Aresta Arcarons. Què es pot dir que no s'hagi dit ja d'aquesta línia?, "... sobredosis de quinto grado...", com ja va dir un dels seus aperturistes...

Joan Pera a l'Aresta Arcarons

Aquest cop surt tota en lliure, i em deixa a una "aresta" de fer tots els Plecs sense agafar-me a res que no sigui la roca... Algun voluntari per a l'Aresta Bellver?, je, je, je...

Aresta Arcarons

Així que com ja veieu anem conjugant estils diferents adaptant-nos a les regles de cadascun d'ells sense voler canviar el joc al nostre favor. Això ja ho fan els "polítics" (verticals i horitzontals).

Joan Pera a l'Aresta Arcarons

Niño, deja de joder con la pelota - X

Uns diran que és l'edat, els altres que és l'astènia primaveral (no confondre amb abstemi/a primaveral!), però jo el que sé és que cada cop arribo als "dijous verticals" més cansat. Com es pot comprovar al darrer post, dijous passat va ser un dia per oblidar, "escalatoriament" parlant, clar!

Ángel a l'última reunió de la Pany a la Porra

Així que aquest dijous li proposo a l'Àngel alguna cosa més suau. Sembla ser que la Pany de La Porra ens ve de gust a tots dos, doncs dit i fet. Gràcies al reequipamet de la seva veïna GEEB el camí està molt fresat i és fàcil arribar a peu de via. Allí trobem una vegetal canal que en 60 metres clavats ens deixa a una gran alzina, a 10 metres per sota del collet. Nosaltres muntem una reunió tipus el que ara anomenem trad a una bauma a la dreta (uns 20 metres sota del collet) amb aliens i camalots.

 

Ángel al primer llarg de la Pany a la Porra

Uns 5 metres sota el coll comença pròpiament la via. Una fissura molt pitonada de cinquè grau (gràcies als perfectes bidits fabricats pels claus) ens deixa just sota la vertical del cim. L'Àngel resol aquest llarg magistralment amb tres aliens (el semàfor), gràcies a una petita fissura amagada a la dreta d'un còdol (activar sensor de raig-x).

Ángel acabant la Pany a la Porra

L'últim llarg el començo recte des de l'espit que hem utilitzat com a reunió, quan porto uns metres i estic molt aprop de caçar la primera expansió un exposat pas em fa pensar que allò no té res d'Ae, així que ràpidament entenc que la via entra per l'esquerra (massa freeky per fer-me gran). Des de la canal de l'esquerra, pujant per un gran arbre s'abasten dos nous i lluents spits. La veritat és que no he estat capaç de saber si els spits substitueixen vells burins o bé és que abans ens pujava molt per l'arbre (ara en estat decrèpit a la part superior) i es caçava el primer buril de la tirada. 

Barallant-se amb la seva ombra a la Porra

Bona paradoxa per als reequipadors si fos aquest el cas: posar expansions noves ja que l'arbre ja no permet arribar al primer buril o bé passar la via de A1 a A3?

Fem un pas complicat de petites regletes per passar de l'arbre a la paret i ràpidament agafem la magnífica fissura que gairebé ens durà al cim. Aquesta està força equipada amb pitons i és d'una magnífica escalada lliure. Nosaltres vam fer reunió a la primera tirolina per evitar fregaments. Crec que vaig utilitzar l'alien vermell i groc en el llarg.

Perfil dels Flautats per on hi discorre l'Escurçó Negre

Un ràpel de 40 metres volat ens retorna al coll i amb un altre ràpel de 60 metres baixarem per la canal fins a peu de via. 

La via m'ha encantat, passos molts bonics a la fissura i espectaculars vistes cap a Parets i la Catalunya central. Més que recomanable!

I per favor, que algú desmunti les tirolines (ferralla vertical). Si es vol fer una travessa complerta s'ha de pujar al cim de tots els agulles i rapelar pel vessant contrari, je, je, je...

Niño, deja de joder con la pelota - IX

Hi ha dies en que estàs destinat a pillar, facis el que facis. I ahir era un d'aquells dies... mig trencat d'altres escalades faig la peregrinació dels dijous cap a Sant Benet. Pujo sense cap pla en concret, però amb algunes vies a la ment: Animal de Ciudad, Ángel de Cuero, Dejad al Chico en Paz... sort que a l'arribar a l'ermita, el solet ens fa canviar d'opcions.

Ingrid al segon llarg de la Scaffold al Gat

Amb l'Efren i l'Ingrid optem per escalfar una mica a la Scaffold al Gat. Una bona via que es fa curta, comença just al final de la canal que separa el Gat del Contrafort de la Prenyada i on segur que els seus dos llargs són empalmables, deixant una bona tirada de 50 metres.

La línia està perfectament equipada amb parabolts i té un primer llarg amb uns metres inicials finets i bons forats després. El segon llarg comença rampós i poc a poc es va fent més vertical fins arribar a desplomar a l'última assegurança. És aquí on ens debatim si cal anar a agafar un gran còdol vermellós (la tele) o bé seguir recte. Pillada 1: no aneu a buscar la tele, recte surt el grau ressenyat i són passos molt macos. Amb un ràpel llarg tornem a peu de via.

Efren al primer llarg de la Obstáculo Impertinente / Tarit-Tarot

Com a segona opció ens decantem per la Obstáculo Impertinente, però no encertem l'inici i fem la tirada inicial de la seva veïna, la Tarit-Tarot. Una placa de passos fins però amb força crosta. Cap al final del llarg veig els spits finals de la Obstáculo i acabo entrant a la reunió per on toca. Actualment la Obstáculo té les primeres assegurances restaurades, però resten dos spits en perfecte estat abans d'entrar a la reunió. El segon llarg són spits M10, però les reunions estan canviades i són inox.

El segon llarg té una entrada desplomada de bons forats i espectaculars còdols, tot i que el ciment que els sustenta no acaba de donar confiança. La veritat és que aquest tram no es deu fer gaire. De l'últim bolt cal anar recte amb tendència dreta per trobar la reunió. Aquesta està pensada com a reunió de via esportiva i per tant no te cap lleixa i es veu força incòmode. L'Efren directament tira a l'esquerra i munta la reunió de l'Escorpí.

Efren al primer llarg de la Obstáculo Impertinente

L'últim llarg té 3 spits M10 i comença amb una petita baumeta i rampa fins al desplom final. Pillada 2: A l'arribar sota el desplom veig un buril sobre el meu cap i pujo per allí, però és més difícil del que esperava i me'n vaig avall (resulta que allò era el final de la Tasi-Espele). L'Efren des de la reunió veu un spit a la meva esquerra, je, je, je... el que jo no he vist a 2 metres ell ho ha vist 20 metres per sota. Pillada 3: la sortida real amaga un pas de remuntada de peus infernal... els llargs patim i a mi em costa no sé quants intents. Quin dia que porto!

Recollim a l'Ingrid al cim, ja que ha pujat en solo per la Normal i per rematar el dia, anem a la Xirimoia a tatxar un altre clàssic: Somnis Humits amb la Destivelle, aprofitant que dimarts veuré a la protagonista. Quina via més complicada de llegir a vista, aconsegueixo arribar fins el penúltim bolt, però la sobamenta dels últims passos acaba amb el meu intent a vista (Pillada 4). Entenc que les presses humides són les que comparteix amb la seva veïna (Del Txavo) perquè fins la quarta assegurança el tacte era bo.

En un segon intent si que aconsegueixo fer-la en lliure i és que ja ho deia el Rosendo: "Combinado de ingredientes sinuosos de aventuras de las obras continentes reflejos de la locura..." (Lletra de Obstáculo Impertinente).

Niño, deja de joder con la pelota - VIII

Ara farà quatre anys vaig escriure un post on recomanava racons íntims de St. Benet i de Vagos per poder escalar a l'ombra. De les visites que es comentaven en aquesta entrada una de les més desafortunades va ser la del Colló Esquerra. Hi vam anar un bon grapat de gent, però la canal d'accés i l'estretor del lloc no van acabar de convèncer.

El Bullarengue i Parets

Quatre anys ha costat enganyar algú per tornar-hi a pujar. Per sort l'Ozzy no té manies i amb la premissa de que no ens toqués el sol ja va valdre per convèncer-lo. Aprofitant, aquell dia vaig preparar un menú 5 estrelles a partir d'altres recomanacions locals, de les quals ara us faig cinc-cèntims.

Entrando a Matar, al Nas

La primera estació del Via Crucis és una visita a un dels sectors més aeris i inexpugnables de St. Benet: El Nas. Aquest petit sector es troba situat sobre el Mur Medellín i cau directament sobre la mítica esllavissada del camí dels Degotalls. Per arribar-hi cal pujar pel camí de l'Arrel en direcció Trinitats i després de passar un filat (on comença el camí cap al Colló Esquerra) seguir uns 150 metres fins la següent corba. A la nostra esquerra s'hi veu un corriol que ens porta directament cap a l'abisme.

Ozzy assegurant a Entrando a Matar

Quan s'arriba a una esplanada, gairebé sobre les parets, veurem un corriol a l'esquerra (mirant cap a l'abisme) que cal seguir fins una rampa de pedra i si ens fixem bé, davant nostre hi apareixerà la corda que ens permetrà baixar per la malla de contenció (vigilar!). Un cop sota la malla seguirem la paret amb l'ajuda d'unes cordes fins a l'inici de les vies.

Entrando a Matar

Aquest petit sector sols té dues línies. La Kikenagger segueix l'imponent desplom del perfil del Nas. Va ser encadenada no fa gaire pel Guille, proposant un grau entre 7c i 7c+. Si us moveu en aquesta esfera la veritat és que la via tenia molt bona pinta, jo sols us puc proposar la Entrando a Matar (Rojo a muerte!). Una de les línies més espectaculars i agradables que he fet darrerament.

El Nas

Via perfectament equipada amb bolts i d'uns 20-25 metres. Uns passos fins de bidits a l'inici ens condueix a un gaudir d'espectaculars forats d'abrasió extrema. Una mena de Secretivo Marcelino amb roca sense tocar i on més val no mirar gaire abaix. Si algú ha fet la mítica Performance del concorregut Gruyere de St. Llorenç del Munt, doncs aquesta és molt millor... obra magna! (Gràcies Kike!)

Entrando a Matar

La segona estació ens porta cap al Colló Esquerra, on s'hi pot escalar sense la sensació de que el pati t'absorbeix. Per arribar-hi cal seguir el camí de l'Arrel fins al filat abans esmentat i resseguir-lo. Baixarem un petit mur fins un collet i d'allí, amb un camí ben fressat canal abaix fins arribar al peu del Bullarengue, el sector màrtir... Seguirem caminant en direcció a l'abisme seguint unes fites que ens portaran a una rampa de pedra, on a sota trobarem les cordes per baixar la canal. Un cop abaix, les parets ens queden a l'esquerra.

Ozzy a Akí Sant Kagat al Totxo Amagat

Les tres vies del Totxo Cagat tenen una roca brutal, digna de la cara sud. Tenen uns 20 metres d'alçada, obertes entre el 89 i el 91, i les assegurances obliguen a escalar. La més recomanable és la Parracs, equipada amb bolts. Com un fill tonto està amb spits i la seva veïna, Cagada Roc, és una obra d'art, però cal anar bé de coco ja que no és evident a vista. Ah! la reunió està a la lleixa, no es veu fins que acabes la via!

En el seu dia les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. En canvi l'Akí Sant Kagat del Totxo Amagat és una bona línia que comença amb algun antipàtic pas fi, però que de seguida dóna peu a escalar amb bons forats i on cal deixar-se portar i no fer gaire cas a l'excursió d'abans d'arribar a la reunió.

Corruptòman al Colló Esquerra

Les tres línies sense peu de via del Colló Esquerre concentren quatre bones característiques: grau assequible, parabolts, roca brutal i bones fotos. Cal assegurar-les des de l'esquerra del passamà, convenientment lligat. Totes recomanables! I la reina del lloc és la Tétanos, que per les taques de magnesi sembla que està força sol·licitada darrerament...

La Sallona (aka El Botijo)

Per acabar el Via Crucis ens acostem a la Sallona (també coneguda com el Botijo). Qui no ha vist mai aquella foto del Txavo Vales  a la Chupakuerpos? Jo m'he de conformar amb les línies de més a la dreta (Buitraker i Terra Lliure). De moment sols he provat aquesta última i encara em dura la impressió. Via llarga d'uns 30 metres sobre desplom moderat, roca excel·lent i difícil a vista. Sort que alguns bons forats van apareixent de tant en tant perquè a la part superior hi han uns vols d'espant... molt recomanable però per anar una mica sobrat!

Ozzy assegurant a Terra Lliure, a la Sallona

Algun dia caldrà tornar a tastar la Buitraker, ara que està reequipada amb inox i el camí força net de matolls. Val a dir que totes les vies que hi han entre el Totxo Panoràmix i la Sallona no semblen gaire recomanables ja que moltes estan travessades pels elements de contenció anti-esllavisades, o directament per restes de formigó. No sé jo si tot allò servirà d'alguna cosa si la muntanya s'emprenya...

Vies Mito-il·lògiques d'avui - II

Hi ha vies de les que sempre has sentit a parlar, donat tot el pes de la història que arrosseguen al seu darrera. Una d'elles és la Villaverde a la Paret de les Bagasses (Terradets).

JP a la mítica Placa Charter

Primera via oberta per dalt (parcialment) de la paret i segurament de les primeres de Catalunya, pels enfants terribles del primer free del país: Jesús Gálvez i Félix de Pablos, al 1980.

JP al primer llarg de la Villaverde

Com passa amb aquestes vies que en el seu moment disposaven de gairebé tota la paret verge, a dia d'avui resulta força il·lògica i sinuosa. Més valia que haguessin seguit obrint per dalt perquè la part inferior de la ruta és lletja, lletja... això sí, roca en perfecte estat, ni rastre del poliment de les seves veïnes, perquè serà?

JP al segon llarg de la Villaverde

A dia d'avui segueix sent una via poc equipada on un joc de tascons, i algun camalot petit-mitjà ens poden ajudar. Totes les reunions estan reequipades amb bolts i els pocs burils dels llargs també han estat substituïts. La via disposa de força pitons.

De la primera part podríem destacar la dificultat a l'hora de seguir l'itinerari correcte i la roca amb alguna que altra llastra a controlar.

El Tren dels Llacs

D'aquesta part inferior no hem de menysprear el segon llarg que és força obligat amb algun pas maco de placa. Totes les ressenyes marquen que acabant el llarg, després de xapar l'única expansió de la tirada cal flanquejar un sostre cap a la dreta. No us enganyeu, aneu en diagonal cap a la savina (on es troba la reunió). Bons cantells i vuelo més curt...

A partir del quart llarg la cosa millora, suposo que és on van començar a obrir per dalt. El cinquè llarg és molt maco, sempre amb lleuger flanqueig ascendent cap a la dreta fins a una magnífica bavaresa. Ara ja ens trobarem sota la mítica placa charter... expliquen les llegendes que en ella s'hi trobava un dels burils que més vols havia aguantat (d'aquí el nom de la tirada).

JP al tercer llarg de la Villaverde

El llarg comença amb grans cantells i roca espectacular fins situar-se sota el sostre de la placa, uns passos una mica més tècnics ajudats d'una curiosa llastreta ens deixaran a l'última assegurança. Ara cal afilar les ungles (dels peus) i intentar no caure fins a la reunió (aerolinias charter operando...)

El següent llarg és molt maco, amb feixes horitzontals tipus Vilanova de Meià... el que jo deia, valdria la pena pujar fins al cinquè llarg per l'Aqualung i fer el tram final de la Villaverde.

El Sr. Jorro a Gipsy Of Rock (Collsuspina)

Afegeixo una foto del nostre entrenament intra-setmanal amb el Sr. Jorro, que aviat se'n durà aquesta desplomada línia.