... y con el chicle en la boca, más!
No, no és que ens hàgim tornat uns sobrats, és que ahir va ser una jornada marcada per aquest còmic senyor barceloní. ¿Qué es la escalada para ti?, es mi vida...
Avui volia parlar "del eterno romanticismo de un alpinista o de como evoluciona el hombre" ((C) Llop - Ponce), i en especial del cas de les ressenyes de la cara est de la Filigrana (Agulles). Sempre m'ha fet gràcia l'evolució que han patit aquestes... i això que no tinc accés a les originals, je, je, je...
Ja sabeu que, des de fa un temps, no parlo mai de graus en aquest blog, però avui els faré servir per comentar el tema que m'ocupa. Si ens fixem en la imatge superior, es poden comparar tres ressenyes de la via Original de la Filigrana. A l'esquerra la del primer llibre del Picazo (1990), al mig la d'en Vicenç Roig (1991) i a la dreta la del segon llibre del Picazo (1995, crec).
Jortx al segon llarg de la Ratafia
A la primera ressenya, el llarg de la via Original (1) està graduat de V, VI i sembla que passi uns metres a la dreta del característic forat de meitat del llarg. A la segona ressenya, el llarg en qüestió (3) ja està graduat de VI- i encara passa més lluny de la baumeta. El millor és que a l'última ressenya, la via ha mutat, ha passat a ser VI+, a anar directe a la baumeta i amb dos spits... Quines coses té l'evolució o el romanticisme, per a uns bones i per altres dolentes...
El primer sikat montserratí
Deixant de banda tot el tema anterior, a mi el que m'interessava era poder veure el primer sikat de Montserrat, és a dir el clau que en Mas, Busquets i Balaguer van cimentar a tres metres de la reunió per tal de poder passar sense matar-se. Suposo que ells un cop arribats a la baumeta van sortir cap a l'aresta (actual via Normal), i els spits que surten rectes són una variant oberta posteriorment. Igualment, aquest trio es mereix la meva total admiració, ja que el tram del clau cimentat a la baumeta és molt difícil i resta net (hi ha un buril eliminat que algú deuria afegir més tard...)
Encarant el tram difícil de la via Original
És evident que sent un sikador compulsiu, aquesta via l'havia de fer, per retre homenatge als meus ancestres, je, je, je... Ens plantem a mig matí al peu de la via Ratafia, en Jortx, el Rooque i l'Albertako. Els dos primers llargs tenen uns quants burils i són de placa montserratina, es complementen bé amb els aliens. Igual que en Llembresku, optem per fer la segona reunió a la savina de sota el mur final.
Rooque acabant la via Normal
El llarg en qüestió s'inicia amb un tram vertical de bolos una mica arrodonits fins poder xapar el mític clau cimentat (vigilar el factor 2). La sortida fins la baumeta és una típica placa montserratina de petites preses on millor no caure. Com que personalment el clau no m'inspira gaire confiança el tram surt tot en lliure (més val!). De la baumeta sortim per terreny més fàcil seguint la línia de spits que porta fins al cim.
En Rooque i l'Albertako opten per sortir per la també fina via Normal.
Com que el sol encara escalfa, en Jortx i un servidor, decidim anar a fer la Montoya - Picazo (3) a la Ag. dels Ossos, de la que fa anys em vaig baixar. En Jortx fa el primer llarg, superant el flanqueig que a mi em va tumbar fa 6 anys. És un tram de 3 metres on s'ha de pujar en diagonal mitjançant tres grans còdols de marbre, que rellisquen.
Acabant el primer llarg de la Montoya - Picazo
El segon llarg (la reunió intermitja no cal fer-la) és una agraïda rampa de bona roca fins al cim. La via compta amb dos burils i dos bolts al primer llarg i dos bolts i un burí al segon. Recomanable i ràpida, roca excel·lent.
Dimecres passat també vam patir una casuística estranya, digna de menció. L'objectiu era tibar una mica al Mirador de Calders. A les 11h passava amb el cotxe per Moià sota una lleugera nevada, a les 13h fèiem la foto de sota, on estàvem en màniga curta fins i tot a peu de via: "... del eterno romanticismo del sol o de como evoluciona el tiempo..."
No, no és que ens hàgim tornat uns sobrats, és que ahir va ser una jornada marcada per aquest còmic senyor barceloní. ¿Qué es la escalada para ti?, es mi vida...
Avui volia parlar "del eterno romanticismo de un alpinista o de como evoluciona el hombre" ((C) Llop - Ponce), i en especial del cas de les ressenyes de la cara est de la Filigrana (Agulles). Sempre m'ha fet gràcia l'evolució que han patit aquestes... i això que no tinc accés a les originals, je, je, je...
Ja sabeu que, des de fa un temps, no parlo mai de graus en aquest blog, però avui els faré servir per comentar el tema que m'ocupa. Si ens fixem en la imatge superior, es poden comparar tres ressenyes de la via Original de la Filigrana. A l'esquerra la del primer llibre del Picazo (1990), al mig la d'en Vicenç Roig (1991) i a la dreta la del segon llibre del Picazo (1995, crec).
Jortx al segon llarg de la RatafiaA la primera ressenya, el llarg de la via Original (1) està graduat de V, VI i sembla que passi uns metres a la dreta del característic forat de meitat del llarg. A la segona ressenya, el llarg en qüestió (3) ja està graduat de VI- i encara passa més lluny de la baumeta. El millor és que a l'última ressenya, la via ha mutat, ha passat a ser VI+, a anar directe a la baumeta i amb dos spits... Quines coses té l'evolució o el romanticisme, per a uns bones i per altres dolentes...
El primer sikat montserratíDeixant de banda tot el tema anterior, a mi el que m'interessava era poder veure el primer sikat de Montserrat, és a dir el clau que en Mas, Busquets i Balaguer van cimentar a tres metres de la reunió per tal de poder passar sense matar-se. Suposo que ells un cop arribats a la baumeta van sortir cap a l'aresta (actual via Normal), i els spits que surten rectes són una variant oberta posteriorment. Igualment, aquest trio es mereix la meva total admiració, ja que el tram del clau cimentat a la baumeta és molt difícil i resta net (hi ha un buril eliminat que algú deuria afegir més tard...)
Encarant el tram difícil de la via OriginalÉs evident que sent un sikador compulsiu, aquesta via l'havia de fer, per retre homenatge als meus ancestres, je, je, je... Ens plantem a mig matí al peu de la via Ratafia, en Jortx, el Rooque i l'Albertako. Els dos primers llargs tenen uns quants burils i són de placa montserratina, es complementen bé amb els aliens. Igual que en Llembresku, optem per fer la segona reunió a la savina de sota el mur final.
Rooque acabant la via NormalEl llarg en qüestió s'inicia amb un tram vertical de bolos una mica arrodonits fins poder xapar el mític clau cimentat (vigilar el factor 2). La sortida fins la baumeta és una típica placa montserratina de petites preses on millor no caure. Com que personalment el clau no m'inspira gaire confiança el tram surt tot en lliure (més val!). De la baumeta sortim per terreny més fàcil seguint la línia de spits que porta fins al cim.
En Rooque i l'Albertako opten per sortir per la també fina via Normal.
Com que el sol encara escalfa, en Jortx i un servidor, decidim anar a fer la Montoya - Picazo (3) a la Ag. dels Ossos, de la que fa anys em vaig baixar. En Jortx fa el primer llarg, superant el flanqueig que a mi em va tumbar fa 6 anys. És un tram de 3 metres on s'ha de pujar en diagonal mitjançant tres grans còdols de marbre, que rellisquen.
Acabant el primer llarg de la Montoya - PicazoEl segon llarg (la reunió intermitja no cal fer-la) és una agraïda rampa de bona roca fins al cim. La via compta amb dos burils i dos bolts al primer llarg i dos bolts i un burí al segon. Recomanable i ràpida, roca excel·lent.
Dimecres passat també vam patir una casuística estranya, digna de menció. L'objectiu era tibar una mica al Mirador de Calders. A les 11h passava amb el cotxe per Moià sota una lleugera nevada, a les 13h fèiem la foto de sota, on estàvem en màniga curta fins i tot a peu de via: "... del eterno romanticismo del sol o de como evoluciona el tiempo..."
Si plou no mulla, Mirador - Calders
