Vaya, vaya, como mola el volley playa...

Vaya, vaya, como mola el Volley Playa! El nou hit de l'estiu. I és que per si no ho heu notat: ja és estiu i fa calor!

I a l'estiu els graus pugen (els Celsius o els Kelvin, segons l'ètica saxona o sueca), en canvi a nosaltres ens sembla que baixen (els francesos o germànics, segons l'escala que practiqueu habitualment).

Ignasi al primer llarg de la SAME

Ahir, amb l'Ignasi i el Jortx, vam anar a fer una via que feia temps que teníem a la infinita llista de pendents: la Bosconero a la Proa (Montserrat). Tantes opinions havíem sentit d'aquesta via, i tant diferents... Bé, tantes no, teníem 5 opinions (no citaré noms), 3 de favorables i 2 de poc favorables. Així que havíem de desambiguar.

Primer llarg de la Bosconero

És una via de caire plitic (segons el Blog del barri del Moai, a 24/6/11). Nosaltres sols vam utilitzar un C2 i un tascó al primer llarg de la SAME, i un altre tascó a l'inici del primer llarg de la Bosconero. Els pitons els vam trobar normals, és a dir, que n'hi han de bons i n'hi han de cutres.

Primer llarg de la Bosconero

El primer llarg de la SAME el vam començar directament des del peu de via de la Titànic, seguint un bon arc fissurat on hi han dos burins. Més a munt ja es pot passar sense problemes a la canal original, una mica bruta i amb un buril entrant a la reunió.

Jortx al primer llarg de la Bosconero

El primer llarg de la Bosconero es deixar fer prou bé. Es pot xapar un buril de la SAME per evitar el factor 2 i després fissura equipada que ens porta al diedre característic, on a l'inici hi trobem un bon buril. Fins a la reunió anem seguint aquest diedre cec amb algun pas més fi a la zona central, però més fàcil del que marca la ressenya al nostre parer.

Ignasi al primer llarg de la Bosconero

Això sí, cal vigilar la roca, a priori bona, però una mica crostosa i liquenosa, tipus cara nord. La veritat és que quan vas pujant de primer t'agafes a algun bolo amb cara de pocs amics i quan el veus des de dalt t'adones que és molt més sòlid del que semblava. Es poden afegir camalots petits, però llavors tapes les preses de mà, a escollir.

Jortx al segon llarg de la Bosconero

El segon llarg de la via, tercer en conjunt, té un tram exposat sortint de la reunió. Els cantells són força arrodonits i és gairebé impossible de protegir. Com diu en Piju una bona opció per evitar aquest factor 2 és ajuntar els dos llargs de la via, suposo que caldrà ser molt curós amb les cordes si s'opta per aquesta opció.

Esportiva a l'ombra del Boixar

El mite de la via és deixar la fissura i sortir cap a la dreta, assegurat per un plom. A la ressenya hi marca un grau força "estratosfèric" pel que és en realitat. Bons peus i un pas una mica llarg a buscar un cantell gegant i fàcil de veure, no us deixeu intimidar... La resta és anar fent amb uns burils i una pitonissa fins abastar els bolts de la Titànic.

Dos ràpels i cap abaix que comença a arribar el sol... Canviem de destinació i anem a fer esportiva al Clot del Boixar.

Clàssica a la Sardineta de Dalt

Com que som uns pringats decidim baixar pel barranc de la Coma Baixa fins al sector, creiem que serà més ràpid i amb més ombra. Aquesta part baixa no té prohibició, però no es deu fer gaire per l'estat de les cordes... Total, que quan arribem al Clot del Boixar, el sol toca a les dues bandes, i ens refugien en unes vies noves sota els grans blocs. Bones vies de forats no sempre bons i a mig obrir...

Després matem la Caracràter en top rope que la pell dels dits ja fa molt mal. Un altre dia ja la farem com toca.

Clàssica a la Sardineta de Dalt

Les últimes dues instantànies són de la Sardineta de Dalt (St. Llorenç del Munt), on s'ha reequipat una pedalada i ara es pot fer en les dues modalitats. En lliure queda una via bonísima de grans cantells, algun llançament i placa fina dalt. Just a la dreta apareix una nova via, la Banalitats, amb una entrada desplomada força dura i de tipus puzzle. La resta de grans cantells.

Bones línies per als incondicionals de les vies curtes...

Aquí s'ha trencat algo

"Aquí s'ha trencat algo", és la meva excusa preferida quan una via és molt més dura del que esperava. Hi ha com una escala de nivells excusils, el primer nivell és el mític "aquí collen el grau". Quan aquest falla ja ens cal alguna cosa més auto-complaent com pot ser el molt utilitzat: "aquesta via deu tenir algo i no ho trobo". Però la reina de les excuses és sens dubte: "aquí s'ha trencat / petat algo", infal·lible... tornes a casa ben cofoi, ja no és culpa meva, sinó de la roca!

Acabant la travessa dels Flautats
amb la Mòmia al fons

Aquests dies per Collsuspina he fet algunes vies de les que he quedat prou satisfet. M'he cruspit l'entrepà i Les de vuitè tiren més, són dues vies molt similars. Molt prefabricades però amb moviments macos. Aquí no val cap excusa, en aquesta roca tan dura no es pot trencar res, o agafes el picat o vas a baix. També vaig poder fer l'Esperó Ratolí, una via molt tècnica, però on cal una primera ascensió per traure plantes d'algun cantell clau... La roca no es trenca, però les plantes amaguen els forats...

Primer llarg de la GEEB

No ens enganyem, on més gaudeixo de la meva excusa predilecta és a Montserrat, en especial a St. Benet. Sempre hi ha alguna via on em ve de perles! I és que buscant, buscant, sempre trobo aquell tram de roca més brut o meś groguenc on està clar que abans hi havia el cantell clau, ja, ja, ja...

Jortx al primer llarg de la GEEB

Em va passar ara farà un any a la Gabatx (o com es digui actualment) al Totxo del Knijo. El procés sempre és el mateix. No surt un pas, no quadra amb el grau, no trobo la posició... per tant, s'ha trencat algo. Equació tan evident com el cogito ergo sum... El problema ve quan li comentes a algú altre i et diu el desagradable:"no, això sempre s'ha fet així". I tornes a la terra en caiguda lliure...

Quart llarg de la GEEB

Ahir vaig tornar a viure aquesta sensació a la via Amor de Tocho al Totxo Sta. Anna, de St. Benet. No hi havia forma d'encarar el llançament inicial de la via. Òbviament, a la dreta van aparèixer aquells centímetres quadrats on hi deuria haver la presa clau i ara hi ha sorra... però no!, aquest cop em nego a preguntar-li a algú com es fa aquell pas.... deixeu-me ser feliç algunes hores més!

Amor de Tocho, amor de excusas

Per sort avui a Can Boquet provant i reprovant El Gesto, he trobat la solució a aquesta excusa: una de millor! I és que aquest bloc no em sortirà mai perquè ÉS MORFOLÒGIC! Aquest nou descobriment el penso aplicar a partir d'avui per a totes les vies que no em surtin.

Ozzy a Can Boquet

Ah!, per cert, ahir vam fer la GEEB de la Cadireta del Diable, una via molt bona, molt ben restaurada i on no calen excuses per encadenar.

Apa, a tibar-li!

Cascada García Picazo

Diumenge teníem ganes de fer metres, de cara als objectius estivals. Com que tampoc les ganes de patir eren massa elevades ens vam decidir per una via assequible, l'AGP a la paret de l'Aeri.

Primer llarg cascada de l'AGP

El problema va ser subestimar que per la zona havien caigut 150 litres en 10 dies i que tot i el pronòstic de sol, la paret no estaria eixuta. Fet que vam evidenciar a l'arribar al peu de via, però ja havíem fet l'aproximació i si més no, ho hauríem d'intentar...

El primer llarg era una cascada d'aigua rajant per dins de la fissura. Esquivant com puc (i no esquivant) les zones més molles de la placa aconsegueixo arribar al primer pitó, però al posar la cinta, tota l'aigua que corria per dins de la fissura es redirecciona cap a la meva corda i òbviament cap al meu pantaló, peu de gat, ... "purgues" montserratines!

Cinquè llarg de l'AGP

En lliure-moll (concepte més alpí que freeky) arribo al primer bolt de la via i ràpidament em passo a uns bolts de l'esquerra, on vaig fent en lliure-sec fins a una reunió. Veient com estava la part fàcil del llarg de la nostra via, trobo que ha estat una decisió més que encertada. A casa descobrim que aquesta via és la Grau-Tarragó.

En una explosió d'esperit alpí, en Gatsaule, aconsegueix creuar la cascada de la xorrera negra de la paret i arribar a la primera reunió de l'AGP. A partir d'aquí ja aconseguim seguir la via sense cap més contratemps.

Inici del tram artificial

Per a dies després de pluges pot ser una molt bona alternativa fer els llargs 4 i 5 de la Grau-Tarragó, que ens deixaran directes a la segona reunió de l'AGP. La resta de la via és guapa als trams en lliure, però la pedalada és un martiri si no et va el tema.

Final del tram artificial

Al llarg final, a l'entrar a la corda de la TIM, ja la vam tenir liada una altra vegada. La corda estava impregnada de fang i relliscava molt. Si ho haguéssim sabut, es podia haver sortir per la Grau-Tarragó, així evitant el tram desagradable de canal.

Assequible, però en sec!

Bye, bye y hasta otro ratito...

Doncs el títol és la tònica d'aquests darrers dies: buscar al ràdar els pocs llocs on no plou i es creu que la paret pot estar seca.


Arribar al lloc amb molta esperança. Començar a escalar amb núvols amenaçadors, que cada cop ho són més...


Boira, vent i pluja, que es tradueixen en encadene en molt males condicions, o -puja tu i desmunta ràpid- .


Finalment remullada fins al cotxe i a esperar al següent dia per tornar-ho a provar: Bye, bye y hasta otro ratito!

Que la chanson ja està fermé!

La setmana passada ens vam acostar al Pedraforca amb l'ambiciós projecte de fer la via Anglada - Robbins. Després de pujar fins la feixa central de la paret nord del Calderer, a uns 2 metres dels burils del primer llarg em quedo bloquejat a la fissura. Sense poder pujar, i sense voler agafar-me a un pitó per fer A0, decideixo que ja tornaré quan estigui capacitat per no fer "trampes".

Encastat a l'Anglada-Robbins

Durant la setmana vaig descobrint que allò és una "enganyifa", que per aquell tram no passa en lliure ni Déu. Sols els privilegiats amb un domini espectacular dels encastaments i la relliscosa roca de la cara nord, ho deuen poder fer. Bé, cap problema, tornarem amb una altra mentalitat, convertint el llarg en A0's/6b, je, je, je...

Jortx al segon llarg de la Choras Piengue

Per aprofitar el dia vam fer la Cerdà - Pokorski, tal i com descriu en Gatsaule.

Gatsaule al tercer llarg de la Choras Piengue

Ahir vam tornar al Pedraforca, però amb un objectiu radicalment diferent. Del més clàssic passem al més freeky, i és que un servidor compleix al peu de la lletra la nova màxima:"... ser polipatètic...", tan dolent en un estil com en un altre!

Tercer llarg de la Choras Piengue

L'objectiu era la mítica Choras Piengue, a la cara sud. Una d'aquelles vies a les que mai t'acabes de decidir a anar-hi, després de sentir-ne dir mil històries (de por).

A mi la via em va semblar una obra d'art, tot i que sempre em costa acostumar-me inicialment a aquest tipus d'escalada amb pocs peus. Els llargs durs em van semblar el tercer i el quart, i el més psicològic el sisè.

Gatsaule al quart llarg de la Choras Piengue

Com que a mi em van tocar els dos primers llargs de primer, la resta de la via la vaig fer molt tranquil, fins que em va tornar a tocar el sisè llarg. Un tram força obligat a la sortida d'un pitó, i pas de regletes amb peus molls per sortir d'una petita coveta.

Gatsaule a l'últim pas dur de la via,
imitant a l'Eva, però amb menys glamour...

Surt tota la via en lliure i esquivant un cantell que sembla retocat al final del sisè llarg (sota l'última xapa - és retocat?). No és que ara vagi de purista, és que no el vaig veure i després ja no podia rectificar el moviment, no us penseu...

Doncs res, així matem una altra setmana més, adobada amb incursions esportives algun dia per la tarda, amb poques coses a destacar. Polint projectes de cara a l'estiu...

Una familiar...

Aquesta setmana hem fet un intensiu Montserratí amb el Jortx. Diumenge esquivant la pluja cap a St. Benet i dimecres, a fer metres a la Paret de l'Aeri.

Respecte a aquesta última sortida, vam decidir fer la Lotus, una clàssica que cap dels dos havia fet encara... A raó d'aquest fet, he recuperat la ressenya que es va publicar al setembre del 1988 al desaparegut Extrem.
Com sempre els dibuixos de l'Armand són molt bons, l'associació entre el nom de la via i l'elefant encara se m'escapa, però això deu ser cosa de la meva ignorància. Ja li preguntarem a l'Armand algun dia...

L1 de la Lotus

El que si que em fa "petar de riure" és com el pas del temps canvia la percepció de les coses. És molt divertit llegir els comentaris de la via publicats a la revista (i imperdible la frase al peu de la ressenya!).

L1+L2 de la Lotus

Si fem una ullada per les múltiples piades "on-line" que podem trobar de la Lotus, totes força actuals, ens farem una idea clara: la via no és per matar-se, ni molt menys, la Raquel ja ho va demostrar això (des d'aquí ànims per a la teva recuperació!), però si que les assegurances són justes, s'ha d'escalar (i pensar!).

Jortx al L2 de la Lotus

En canvi si llegim els comentaris inicials, resulta que la via està sobre-equipada "para los aficionados a las vías extremadamente equipadas"... quines coses que passen en 23 anys!

L3 de la Lotus

Respecte la via, he de dir que a mi em va agradar molt, anar mirant, buscant, pensant el pas, i buscant la xapa, que costen de veure. Nosaltres vam afegir el handicap d'un interval horari força limitat i vam fer tota la via amb el sol directe als ulls... "mira fija al sol y que los ojos te hagan chirivitas".

L5 de la Lotus

La resta molt bé, tota a vista i en quatre hores llargues. Per mi els llargs de donar "el callo" són el cinquè i el sisè, on les assegurances estan més distanciades i els passos entre elles no sempre són evidents. I els que més em van agradar, el segon, el tercer i òbviament el llarg final de la Magic Stones.

No veo ná al L5 de la Lotus

Si és més difícil o més fàcil que la Reencuentros, doncs no ho sé. A la Reencuentros (la vaig fer fa molts anys) li recordo un pas dur al deixar l'estrep a la sortida del sostre, i algun llarg de dalt amb algun aleje. Dificultat similar amb burils, clar que com ja hem comentat el temps ho difumina tot.

Jortx al L6 de la Lotus

De l'excursió a St. Benet de diumenge, sols puc dir que a vegades val la pena arriscar. A Monistrol a les 9h el dia pinta molt malament, anem a fer el cafè. Quan s'obre pugem fins al monestir. Sols entrar-hi es posa a ploure, doncs mitja volta que si estàs menys de mitja hora no cal pagar...

Aparquem fora i deixa de ploure, però no vulgueu saber com és pujar per la canal del Pou del Gat després d'un bon ruixat...

Últim llarg de la Magic Stones

Arribem força molls al refugi i allí no hi ha ni el mínim avís de sortir el sol. Nosaltres seguim amb el pla inicial i anem a l'Ag. del Guarda, a tatxar grans clàssics. Tot i la humitat ens enduem la Frigo i amb especial il·lusió El Número de la Bestia.

El Número de la Bestia, a l'Ag. del Guarda

Quan el dia s'aclareix una mica, anem a la Trumfa, on el Jortx prova l'Enanito i un servidor es dedica a intentar no relliscar de les desgastades preses del Monomeñique... - ¿Un poco de ácido?, ens preguntem... No!, que ja ens els vam prendre quan érem joves!!

A una pista de gel de Calgary 88

Aquest dissabte, amb en Jortx, ens havíem proposat pujar a la Placa Tòtem del Clot de la Mònica, a Montserrat. La idea era anar agafant rodatge i metres per a altres projectes de més envergadura, i de pas fer totes les vies de la placa.

Primer llarg de la Tea 05

Vam començar a escalfar per la més assequible, la Senglar Eixerit. Mira per on aquests dies que he deixat d'escalar ho vaig fer amb una via del company Indi i avui tornem a començar amb una altra via seva. Està força equipada i va fent esses buscant el més evident. Tot i això nosaltres esperàvem una roca més foradada tipus Pastereta, i els primers passos ja et deixen clar que aquí s'imposa la finura montserratina.

Primer llarg de la Ladakh

Rapelem la via i ràpidament comencem la seva veïna, la Tea 05, del P. Forts. Aquesta ens agrada una mica més. El segon llarg és especialment bo, i ara sí, de grans forats. Llàstima que l'inici clar del dia ha donat pas a uns núvols més que amenaçadors... dubtes!

Primer llarg de la Ladakh

Com que a la Guia de la Plantació diu que la següent via és la millor del sector, tot i el cel, ens hi posem. El primer llarg de la Ladakh va pujant la dificultat poc a poc. A nosaltres els passos més difícils ens van semblar que eren els del flanqueig per entrar a la primera reunió.

Segon llarg de la Ladakh

L'inici del segon llarg és un bon desplom on hi ha menys forats dels que semblen. A mi em cal una bona apretada. La resta del llarg és anar fent, ens saltem la segona reunió i directament arribem a l'última.

Les vies que hem fet són molt similars, el cel no pinta bé, a mi em fan mal els peus (la falta de costum), i ara ens ve un 7b. La decisió és fàcil:"... anem a fer esportiva?... - Doncs vinga!..."

Fissura de la via Kurt Albert

Ens arribem al sector Clean is Good per preparar una possible retirada en cas de pluja. Allí fem la via Del Bastaix, on els bolts sempre queden molt a la dreta, però la part superior té una roca espectacular.

Acte seguit encadenem la seva via veïna, El Clan de l'ós cavernari, que no ens sembla excessivament difícil pel grau proposat, però la seqüència d'entrada és molt bona. I aquí deixem el tema del rodatge, esperant al pròxim cap de setmana...

Mondongo

Avui he "enganyat" l'Ozzy perquè m'acompanyés a Savassona. La idea era fer una vieta a la mole de St. Feliuet, que sempre m'ha impressionat pels seus colors i formes, i després rematar el matí fent una mica de blog. Bé, no ens enganyem, la idea era estrenar la guia, que la tenia molt nova!

Mondongo i concentració...

Al final hem pogut fer la via del Monjo, una bona placa tombada amb passos d'equilibri i la via Kurt Albert. Aquesta última és una espectacular fissura desplomada que ens amaga un pas de bloc sobre llastra precària dalt de tot del desplom. A mi m'ha semblat una via boníssima, però té la reunió petada. Així que millor baixar de l'últim químic (es pot reforçar amb uns burils).

Hem acabat el dia a la Pedra Fonten, on un servidor tenia moltes ganes de matar la Mondongo, el que ha estat una bona forma d'acabar el matí.