Jachaturián i la dansa del Sabre

Dimecres passat em tocava fer penitència per haver portat al Joan Pera a fer la Grimpanautes, i la via escollida va ser una d'aquelles curtes però que deixa grans sensacions. Així que a mitja tarda arribàvem a Can Massana i ràpidament (tot el que dóna de sí la meva cama, clar!) ens dirigíem cap a l'agulla del Sabre.

JP acabant la Torras-Nubiola-Capeta

A l'arribar al peu de via de la Torras-Nubiola-Capeta ja vaig quedar impressionat de com era d'estreta la xemeneia entre el Sabre i la Peluda. I és que jo m'imaginava que es podia passar tranquil·lament caminant per la llastra, ja que és el camí d'aproximació cap una altra Torras-Nubiola, la de la Figuereta.

Imponent Sabre des de la seva base

Començo l'arrossegament per la xemeneia de 50 metres. La roca és bona i es fa bé, a més hi ha força forats aptes per als friends o, encara millor, per als tricams (que nosaltres no portàvem).

Prenent mides abans de començar

A un terç de via trobem un burí sense xapa, d'aquells mig sortits i a mitja xemeneia un spit amb placa TAK (costa de veure). A mesura que anem pujant cada vegada queden més lluny les assegurances i quan la xemeneia s'obre, trobem alguns claus a la fissura de la paret del Sabre.

A mitja via...

Ara ve el moment més espectacular, quan s'ha de posar un peu a cada paret i començar a pujar en X. Els còdols per als peus són bons i visibles, però tard o d'hora s'haurà de fer el pas i saltar a la paret del Sabre. Si s'apura bé amb un peu a cada paret sols cal fer un pas sobre roca peculiar gairebé a l'aresta de l'agulla i a partir d'allí rampa fins al cim.

JP a la Torras-Nubiola-Capeta

Al cim sols hi resta una farigola i un burí molt oxidat, així que millor muntar alguna cosa perquè el de segon no es matí i fer la reunió a la instal·lació de ràpel (2 spits + bolt).

No hay tregua, al Pas de la Burra

Ahir dissabte, aconsegueixo enganyar al Jortx i a l'Ozzy per pujar a l'Agulla del Pas de la Burra, on fa temps que tinc pendent la No hay Tregua. Després d'un ball de formes per a resoldre la sortida del sostre i alguna que altra mossegada del sol, aconsegueixo fer-la en lliure.

No hay tregua, al Pas de la Burra

Baixem parlant de nous projectes (Cerdàs, Sintéticas, 100% cotton,...) i ens trobem al Marcel. Aprofitem per petar la xerrada i comentar com de malament està el món. No podem acabar el matí de millor manera que menjant uns bons entrepans de diferents varietats porcines al bar La Roca, on ens trobem amb més bèsties de la vertical.

No hay tregua, al Pas de la Burra

I aquest matí per arrodonir el dia (i el mal de menisc) amb la Selene ens acostem a un dels punts més emblemàtics del moianès, el Castell de la Popa. Hores i hores passades en la vertical d'aquesta comarca natural i mai m'havia preocupat per conèixer gaire la resta de les seves atraccions.

Castell de la Popa

Cal destacar que he vist una via (sembla artificial) mig restaurada amb bolts, que puja pel bell mig de la popa (es diu Centellenca), així que si alguna víctima em vol acompanyar a fer-la, ja sap, ejem, ejem... La foto penjat al punt més extrem de la popa pot ser espectacular...

Roure monumental de Can Giol

La banca guanya - Grimpanautes

Ai! quant de temps feia que no em baixava d'una via! No sóc capaç ni de recordar-ho... Bé, sí, gràcies al blog acabo de comprovar que al maig del 2011 em vaig baixar de la Robbins del Pedraforca. Total, que fa 2 anys que no em baixava d'una via... i és que no sempre es pot triomfar!

JP al primer llarg original de la Grimpanautes

Quan vaig rapelar de la Miranda de les Boïgues, després de fer la Hiwatta ara fa dos mesos, em vaig quedar flipat amb el traçat de la Grimpanautes. Al cim, l'Edu Torrens ja em va avisar: "... no és tan dura com la Hiwatta però els bolts allunyen força ..."

Avui hi hem anat a tastar-la amb el Joan Pera, i per fer-ho bé hem entrat pel primer llarg original, ja que a les ressenyes modernes indiquen que comparteix entrada amb la Mompart. Aquest primer llarg comença a un metre de la Garcia - Vidal i té tres burins.

JP al primer llarg original de la Grimpanautes

Sols entrar ja tens el primer pas d'apretar amb el burí als peus, però la resta del llarg es fa bé, gairebé trepitjant els últims bolts de la Mompart. 

Al segon llarg hem trobat magnesi, no sé si algú s'ha confós de via, perquè pensava que no es repetia gaire aquesta línia. Aquesta segona tirada és molt bona, però sempre amb aire per sota. Hi trobarem un pas de presa petita just a l'entrar a la reunió... i com a la resta de la via, el bolt sempre sota els peus.

Últim llarg de la Grimpanautes

Al tercer llarg és on hi trobem els passos claus. Per començar el primer bolt es troba a uns quatre metres de la reunió, grau dur i lleixa ideal turmells. Després de no sé quants "puja i baixa" aconsegueixo xapar-lo. Flanqueig difícil fins a la següent assegurança i dificultat per trobar el camí enmig d'un desplom de grans còdols amb nul·la adherència... aprofitant que amb un ràpel s'arriba a terra, a meitat de l'últim llarg dono per acabada l'escalada d'aquesta contundent via. El cervell sembla una olla a pressió i potser que ara que hem mig recuperat la cama seria una mala idea repetir la història amb altres parts del cos, ja, ja, ja...

Acabem el dia a la Roca Stop, on podem gaudir criticant el reequipament del de sempre (tan malament com ha pogut) i "maleint" la duresa de les vies del jipi.

Tu primera colonia ... "Chispas"

Aquests dies hem transhumat entre les terres del Bages i l'Osona, quan la pluja ens ha deixat. Una visita en grup al Sot del Bac i una altra de més íntima al sector del Brull. Entremig un intent fallit d'escalada montserratina per culpa de la pluja que ens relega a la zona dels Vagos, i una visita a la zona sud, exactament a la Placa StarGate.

Tagamanent i Pla de la Calma

La transhumància s'inicia, fa dues setmanes, al Sot del Bac, on podem comprovar la peculiar forma amb la que s'està reequipant el sector (més tard descobrim que els treballs estan a mitges). Com que jo ja tenia mitja Agulla del Salt tatxada em decideixo per les que em queden, entre elles la Kayleigh. Mare de Déu quin patir! Sort que es pot trampejar directament en A0...

Kayleigh a l'Agulla del Salt
(Sot del Bac)

Totes les preses estan molt polides i són petites, a més no dóna cap mena de descans fins els últims metres abans de la reunió. Bona part de les preses són forats de pitons i per la marmolització de la roca, es deuria haver pitonat molt. El grau no em quadra per enlloc, donat que les seves veïnes ja em semblaven apretades aquesta em sembla estratosfèrica... A més veig sospitós que a les ressenyes del 1985 hi aparegui La nit dels Isards encadenada i aquesta no. En fi, coses del grau...

César al Sostre Laietana
(Sot del Bac)

Amb els intents a aquesta via els meus braços ja donen el dia per finiquitat, com més tard podré corroborar a la tècnica De farra amb les vaques, on un pas de fe sobre un peu o bé una compressió corporal sols a l'abast dels menuts, em deixa sense el rotpunkt.

Jortx a 47 TacosabrA(El Brull)

Les males sensacions del Sot del Bac les oblidem en una altra escola a mig camí entre l'Osona i el Vallès, coneguda amb el nom del poble més pròxim, El Brull. Era la segona visita que li fèiem i la primera ja ens va deixar bon sabor de boca.

Jortx a Bagdad Free(El Brull)

Després d'escalfar una mica a les vies de la dreta, ens posem en matèria amb la recomanada Bagdad Free. Així com la seva veïna Paper Eugènic ens va semblar molt assequible aquesta no surt al primer intent, i és que no és gens evident a vista. Sols entrar ens trobem amb una placa vertical sense gaire presa per tal d'abastar el sostre de mitja via, i un cop superat el sostre un altre cop una placa vertical ens farà ballar el cap. Això sí, el final per un aeri esperó és sublim...

César al Sostre Laietana(Sot del Bac)

També provo la via Vlok Damm, just a l'entrada del sector i d'una sola xapa. És un trencadits on els petits cantells són afilats i tallen. Tot i quedar-me a l'últim pas dur decideixo no torturar més les meves articulacions que al dia següent vull pujar a St. Benet.

Laia a 47 Tacos(El Brull)

I per acabar el dia convenço al Jortx i la Laia de que a la via 47 Tacos sortiran unes bones fotos, així que decideixen posar com a models i fer la magnífica línia que recorre el marge dret de la característica escletxa.

César al Sostre Laietana(Sot del Bac)

Un dijous decidim pujar a escalar a Montserrat, però la pluja ens agafa de camí. Deixem el bar per a més tard i ens acostem fins a la Placa del Vici a Vagos. Jo ja tenia feta la Tripis pa'mis tripas i em decideixo per donar-li una oportunitat a la Salta Cabrón!

Jortx a Bagdad Free(El Brull)

Tot i que el nom em fa gràcia ja m'imagino de que va la via, però la veritat és que un cop t'hi trobes té el seu que això de començar a saltar fins agafar la presa. I és que per sortir del desplom central cal fer un bon vot fins a un còdol raonable, afegit a una entrada tensa de bidits fins a la reunió.

Vlok Damm
(El Brull)

Aquell dia la pluja ja no ens deixarà fer res més, així que pleguem veles i fins un altre dia.

El perquè una via es pot dir "Salta Cabrón!"

Aquest matí, amb el Joan Pera, havíem decidit anar a fer l'Aresta Brucs del Cavall o Pupa del Bruc, però just arribar al pàrquing del Vermell hem  pogut comprovar que la zona està restringida, i és que donant-li voltes a la memòria estic segur que ja ho sabia però no hi vaig pensar quan vam quedar. No passa res!, canvi ràpid de plans i cap a la Pastereta!

Provant la Salta Cabrón!

Allí ens hem enfilat per la Viatge Apatxe, que era la que em quedava per fer d'aquella placa. Ens ha agradat força i no hem patit gaire. Molt bo l'últim llarg, dels millors de Montserrat Sud. I per rematar la jornada hem tatxat les vies del totxo de La Planeta, explosives i curtes... Hello, Mr. K!

Joan Pera al Viatge Apatxe

Guns on the Roof

Guns On The Roof, cantaven els The Clash, i que amunt es troba la Placa Roof, cantava jo... Sort del xerpa de Cal Parrot que em vaig agenciar, que a més de saber-se el camí a la perfecció, va pujar la corda i feia d'animador cultural. 

Ríete LonIsFinx

Després dels 45 - 50 minuts de pujada, apareix la imponent placa, situada sota el Montgrós, els Plecs i altres roques del lugar. Bona ombra a peu de via, millor roca a la paret i gairebé tot reequipat amb bolts a distàncies d'aquelles que sense perill t'obliguen a escalar.

Sr. Nuno

Com que el pla final va ser fer primers llargs, a mode de via esportiva, vam començar escalfant a l'esquerra de la gran placa. Pròtesi va ser la primera línia, sempre amb bons cantells i una mica arrampada. Em va cridar força l'atenció un còdol taronja gegant que hi ha sota la reunió, ja que a la seva part superior s'hi troba un cantell ergonòmic per als dits, meravelles de la natura.

Aprofitant la reunió deixem posades les cintes a la veïna Sr. Nuno. El primer intent no em deixa ni arribar a resoldre el trencaclosques de preses. Un ja és negat de per sí amb el tema, però tenir preses a banda i banda de l'esperó encara ho complica més. Al segon intent les meves espatlles noten l'esforç de dijous passat i caic a l'últim moviment dur. Una de les millors línies del dia.

També gaudeixo molt el primer llarg de la Ríete, LonIsFinx. Un cop superat el tram central, que compta amb una bona fissura, apareix una placa taronja amb grans forats col·locats al lloc més idoni. Molt bona.

Sr. Nuno

Però veient l'estat lamentable dels meus braços, decideixo anar a per les línies més dures abans no sigui massa tard. Ens movem a l'altra punta de la placa, al Totxo del Botijo (curiós que a la mateixa muntanya hi hagi més d'un totxo del Botijo). Aquí torno a caure a l'últim pas de la Kikuiu Llunar, la tecnovia de la zona. El meu cicerone em ven la moto de que el kikuiu és un tòtem maligne, però aquí queda demostrat que yo también quiero un kikuyu, i que em portin! (per cert, si la mare porta un bolso més gran que el nen - veure foto a Así Empieza -, podria posar el nen dins del bolso, je, je, je...)

Després del gran triomf, munto la seva veïna, Metalluna Elisenda, que personalment em va semblar molt bona. Fins i tot el seu equipador queda sorprès d'aquest fet. La torno a provar amb la corda per dalt, ja que sembla ser que no té cap ascensió coneguda, i torno a caure després de fer els passos difícils per trencament de presa i cansament global. Una bona línia que quan sigui reequipada guanyarà molt!

Metalluna Elisenda

Per acabar el dia, em proposen una de les millors línies de la paret, Cotxe Fúnebre groc. I un altre cop la tornen a encertar, quina via més bona. Tota l'estona trobes forats espectaculars, a canvi d'anar navegant entre les assegurances. Això sí, o vas bé de forces o un error en el traçat es torna irrecuperable. Per seguir la tònica del dia, caic a la penúltima assegurança, finalitzant el tram més dur...

Un sector més que recomanable, per les seves vies, la seva roca i l'estil amb que han estat obertes... aquí no es regala res... ni l'aproximació!

KrickKrickKreck dice mi rodilla...

Espectacular el cel immaculat amb el que ens ha rebut la muntanya santa aquest matí. A nosaltres i als 300 cotxes que ja hi havien aparcats a les 9:45h a Sta. Cecilia, i és que un dia així no es podia desaprofitar.

Cara nord

Després de fer malabarismes per aparcar el cotxe, amb la Selene baixem pel camí del Piteu cap a la Placa del Mongo. Allí ens espera el repte del dia, la via KirckKrickKreck. Així que després de saludar als companys del Prohibitivo ens hi posem.

Peu de via

De totes les vegades que havia passat per aquest indret, sempre m'havia cridat l'atenció la perfecció que tenia el nom pintat a peu de via. Més tard veient alguna de les il·lustracions que ha fet el seu equipador, ho vaig començar a entendre. Si hi afegim la perfecció rectilínia de la placa que solca aquesta línia i la recent lectura d'un Desnivel amb un article titulat "La Ruta de la Placa, regreso a la vieja escuela", queda clar que ara era el moment de tatxar-la.

 

KirckKrickKreck
Avui només tinc fotos assajant amb el croll

Quan em proposo fer alguna d'aquestes vies aparentment oblidades sempre miro abans al 8a.nu per veure si té algun comentari. Normalment no hi ha sort, però en aquest cas, sorprenentment hi apareixia, feta fa uns anyets per un vell conegut i que sempre serveix de bona referència. Alhora el magnesi en algunes preses indica que aquesta via es deu fer més del que em suposava.

KirckKrickKreck

La via és un petit trencaclosques fins al tercer bolt de bidits i foradets. Personalment m'ha costat força poder fer l'entrada ja que els peus estan molt polits i patinaven de mala manera. Inicialment em resistia a tocar el cantell dret, però un seguit de patinades m'han fet canviar d'opinió ràpidament i com que hi havia alguna marca de magnesi, l'he utilitzat per aixecar-me de terra almenys...

KirckKrickKreck

La resta de la via és una combinació de petits cantells i petites regletes on posar els peus. El pas més complicat es troba just al segon bolt i un cop superat els cantells es tornen bons fins a l'arribada a la reunió, on tornen a fer-se petits.

En resum és una via recomanable per a fer dificultat sense passar dels 90º. Això sí, afileu les falanges dels dits...

KirckKrickKreck

Val a dir que tota la via està equipada amb parabolts menys l'última assegurança i la reunió, que són spits M10. Seria recomanable substituir aquesta reunió, més que pels spits per les dues plaquetes, una mítica TAK i una altra que sembla de fabricació casolana.

Me quedé colgado...

Me quedé colgado! - Colgar, mot que segons la RAE pot tenir variats significats: "... suspender algo o a alguien sin que llegue al suelo; adquirir dependencia de algo o alguien; abandonar una profesión, actividad o hábito; dicho de un ordenador al bloquearse; nombre propio de una via situada en el Tocho del Pepe (Vagos, Montserrat), ..."

Salva G. assegurat per Josep B. a Me quedé colgado (1986)

Bé, aquesta última definició és de recent incorporació al diccionari, tot i estar present en el clamor popular i citada a la bibliografia antiga (referència: "Montserrat - Guía de escalada libre, zonas de San Benet, los Vagos y Gorros",  T.Jiménez'89). 

Però aquesta última definició és tan important que pròximament si busquem al diccionari "colgar" sols hi trobarem "ver Me quedé Colgado - via".

Me quedé colgado, croll-version

I és que si algun dia podeu provar-la ho entendreu, ja que en algun punt us quedareu "suspendidos sin llegar al suelo", passareu a tenir "dependencia" del seu encadenament, haureu d'"abandonar la actividad" de les altres vies per centrar-vos en aquesta, i de ben segur que en algun pas us quedareu "bloqueados" com li passa al meu ordinador cada cop que decideixo moure alguna foto al blogger.

Me quedé colgado, rotpunkt-version

Fa més de tres anys, al 2010, ja vaig fer una entrada al blog repassant bona part de les vies dels Vagos i altres sectors propers que a l'estiu resten a l'ombra. En aquell moment, després de rematar totes les vies de la Roca del Càmping, vaig seguir la paret fins arribar al petit sector del Tocho del Pepe. Allò era la jungla, però veure que hi havia una via del Rubio ja em va deixar ganes de tornar-hi. L'estiu es va acabar i escalar a l'ombra ja no venia de gust. L'any següent no vaig aconseguir convèncer ningú perquè m'hi acompanyés i després ja va venir la lesió que em va deixar un any sense parets.

Me quedé colgado, rotpunkt-version

Però no fa gaire, trobar el blog del Josep, em va fer traure-li la pols a aquella línia que feia anys em rondava pel cap. La idea inicial era reeequipar-la, així que fa unes setmanes m'hi vaig acostar amb tot el material i me'n vaig endur dues grates sorpreses: algú havia netejat el camí per pujar-hi directament des del càmping (moltes gràcies!) i els spits estaven tan bé que allí no calia foradar res més (spits M8 i M10 intercalats). 

La vaig estar provant una mica amb el croll i els cutre-peus de gat que portava per equipar, i tot i l'aigua que regalimaven algunes de les seves preses ja em va semblar una via fantàstica. Sols calia enganyar algú...

Hagan sus apuestas, al Roc Colom.
Una altra joia old style d'un altre incombustible, en J. Gil.

A canvi d'un pot de mel de taronger i mig quilo de mató de Can Florí, no hi ha dona que s'hi resisteixi (bé, de moment sols tinc comprovat que funciona amb la meva, em podeu fer arribar les vostres vivències si ho proveu) i la pacient Selene em va acompanyar. Si amb les preses mullades gairebé em surt, en sec va caure al primer intent. I de tan content que estava fins i tot vaig tornar a fer-la per tenir alguna foto...

No us puc dir si la via és bona o dolenta, a mi em sembla una obra d'art, però fora ja dels moviments gimnàstics, de si és tal o tal grau, per mi és el tancament d'un cercle, el no deixar la feina a mitges, el comprendre que tal i com està la meva cama hi ha moltes coses que ja no podré fer, però n'hi ha d'altres que potser encara les podré fer millor... evolució o revolució?

Cerebros "des-programados", al Roc Colom

Moltes gràcies generació-80 per obrir el camí i deixar aquestes joies!

Aprofitant  la setmana santa, com es pot comprovar en alguna foto, també vam fer una gèlida incursió al Roc Colom (St. Llorenç). I vam aprofitar per tatxar el que ens quedava al Segon Pis (Collbató). A destacar d'aquesta última sortida la via 3 del Segon Pis Dreta (Si us plau, poseu-li noms a les vies que així queden molt impersonals), amb un pas de molta fe per encarar el sostre... brutal! (cada dia m'agraden més aquestes petites joies de 5 xapes!)

Castanyer de Can Cuch, l'arbre més gruixut del país?

Esta leche no está buena y mañana...

Ahir tocava canviar d'esport i anar a fer una mica l'hereje a un dels entorns més macos del país. Sempre que vaig a fer alguna ferrada tinc el mateix sentiment: "que bé que m'ho passo però que lleig que queda tant de ferro penjat per les parets..."

Àngels al final de la Urquiza-Olmo

L'objectiu era provar la que diuen que és la ferrada més difícil del país: la Feliz Navidad. Oberta al 2012 pels incombustibles Olmo - Urquiza. 

Com que som uns vagos i després volíem anar a escalar una mica a Àger, optem per deixar el cotxe al castell de St. Llorenç i en 10' ens plantem al peu de la ferrada.

Joan Pera a la Feliz Navidad

Què es pot dir d'aquesta ferrada que no pugueu llegir en altres blogs? Doncs que és un bon entrenament per aprendre a fer bloquejos. Sort que el primer pas ja marca, perquè si no segur que algú prendria mal algun dia. La part més complicada són els metres inicials, amb petits tubs a certa distància, on algú baixet farà una bona sessió de campus.

Un home feliç sortint de l'infern

Un cop passat el primer gran desplom, on no es pot fallar amb la combinació correcta de mans, la cosa es relaxa. El mític tram de les anelles (escalada fàcil de IV) deixa pas a l'últim sostre, en aquest cas amb els esglaons més aprop que al primer. Més que recomanable portar una corda per si de cas...

 

Ferrada Urquiza-Olmo

Com que bona part del grup va decidir que ahir no era nadal i no tenien perquè celebrar-ho, vam fer el nou final de la ferrada Urquiza - Olmo. Així aprofitant en un dia en fèiem dues. Aquesta no té res a veure amb l'anterior, tot i que l'ambient és força aeri i val la pena per les vistes.

Àngels al final de la Urquiza-Olmo

En 5' tornem a ser al cotxe i optem per anar a menjar un bon entrepà i a saludar als coneguts a Àger, i deixem l'escalada per a un altre dia.