Grandes vividores vol.1

No puc més que començar el post dedicant un vídeo a un dels dos grans vividors que formen el primer volum, mort recentment. Luis Aguilé, aka "es una lata el trabajar":



Dissabte em vaig decidir a portar a terme un vell projecte que tenia en ment. Fa anys, molts anys, parlant amb el mestre M. Millet, ens explicava que tenia unes vies per sota la Creu de St. Miquel (Setmana de terror, Escapa't que pica, etc.) que havia equipat amb un estil peculiar. Sortint de la reunió les primeres xapes estaven aprop, però conforme t'allunyaves de la reunió, la distància entre elles anava creixent, ja que cada cop era menys perillós una caiguda llarga.



Com es pot veure al vídeo de sobre, els mega-bous ja no posen aprop ni les primeres xapes, je, je, je... Però a mi em va agradar la idea i sempre havia volgut portar-la a la pràctica.


El primer era trobar un lloc prou alt com per no fer-se mal caient, i a l'hora que no fes emprenyar a ningú ("... que si la via no pega con el lugar ...", etc.). Havia de tenir roca bona, perquè si a sobre dels vuelos has de vigilar amb que no et peti res, ja és per a super homes (i no per un mindundi com jo).


El lloc escollit va ser el tram de paret que queda per sobre la via Perestroika a Les Gaites, a St. Llorenç del Munt. Per poder arribar-hi hi ha tres opcions: rapelar per dalt, fer la via Perestroika (7b+ i obra magna recentment reequipada), o bé fer un A2 (via de Les Gaites) de burils ronyosos.


Com que els camins per arribar-hi no són gaire fàcils, qui s'hi posi segur que no ho fa per error. Així s'eviten possibles accidents. Igual no la repeteix mai ningú, però això d'obrir vies és una qüestió personal i no per a vendre el producte (digueu-me egoista).


Em despenjo per comprovar si val la pena obrir la línia, marco estratègicament els emplaçaments pels bolts, de forma que mai piques amb res si caus, però cada cop més lluny. Òbviament no es pot comparar aquesta via amb cap de les esmentades abans, però cadascú té el grau que té...


Finalment munto una reunió per arribar justet a terra amb una corda de 70 metres i poso quatre bolts. Així neix la via Borís Nikolàievitx Ieltsin, la clara continuació de la Perestroika. Els primers metres tenen roca normaleta (vaig netejar les crostes perilloses) i després de la segona xapa, roca excel·lent i grau més baix... Dedicada al segon gran vividor d'aquest volum 1.

Totes les fotos són del Parias de la Roca.
Gràcies!

Aquest matí, amb la Selene, Podarcis, Imma i un servidor, hem anat a descobrir un dels sectors de la vall del Congost, prop de Tagamanent: el Sot de la Guillota (o del Torn).

Podarcis a Castell de Cartes

En molts llibres he sentit a parlar de que abans tothom començava a escalar per aquelles contrades, entre l'esmentat sot i especialment al Sot del Bac, més aprop del Figueró.

Justament ara estic llegint el llibre que va marcar l'inici de la novel·la modernista (naturalisme) a Catalunya, Els Sots Feréstecs, de Raimon Caselles i clarament inspirat en llocs de la zona visitada. Així que encara hi anava amb més ganes...

La via 9 del sector

Hem estat al primer sectoret de la zona, reequipat amb parabolts i de roca dolomítica, com tota la zona. El lloc és força solitari, molt ben acondicionat, en forma de balcó-solarium. Molt bones sensacions a l'arribar.

Podarcis a Fisureta

Ràpidament ens hem posat a fer les vies més assequibles del sector, per tal que la Selene pogués traure-li la pols als seus peus de gat. Com que són vies fàcils segueixen fissures i esperons, fent forma d'escales (Castell de Cartes i Diagonal+curset).

Via del sostre

Després ja ens hem posat en matèria, i en Podarcis ha fet Fisureta amb un final de grans cantells vegetals, és a dir per les arrels d'un arbre que penja de la part de dalt de la paret. És important dir que moltes reunions es troben situades dins de la lleixa cimera, per tant és important portar una baga llarga per evitar el fregament de la corda, si volem fer top rope.

Via del sostre

Jo m'he capficat amb una antiga línia d'artificial (Del Sostre) reforçada amb spits a distàncies old style en algun punt. Via molt bona de regletes i forats, però amb un pas força dur a l'última xapa. O no tinc el dia o el grau està com a mi m'agrada. Surt al tercer intent, guay!

Via del sostre

També fem la veïna Esquerda del Pi, potser la millor via de totes les que he fet i del sector. Una fissura bavaresa amb capritxoses formes coral·lines que deixa al Sr. Podarcis estenuat a la reunió de final de via, molt bona aquesta!

Podarcis a Esquerda del Pi

Però no podia marxar del sector sense abans fer l'única via que fa referència a l'esmentat llibre dels Sots Feréstecs, la via Roda-Soques. Regletes i foradets per una via curta i contundent, però com que aquesta està equipada amb bolts a distàncies prudencials se'm dóna millor que la via del sostre.

Per acabar la jornada anem a veure l'Agulla del Vidre, molt anomenada als llibres clàssics com a escola d'artificial. Té bona pinta, però les vies són de burí vell i en lliure es veuen de grau alt, potser caldrà menjar més sopes per tornar-hi...