El Mono Lític

Interessant jornada de fissures freekis. Roca molt millor del que aparenta a simple vista i equipament de qualitat amb tendències alpines en algunes vies.

Dijous ens ajuntem la Selene, en K, en Jortx, en Mauri i qui escriu per retornar (alguns) o descobrir (la majoria) aquest petit sector de la vall del Congost. Cara nord-oest (crec) i amb ombra fins gairebé les 16h.

Mohawk a Finestra al Cel, 5c
Foto: Selene

Com ja he comentat, la tònica predominant del sector són les bones fissures equipades amb bolts o fins hi tot algunes amb químics. Quan a la via no hi ha fissura el grau es dispara, com vam poder comprovar al monolític Esperó d'en Pep.

K a L'Heura, 6a
Foto: Selene

Per començar, en K i en Mauri obten pel que deu ser la clàssica del sector, L'Heura. A la part central hi ha un off-width que es veu que apreta força, i una sortida del sostre montrebeiana i amb ambient crocanti, això si, perfectament assegurada amb bolts.

K superant el sostret de L'Heura, 6a
Foto: Selene

Visto el percal, el Sibucot i jo optem per la Finestra al Cel, que és una fissura molt més exterior i sembla més assequible. La via va fent ziga-zagues per anar buscant els trams fissurats i es deixa fer, tot i els seus gairebé 28 metres. Ens agrada força aquesta línia, però quedem temptats per la fissura de la seva veïna.

Jortx a Finestra al Cel, 5c
Foto: Selene

Així que sols baixar, ens disposem a fer la V.Munalis, amb una fissura central que enamora. La línia no defrauda, amb un tram central fissurat de pel·lícula, una rampeta i un tram de bavaresa desplomat. Com sempre amb magnífic equipament.

Mauri a L'Heura, 6a
Foto: Selene

En Mauri al baixar de L'Heura deixa muntada la seva veïna, l'Esperó d'en Pep (Vila?). Impressionant línia que no es prova gaire, a jutjar per la neteja de presses que hem de fer a la part de dalt. Tot i que està equipada amb químics, al no saber el grau i desplomar força, ens decidim pel top rope.

Jortx encastant a V.Munalis, 6a/6a+
Foto: Selene

No sé que dir d'aquesta línia, bàsicament dura, je, je, je... Una primera part de fissura perfecta sobre liquens blancs on un servidor ho passa força malament per evitar la porta. Després d'això trobem uns metres de relax abans d'encarar el desplomat esperó.

Mohawk a V.Munalis, 6a/6a+
Foto: Selene

L'entrada a l'esperó ja es força selectiva, amb peus molt dolents cal fer un pas molt llarg per agafar un tridit lateral (reforçat amb sika) i començar el xou de la precarietat. Invertit sota un sostret, llançament, palmeig maresmeny a l'esperó, llançament, repós, remontada de peus, cantells arrodonits, regletes gota d'aigua... en resum: un festival!

Mohawk a l'Esperó d'en Pep, 7b/7b+
Foto: K

Al millor intent aconseguim deixar-la amb una sola parada, tot i sortir els moviments, la pila i el polsim que cobreix algunes preses poden més que nosaltres. Encara que no encadenem en Mauri (que en aquest cas si que es pot dir que és un pofesional) fa unes fotos molt bones d'aquesta línia. En especial per la cara de patiment del que hi surt...

Mohawk a l'Esperó d'en Pep, 7b/7b+
Foto: Mauri, Cortesia K

Per rematar la jornada, fem l'última via, que també es descobreix com una petita joia, la fissura Moby Dick. Com diu en Jortx, puja per un corn flake gegant. Roca coralina i athlètica fins al final. Per sort aquesta línia és una mica més curta que les altres.

Mohawk a Moby Dick, 6b
Foto: Jortx

Un bon sector on encara ens queden línies més que interessants per provar, possiblement es mereixerà una altra visita, i si és en tan bona companyia, doncs encara millor!

Mohawk a Moby Dick, 6b
Foto: Jortx

Per cert, que prenen aquests nois?

Rock & Ros

El passat dissabte ens vam reunir els quatre janets de l'apocalipsi (Jortx, Ozzy, K i jo mateix) per tal de descobrir el bon granit de les terres gironines. El destí escollit va ser El Bagís (ó Esqueis del Begís o com es digui...).

Mohawk a Sharon The Butcher, 6c+
Afoto: Jortx

L'escola ens va agradar molt, l'equipament molt correcte i les vies complicades (com ens agrada als maresmenyos!). Hi podem trobar vies que oscil·len entre els 15 i els 35 metres, si ens acotem al terreny esportiu; amb parabolts i desequipades. El sector que vam escollir és el que més ombra tenia a peu de via, el Rock Ros. Tot i que vam fer una petita incursió a la imponent Paret Vermella.

Jortx ens regala aquest dinàmic a Sharon The Butcher, 6c+

Afoto: K (Olé!)

Com que sé que algú està fent un petit recull de vies de la zona, passo a comentar-vos les vies que vaig fer jo. Respecte els graus, m'he basat en la línia més dura que vaig provar, que és la Sharon el carnisser, cotada com a 6c+. Per tant, si aquesta creieu que té el grau equivocat, doncs li heu d'aplicar la mateixa correcció a totes les de la llista :P

Bavaresa (5b): Molt bona via per escalfar. Té uns passos de bavaresa molt macos a la part de dalt i gairebé tota la via és de bons cantells, res a veure amb la via núm.5 de les ressenyes, que van fer la resta del grup i van flipar una mica.

Jortx a Mar de Verdet, 6b
Afoto: Mohawk

Sharon the butcher (6c+): Comparteix l'entrada amb la via anterior i després es desvia cap a la dreta. Aquí comencen uns passos de petites regletes fins a un llançament obligat (o així ens ho va semblar a tots). Després de fer el llançament encara queda un pas curiós per deixar les dificultats enrera. Tot i que el llançament m'arribava a sortir, no vaig tenir ganes de perdre tota la pell dels dits tan aviat i la deixo estar amb dos pegues. Bona via, si senyor!

Per cert, assegurador atent al fer el llançament o possibilitat de caure sobre esbarzers, més emoció encara!

Ozzy a la via 5, 5c
Afoto: K

Mar de Verdet (6b): Aquesta via era el meu objectiu del dia, ja que havia vist alguna fotografia per la xarxa. Entrada molt contundent i amb dificultats per xapar el segon bolt. Desrpés la calma, i tornem-hi amb un pas delicat per xapar el bolt de després de la lleixa, pas tonto de peus i bonica bavaresa. La resta és fàcil fins a la reunió.

K a Mar de Verdet, 6b
Afoto: Jortx

Desconeguda (6b+/6c): Vam fer aquesta via que no apareix a les ressenyes que corren per internet. És una variant de la Rock Ros, a l'alçada del sostre agafa una fissura en forma d'arc i s'ajunta a la via principal a la reunió. Personalment és una de les que més em va agradar, entrada per anar fent boca, pas d'equilibri per agafar la fissura que creua el sostre, encastament de dits i entrada a la reunió per grans cantells. Un altre 10!

Val a dir que crec que sols em va agradar a mi, je, je, je :P

Jortx a Perfect Crack, 5c
Afoto: K

Per acabar el dia, tempto al Jortx per fer la via més fàcil de la Paret Vermella, gran decisió!

Perfect Crack (5c): Perfecta fissura de dalt a baix. S'ha de fer, tot i l'aleje amb ambientillo que hi ha per entrar a la reunió. Baixant ens mirem la Powderfinger (7b), la placa del mig té fins hi tot fang del poc que es deu repetir, je, je, je... o bé és fa en Ae. Vaja passada de línia!


Petit Tresor (5b): Curta via de tres bolts amb la que rematem la jugada. Bons cantells i passos macos, però es fa curta després de fer les seves veïnes...

Doncs així hem passat una bona jornada en grata companyia, regada amb els èxits més sonats dels Heroes del Silencio, la Gossa Sorda i Def Con Dos... Pròxim objectiu: La Paret del Pi, però a l'hivern, eh!

Àlbum de les jornades de fissures

Ahir vam fer les primeres jornades de fissures del Maresme, com bé comentava en un post anterior. Vam poder realitzar tot el planning, tot i que la calor no ens va deixar encadenar Les Urpes del gat, les altres si que les vam poder fer netes. També vam acabar amb un retard de 2h respecte l'hora prevista, però és que per la tarda vam tenir força afluència: Jortx, Ozzy, Carlos, Jordi, Crespo, Gatta i Mohawk.

Us deixo amb l'àlbum de fotos de les jorandes i gràcies a tots per venir!

Per cert, les fotos bones són del Jortx i la Gatta, les més cutres, meves...

Jortx a Empotramientos, 6a/6a+ (Roca del Dinosaure - Teià)

Jortx a Empotramientos, 6a/6a+ (Roca del Dinosaure - Teià)

Mohawk a Ráscame la Barriga, 6a (Roca del Dinosaure - Teià)

Jortx a Ráscame la Barriga o era la Barbilla?, 6a (Roca del Dinosaure - Teià)

Mohawk a Diedre Cantera Màgic, 5b (La Pedrera - Teià)

Jortx a Les Urpes del Gat, 7a/7b (La Pedrera - Teià)

Mohawk a La Gran Chochada, 5b (Roca Riera - Teià)

Fugint de la calor a La Gran Chochada, 5b (Roca Riera - Teià)

Jortx a M-31, 5c (Placa de la Locura - Premià de Dalt)

Jordi a M-31, 5c (Placa de la Locura - Premià de Dalt)

Jordi acabant M-31, 5c (Placa de la Locura - Premià de Dalt)

Jordi al Desplom de l'Erúdit, 6b+ (Amazònia - Les Banyadores)

Mohawk a Quina potra si t'empotres, 6b+ (Amazònia - Les Banyadores)

Jordi a Mireia, 4c (Montcabrer)

Crespo al sostre fissurat, 6b+ (Montcabrer)

Mohawk al sostre fissurat, 6b+ (Montcabrer)


Mohawk sortint del sostre fissurat, 6b+ (Montcabrer)

Evolució de les mans i altres estris durant les jornades... no hay dolor!

Fins els Gorros

Sempre m'havia fet molta il·lusió pujar a l'agulla de Trencabarrals, la gran oblidada dels Gorros. Suposo que cap de les vies està tan ben equipada com les dels seus germans grans o bé són més tècniques.

Agulla de Trencabarrals, sota el Gorro Frigi

L'altre dia vaig trobar una ressenya a Onaclimb on hi apareixia una via recent a aquesta agulla. A més, estava equipada i sols tenia 65 metres, molt millor a primera vista que la via que jo havia escollit feia temps per pujar-hi, la Sonata in Blue, amb un 6c a la part de dalt. Aprofitant que diumenge havia quedat amb la Gatta i el Jortx i no acabàvem de concretar via, vaig fer la proposta, i va colar!, je, je, je...

Agulla de Trencabarrals

Suposo que cadascun dels participants ja comentarà les seves vivències als respectius blogs. Personalment, la via ni fu ni fa, però val la pena per pujar a aquesta agulla. Tota la primera part del primer llarg és escalada fina de placa, perfectament equipada amb spits. A mi m'ha semblat un pèl més dura del que marca la ressenya.

Gatta en plena fissura ex-Ae

Si mireu la ressenya original, hi marcava tot un tram d'A1e, però a la fissura sols hi quedaven dos pitons força allunyats. M'he penjat del primer i he sortit en lliure, força més fàcil que el que havia fet del llarg. A l'intentar xapar el segon pitó, aquest se n'ha anat avall, per tant, o porteu uns quants pitons ó V+ i un parell de friends mitjans - petits. El segon llarg curt i de placa montserratina amb bolos, ben equipat amb tres spits.

Després de l'espectacular ràpel, la nostra idea era pujar al Gorro Frigi a fer la Fernando Lajarín, però un cop allí el sol que comença a entrar ens ha fet enrera. Hem canviat d'objectiu i hem anat a la part més esportiva (anys 80) de la Magdalena Inf.

Gatta al segon llarg

Com que anàvem sense guia i sols hem trobat un nom pintat a peu de via, ens hem posat en aquesta, El Beso de la Muerte. A mi em sonava d'alguna vella ressenya que era 6a o així. A l'arribar a casa he pogut comprovar que a la guia del Toni Jiménez surt de V+ i a la ressenya dels seus creadors de 6a-, el millor és que a nosaltres ens ha semblat 6a, per tant, per tots els gustos.

La part més Quechuuuu de la cordada sota el cim

La via és molt bona, però les assegurances necessiten un d'aquells reequipaments que andan sueltos per Montserrat...

Com ja comentava abans, a l'arribar a casa he trobat la ressenya original que van fer els autors d'aquesta útlima via, en Xavi Ayuso i el Ricard Cervera. Al primer d'ells el veig sovint pel rocòdrom i em segueix deixant flipat que gent amb la que ara comparteixo algun entrenament ja escalés/obrís aquestes vies al 1985.

Jortx al Beso de la Muerte

Per més referències no deixeu de llegir aquest altre post...

Un cop al refu de Sta. Cecilia, fent la cerveseta, ens trobem a uns quants coneguts (almenys virtualment): Raquel, Der Kletterer (ja recuperat del desastre freeky), i el colomense adoptat a Reus (Ramon), je, je, je... Encantat de posar cares reals als blogs ;)


(Fotos cedides per la Gatta i en Jortx)

Jornades de fissures

Per a qui li pugui interessar:

Dimarts, 5 d'Agost 2008

Érase una vez el hombre...

L'altre dia vaig pujar al terrat de casa els meus pares. Feia molt de temps que no ho feia i em van venir molts records al cap. Hores i hores que m'havia passat entrenant per aquestes parets, al matí d'alguns dies de festa, a les tardes després de la uni o de les classes de piano. No sempre es disposava de cotxe o de ganes de buscar aparcament al tornar (us asseguro que això era el pitjor de tot!).

Fa uns 13 anys, un company, el Pako, va decidir muntar-se un rocòdrom a casa seva, tenia un garatge força gran, temps i ganes. Després d'obtenir l'autorització paterna pertinent, i comprovar que el preu de les preses Faders era inabastable per nosaltres (no n'hi havia altres!), ell mateix, amb ajuda del seu avi, va començar a jugar amb pedres i formigó.

D'aquesta forma va néixer el primer model de presa que vam utilitzar, a la foto superior se n'aprecia una a l'esquerra. El problema és que cada dos per tres alguna pedra s'arrencava del motllo de formigó i anàvem de cul a terra.

Quan va ser l'hora de fer-me el meu rocòdrom (amb l'autorització familiar, ja que el terrat és comunitari) directament vaig fer les preses sols de formigó, però sense motllo. Massa de formigó i abans que s'assequés li donàvem la forma, a l'interior hi fèiem un arc de filferro per donar consistència. Així vaig omplir la paret d'aquestes coses, amb taco Fischer del 6 i unes quantes preses més de fusta (bàsicament regletes i algun bidit). Veure foto superior.


Els veïns van flipar durant molt de temps, penseu que això dels rocòdroms no es veia gaire. Ràpidament vam veure que érem uns cracks de les plaques, però no ens menjàvem un rosco als desploms. Solució: sikem les vigues del safareig perquè no rellisquin i fem com l'Edlinger! Fins a 12 passades seguides vaig arribar a fer! (Foto superior)

Però llavors em va venir la vena de l'artificial i em dedicava a ganxejar les vigues i també vaig enganxar unes quantes pedres per a empotradors. A la foto superior es pot veure un pitó clavat. Per cert, aquest pitó és de la Danuta Lato a les Roques del Masmut, se'ns va quedar a la mà...

Però el millor encara havia d'arribar, l'obra magna! Després de comprar el llibre Como entrenar i escalar mejor, em vaig il·luminar amb el seu capítol final de construcció de rocòdroms. I amb l'ajut de l'Ozzy, el meu pare i el José Maria (manyà de professió), vam construir el que podeu veure a la foto superior i algun cop heu vist pel blog.

Fixeu-vos en dues coses. La primera és que la part més difícil va ser posar la uralita, ja que com podeu comprovar hi ha l'antena de la televisió al bell mig i això és intocable, ja, ja, ja... La segona curiositat són els crashpads casolans que estan darrera el plafó, bàsicament dos coixins d'un sofà jubilat, ja, ja, ja...

Actualment ja entrenem al rocòdrom de Bufalà, que en fa 30 com aquest, però les tardes de fanatisme i imaginació que m'he passat al terrat dels meus pares ningú me les treu...


Després d'aquest atac de melancolia, la crònica de diumenge:

Ahir vam tornar a fitxar a Collsuspina, vam escalar la duríssima Mantis (foto inferior) i la Flai Mail, per encarar el repte del dia: la Grimpomaniac.


Us deixo amb la ràfaga de fotos que em va fer el Jortx en aquesta via inhumana (per mi). Al final es va quedar amb dues parades i en suspens fins a final d'estiu, a veure si recupero una mica de pila per encadenar tants passos durs seguits.

A tibar-li!