Fent el Burru per Agulles

Animats pels últims posts del Luichy, aquest matí hem decidit anar d'excursió per Agulles. Una jornada tranquil·la per traure'ns de sobre l'estrès freeky de divendres.

Panoràmica d'Agulles (Montserrat)

Quan hem arribat a Can Maçana el dia no acompanyava gaire: fred, vent i força ennuvolat , just el contrari de la predicció (moooolt bona nit!). Hem enfilat cap a la Saca Gran amb la intenció d'escalfar fent la clàssica Aresta Brucs.

Camí interior d'Agulles

En Jortx ha empalmat els dos primers llargs, amb una roca extremadament freda. Sort que la via és fàcil i actualment ben equipada amb bolts. M'ha sorprès el fet que estigui poc sobada, amb la de gent i cursets que l'arriben a pujar.

Segon llarg de l'Aresta Brucs a la Saca Gran

El tercer llarg l'hem fet a alta velocitat donat el vent gèlid que bufava per la cara nord. Tot i ser un clàssic de la zona cap dels dos l'havíem fet. La via és força maca, especialment el flanqueig final de la via, amb pati i sobre bons cantells.

Tercer llarg de l'Aresta Brucs a la Saca Gran

També hem pogut comprovar el pas de les diferents generacions, al ràpel de la Saca Gran. Com s'aprecia a la foto inferior, un cable retensat sobre una escarpia doblegada, un buril i un bolt oxidat. Potser caldria deixar-nos de manies i fer una mica de restauració... Això em porta al cap un cop que vaig pujar a l'agulla del Martell i al cim vaig descobrir que el que era el ràpel, actualment era una sabina morta... com vaig patir per baixar!

Ràpel de la Saca Gran

Avui no ha estat el cas, ja que el bolt donava confiança. Després del ràpel i ja més arrecerats hem fet la via Jimmy Jazz al Pedestal del Martell. Ens hem quedat sense paraules... quina via més bona!

Primer llarg de la Jimmy Jazz al Pedestal del Martell

Al primer llarg cal apretar, sobre petites regletes i forats que van apareixent. Cap al tercer spit té un pas força dur, això sí, molt ben equipada i els spits en bon estat. El segon llarg és més fàcil, però es troben curioses formes a la roca i grans bolos, que fan l'escalada molt agradable. Aquesta ens l'emportem al rot punk, i és que tenir una mica de sol fa miracles...

Amor de cerdo al Totxo del Nimes

La tercera agulla que volíem fer era el Dàtil, amb la via Mossen Cinto, però ens agafa la mandra al veure els burils, que per cert, no estaven gaire malament, però ens havia deixat tan bon sabor de boca l'anterior que no volíem desvirtuar-lo.

Decidim provar la seva veïna, la Spirulina, però a la tercera xapa baixo. I és que la via sembla una cosa i després n'és una altra. La primera xapa està molt bé, la segona és fina i oxidada, però no es mou, la tercera és fina, oxidada i balla, a la quarta ja no hi arribo però s'hi veu un cutre cordino... A més un arbre s'està menjant la via... canvi de plans!

El Dauet d'Agulles

Anem al Totxo del Nimes i ens posem a l'única via que ha estat reequipada (bolts inox), la Amor de Cerdo. Un exemple de la finura que s'estilava fa uns anyets per la zona. I per acabar d'arrodonir la jornada ens arribem passejant al Dauet.

Jortx a la J.B del Dauet d'Agulles

Allí fem la J.B, que per cert, ha estat atropellada per uns bolts nous. Jo feia anys que l'havia fet i acabo de comprovar amb les ressenyes del Luichy, que sortia pel centre del dau. Actualment surt per la visera a l'esquerra. Té quatre bolts col·locats de forma que constantment et fas mal si caus, quines coses té el progrés. Això sí, la via és un altre 10!

Intents anteriors a la Burru

Ah! divendres vam estar amb l'Ozzy i el Jortx a la Moretona, van caure la Marabunta, que em va agradar força, i per fi la maleïda Burru!. Quin patir!

Quis custodiet ipsos custodes

Ahir, excursió als Ecoooooooossss! Després del desastre de divendres per terres premiarenques, decideixo posar-me en mans dels meus trainers (Gatsaule i Jortx), per tal d'aprimar-me uns quilets i poder fer campus de monodits, je, je, je...

Montserrat a l'oli (Aubarda Castellana + Gorros)

Així que el primer test ha estat la Canal de la Llum + mitja Canal dels Micos, amb l'objectiu d'arribar a l'amagada Paret del Migdia. Riures gratuïts encara deuen retronar per les parets de l'estreta canal i és que el meu estat de forma és pèssim!

Ressenya de la Senda Tenebrosa

La via escollida va ser la clàssica del sector, la Interlaken, últimament força repetida. D'un Extrem de l'any de la picor teníem la ressenya d'una de les seves veïnes, la Senda Tenebrosa, d'en Pato. En aquesta ressenya hi apareixien els graus en lliure de la nostra via, i pel que semblava podríem apurar bastant.

Mohawk al L1

Com que en alguna altra excursió vertical, en Gatsaule i un servidor ja havíem estat a peu de via, sabíem que la roca era molt bona i el lloc molt agradable. Així que en un tres i no res començo el primer llarg.

Mohawk al L1

Un llarg de bons forats, encara millor roca i els burils en molt bon estat. Llàstima que m'agafa en fred (sempre em passa amb els primers llargs, sort que els trainers m'arreglaran!) i he de fer un descans al pas difícil del desplom. Val a dir que en molts llocs d'aquesta via has de separar-te força de les assegurances per tal de pujar en lliure, ja que la línia no va ben bé per on van les preses. Grau correcte.

Jortx al R2

Escalada difícil a vista! En Jortx supera el segon llarg, que comença amb uns 3 metres molt verticals i amb poca presa. La resta es fa molt bé en lliure, també amb molt bona roca i força assegurances (burins i spits). Clar! que amb aquests bistecs el meu trainer no té cap mena de problema per aquestes plaques montserratines...

Mohawk iniciant el L2

Com que vaig de segon puc encarar el pas difícil del llarg (sortida de la reunió) un pèl per la dreta dels burins i surt en lliure, un llarg molt bo. Grau correcte.

Mohawk acabant el L2

El tercer llarg el torno a fer jo, comença per una placa de molt bon fer en lliure fins arribar a un burí amb un cordino ronyós (preveure cordino o navalla ja que els mosquetons no entren). En aquest punt comença el desplom i la qualitat de la roca decau, llàstima!

L'home de ferro (Gatsaule) al L3, abans del desplom

Pujo fent uns quants A0 sobre uns burins una mica més oxidats, fins un arc fissurat que, ja en lliure, em porta fins la reunió; aquí la roca és una mica més cutre. Mentre passava pel desplom em fixo que hi ha força magnesi a uns bolos que queden a l'esquerra de la línia de burins, amb roca molt més franca, igualment flipo amb el grau proposat a la ressenya.

En Gatsaule fa algun pas d'ungla per sortir del desplom i ens comenta que potser el grau obligat és una mica més del que se comenta por ahí, je, je, je...

Jortx iniciant el llarg fàcil

Clar que la flipada monumental ve amb el següent llarg. Sortida de la reunió amb un desplom força complicat, seguit d'uns 7 metres de placa de petita presa, de les de no t'encantis gaire. En Jortx passa sense cap problema.

Mohawk iniciant el llarg fàcil

A la seqüència fotogràfica superior podeu observar com va anar el meu intent en lliure del llarg més fàcil de la via (segons ressenya). Veieu com he de perdre pes!

L'últim llarg és força curt, amb entrada desplomada de bons bolos montserratins i sortida al cim molt espectacular. Com comentava en Fetpols, passes dels 90º als 0º en un pas...

Els altres Dalton al cim de la Paret del Migdia

El camí de retorn se'm fa força llarg, ja que donem la volta pel Montgrós i la canal de la Salamandra, fins al Coll del Migdia i Sta. Cecilia de nou. Més riures sobre el meu estat de forma... però ya vendrán tiempos mejores i llavors ... llavors res, que esteu fets uns ironmen!

Jortx a Dimarts 13 a les Roques del Caçador

Per cert, divendres vam fer una visita a les Roques del Caçador, on en Jortx es va emportar la primer repetició de l'Esperó Mohawk (y yo no soy egocéntrico, no...), proposant una forta decotada, bages power!

Una altra visió de l'ascensió...

Mataparents Esgarriacries

Divendres em planto a Calders Sud, també conegut com el mirador. L'objectiu és provar una de les vies que ha equipat en Jortx, segons ell una de les bones.

Mohawk a Esgarriacries

Escalfem a Gàmbit de dama i l'Aprenent, que ja deixen entreveure de que va aquest "nou" sector. Vies curtes, de 3 ó 4 xapes força contundents i normalment amb entrada explosiva. Sols la part baixa de la paret és una mica crosta, amb molt bona roca un cop superats els primers metres.

Ràpidament hem anat a provar l'obra jortxiana, l'Esgarriacries, que ha caigut al segon intent, i és que a la zona central té uns passos gens evidents de regletes. Bona via!

Per acabar de matar el dia, abans que ell ens matés a nosaltres (calor extrem), hem decidit muntar la Mataparents. Tota la gràcia de la via en els primers 3 metres. Entrada força arrodonida i bloqueig llarg després del desplom. Surt al segon intent.

L'amfitrió decideix provar una via nova, però no ens acaba de convèncer la línia, i és que fer "primeres" a aquestes escoles del Bages té els seus riscos... I finalment, per anar-me'n content a casa, faig l'Alquimista, una brutal línia per una llastra fissurada, molt maca...

Bones vibracions en aquest sector, però millor ho deixem per a l'hivern vinent!
__________________________________________________________

Avui diumenge hem decidit anar a matar feina pendent als Esqueis del Bagís. En principi sols hi havíem de ser la Selene i un servidor, però ahir s'hi va afegir el Parias i aquest matí en Jortx, en Tati i l'Ignasi.

Mohawk a Bavaresa

Els manresans-avinyonencs-solsonins decideixen anar a catar l'espectacular Paret del Pi, mentre en Parias i jo ens quedem a la via més assequible del Roc Ros. Escalfem a la Bavaresa, amb uns passos molt macos a la part superior.

El Parias a Bavaresa

Acte seguit jo em dedico a fer-li un top rope al repte del dia, la contundent Powderfinger, a la Paret Vermella. Surt en lliure, i és que algú l'ha estat provant aquests dies i estaven totes les preses claus ben marcades.

Mohawk a Powderfinger

El Parias fa l'esperó de l'esquerra de la Bavaresa i anem a veure a la resta del grup i a reclutar al pobre Jortx perquè m'asseguri. I ja està!, un altre objectiu del curs al sarró...

Molt bona via la Powderfinger, un diedre d'entrada molt fina, als 5 metres una sortida amb poques preses, moltes adherències i una fissura molt maca per finalitzar aquests 15-20 metres. Hem fet bones fotos...

Tati a Powderfinger

En Jortx també li fa un top rope i l'Ignasi i el Tati directament per baix. Al segon pegue l'encadena en Tati-Huber i l'Ignasi cau en un passet després de fer el més difícil.

Ignasi a Powderfinger

Com que ja estem cansats, en Parias i jo ens dediquem a alguna cosa més assequible i fem la bonica i ben equipada Gollum, dalt de tot de la canal.

Noia alemana a Perfect Crack

Una bona jornada fanàtica amb bona companyia!

Ñapa y sigue

Divendres passat vaig obrir una petita perla del Maresme. Va caldre una desbroçada important sota el sòcol esquerra de Roca Riera (Teià). De moment és l'única via que hi puja, però és que les altres línies són gairebé d'espeleologia amb tanta vegetació com hi ha...

Mohawk equipant Ñapa y sigue

La setmana passada em va faltar un bolt per col·locar, i és que ja he perdut el costum de posar-ne més de tres en una mateixa línia. Així que avui he tornat per afegir-lo.

Últim bolt de Ñapa y sigue

En companyia del fill pròdig de Can Bruguera, ens hem endut la primera ascensió d'aquesta línia, que sembla ser que és força bona: Ñapa y sigue, 7a.

Kueka extasiat després del pas de bloc

La via consisteix en una entrada desplomada amb una bona presa, per donar pas a la ñapa i poder prosseguir cap a una bona patata. Aquest és el pas de bloc clau de la via, que ens ha costat uns quants intents.

Kueka encarant la part final de la placa

L'entrada queda una mica comprimida amb els arbres que l'envolten, però he tret les branques més perilloses i sembla ser que no hi ha perill. Després del pas de bloc, la via es relaxa i tenim 6 o 7 metres de placa tumbada de petites regletes.

Entrant a reunió

La placa final no deu passar del V/V+, però és molt estètica i agraïda. Així que ja sabeu, una altra línia perquè la gent la gaudeixi...

Maresme Power

La nova via és la 10, la informació de la resta de vies la podeu trobar a la Guia del Maresme. I per cert, algú s'ha fixat amb el bloc que hi ha a la dreta del sòcol dret?, té bona pinta... per a futures exploracions...

PD: I si jo faig la foto, qui assegura al Kueka? :P

Gibraltar, Gibraltar, sin ira, Gibraltar...

Maig del 1992, any olímpic. A l'Extrem 54 en Luichy publica un reportatge sobre les escoles d'escalada de la tant de moda (en aquell moment) serra de Prades. En ell hi apareixen unes espectaculars fotos d'un sector de la Mussara, les Campanilles.

Issac Martínez a Visual Persuasion
(C) Luis Alfonso

Darrera de fer la via de les fotos, que no és altra que la Visual Persuasion, en Jortx, l'Ozzy, l'Espi i un servidor, baixem divendres a la nit a dormir al poble de la Mussara. Festival de furgonetes i altres éssers.

Arribada a les Campanilles

Al matí següent, amb força fred i un desgradable vent, fem dos grups, el primer marxa cap a Arbolí a fer bloc i el segon, fem un ràpid descens cap al sector de les Campanilles, barranc avall.

Jortx a Anda-Lui

Després de 30 minuts de camí ens sorprèn aquest magnífic sector, on en tot el dia no veurem ni sentirem ningú. Segurament l'aproximació i especialment el retorn (40 minuts d'intensa pujada) fan que la gent no hi vagi.

Però a nosaltres ja ens va bé. A més, les vies no estan gens polides i per la nostra alegria ho hem trobat sense perdre'ns. El camí està molt marcat, més del que esperàvem, amb petites sagetes vermelles, més que suficients.

Mohawk a Animal Ferotge

Per escalfar fem una fissura que ens sembla increïble des de sota, l'Anda-Lui. I acte seguit ens passem a la seva veïna, que a mi em sonava de les fotos de l'esmentat reportatge, és l'Animal Ferotge. A cap dels dos ens acaba de sortir, i és que amaga un pas terrorífic per entrar a la reunió... Una via 10, però sols apte per a persones amb força envergadura, oi Jortx?

Jortx a Visual Persuasion

Mohawk a Visual Persuasion

Ràpidament passem al nostre objectiu, que ens emportem al segon pegue. És una línia complicada a vista, ja que vas a cavall d'un esperó i mai acabes de saber per quin costat tirar. Això s, li donem la raó al seu aperturista: imprescindible!

Espi fent bloc a Arbolí

Per acabar la jornada, rematem amb la via més assequible del sector, Sipegotimato. I encarem la pujada cap al refugi de la Mussara. Un cop allí ens retrobem amb la resta de l'equip...

Ozzy fent bloc a Arbolí

Un altre mite de joventut al sac, je, je, je... Per cert, us he dit que he obert una via boníssima al Maresme?

Frodo 9 dedos

En el meu estat actual de letargia per l'incident del dit, he pogut retornar a l'antiga afició de redescobrir contrades maresmenques, aquest cop assessorat per un gran coneixedor de la nostra geografia, amant de les roques i millor comunicador, en Girbén.

Detall dels passos marcats i
Santuari del Corredor

Divendres al matí m'acosto aprop del santuari del Corredor, a cavall entre el Vallès Oriental i el Maresme. Després de buscar una mica, camí amunt, rierol avall, apareix amagada entre la bardissa, la Roca del Diable.

Ozzy a la 6

Me la miro una estona, faig alguna cutre foto, ja que el vent ha fet caure un pi important al davant i no hi ha forma d'enquadrar-la decentment i decideixo que quan tingui el dit bé ja li faré alguna visita, que les petites línies valen la pena. És curiós que als passos més evidents s'hi troben unes sagetes marcades amb pintura blanca. Aquí ja s'havia fet bloc fa anys, potser quan encara en dèiem anar a entrenar...

Manel encastant a la 6

Aprofito que he sortit de casa per acostar-me al santuari del Corredor, on feia anys i panys que no hi ha anava. Tot està força domesticat per l'esperit del Parc Natural, fins i tot un ramat d'ovelles al mig de la pista s'aparta tranquil·lament quan veu aparèixer el meu cotxe, però qui es pot queixar de domesticació quan jo vaig dintre d'un enginy mecànic, je, je, je...

Mohawk a la 5

Avui he aconseguit enganyar a l'Ozzy i al Manel per netejar la pedra i el seu voltant, i de pas a veure si ells provaven alguna línia per posar-li el grau i afegir-ho a la Guia del Maresme.

Mohawk començant la 4

Però després de donar-li a les tissores he decidit que si el dit no em feia mal per podar, podia intentar escalar una mica, sense fer-lo servir, al pur estil Frodo 9 dedos. Així que hem deixat unes 9 línies netes, de grau baix i en un entorn força agradable, llàstima d'estar lluny de les escoles més famoses del Maresme. Per a col·leccionistes i per a passar un matí agradable...

1.- III; 2.- 5(sit); 3.- ?; 4.- 6a/6a+; 5.- 6a/6a+ (sit);
6.- 5/5+; 7.- 4+; 8.- 4+; 9.- III

El Sr. de la llambordines

El Señor de los Bordillos (Roca dels Arcs - Vilanova de Meià). Últim llarg, últim spit... i ara a més un troset del meu dit petit...


Res greu però la ferida és força espectacular. El metge m'ha donat un mes de vacances verticals... així que fins d'aquí uns dies!

A tibar-li! (vosaltres que podeu, je, je, je)