Fins els Gorros

Sempre m'havia fet molta il·lusió pujar a l'agulla de Trencabarrals, la gran oblidada dels Gorros. Suposo que cap de les vies està tan ben equipada com les dels seus germans grans o bé són més tècniques.

Agulla de Trencabarrals, sota el Gorro Frigi

L'altre dia vaig trobar una ressenya a Onaclimb on hi apareixia una via recent a aquesta agulla. A més, estava equipada i sols tenia 65 metres, molt millor a primera vista que la via que jo havia escollit feia temps per pujar-hi, la Sonata in Blue, amb un 6c a la part de dalt. Aprofitant que diumenge havia quedat amb la Gatta i el Jortx i no acabàvem de concretar via, vaig fer la proposta, i va colar!, je, je, je...

Agulla de Trencabarrals

Suposo que cadascun dels participants ja comentarà les seves vivències als respectius blogs. Personalment, la via ni fu ni fa, però val la pena per pujar a aquesta agulla. Tota la primera part del primer llarg és escalada fina de placa, perfectament equipada amb spits. A mi m'ha semblat un pèl més dura del que marca la ressenya.

Gatta en plena fissura ex-Ae

Si mireu la ressenya original, hi marcava tot un tram d'A1e, però a la fissura sols hi quedaven dos pitons força allunyats. M'he penjat del primer i he sortit en lliure, força més fàcil que el que havia fet del llarg. A l'intentar xapar el segon pitó, aquest se n'ha anat avall, per tant, o porteu uns quants pitons ó V+ i un parell de friends mitjans - petits. El segon llarg curt i de placa montserratina amb bolos, ben equipat amb tres spits.

Després de l'espectacular ràpel, la nostra idea era pujar al Gorro Frigi a fer la Fernando Lajarín, però un cop allí el sol que comença a entrar ens ha fet enrera. Hem canviat d'objectiu i hem anat a la part més esportiva (anys 80) de la Magdalena Inf.

Gatta al segon llarg

Com que anàvem sense guia i sols hem trobat un nom pintat a peu de via, ens hem posat en aquesta, El Beso de la Muerte. A mi em sonava d'alguna vella ressenya que era 6a o així. A l'arribar a casa he pogut comprovar que a la guia del Toni Jiménez surt de V+ i a la ressenya dels seus creadors de 6a-, el millor és que a nosaltres ens ha semblat 6a, per tant, per tots els gustos.

La part més Quechuuuu de la cordada sota el cim

La via és molt bona, però les assegurances necessiten un d'aquells reequipaments que andan sueltos per Montserrat...

Com ja comentava abans, a l'arribar a casa he trobat la ressenya original que van fer els autors d'aquesta útlima via, en Xavi Ayuso i el Ricard Cervera. Al primer d'ells el veig sovint pel rocòdrom i em segueix deixant flipat que gent amb la que ara comparteixo algun entrenament ja escalés/obrís aquestes vies al 1985.

Jortx al Beso de la Muerte

Per més referències no deixeu de llegir aquest altre post...

Un cop al refu de Sta. Cecilia, fent la cerveseta, ens trobem a uns quants coneguts (almenys virtualment): Raquel, Der Kletterer (ja recuperat del desastre freeky), i el colomense adoptat a Reus (Ramon), je, je, je... Encantat de posar cares reals als blogs ;)


(Fotos cedides per la Gatta i en Jortx)

Jornades de fissures

Per a qui li pugui interessar:

Dimarts, 5 d'Agost 2008

Érase una vez el hombre...

L'altre dia vaig pujar al terrat de casa els meus pares. Feia molt de temps que no ho feia i em van venir molts records al cap. Hores i hores que m'havia passat entrenant per aquestes parets, al matí d'alguns dies de festa, a les tardes després de la uni o de les classes de piano. No sempre es disposava de cotxe o de ganes de buscar aparcament al tornar (us asseguro que això era el pitjor de tot!).

Fa uns 13 anys, un company, el Pako, va decidir muntar-se un rocòdrom a casa seva, tenia un garatge força gran, temps i ganes. Després d'obtenir l'autorització paterna pertinent, i comprovar que el preu de les preses Faders era inabastable per nosaltres (no n'hi havia altres!), ell mateix, amb ajuda del seu avi, va començar a jugar amb pedres i formigó.

D'aquesta forma va néixer el primer model de presa que vam utilitzar, a la foto superior se n'aprecia una a l'esquerra. El problema és que cada dos per tres alguna pedra s'arrencava del motllo de formigó i anàvem de cul a terra.

Quan va ser l'hora de fer-me el meu rocòdrom (amb l'autorització familiar, ja que el terrat és comunitari) directament vaig fer les preses sols de formigó, però sense motllo. Massa de formigó i abans que s'assequés li donàvem la forma, a l'interior hi fèiem un arc de filferro per donar consistència. Així vaig omplir la paret d'aquestes coses, amb taco Fischer del 6 i unes quantes preses més de fusta (bàsicament regletes i algun bidit). Veure foto superior.


Els veïns van flipar durant molt de temps, penseu que això dels rocòdroms no es veia gaire. Ràpidament vam veure que érem uns cracks de les plaques, però no ens menjàvem un rosco als desploms. Solució: sikem les vigues del safareig perquè no rellisquin i fem com l'Edlinger! Fins a 12 passades seguides vaig arribar a fer! (Foto superior)

Però llavors em va venir la vena de l'artificial i em dedicava a ganxejar les vigues i també vaig enganxar unes quantes pedres per a empotradors. A la foto superior es pot veure un pitó clavat. Per cert, aquest pitó és de la Danuta Lato a les Roques del Masmut, se'ns va quedar a la mà...

Però el millor encara havia d'arribar, l'obra magna! Després de comprar el llibre Como entrenar i escalar mejor, em vaig il·luminar amb el seu capítol final de construcció de rocòdroms. I amb l'ajut de l'Ozzy, el meu pare i el José Maria (manyà de professió), vam construir el que podeu veure a la foto superior i algun cop heu vist pel blog.

Fixeu-vos en dues coses. La primera és que la part més difícil va ser posar la uralita, ja que com podeu comprovar hi ha l'antena de la televisió al bell mig i això és intocable, ja, ja, ja... La segona curiositat són els crashpads casolans que estan darrera el plafó, bàsicament dos coixins d'un sofà jubilat, ja, ja, ja...

Actualment ja entrenem al rocòdrom de Bufalà, que en fa 30 com aquest, però les tardes de fanatisme i imaginació que m'he passat al terrat dels meus pares ningú me les treu...


Després d'aquest atac de melancolia, la crònica de diumenge:

Ahir vam tornar a fitxar a Collsuspina, vam escalar la duríssima Mantis (foto inferior) i la Flai Mail, per encarar el repte del dia: la Grimpomaniac.


Us deixo amb la ràfaga de fotos que em va fer el Jortx en aquesta via inhumana (per mi). Al final es va quedar amb dues parades i en suspens fins a final d'estiu, a veure si recupero una mica de pila per encadenar tants passos durs seguits.

A tibar-li!

Palomina

La Colomina, un lloc que em va deixar meravellat fa uns anyets quan vam pujar al Peguera...

Quan encara no estàvem ben amoblats del cap (ara ja hem anat a Ikea) ens va donar per creuar el Pirineu caminant, pel GR-11 (Cabo Higuer - Cap de Creus). La primera excursió que vam fer per practicar va ser la pujada - baixada al Peguera des de la presa de Sallent, amb la motxilla ben plena...

Pedro, Mohawk i Raul direcció al ref. de la Colomina

Era a finals de juny i aquell any deuria haver fet força fred ja que encara hi quedava força neu, i el primer que vam aprendre és que el trio neu + sol + pantalons curts provoca cremades a les cames, i és que erem uns happys com podeu comprovar a la foto inferior...

Pedro i Mohawk a l'estany de Mar

Tot i això, l'excursió va ser un èxit, al contrari que la nostra travessa al Pirineu, que per raons vàries va acabar a Navarra. D'aquell dia en guardo imatges espectaculars de llacs, clapes de neu, tarteres, corriols, etc.

Enfilant cap al Peguera

Per això, juntament amb la sirenita de la foto inferior, vam decidir anar a passar uns dies, ara que s'han acabat les opos i demés històries, a la Colomina!


Encara que de la Colomina en guardava un bon grapat d'imatges, l'arxiu mental no és comparable amb els dels exemplars de fa anys de la revista Desnivel. I sempre que es parla d'aquest racó del Pirineu em ve al cap aquesta imatge del C. Suárez (foto inferior) a la via Los Pulmones bién, gracias!.

Carlos Suárez a Los Pulmones bién, gracias!

En la nostra estada per aquestes terres (com sempre un resum més social aquí), vam decidir estar solets dos dies i els altres tres compartir-los amb l'Ozzy i el Quechu, així jo també podria escalar, en especial a l'esmentada via.

Mohawk a l'entrada de Los Pulmones bién, gracias!

Després de la patejada per arribar a peu de via (1,5h des de l'estació superior del telefèric) descobrim que no es oro todo lo que reluce, i aquesta impressionant línia se'ns cau a sobre, ja que a la primera part la roca no és tan bona com es podria esperar i a la part superior els pobres spits estan una mica (molt) tocats i no acompanyen a caure, bé, més ben dit, igual t'acompanyen si caus...


Fins i tot en algun lloc he d'apretar la xapa amb la mà ja que al tocar-la amb el mosquetó està a punt de caure, i el que sí que us puc assegurar és que desploma, je, je, je...


En Jortx, a part de traure aquestes bones fotos, fa el millor intent i la trau tota amb dues parades, mentre que el meu coco no acaba de funcionar i diguem que l'aconsegueixo muntar fins dalt.


Si encara no tenia molt clar donar-li un segon pegue, la boira que es menja tota la zona m'ho acaba de deixar clar: "¡Vámonos, que va a llover!"

Entrant a la reunió, liquens i alegria d'assegurances...

Destacar també el fet de que la reunió de la via estigui sobre de la visera (es veu a la foto superior) amb dos spits força oxidats i que obliguen a baixar caminant o bé a abandonar tres mosquetons i baga. En resum, equipament anys 80 per a una línia que amb un reequipament inox es revaloritzaria, però ja sabem que l'alta muntanya és per alpinistes i no per freekys com jo...

Reunió de Los Pulmones bién, gracias! i estany de Mar

Al dia següent, amb més bon temps, optem per una ascensió més relaxada, en aquest cas a la clàssica Cigrons amb xampinyons al Pic de la Colomina. De nou telefèric i patejada de 1,5h fins a peu de via.

Mohawk, Ozzy i Quechu a l'Estany de la Colomina

A la foto inferior veiem la cara NE del Pic de la Colomina, on es troben les plaques granítiques per on va la via que hem escollit. Aquesta ens ha agradat força, tot i que encara estem buscant els xampinyons. Amb una mica més de 2h ja érem de nou al peu de via. Aquest cop hem triomfat més que el dia anterior.

Pic de la Colomina al fons

Cal felicitar a l'Ozzy que en poc més de 3 mesos ha fet més vies llargues que en tota la seva vida com a escalador, inclosa una primera ascensió!

Tranquilament desfem el camí cap al telefèric, ja que l'altre dia vam baixar caminant fins a la presa de Sallent i aquest cop no en teníem cap ganes. Més riures i més anècdotes que podem afegir al nostre calaix de records infinits...

Ozzy al primer llarg de la Cigrons amb Xampinyons

Com a nota trista d'aquests dies va ser rebre la noticia de que una noia s'havia estimbat a l'Easy Rider, via TV3 al càmping. Al veure més dades avui al BBEC ens hem posat una mica més tristos, ja que algun de nosaltres hi havia intercanviat fotos, o simplement havia llegit el seu blog... Que quedi constància d'un adéu virtual per part nostra.... :'(

Tres en ratlla i un plou...

Jornades intenses aquests quatre dies de treva a la feina, que m’han encolomat per aquest juliol:

Divendres:

Divendres per la tarda no falto a la cita Bufalà – Can Buquet, però amb moderació que el cap de setmana es presenta apretat a nivell d’escalada. Encara provo prou coses amb les meves sandàlies Quechua i estiro una mica els tendons. La resta de la gent es baralla amb diverses línies al sector nou: Soldador Universal, Brainless, Megacopròlit i Cargol Místic.

Julian a Soldador Universal, 6a+ (sit)

Dissabte:

Trobareu una descripció detalla al blog de la Selenita. Us deixo amb unes quantes fotos...

Ozzy a Amadeus, 6b+ (aquest no és sit, je, je, je...)

Òskar tampax a 2on Viatge a Venus, 6c+

Mohawk al pas mític de 2on Viatge a Venus, 6c+

Mr. Palou a El Sur, 7c/7c+

És un avió, és un ocell, no!, és Mr. Palou volant!

Diumenge:

Quedo amb els Fills de Canbru per ensenya’ls-hi Can Bronx a Cèllecs. Ràpidament s’encenen amb l’Action Mohawk. En Kueka fa la tercera ascensió, mentre que en Bardi fa la quarta o la primera entrant totalment recte al sostre final (aquests bloqueros veuen línies per tot arreu...)

Acte seguit ens posem a fer el first ascent de El Capota, Markus i la Kuádriga contra el gorrilla cabrón. Després de provar tres mil versions per poder xapar la reunió, cadascú encadena amb la seva pròpia versió: Kueka finura de peus, Mohawk bloqueo xungo i Bardi amb el taco expandig de la muerte. Satisfets tornem cap a casa a dinar.

Bardi a Action Mohawk, 7a

Dilluns:

Avui toca tatxar més vies a Collsuspina. M’ajunto amb l’il·lustre Fill de Canbru, en Kueka i el Sibucot volador. Aquí cadascú té un projecte i al qui no en té ràpidament li busquem un: Kueka a per la Dinamita pa’los pollos, al pobre Jortx l’endossem l’Àcid Satànic i el meu projecte personal del dia: la dura Ma. Rosa (dintre del seu grau a mi m’ha semblat força dura).

Jortx a Àcid Satànic, 6c+/7a

Escalfem amb l’Albert-Fede, versió subaquàtica, ja que al bidit clau és una gran banyera i l’Ocellets. Ràpidament en Kueka encadena per escalfar (je, je, per escalfar...) l’Atracció Integral i jo munto la Ma. Rosa, com que no portàvem antena he flipat per xapar el primer químic, pur campus!

Kueka a Atracció Integral, 7c

Kueka sortint d'Atracció Integral, 7c

La via en qüestió té una entrada dura i explosiva des d’un bidit, un tram central relaxat i un pas final sota el sostre força llarg. Després fa un flanqueig alpí per xapar la reunió de la Grimponiac. He necessitat d’un tercer pegue per poder encadenar-la. Una altra tatxada!

Seqüència d'entrada de Ma. Rosa, 7a/7a+

Mentre el Sibucot s’ofusca amb Àcid Satànic i fa el seu millor intent a vista, llàstima que al xapar la tercera cinta se li escapa la mà i vola. Ja caurà! (la via, tu no, eh!)

Tram central de Ma. Rosa, 7a/7a+

Per acomiadar-nos, ja que els tendons no donen per a més, tots li fem un tiento final a l'Àcid Satànic.

Part final de Ma. Rosa, 7a/7a+

Ara uns quants dies de relax i preparats pel següent cap de setmana!

Mr. Palou a El Sur, 7c/7c+

Rayos y Centelles...

Cap de setmana a les portes d'Osona, Centelles. El dissabte seguim tatxant vies a Collsuspina, mentre que diumenge anem a fer el tram nou de la ferrada de les Baumes Corcades, que a la Selene li venia molt de gust tornar a passar el pont penjat. Com sempre trobareu una descripció més acurada d'aquesta activitat al seu blog.

Mohawk a l'Albert-Fede

Pel que fa a la visita a Collsuspina (i és que estem obsessionats amb les seves vietes i el seu microclima!), ens hi vam reunir el Julian, l'Ozzy i el Sibucot volador (que mai em passa fotos seves i sembla que no hi sigui...)

Mohawk a la Pastissera

Per escalfar vam fer l'Albert-Fede (aquest cop sense entrar a la via nova). Ens va semblar magnífica, tot i ser una mica morfològic el pas del bidit de la placa (oi, Jortx?). Mentre, l'Ozzy segueix amb el seu projecte inferno que no li acaba de sortir.

Ozzy al seu projecte placa-inferno

Un cop re-escalfats, anem a veure a la Pastissera, que ens ofereix els seus bons cantells, però amb un desplom que no perdona. Cal un segon pegue per encadenar-la, tot i no tenir gaire clar l'entrada a la reunió: per la canal segur que no, però pel mig del desplom pica més del grau que li donen. En el nostre cas optem per utilitzar el concepte aristotèlic de que la virtut es troba al terme mig i sortim entre el desplom i la canal.

Mohawk a Balbina

Ara toca el torn del projecte del dia, la mítica Sumum amb els seus cantells picats (alguns tapas i altres no, quin és el criteri?, ja, ja , ja). Com que no la coneixem i està una mica en el nostre grau límit, muntem la seva veïna amb la que comparteix reunió, la Balbina.

Mohawk a l'entrada de la Sumum & Ozzy crash-pad

La Balbina a mi sempre m'ha sembla una excel·lent via que et posa a to la respiració, no és estressant però va cansant, sort que recordava el seu petit truc de fa 10 anys. Al baixar passo les cintes de la Sumum i em miro una mica l'entrada. Després de que el Sibucot engalomi la Balbina, m'hi poso amb corda per dalt i coses de la vida, arribo a la reunió sense parar... Curiós per no haver-la provat mai.

Això em deixa tan bon gust de boca que em sembla que no la tornaré a provar mai més, ja, ja, ja... La via m'ha semblat molt bona tot i estar prefabricada, us la recomano, però no em feu trampa i entreu pels bidits, eh!

Diumenge al matí ens llevem una mica d'hora i tornem de nou a Centelles, però aquest cop a fer d'herejes. L'objectiu és veure el tram nou de la ferrada de les Baumes Corcades. Tot el tram inicial ja ens el coneixem i anem força ràpids fins al pont penjat, on sempre hi ha overbooking. Avui per sort sols hem esperat 5 minutets, i comença el festival dansaire - vertical.

Selene al pont penjat

Un cop passat el pont trobem tot un tram hortizontal que sempre se'm fa molt pesat. En especial sempre recordo un dia que vam anar a fer unes vies que es troben a mitja ferrada i tot aquest tram amb les cordes i demés material es va fer etern.

Selene baixant a la feixa

Avui hem tingut companyia en aquest tram, que afegit a que bufava el vent, la cosa no ha estat tan pesada com altres vegades, suposo que la Selene ja us parlarà d'això al seu blog. Al finalitzar la feixa, comença el tram nou de la Tosquera. Ens entretenim (m'entretinc, no ens enganyem!) mirant les vies d'aquesta desplomada i trencadissa paret i finalment arribem al començament del tram més dur, just al costat d'una cascada.

Selene al nou tram de la Tosquera

Aquest nou tram és molt aeri i té trams sense esglaons i amb fort desplom, en especial a la zona de la cascada. Assoleix el cim de la Tosquera per un esperó molt aeri, com podeu veure a la foto superior. A l'acabar aquest tram, teníem força gana i deixem el cim del Puigsagordi per un altre dia...