Niño, deja de joder con la pelota - X

Uns diran que és l'edat, els altres que és l'astènia primaveral (no confondre amb abstemi/a primaveral!), però jo el que sé és que cada cop arribo als "dijous verticals" més cansat. Com es pot comprovar al darrer post, dijous passat va ser un dia per oblidar, "escalatoriament" parlant, clar!

Ángel a l'última reunió de la Pany a la Porra

Així que aquest dijous li proposo a l'Àngel alguna cosa més suau. Sembla ser que la Pany de La Porra ens ve de gust a tots dos, doncs dit i fet. Gràcies al reequipamet de la seva veïna GEEB el camí està molt fresat i és fàcil arribar a peu de via. Allí trobem una vegetal canal que en 60 metres clavats ens deixa a una gran alzina, a 10 metres per sota del collet. Nosaltres muntem una reunió tipus el que ara anomenem trad a una bauma a la dreta (uns 20 metres sota del collet) amb aliens i camalots.

 

Ángel al primer llarg de la Pany a la Porra

Uns 5 metres sota el coll comença pròpiament la via. Una fissura molt pitonada de cinquè grau (gràcies als perfectes bidits fabricats pels claus) ens deixa just sota la vertical del cim. L'Àngel resol aquest llarg magistralment amb tres aliens (el semàfor), gràcies a una petita fissura amagada a la dreta d'un còdol (activar sensor de raig-x).

Ángel acabant la Pany a la Porra

L'últim llarg el començo recte des de l'espit que hem utilitzat com a reunió, quan porto uns metres i estic molt aprop de caçar la primera expansió un exposat pas em fa pensar que allò no té res d'Ae, així que ràpidament entenc que la via entra per l'esquerra (massa freeky per fer-me gran). Des de la canal de l'esquerra, pujant per un gran arbre s'abasten dos nous i lluents spits. La veritat és que no he estat capaç de saber si els spits substitueixen vells burins o bé és que abans ens pujava molt per l'arbre (ara en estat decrèpit a la part superior) i es caçava el primer buril de la tirada. 

Barallant-se amb la seva ombra a la Porra

Bona paradoxa per als reequipadors si fos aquest el cas: posar expansions noves ja que l'arbre ja no permet arribar al primer buril o bé passar la via de A1 a A3?

Fem un pas complicat de petites regletes per passar de l'arbre a la paret i ràpidament agafem la magnífica fissura que gairebé ens durà al cim. Aquesta està força equipada amb pitons i és d'una magnífica escalada lliure. Nosaltres vam fer reunió a la primera tirolina per evitar fregaments. Crec que vaig utilitzar l'alien vermell i groc en el llarg.

Perfil dels Flautats per on hi discorre l'Escurçó Negre

Un ràpel de 40 metres volat ens retorna al coll i amb un altre ràpel de 60 metres baixarem per la canal fins a peu de via. 

La via m'ha encantat, passos molts bonics a la fissura i espectaculars vistes cap a Parets i la Catalunya central. Més que recomanable!

I per favor, que algú desmunti les tirolines (ferralla vertical). Si es vol fer una travessa complerta s'ha de pujar al cim de tots els agulles i rapelar pel vessant contrari, je, je, je...

Niño, deja de joder con la pelota - IX

Hi ha dies en que estàs destinat a pillar, facis el que facis. I ahir era un d'aquells dies... mig trencat d'altres escalades faig la peregrinació dels dijous cap a Sant Benet. Pujo sense cap pla en concret, però amb algunes vies a la ment: Animal de Ciudad, Ángel de Cuero, Dejad al Chico en Paz... sort que a l'arribar a l'ermita, el solet ens fa canviar d'opcions.

Ingrid al segon llarg de la Scaffold al Gat

Amb l'Efren i l'Ingrid optem per escalfar una mica a la Scaffold al Gat. Una bona via que es fa curta, comença just al final de la canal que separa el Gat del Contrafort de la Prenyada i on segur que els seus dos llargs són empalmables, deixant una bona tirada de 50 metres.

La línia està perfectament equipada amb parabolts i té un primer llarg amb uns metres inicials finets i bons forats després. El segon llarg comença rampós i poc a poc es va fent més vertical fins arribar a desplomar a l'última assegurança. És aquí on ens debatim si cal anar a agafar un gran còdol vermellós (la tele) o bé seguir recte. Pillada 1: no aneu a buscar la tele, recte surt el grau ressenyat i són passos molt macos. Amb un ràpel llarg tornem a peu de via.

Efren al primer llarg de la Obstáculo Impertinente / Tarit-Tarot

Com a segona opció ens decantem per la Obstáculo Impertinente, però no encertem l'inici i fem la tirada inicial de la seva veïna, la Tarit-Tarot. Una placa de passos fins però amb força crosta. Cap al final del llarg veig els spits finals de la Obstáculo i acabo entrant a la reunió per on toca. Actualment la Obstáculo té les primeres assegurances restaurades, però resten dos spits en perfecte estat abans d'entrar a la reunió. El segon llarg són spits M10, però les reunions estan canviades i són inox.

El segon llarg té una entrada desplomada de bons forats i espectaculars còdols, tot i que el ciment que els sustenta no acaba de donar confiança. La veritat és que aquest tram no es deu fer gaire. De l'últim bolt cal anar recte amb tendència dreta per trobar la reunió. Aquesta està pensada com a reunió de via esportiva i per tant no te cap lleixa i es veu força incòmode. L'Efren directament tira a l'esquerra i munta la reunió de l'Escorpí.

Efren al primer llarg de la Obstáculo Impertinente

L'últim llarg té 3 spits M10 i comença amb una petita baumeta i rampa fins al desplom final. Pillada 2: A l'arribar sota el desplom veig un buril sobre el meu cap i pujo per allí, però és més difícil del que esperava i me'n vaig avall (resulta que allò era el final de la Tasi-Espele). L'Efren des de la reunió veu un spit a la meva esquerra, je, je, je... el que jo no he vist a 2 metres ell ho ha vist 20 metres per sota. Pillada 3: la sortida real amaga un pas de remuntada de peus infernal... els llargs patim i a mi em costa no sé quants intents. Quin dia que porto!

Recollim a l'Ingrid al cim, ja que ha pujat en solo per la Normal i per rematar el dia, anem a la Xirimoia a tatxar un altre clàssic: Somnis Humits amb la Destivelle, aprofitant que dimarts veuré a la protagonista. Quina via més complicada de llegir a vista, aconsegueixo arribar fins el penúltim bolt, però la sobamenta dels últims passos acaba amb el meu intent a vista (Pillada 4). Entenc que les presses humides són les que comparteix amb la seva veïna (Del Txavo) perquè fins la quarta assegurança el tacte era bo.

En un segon intent si que aconsegueixo fer-la en lliure i és que ja ho deia el Rosendo: "Combinado de ingredientes sinuosos de aventuras de las obras continentes reflejos de la locura..." (Lletra de Obstáculo Impertinente).

Niño, deja de joder con la pelota - VIII

Ara farà quatre anys vaig escriure un post on recomanava racons íntims de St. Benet i de Vagos per poder escalar a l'ombra. De les visites que es comentaven en aquesta entrada una de les més desafortunades va ser la del Colló Esquerra. Hi vam anar un bon grapat de gent, però la canal d'accés i l'estretor del lloc no van acabar de convèncer.

El Bullarengue i Parets

Quatre anys ha costat enganyar algú per tornar-hi a pujar. Per sort l'Ozzy no té manies i amb la premissa de que no ens toqués el sol ja va valdre per convèncer-lo. Aprofitant, aquell dia vaig preparar un menú 5 estrelles a partir d'altres recomanacions locals, de les quals ara us faig cinc-cèntims.

Entrando a Matar, al Nas

La primera estació del Via Crucis és una visita a un dels sectors més aeris i inexpugnables de St. Benet: El Nas. Aquest petit sector es troba situat sobre el Mur Medellín i cau directament sobre la mítica esllavissada del camí dels Degotalls. Per arribar-hi cal pujar pel camí de l'Arrel en direcció Trinitats i després de passar un filat (on comença el camí cap al Colló Esquerra) seguir uns 150 metres fins la següent corba. A la nostra esquerra s'hi veu un corriol que ens porta directament cap a l'abisme.

Ozzy assegurant a Entrando a Matar

Quan s'arriba a una esplanada, gairebé sobre les parets, veurem un corriol a l'esquerra (mirant cap a l'abisme) que cal seguir fins una rampa de pedra i si ens fixem bé, davant nostre hi apareixerà la corda que ens permetrà baixar per la malla de contenció (vigilar!). Un cop sota la malla seguirem la paret amb l'ajuda d'unes cordes fins a l'inici de les vies.

Entrando a Matar

Aquest petit sector sols té dues línies. La Kikenagger segueix l'imponent desplom del perfil del Nas. Va ser encadenada no fa gaire pel Guille, proposant un grau entre 7c i 7c+. Si us moveu en aquesta esfera la veritat és que la via tenia molt bona pinta, jo sols us puc proposar la Entrando a Matar (Rojo a muerte!). Una de les línies més espectaculars i agradables que he fet darrerament.

El Nas

Via perfectament equipada amb bolts i d'uns 20-25 metres. Uns passos fins de bidits a l'inici ens condueix a un gaudir d'espectaculars forats d'abrasió extrema. Una mena de Secretivo Marcelino amb roca sense tocar i on més val no mirar gaire abaix. Si algú ha fet la mítica Performance del concorregut Gruyere de St. Llorenç del Munt, doncs aquesta és molt millor... obra magna! (Gràcies Kike!)

Entrando a Matar

La segona estació ens porta cap al Colló Esquerra, on s'hi pot escalar sense la sensació de que el pati t'absorbeix. Per arribar-hi cal seguir el camí de l'Arrel fins al filat abans esmentat i resseguir-lo. Baixarem un petit mur fins un collet i d'allí, amb un camí ben fressat canal abaix fins arribar al peu del Bullarengue, el sector màrtir... Seguirem caminant en direcció a l'abisme seguint unes fites que ens portaran a una rampa de pedra, on a sota trobarem les cordes per baixar la canal. Un cop abaix, les parets ens queden a l'esquerra.

Ozzy a Akí Sant Kagat al Totxo Amagat

Les tres vies del Totxo Cagat tenen una roca brutal, digna de la cara sud. Tenen uns 20 metres d'alçada, obertes entre el 89 i el 91, i les assegurances obliguen a escalar. La més recomanable és la Parracs, equipada amb bolts. Com un fill tonto està amb spits i la seva veïna, Cagada Roc, és una obra d'art, però cal anar bé de coco ja que no és evident a vista. Ah! la reunió està a la lleixa, no es veu fins que acabes la via!

En el seu dia les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. En canvi l'Akí Sant Kagat del Totxo Amagat és una bona línia que comença amb algun antipàtic pas fi, però que de seguida dóna peu a escalar amb bons forats i on cal deixar-se portar i no fer gaire cas a l'excursió d'abans d'arribar a la reunió.

Corruptòman al Colló Esquerra

Les tres línies sense peu de via del Colló Esquerre concentren quatre bones característiques: grau assequible, parabolts, roca brutal i bones fotos. Cal assegurar-les des de l'esquerra del passamà, convenientment lligat. Totes recomanables! I la reina del lloc és la Tétanos, que per les taques de magnesi sembla que està força sol·licitada darrerament...

La Sallona (aka El Botijo)

Per acabar el Via Crucis ens acostem a la Sallona (també coneguda com el Botijo). Qui no ha vist mai aquella foto del Txavo Vales  a la Chupakuerpos? Jo m'he de conformar amb les línies de més a la dreta (Buitraker i Terra Lliure). De moment sols he provat aquesta última i encara em dura la impressió. Via llarga d'uns 30 metres sobre desplom moderat, roca excel·lent i difícil a vista. Sort que alguns bons forats van apareixent de tant en tant perquè a la part superior hi han uns vols d'espant... molt recomanable però per anar una mica sobrat!

Ozzy assegurant a Terra Lliure, a la Sallona

Algun dia caldrà tornar a tastar la Buitraker, ara que està reequipada amb inox i el camí força net de matolls. Val a dir que totes les vies que hi han entre el Totxo Panoràmix i la Sallona no semblen gaire recomanables ja que moltes estan travessades pels elements de contenció anti-esllavisades, o directament per restes de formigó. No sé jo si tot allò servirà d'alguna cosa si la muntanya s'emprenya...

Vies Mito-il·lògiques d'avui - II

Hi ha vies de les que sempre has sentit a parlar, donat tot el pes de la història que arrosseguen al seu darrera. Una d'elles és la Villaverde a la Paret de les Bagasses (Terradets).

JP a la mítica Placa Charter

Primera via oberta per dalt (parcialment) de la paret i segurament de les primeres de Catalunya, pels enfants terribles del primer free del país: Jesús Gálvez i Félix de Pablos, al 1980.

JP al primer llarg de la Villaverde

Com passa amb aquestes vies que en el seu moment disposaven de gairebé tota la paret verge, a dia d'avui resulta força il·lògica i sinuosa. Més valia que haguessin seguit obrint per dalt perquè la part inferior de la ruta és lletja, lletja... això sí, roca en perfecte estat, ni rastre del poliment de les seves veïnes, perquè serà?

JP al segon llarg de la Villaverde

A dia d'avui segueix sent una via poc equipada on un joc de tascons, i algun camalot petit-mitjà ens poden ajudar. Totes les reunions estan reequipades amb bolts i els pocs burils dels llargs també han estat substituïts. La via disposa de força pitons.

De la primera part podríem destacar la dificultat a l'hora de seguir l'itinerari correcte i la roca amb alguna que altra llastra a controlar.

El Tren dels Llacs

D'aquesta part inferior no hem de menysprear el segon llarg que és força obligat amb algun pas maco de placa. Totes les ressenyes marquen que acabant el llarg, després de xapar l'única expansió de la tirada cal flanquejar un sostre cap a la dreta. No us enganyeu, aneu en diagonal cap a la savina (on es troba la reunió). Bons cantells i vuelo més curt...

A partir del quart llarg la cosa millora, suposo que és on van començar a obrir per dalt. El cinquè llarg és molt maco, sempre amb lleuger flanqueig ascendent cap a la dreta fins a una magnífica bavaresa. Ara ja ens trobarem sota la mítica placa charter... expliquen les llegendes que en ella s'hi trobava un dels burils que més vols havia aguantat (d'aquí el nom de la tirada).

JP al tercer llarg de la Villaverde

El llarg comença amb grans cantells i roca espectacular fins situar-se sota el sostre de la placa, uns passos una mica més tècnics ajudats d'una curiosa llastreta ens deixaran a l'última assegurança. Ara cal afilar les ungles (dels peus) i intentar no caure fins a la reunió (aerolinias charter operando...)

El següent llarg és molt maco, amb feixes horitzontals tipus Vilanova de Meià... el que jo deia, valdria la pena pujar fins al cinquè llarg per l'Aqualung i fer el tram final de la Villaverde.

El Sr. Jorro a Gipsy Of Rock (Collsuspina)

Afegeixo una foto del nostre entrenament intra-setmanal amb el Sr. Jorro, que aviat se'n durà aquesta desplomada línia.

Niño, deja de joder con la pelota - VII

Fa uns dies vaig poder gaudir d'una molt bona via a l'Elefantet, la via en qüestió era la Date Asco, veïna d'una altra joia com és la Vot de Pobresa. Aquestes dues vies es caracteritzen per tenir una aproximació per dalt, a l'estil Verdon. Com que són situades a la part mes alta d'aquesta agulla l'obstinat dictat del buit (Amadeu dixit) fa el seu paper, molt més acusat a la Vot de Pobresa. No cal dir que la roca tant d'una com de l'altra és impecable... perquè sera?

Date Asco, a l'Elefantet

Arrel d'aquesta fotografia a la via comentada, en TR em va proposar una llista de vietes amb un punt de picant i una d'aquestes era L'Escurço Negre a la cara oest dels Flautats. Ahir al matí, per celebrar la diada montserratina m'hi vaig acostar. Una bona pujada pel Pou del Gat i la posterior travessa dels Flautats em van fer arribar més suat del que hauria volgut a l'últim cim abans de la Cadireta del Diable.

Parets

Curiós l'estat d'aquesta petita travessa, en els 100 metres de que deu constar s'hi pot trobar: un spit M10 posat en el sentit que no toca, un químic partit, un long life on el Sr. Estasen s'hauria passejat, un long life aixafat a la paret d'enfront (és la gràcia de les assegurances inviolables), una reunió amb un químic en perfecte estat amb un parabolt (també perfecte) al costat... I encara ens queixarem de les darreres restriccions!

Bé, al que anava, que quan vaig arribar a l'última punta dels Flautats va començar a bufar un vent fred que va fer que ja no em tregués la tremolor en tot el dia, per tant totes les valoracions que acte seguit trobareu potser son fruit de l'estat de congelació, je, je, je...

La reunió de l'Escurço Negre la trobarem mirant cap al Montgrós uns 3 metres per sota el cim (bolt + spit M10). Pot ser útil un parabolt de la travessa per abastar la reunió amb una mica de seguretat, ja que la roca està força desfeta en aquest punt.

Sortint de la reunió

La via està equipada per l'Ajipi amb parabolts, però els seus 24 anys i l'efecte de l'obaga fa que ja no estiguin en els seus millors dies. Hi ha qui us dirà que això va a missa i qui us dirà que prefereix un tascó, com sempre l'ultima decisió és vostra...

La reunió inicial la trobarem uns 25 metres per sota, en una petita cova a tocar de la canal de la dreta (2 bolts en idèntic estat). La via està equipada a l'estil francès, és a dir, quan més amunt més distància entre assegurances... si fem el càlcul 25/5 i les dues primeres estan a distàncies "normals" ràpidament podrem deduir de que va la via... quin crack l'Ajipi!

Òxid

Un altre punt picant a sumar al buit i a les distàncies ja comentades, és que les assegurances no coincideixen amb els passos difícils... Això sí, la roca és espectacular (cara nord). Un inici més desplomat de grans cantells, a l'estil Riglos i uns passos finals de grans forats abans d'entrar a la vertical. Aquí és on el tema es complica... no desploma, però els peus són petits i els dits intenten esgarrapar petits còdols, arrodonits forats i minúscules regletes... com apreten per aquestes terres!

Fred

A l'arribar a l'últim bolt la cosa es tranquil·litza i sols cal anar en compte amb l'entrada a la reunió. Una bona via però per ben entrat l'estiu i amb estudi previ dels passos... o molt de morro!

Per poder entrar en calor i poder comparar amb una via de grau similar, al baixar vaig decidir fer un bany de sol a la Momieta, on la Kul de Mandril em va tornar a la vida... i em va fer veure encara més clar el que ja pensava: quin crack l'Ajipi!

Vies Mito-il·lògiques d'avui - I

Hi ha vies de les que sempre has sentit a parlar, donat tot el pes de la història que arrosseguen al seu darrera. Una d'elles és l'Atmósfera Chunga a la Momieta.

Escrivia un dels seus aperturistes, en J. Batlle, al seu blog:"... Per bé que el primer setè a Montserrat sobre el paper va ser el primer llarg de l'Atmosfera Chunga a la Momieta (avui dia 6c+) al setembre del 82, fins un any després i a mans del vingut del "Foro" Txavo Valés, no apreniem el significat del Rotpunkt i s'oblidava allò tan ambigu dels punts de repòs [....] Em ve al record la coïssor que va causar a alguns el 7è graduat al primer llarg de l'Atmósfera". Després de la tercera ascensió a càrrec del nostre amic Armand i en J. Olmo, ens va regalar al llibre de piades de Sant Benet un dels seus acurats dibuixos on deixava de V/V+ el primer llarg. Més tard publicaria a l'Extrem aquesta ressenya fent encara apologia del VI- i fins i tot del pas d'esqueneta! ..."

Ja fa uns anys, amb esperit més esportiu i menys "espiritual" vaig fer el primer llarg d'aquesta via. Un petit totxet de dos parabolts actualment. Una bona arrancada per aixecar-se de terra i una placa fina fins a la feixa. Grans sensacions. Essent un llarg relativament fàcil a dia d'avui, requereix l'esforç d'imaginar-se el que va suposar al 1982.

Tot i això sentia que encara tenia feina pendent, calia fer la resta de la via! I avui ha estat el dia, gràcies a la col·laboració de l'Ángel, que de moment encara es deixa enganyar amb aquestes mogudes mito-clàssiques.

Segon llarg de l'Atmósfera Chunga
(C)J.Batlle

I en aquesta segona aproximació, he de ser sincer, la via no m'ha aportat tot el que esperava. L'he trobat força il·lògica, ja que sempre busca el més difícil a qualsevol preu. Entenc que a dia d'avui no m'he sabut posar en la pell dels seus aperturistes, ni he estat capaç de traslladar-me 32 anys endarrere.

El segon llarg està reequipat amb parabolts (i en el tram comú amb la Bellmunt hi han vells burils intercalats). Amb tres passos d'estrep es pot arribar a la primera balma (la via no sembla gaire feta en lliure... ni en artificial, je, je, je... la roca no és excel·lent en aquest tram). A la balma trobem un flanqueig a la dreta que ben bé no saps per on agafar-lo ja que el bolt està molt abaix...  Un cop tornats a la vertical trobem el tram més maco, passos obligats i de petites regletes (foto superior), però que poc a poc va perdent verticalitat fins a la reunió (7 burils o parabolts uns metres per sobre les vies esportives). Sense haver fet l'entrada d'aquest llarg en lliure, sembla més maca la versió directa, anomenada Natimuk.

Primer llarg de l'Atmósfera Chunga

El tercer llarg és més maco, però cal vigilar la roca, que està poc "utilitzada". L'equipament és vell (burils), però sols té un petit tram difícil. És en aquest llarg on tens constantment la sensació de que "un metre a la dreta és més fàcil". El tram cotat de V a la ressenya, possiblement cubiqui una mica més.

I finalment l'últim llarg consta d'un pas d'esqueneta per poder xapar el primer buril, força amunt. Com que l'Ángel no tenia ganes de que el trepitgés i jo no volia provar el pas sense xapar prèviament (que els meniscos estan molt cotitzats) hem passat la balma per l'esquerra (Normal de la Momieta). Ràpidament es poden anar a cercar la resta de burils de l'Atmósfera Xunga. Llarg més fàcil (en la versió escaqueig) però també a controlar una mica la roca.

Com a opinió personal, feu el primer llarg, la Natimuk i després la Pastel de Buitre, que és més maca!

PD: Com podeu comprovar, m'he deixat la càmera...

Però la Zoe tenia un "Caballo Blanco" o la pell bruna?

El Faraó és una de les agulles de Montserrat que més m'agraden. Havent fet la mítica Anglada de l'esperó sud, i les més modernes de la cara oest (Mirall Llunar i Exorcista), em quedava una visita pendent a la seva cara est.

Imponent Faraó

Convèncer a dos esperits inquiets com són el Sr. Jorro i el Sr. Gat no va ser difícil i dimarts ens vam acostar a aquesta roca: és la nostra penitència de setmana santa. La primera de les línies que volíem fer era la Zoe del Mecanoscrit, reequipada ara farà uns anyets per un dels seus aperturistes.

El Sr. Jorro intentant córrer més que l'home invisible
al primer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

Un primer llarg fi, però on van apareixent forats allò on cal, ens deixen en uns 45 metres a la balma que talla la paret pel bell mig. La roca és excel·lent i la temperatura agradable, sort d'una mica d'aire que puja per la Coma del Pastor... ja comença a ser temps d'anar cercant vessants menys soleies.

El Sr. Gatsaule arribant a la primera reunió de la Zoe del Mecanoscrit

El segon llarg comença amb uns bons bloquejos de presa petita sobre un desplom pronunciat, però a partir de la tercera assegurança la cosa es relaxa. A meitat de llarg torna la verticalitat, però ara amb una seqüència de bons i allunyats forats que recorda el més pur estil de St. Benet. L'entrada a la reunió torna a ser fina, però perdent verticalitat... un llarg impressionant!

Si cal no respirar per fer el llarg en lliure, doncs ni es respira...

El tercer es pot dividir en dos trams ben diferenciats, abans i després de la quarta assegurança. Se surt de la balma per la dreta i ràpidament encarem una placa que tot i no ser vertical és molt escassa de preses per als peus. Les mans s'aguanten sobre petites regletes (més fàcil per l'esquerra dels bolts). De la tercera assegurança cal sortir un pèl a la dreta i quan puguem ja xaparem el següent bolt.

Inici complicat del tercer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

La resta del llarg és una gran placa vertical plena de grans còdols... d'aquells llargs de deixar caure la babeta i de maleir als aperturistes per no haver estat mai capaç d'obrir un llarg tan bo en tota la vida... enveja sana!

El Sr. Jorro al tercer llarg de la Zoe del Mecanoscrit

L'últim llarg és un curt diedre que en uns 10 metres ens deixen al cim de l'egipci personatge. Just davant nostre veurem l'última reunió de la Hussein, el Lluna, que ara reforçada amb un bolt ens servirà per baixar d'allí. El ràpel, d'uns 15 metres ens deixa a una lleixa que cal seguir cap al nord. Just a l'aresta trobarem una anella per si volem rapelar. Si no podem baixar per l'aresta amb algun pas de III / IV.

El Sr. Gatsaule al mateix lloc...

Com que no tenim ganes de passar més calor a la Hussein, el Lluna, ens decidim per una línia més curta i a l'ombra ja. És la Negra Cornella, de l'Indi. Una via que fèiem per acabar d'omplir el dia i que ens ha deixat molt bon sabor de boca. Línia ben trobada i ideal per completar la jornada...

Primer llarg de la Negra Cornella

El primer llarg és un diedre obert molt ben equipat amb bolts i pitons a la part final. La roca de la paret esquerra és acceptable, però queda compensada per la increïble roca de la paret dreta. Després dels pitons, cal deixar el diedre cap a una balma a l'esquerra. Poseu-hi ganes que surt tot en lliure sense grans dificultats. De la balma una fissura diagonal molt agradable ens porta a la reunió.

Últim llarg de la Hussein, el lluna

El segon llarg és curt, però ple de grans còdols, cosa que el fa molt agradable. I finalment tenim l'últim llarg de la Hussein, el Lluna, un petit totxo a l'estil del Mac-Cana, on uns bons forats ens permeten abastar un còdol perfectament quadrat que ens trinxarà els dits... és el preu a pagar pel rotpunkt...

La resta del llarg és de placa fina, però molt ben equipada... així que més contents que uns caputxins en processó, tornem a baixar la canal del Faraó i enfilem cap a la Palomera per fer una mica més tranquil el descens.