Que putes les passes però que bones que són...

... les fissures!

En Jortx i qui us parla, seguim amb la idea de l'anterior post: practicar amb els catxarros i fer força fissures per agafar rodatge de cara a l'estiu.


Motivats per un post del fanàtic TR, vam decidir anar a la cova de l'Arcada, a provar la via Supercrack. Al matí fa ombra i encara s'hi pot estar, fins les 14h com a molt, ja que es la part més a l'esquerra de la cova.


Com que ens havíen parlat molt malament de l'estat del burils de la via i som una mica negats nosaltres, vam pujar per la via veïna, per tal d'emplaçar les assegurances i fer-li un top rope per veure com anava la cosa.


La veritat és que la fissura és tan perfecta que la cossim de dalt a baix, i de pas veiem que de burils ens mal estat n'hi han dos, els altres no aguantarien grans caigudes però si petits saques. Però nosaltres hem vingut a practicar amb els catxarros i com ja he comentat, al cossim de dalt a baix...


Al pujar trobem molts cantells plens de sorra, ja que segurament la via comparteix recorregut amb aigua. Però la línia és boníssima... segurament el grau original és emplaçant les assegurances, en el nostre cas crec que va sortir un pèl més fàcil.


La via comença amb un petit sostret, amb un parabolt compartit amb la via de la dreta i una escarpia. És el pas més contundent de la via, on es pot optar per encastar la mà sobre el clau o bé fer un pas llarg i anar més a l'esquerra. Jo vaig provar les dues versions i la d'encastar em va matxacar bastant el dit, així que en el rot punk vaig preferir la versió braços llargs.


A la resta de la via vas encastant dintre de la fissura i compartint alguns forats molt bons a les plaques de les dues bandes. Cal vigilar els peus perquè rellisquen força. En tot el recorregut s'hi troben dos reposos cinc estrelles.


A la part final torna a haver un pas raro per tal d'entrar a la reunió i aquí el buril si que fa por. Nosaltres vam col·locar un C2 a muerte i cap problema...

Seguim entrenant!

Mucho mejor los inodoros Roca

En Jortx i un servidor tenen un petit projecte per aquest estiu, però és necessari que abans d'anar-hi, fem un repàs d'autoprotecció i fissures. Com que ahir van dir que sols faria sol cap al sud, vam decidir anar a fer una via mítica de la Mussara, la Rif del sector Itaca. (No tinc fotos, les he agafat prestades...)

Ressenya de la Rif (www.ressenya.net)

La via ens ha semblat molt bona i ha complert de sobres les nostres expectatives. El primer llarg dóna confiança, sobre una fissura molt foradada i bona roca, però de cop el segon ja et posa a to sols sortir de la reunió. S'ha d'equipar força, ja que sols hi han dues xapes. Per sort és força curt.

Mítica foto d'en Txus Itart al segon llarg de la Rif

El tercer té una sortida de reunió metafísica, protegida amb un bolt. Uns creuaments estranys entre cantells arrodonits i fissures trencadises permeten fer-lo en lliure. Acte seguit un bon desplom fissurat, amb una sortida mantel i a equipar, et deixa més que content. En Jortx fa un taloneig espectacular per sortir, quin crack!

Uri a l'últim llarg de la Rif (Maluta)

L'últim llarg és molt curt, ben protegit i amb una sortida de la reunió desplomada però amb bons cantells. Hem baixat per la via veïna (Daima) amb un ràpel de 20m i un de 40m.

Ressenya original de la Hércules Incuarteable

Per rematar la jugada i fent cas al llibre del Pep Soldevila fem la Hércules Incuarteable al sector Patagonia. El primer i l'últim llarg ens han agradat força, però el del mig és una mica cutre i amb les assegurances on no toca, però no es pot tenir tot!

Finalment fem el mític diedre de La primera de l'Estiu al sector Taronja, que no es pot deixar de fer si es baixa per aquestes contrades.

Amalgama

Aquests dies he anat fent un munt d'activitats, però no trobava el moment per escriure-ho... Ja fa ben bé una setmana, divendres passat, vaig anar amb en Jortx al sector oblidat de Calders, Vista Pirineus, ja que hi teníem feina acumulada de la tardor passada. Podreu trobar les ressenyes, una mica desfasades a la web de Can Romu.

Vista Avinyó, al sector Vista Pirineus

El problema d'aquest sector és el poc interval de temps en que és apte. Tot i ser gairebé cara nord, a l'estiu la xafogor és molt intensa, i a l'hivern deu ser una espècie de congelador gegant.

Vam escalfar una mica i ja ens vam posar a provar la línia Vista Avinyó, buscant la possible segona repetició, però els tres cops em va tumbar a l'últim pas difícil de la via, i és que tot i no semblar-ho és força contínua.

Montse i Esther autorescatant-se

Dissabte i diumenge tenia cita amb la gent del CIM, ja que van organitzar un taller intensiu d'autorrescat. Vam fer dues sessions, la primera íntegrament sobre rocódrom i la segona, una simulació de rescat als penya-segats del Maresme (com podeu veure a la foto superior), ja, ja, ja...

L'Adrien aprofitant-se d'un servidor

La de maniobres existents i que un servidor desconeixia! Però un cop li has agafat el truc, és anar fent amb el cap ben fred i seguint un protocol clar.

... sort que ja arribem a terra!

La gent del CIM va fer una bona feina i tot va sortir molt bé, a més vaig conèixer un bon grapat de gent del GEAM Mataró.

Jortx a Situación Angustiosa, a les Gaites

Ahir per la tarda, un altre cop multiactivitat. Fins ben bé les 19h vam estar en Jortx, el Silver i un servidor, encadenant vies per les Gaites (Sant Llorenç del Munt). Vam tibar força, vam fer algunes vies que em mancaven i fins i tot vam tenir temps per liar-la en una d'elles.

Silver a Chochoflan, a les Gaites

Intentant la Chochoflan, en Silver veu dos burils al sostre de sobre la primera feixa i decideix seguir amunt, però passats aquells burils la via s'esfuma... com que té el coco blindat, segueix amunt fins enllaçar la part final de la Garridos i muntar una reunió en un arbre del cim.

Segon llarg de la Chochoflan, a les Gaites

Pujant de segon, amb un xiclet important flipo amb aquest segon llarg mig expo que s'ha marcat... quin bou!

En breu arriba en PGB i marxem a fer la via JA-RO al Cavall Bernat, tal i com ell mateix ha explicat al seu blog.

Nothing Crashpad

Ahir a la tarda, tornant del dentista, em vaig decidir per donar-li una segona oportunitat a un dels problemes de bloc més estètics (diuen, jo d'això no hi entenc...) de Can Boquet.

Dilluns m'ho vaig estar mirant amb l'Ozzy, intentant-ho com ho feia el Ferran a les fotos de la guia, però l'adherència d'una de les preses no és la mateixa en aquesta època de xafogor. El resultat és que cada cop que feia la porta una de les mans s'escapava de la roca...

Fa ja uns anyets, quan va sortir l'esmentada guia de Can Boquet, en PGB i jo ens vam demanar un crashpad a Anglaterra, ja que eren més barats i així dividiem els impostos. Crec que en tres anys hi vaig dormir a sobre unes quatre o cinc vegades i el vaig fer servir per fer bloc una. I és que a mi això del bloc no m'acaba de convencer... els blocs petits se'm fan curts i els grans em fan por, ja, ja, ja...

Total, que al final li vaig regalar el crashpad a l'Ozzy, que li treu molt més rendiment que un servidor. I com ahir l'Ozzy tenia sessió fútbol televisat vaig tenir que improvitzar algun mètode per no fer-me mal, que el dentista ja s'havia posat les botes... Així que lligo una corda vella a un arbre i m'autoasseguro, un dia d'aquests ja ho repetiré sense corda.

El Arte de la Guerra, versió gayer (Petit Paradís, Can Boquet)

Després de descartar el mètode d'en Ferran i el poder contorsionista d'en Kueka, faig la meva variant. Com que una de les mans em rellisca, doncs farem servir el peu...

La rubia de Lost

Aquest matí ens hem reunit la cordada bergui-central-maresmenya per a fer la Pirinaica a la Mòmia, que sembla ser que tots tres li teníem ganes. Així que en Jortx, en Gatsaule i un servidor enfilem el camí de St. Benet (Ah!, per cert, al sr. Anònim que sempre que parlo de St. Benet em deixa comentaris absurds, no cal que segueixi llegint...)

Gatsaule al segon llarg de la Pirinaica

Després que m'hagin ofegat pujant per les escales (és broma!, que avui s'han comportat), hem començat la via. La sort m'ha acompanyat i els llargs difícils me'ls han deixat fer de segon de corda.

Jortx al segon llarg de la Pirinaica

Mentre faig el flanqueig del primer llarg em miro una altra via que tenia en ment: la Kumbaya. Però l'estat de les xapes crec que em tirarà enrera i en projecte es quedarà. Algú dels que passa per aquí em pot fer cint-cèntims d'aquesta via?

Segon llarg de la Pirinaica

El segon llarg de la nostra via el fa en Gatsaule mig en artificial i mig en lliure. En Jortx puja en lliure descansant en alguns bolts i mirant cantells i l'aprofitat que escriu es queda amb els moviments i les indicacions del siboc.

Tercer llarg de la Pirinaica

El resultat és que surt en lliure (una mica-bastant ajudat per la corda a l'últim llançament). És un llarg molt bo, de passos llargs sobre bons forats fins arribar a la fissura. Tot el tram següent fins a la reunió és anar fent entre la fissura i la placa de la dreta. A mi m'ha agradat molt.

Gatsaule acabant el tercer llarg de la Pirinaica

Del tercer llarg em torno a escaquejar i el torno a fer de segon. També aconsegueixo que surti en lliure. No sé si per embergadura o per sort, però el trobo molt més fàcil que altres llargs similars de St. Benet (com l'Escándalo Público o la mateixa Pilón, al Manolito Artes Molina).

Inici del tercer llarg de la Pirinaica

S'acaba fer el ronso i el quart i últim llarg de la via si que el faig jo. Roca a estudiar, però amb quatre assegurances i possibilitat d'afegir-ne més. No és lleig, però véns de fer dos llargs brutals i aquest no deixa el mateix sabor.

Gatsaule a la mítica llastra de la Haus

Enllacem amb la Haus i mitjançant dos llargs, entre gotes de pluja, arribem ràpidament al cim de la Mòmia, i és que no em canso de pujar-hi!

Jortx a la llastra de la Haus

Després del ràpel i la canal de rigor, tenim moments de dubtes sobre què fer, ja que les gotes comencen a caure amb més freqüència, però com que igualment tenim les motxilles al peu de la Santacana, anem cap a l'objectiu secundari: la Momieta.

A l'Atmósfera Chunga

Fa molt de temps (17 anys) que porto escoltant la historieta del primer llarg de l'Atmósfera Chunga. Sembla ser que va ser de les primeres vies graduades de 7a (suposo que al 1982), evidentment forçant els passos amb cantells picats al seu curt i contundent primer llarg.

Acabant les dificultats a l'Atmósfera Chunga

La qüestió és que en la seva tercera repetició va ser recotada a 5c, i això sempre li ha fet molta gràcia a un mitòman com jo. El xou amb els graus que a vegades tenim actualment no deuria ser res comparat amb el ball de graus de principis dels vuitanta. Crec haver sentit que quan es va cotar de 5c es va fer un pas d'esqueneta... i és que això deu valdre, no?, no t'agafes a cap ajuda artificial, je, je, je...

Jortx a l'entrada de l'Atmósfera Chunga

Bé, en resum, que hi hem anat i l'hem fet (actualment està reequipada amb dos parabolts inox). A mi m'ha agradat i no l'he trobat excessivament dura, però quelcom més de 5c sí que li donaria, ja, ja, ja...

Sense paraules...

http://www.santllors.com/

Barjaula

Divendres quedo amb en Jortx per encetar la temporada estival als Cingles del Folló. Tot segueix igual com ho vam deixar l'any passat.

Mohawk a la via Munalis

Donat que havia portat els catxarros per practicar una mica em decideixo a fer la versió non-expansion de la via Munalis. Després de passar la fissura inicial, que no em cansaré de repetir mai, ja m'he quedat sense friends mitjans, així que d'aquí fins la reunió he de xapar tres bolts.

Via Munalis

L'entrada a la reunió la protegeixo amb dos aliens en una petita fissura horitzontal rotllo hard-grit. Tot i això encara haurem d'estalviar per comprar uns quants camalots i poder-la fer íntegrament sense expansions.

No tinc més friends mitjans...

Acte seguit ens decidim a traure interrogants d'unes quantes vies. Provem Magnètics Frenètics. Una línia impressionant, amb un pas central d'apretar les dents i la resta de pura continuitat en desplom...

En Jortx l'aconsegueix fer sense cap parada, però no ens atrevim a fer-la de primer i és que els cañonazos són constants. També fem l'oblidada Titanium, a l'esquerra del sector. La roca de la part final no dóna gaire confiança...

Jortx molt content després de la Magnètics Frenètics

Per acabar de matar el dia o de matar-me a mi mateix, provo l'última via per la dreta del sector, que es diu Rèquiem per un ¿? (no sabem veure l'última paraula). Una via amb un pas a bloc al mig del sostre i després molt bruta. Algun dia ja la netejaré i la provaré en millors condicions.


Avui diumenge he enredat al Zombita per anar al Revolt del Drac (Font Soleia), amb la promesa de trobar un retall de St. Benet al bell mig de la Soleia.

Mohawk a la via Uff!, va dir ell...

Escalfem a les plaques de la dreta i déu n'hi do com patim en alguna, però tot això es veu recompensat per lo sensacional del lloc. I és que 45 minuts de camí allunyen a molts escaladors, no a tots per això...

Zombi a Corona

Després d'uns quants intents, de premi m'emporto la comprimida i desplomada Uff!, va dir ell...

Extasiat amb el pas de bloc final...

En Zombi prova la mítica i dura Corona i me la fa provar a mi també, per sort amb la corda per dalt. Fins a l'última xapa es va fent, però el pas de després encara no he vist ni com es deu resoldre... quin paio el Comino i tots els forts que han estat capaços de repetir-la!