No veo nada...

Aquest matí hem anat a una de les parets més agradables del país, Canalda. Hem fet la via Diòptria, ja que com bé deia la iaia de l'APM, nosaltres no vemos ná!

Acabant les dificultats al primer llarg

La nostra història amb aquesta via va començar fa uns mesos, quan jo comptava les vies que havia fet a la paret i li deia al Jortx que en quedaven poques que m'interessessin. Dintre d'aquest grup hi va aparèixer la Diòptria, però li comentava que em feia mandra fer-la per l'última llarg, que és de la via Pascua (una de les dures de Canalda).

Flanqueig al primer llarg

En Jortx, no sé si molt conscient de les seves paraules, va contestar: "Ah!, doncs ja el faré jo...". I avui, amb aquesta premissa per endavant ens hem decidit a matar el tema...

Jortx al segon llarg

El primer llarg l'he començat jo. Recordava que a la Trobada d'Escaladors a Canalda, vam estar jugant amb l'entrada del llarg, i la recordava molt patinosa. Avui no li he trobat tant, i com a premi ha sortit en lliure. Els spits cada metre fan miracles per forçar sobre aquest rocam!

Per cert, si anem en lliure no cal portar la plaqueta recuperable. I al loro!, que algun còdol es mou força...

Acabant el quart llarg

El segon llarg fa un prolongat flanqueig a la dreta, fins a arribar a un petit desplom on hi ha els passos més durs. A la ressenya surt d'Ae, però es fa bé en lliure. El llarg està força ben equipat, però com sempre passa en aquesta escola: el segon també ha d'escalar!

Tònica general: baumes.
Aquí al cinquè llarg

El tercer llarg té una roca coralina brutal, cosa que fa que els punts d'assegurança allunyin més. Sortint de la reunió a la dreta hi ha un spit, uns quants passos de bauma de grans còdols i un precari pont de roca. Per sort el següent spit és aprop. El final del llarg es fa pel costat d'una gran llastra, equipada amb un pitó una mica sortit.

Homus Canaldensis

El quart i cinquè llarg són molt curts, els dos superen espectaculars baumes, mitjançant grans còdols. A destacar que el quart té un tram d'Ae, que es pot fer en lliure fins al segon spit, però després la roca està molt bruta. Si es netejés una mica, tota la via es podria fer en lliure.

Finalment, el sisè llarg, últim de la via, té una entrada explosiva i després placa tumbada, on la roca ja no és tan bona com en llargs anteriors.

Inici del sisè llarg

Després d'un flanqueig per una bona lleixa, ens situem sota l'últim llarg de la via Pascua. En Jortx es concentra i comença, xapant el primer pitó i evitant el desplom per l'esquerra... El següent pitó està força amunt, però es pot posar un C0,75. La roca és molt bona i els passos molt macos, llàstima de l'exposició. A meitat del llarg, on la roca ja no és tan bona, hi ha tres spits seguits.

Comença el patiment a la via de Pascua

Per acabar el llarg, hi ha un pas contundent assegurat per un pont de roca, força ronyós el cordino, però difícil de canviar amb el desplom que hi ha. En Jortx surt amb un pas de fe i ja tenim la via a la butxaca... Aquest siboc s'ha llicenciat a Canalda avui, felicitats!

La via ens ha semblat molt bona, força contínua i amb trams de roca espectacular... de les més recomanables que he fet, tenint en compte, per això, l'últim llarg.

Aromes de Montserrat

Avui hem aconseguit anar a fer l'Aromes a la Bessona Inf. (Agulles - Montserrat)! No ha estat fins al tercer intent que hem pogut fer la via, el primer frustrat per l'aigua i el segon pel dentista i les seves males idees.

Ressenya mutada (C)Luichy

Aquesta vegada hem encertat el dia: feia sol, però una boira força clara deixava l'ambient a la temperatura òptima, ni fred ni calor. A la ressenya de sobre, que és una modificació de la ressenya original del Luichy, hi podeu trobar el que ens ha semblat a nosaltres.

Arribant a la reunió del primer llarg

La nostra primera sorpresa ha estat descobrir que el reequipament de la via era veritat, ja que les informacions que teníem eren bastant confuses. Gairebé tots els burils han estat substituïts per bolts.

Començant el diedre...

El primer llarg el comença en Jortx, pujant per la canal que separa la Vespa de la Bessona. El primer bolt està força amunt, no és molt difícil, però cal vigilar la roca. Després, amb tendència cap a la dreta es van trobant més bolts i a l'hora la placa es torna més fina, fins entrar a la reunió.

El següent llarg és el selectiu. Actualment s'ajunten dos llargs en un de sol, d'uns 40 metres. La ruta fa força esses i cal ser curós amb la doble corda i la llargada de les cintes.

Sortint del desplom del tercer llarg

El començament és finura montserratina i ràpidament es flanqueja cap a la dreta per grans còdols i s'abasta la que era l'antiga reunió (dintre d'una bauma). Es torna a sortir amb passos fins a agafar el diedre de l'esquerra, i ja anem xapant claus, fins a tornar a sortir de la fissura cap a la dreta per terreny més fàcil i caçar un bolt, sota un pitó.

Quan pujàvem cap al refugi ja ens havíem adonat que no portàvem els encastadors, petit error. Sort que portàvem algun pitó i el martell, ja que ens havíen dit que alguns claus els treies amb les mans. A la part desequipada del diedre hi entra un encastador petit a muerte. Jo he hagut d'improvitzar amb un micro que no ha quedat gaire bé i un pitó en un forat de la placa, assegurant el pas contundent del llarg. Després la fissura es torna més humana i es protegeix amb camalot del 1 i un encastador del 7 (que resta encastat). I cada cop més fàcil fins la reunió...

Jortx arribant al cim de la Bessona Inf.

El tercer llarg comença amb un desplom de grans cantells i una sortida una mica trencada. Després per placa amb algun alejillo, però ja més fàcil, fins a la reunió sota la bola. Per acabar la via, un petit desplom de grans còdols i rampa fins al cim.

És una bona via, però a mi personalment, de totes les que he fet a la Bessona, la que més m'ha agradat segueix sent l'aresta Brucs, obra magna d'en Cerdà & Co.

... no quiero que vengas!, nunca publicas, nunca reseñas...

Cap de setmana pel Collsacabra, fent combinat turístic-vertical. Fa temps que en Jortx sent una certa remembrança per la terra dels seus progenitors, fins i tot ara va a escalar amb clàssics-esportius osonencs!

Esperó Belteguese i unes
formigues al primer llarg

Fa uns dies, aprofitant aquesta enyorança, vaig proposar-li canviar el tipus d'escalada que fem normalment: "podem anar d'excursió vertical per un dels paratges més famosos de la contrada, el Salt de Sallent". El terme d'excursió vertical és el que sempre ens imaginem els freekys quan veiem una ressenya on tots els llargs estan cotats d'Ae, ja, ja, ja...

Salt de Sallent des de la tercera reunió

La via escollida va ser l'Esperó Beltegeuse, que discorre per un espectacular esperó vora la cascada del Salt de Sallent. Com que no sabíem si la riera de Rupit estaria molt crescuda després de les últimes pluges, decidim deixar el cotxe al mateix poble i anar caminant, un agradable passeig de 25 minuts (un cop al salt descobrim que no baixa gaire aigua i que podríem haver deixat el cotxe a 5 minuts...)

Gatsaule al primer llarg

La baixada fins al peu de via es fa per la canal de la Donada i és molt ràpida. Llàstima, perquè veient els burils del primer llarg, potser valia més seguir caminant... (veure foto inferior)

Acabant el primer llarg.
Quins burils!

La resta de la via està equipada amb spits, però el primer llarg fa una mica de pànic. En Gatsaule el resol sense gaires miraments, i és que sobre aquesta roca i aquests punts d'assegurança, el millor és passar-hi ràpid i sense "brusquedades".

Jortx a l'inici del segon llarg

El segon llarg li endosem al Jortx. Aquí ja són spits amb placa de buril, però estan força allunyats i cal estirar-se. Estic segur que al ser artificial equipat i amb la confiança que donen els spits, pugem sense tècnica alguna, i ens cansem el doble. No tenim paciència!

Apunt de fer el pas en lliure...

Aquest segon llarg ronda els 35 metres i necessita 21 cintes si es vol deixar tot xapat. Al mig hi ha un pas de ganxo que també es pot resoldre mig en lliure mig apurant l'últim pedal. Les preses de mans són molt bones, però les de peus van desapareixent sota el pes d'una persona.

Acabant el segon llarg

De la segona reunió fem una travessia equipada amb cable d'acer sobre unes llastres curioses que ens deixen a l'altra banda de l'esperó, amb magnífiques vistes de la cascada. I passem a ser l'objectiu fotogràfic de bona part dels curiosos que han vingut a veure l'espectacle de l'aigua.

Entrant a la segona reunió, una mica més de lliure...

El tercer llarg és el més dur, ja que el desplom és molt acusat en la part central. La roca millora una mica i fins la meitat del llarg els spits tenen xapa estàndard. Bé, a algun spit li queden dos dies veient com apareix el casquet entre aquesta sorra compactada...

Gatsaule començant el tercer llarg

En Gatsaule s'hi està bona estona: fort desplom, xapes allunyades a la part final del llarg i en especial, la precària entrada a reunió entre argiles i branques. Per sort l'arribada a la reunió ja et deixa veure que el següent llarg no desploma, je, je, je...

Apunt de deixar les lumbars...

El quart llarg me l'havia reservat per a mi ja que ens havien avisat que s'havia de clavar algun pitó. Com que anava convençut del concepte abans explicat d'excursió vertical no m'havia ni mirat la ressenya, i em pensava que s'hauria de clavar algun pas en mig del desplom, aquests freekys, sempre pensant en desploms!

S'acaba l'artificial al quart llarg!

La realitat és una altra: sortida de la reunió amb dos passos d'artificial, una mica de placa en lliure, bosquet i un bombo sense gaires preses i amb l'última assegurança força lluny. Iep!, si veig en Paca a la barana del mirador!, savis consells els del qui va fer la via la setmana passada. Al petit desplom és on falta un pitó si es vol assegurar la sortida en lliure, o bé dos pitons si es vol passar amb estreps. La resta del llarg és fàcil i equipada amb un pitó i un buril fins a la barana del mirador. Si algú la vol repetir sense jugar-se el físic porteu una V mitjana o bé microfriends.

Xemeneia de la via Casal a l'Agullola Xica

La via és més espectacular i més contundent del que m'esperava, però sols per escalar en aquell paratge val la pena posar-la a l'agenda, però millor no anar amb el xip d'excursió vertical, ja, ja, ja...

Selene pujant a l'Agullola Xica

Al dia següent, la Selene i un servidor decidim anar a pujar l'Agullola Xica per la via normal, ja que fa un temps ens l'havíem estat mirant. Tot aquest tram està equipat amb bolts de mètrica 8. Sembla ser que abans no hi eren, però posar mètrica 8 sobre aquesta roca és una incitació a no caure. La reunió de la savina (no tan precària com diu a la guia) ha estat reforçada amb un bolt de mètrica 10.

Que tio más tonto!

Com que acabem molt ràpid el tema, decideixo despenjar-me i fer la xemeneia de la via Casal, que puja l'agulla per l'altra banda. Quan vam anar a fer l'Agullola de Rupit ens ho vam estar mirant, però el primer llarg d'artificial de cutre-buril tirava enrere.

Quan arribo a la primera reunió de la via em quedo amb un buril a la mà. Sort d'haver-me saltat el primer llarg. La xemeneia té una entrada vertical sobre sorra, però ràpidament arrampa i puges encastat però caminant pel seu interior... portar trepant per a pròximes repeticions!


Baixem a dinar al pantà de Sau i aprofitem per fotografiar pròxims objectius de la zona: el Barret d'en Vila, el Gep, etc.

Baronia de Cabacés, en copa...

Dissabte tenim dinar familiar al poble i com a destí vertical per a diumenge escollim el que hi queda més aprop, a uns 25 Km. Ja feia temps que teníem ganes de fer una visita a Cabacés, residència actual d'alguns maresmencs.

Ozzy a Jave el Tribut

Per una casualitat de la vida el destí va fer que escollíssim aquesta escola a l'hora que la revista Desnivel. Nosaltres per anar a escalar i ells per publicar un reportatge. La versió íntegra d'aquest la trobareu aquí.

Selene a Jave el Tribut

Fent cas dels consells dels locals i en especial veient la temperatura matinal (5ºC) decidim anar al sector dels Solans, on a més hi ha tota l'escala de dificultats. Una lleugera pujada de 30 minuts i ja hi som, de moment un lloc molt tranquil...

Postura Radicul a Esperançó

Com que ja no ens queda gaire imaginació ens dediquem a fer les vies que surten fotografiades a l'article de la revista, previ escalfament al sector de Can Pistraus.

La roca és força abrasiva i, en general, amb un forat més petit que el de Margalef. En aquest sector les vies són curtes amb un estil força similar al maresme power.

La recomanable República Patatera

A destacar pel seu tipus de roca la República Patatera, on després d'un passet de bloc hi trobem un camp de patates punxegudes. No havia escalat mai amb similar tipus de roca, té algunes semblances a algun punt de St. Llorenç del Munt, però aquí les patates són més arrodonides. Sols per aquesta via ja val la pena la pujada fins al sector. Segurament hi deuen haver més vies similars, però com que és la que vaig fer jo us la recomano...

Seguim sense imaginació, Esperorgàsmic

Sols em queda agraïr el tracte rebut a la gent del refugi de Cal Ferrer, al mig del poble de Cabacés, i recomanar una visita a aquesta zona d'escalada, de moment tranquil·la i agradable, i que duri!

Grandes vividores vol.1

No puc més que començar el post dedicant un vídeo a un dels dos grans vividors que formen el primer volum, mort recentment. Luis Aguilé, aka "es una lata el trabajar":



Dissabte em vaig decidir a portar a terme un vell projecte que tenia en ment. Fa anys, molts anys, parlant amb el mestre M. Millet, ens explicava que tenia unes vies per sota la Creu de St. Miquel (Setmana de terror, Escapa't que pica, etc.) que havia equipat amb un estil peculiar. Sortint de la reunió les primeres xapes estaven aprop, però conforme t'allunyaves de la reunió, la distància entre elles anava creixent, ja que cada cop era menys perillós una caiguda llarga.



Com es pot veure al vídeo de sobre, els mega-bous ja no posen aprop ni les primeres xapes, je, je, je... Però a mi em va agradar la idea i sempre havia volgut portar-la a la pràctica.


El primer era trobar un lloc prou alt com per no fer-se mal caient, i a l'hora que no fes emprenyar a ningú ("... que si la via no pega con el lugar ...", etc.). Havia de tenir roca bona, perquè si a sobre dels vuelos has de vigilar amb que no et peti res, ja és per a super homes (i no per un mindundi com jo).


El lloc escollit va ser el tram de paret que queda per sobre la via Perestroika a Les Gaites, a St. Llorenç del Munt. Per poder arribar-hi hi ha tres opcions: rapelar per dalt, fer la via Perestroika (7b+ i obra magna recentment reequipada), o bé fer un A2 (via de Les Gaites) de burils ronyosos.


Com que els camins per arribar-hi no són gaire fàcils, qui s'hi posi segur que no ho fa per error. Així s'eviten possibles accidents. Igual no la repeteix mai ningú, però això d'obrir vies és una qüestió personal i no per a vendre el producte (digueu-me egoista).


Em despenjo per comprovar si val la pena obrir la línia, marco estratègicament els emplaçaments pels bolts, de forma que mai piques amb res si caus, però cada cop més lluny. Òbviament no es pot comparar aquesta via amb cap de les esmentades abans, però cadascú té el grau que té...


Finalment munto una reunió per arribar justet a terra amb una corda de 70 metres i poso quatre bolts. Així neix la via Borís Nikolàievitx Ieltsin, la clara continuació de la Perestroika. Els primers metres tenen roca normaleta (vaig netejar les crostes perilloses) i després de la segona xapa, roca excel·lent i grau més baix... Dedicada al segon gran vividor d'aquest volum 1.

Totes les fotos són del Parias de la Roca.
Gràcies!

Aquest matí, amb la Selene, Podarcis, Imma i un servidor, hem anat a descobrir un dels sectors de la vall del Congost, prop de Tagamanent: el Sot de la Guillota (o del Torn).

Podarcis a Castell de Cartes

En molts llibres he sentit a parlar de que abans tothom començava a escalar per aquelles contrades, entre l'esmentat sot i especialment al Sot del Bac, més aprop del Figueró.

Justament ara estic llegint el llibre que va marcar l'inici de la novel·la modernista (naturalisme) a Catalunya, Els Sots Feréstecs, de Raimon Caselles i clarament inspirat en llocs de la zona visitada. Així que encara hi anava amb més ganes...

La via 9 del sector

Hem estat al primer sectoret de la zona, reequipat amb parabolts i de roca dolomítica, com tota la zona. El lloc és força solitari, molt ben acondicionat, en forma de balcó-solarium. Molt bones sensacions a l'arribar.

Podarcis a Fisureta

Ràpidament ens hem posat a fer les vies més assequibles del sector, per tal que la Selene pogués traure-li la pols als seus peus de gat. Com que són vies fàcils segueixen fissures i esperons, fent forma d'escales (Castell de Cartes i Diagonal+curset).

Via del sostre

Després ja ens hem posat en matèria, i en Podarcis ha fet Fisureta amb un final de grans cantells vegetals, és a dir per les arrels d'un arbre que penja de la part de dalt de la paret. És important dir que moltes reunions es troben situades dins de la lleixa cimera, per tant és important portar una baga llarga per evitar el fregament de la corda, si volem fer top rope.

Via del sostre

Jo m'he capficat amb una antiga línia d'artificial (Del Sostre) reforçada amb spits a distàncies old style en algun punt. Via molt bona de regletes i forats, però amb un pas força dur a l'última xapa. O no tinc el dia o el grau està com a mi m'agrada. Surt al tercer intent, guay!

Via del sostre

També fem la veïna Esquerda del Pi, potser la millor via de totes les que he fet i del sector. Una fissura bavaresa amb capritxoses formes coral·lines que deixa al Sr. Podarcis estenuat a la reunió de final de via, molt bona aquesta!

Podarcis a Esquerda del Pi

Però no podia marxar del sector sense abans fer l'única via que fa referència a l'esmentat llibre dels Sots Feréstecs, la via Roda-Soques. Regletes i foradets per una via curta i contundent, però com que aquesta està equipada amb bolts a distàncies prudencials se'm dóna millor que la via del sostre.

Per acabar la jornada anem a veure l'Agulla del Vidre, molt anomenada als llibres clàssics com a escola d'artificial. Té bona pinta, però les vies són de burí vell i en lliure es veuen de grau alt, potser caldrà menjar més sopes per tornar-hi...

Aigües Cristallines

Aigües cristallines les de la riera Castellnou de Moià, no puc més que recomanar-vos un bon banyet. El sabó ja va inclòs en el producte, bé no sé si era sabó tota aquella escuma que hi surava. Després del bany, una olor afruitada-porcina s'estendrà per tota la vostra magnitud corporal i fins hi tot podeu haver perdut algun que altre quilet, per corrosió...

Part fácil de Lambrusco

Però quin femer de riera!, és l'única cosa que no ens ha agradat de la primera visita a aquest sector, La Falsia de Moià.

Acabant Marquès de Riscal

A la web de Can Romu hi podreu trobar les ressenyes. Nosaltres havíem sentit comentaris de que les vies de la part dreta no valien gaire la pena, però a un servidor i a en Jortx, ens han semblat prou bones. Aquestes vies tenen el nom i el grau pintat a l'inici.

Pas difícil de Marquès de Riscal

Per escalfar hem optat per la via de més a l'esquerra de la placa, de nom Lambrusco. L'entrada no és del tot evident i força bloquera, però la part de dalt és un bon passeig sobre grans cantells i roca excel·lent.

Acabant Marquès de Riscal

No hi comptàvem, però el sector està fortament insolat al matí, i hem anat a buscar la mica d'ombra que quedava a la part dreta de la placa, al desplomat esperó Marquès de Riscal. La via comença amb grans cantells, però un cop dintre del diedre té un pas de petites preses i equilibri, que li dóna el grau proposat a la via. Ens ha agradat força.

S'acaben els passos durs d'Atxanta't
i comença la pila

Aprofitant encara la mica d'ombra hem fet la via del costat, Crestarosa (aquest sector va de vins, eh!), força més tècnica, en diedre i placa. I finalment la Sangre de Toro, fent una mica de neteja de l'esbarzer inicial. Aquesta via té un pas tècnic i llarg a la part de dalt. Ens ha semblat un pèl més fàcil del grau indicat al peu, però molt bona.

I els passos llargs...

Ja excesivament rescalfats (pel sol i per les vies fetes) hem anat a provar la línia recomanada de dins de la bauma. Es veuen unes línies brutals i de grau alt...

Nosaltres hem optat per la Atxanta't. En el millor intent he fet dos reposos, la via no té uns passos excesivament complicats, però donat el desplom cal tenir resistència física i ahir no tenia el cos per a gaires lamentacions, ja hi tornarem i segur que cau. Molt recomanable, a condició de tenir l'envergadura per fer algun que altre pas llarg (o molt bloqueig, clar!)