Guacimara Experience

Fugint del fred d'aquests dies, una Selenita i un servidor aprofitem per fer turisme i escalar una mica a una de les illes afortunades: Tenerife.

Penya-segats d'Acentejo

La idea no era fer un tour vertical, més aviat tot el contrari, és a dir, vacances i sol. Tot i això, vam agafar la corda i la resta d'utensilis freekys per a conèixer el tacte volcànic. Com a font d'inspiració, el número 73 de Desnivel, amb grans fotos de l'Anna Ibáñez.

Anna Ibáñez al Camión de la Basura

Òbviament les coses han canviat força des del 1992, per sort em van deixar la guia d'escalada de la zona del Teide, del 2004. Més tard vaig poder adquirir la recent guia d'escalada esportiva, i el regal va ser doble, perquè gairebé totes les vies que ja havia fet, a la nova guia estaven graduades més alt, je, je, je...


El sector escollit inicialment van ser les mítiques i conegudes Cañadas del Capricho, bressol de l'escalada esportiva canària. Paisatge impressionant, sols per observar les grans llengües de lava sota l'atenta mirada del Teide ja val la pena la pujada.

Llanos de Ucanca, sota el Teide

Esperava trobar un sector super sobat pel pas d'escaladors i extremadament àrid. Doncs no és així, la roca és especialment abrasiva, com bé denoten els forats que encara tinc a la pell dels dits, i bona part dels sectors tenen un peu de via amb una capa vegetal arbustiva.

Com punxa la roca i quin fred fa a l'ombra...

El sol el vam haver d'anar a buscar ràpidament perquè vam començar a escalar a l'ombra sense tenir en compte l'alçada del lloc, sobre els 2100m. Les vies que vaig fer eren de les curtes, al sector Aureola.

Espolón del sol

Espolón del Sol, amb una sortida al bolet somital digna dels millors mantels de Can Buquet. O l'espectacular entrada de Aureola, no me toques la pirola. Però el repte era la via Camión de la Basura, a la foto inicial protagonitzada per l'Anna.

Aureola, no me toques la pirola

I déu n'hi do quina placa, sort que sols eren tres spits! Pas molt concentrat de petits bidits molt i molt afilats. Entre la temperatura i el desgast de la pell vaig pensar força en aquesta noticia que vaig llegir fa poc.

El Camión de la Basura,
òbviament amb menys plàstica que l'Anna

Com que ja no tenia ganes de fer patir més a la meva soferta asseguradora, vaig dedicar la resta del dia als blocs de la zona. El més elegant és el de la Tortuga, a la zona de la Sexta Dimensión, on s'aprecia el perquè es diu "del capricho".

Bulder a la Tortuga

Sense pell, una mica congelats i seguint el rastre del sol, canviem la paret pels torrons i anem cap a l'hotel. Bones sensacions a les cañadas...

Bulder a la Tortuga

Un altre dia vam decidir fer cas a les recomanacions de molts companys i dedicar-nos a caminar per l'impressionant barranc de Masca. Grans parets de lava treballades pel riu, paisatge a l'estil Cabo Verde i un bon rierol que no parava de rajar.

Barranc de Masca

La totalitat del barranc fins a la platja no la vam poder recórrer, ja que el cel estava força amenaçador i no paràvem de pensar en el que costaria pujar tot aquell desnivell, així que quan portàvem dos terços vam decidir fer mitja volta. Ens vam perdre la platja final, però ja vam quedar ben impressionats per l'entorn.

Barranc de Masca

Arribant al poblet de Masca va començar a ploure i ens vam dedicar a fer turisme per la zona...

Després d'encadenar El Lance

L'última incursió a la vertical la vam fer als penya-segats d'Acentejo, prop de Puerto de la Cruz. El sector escollit va ser Vistamar. Una zona molt recomanable amb vies curtes i contundents, sobre una peculiar roca basàltica i on gairebé tot desploma...

Vista des de Vsitamar

El lloc és molt maco, però el sol de la tarda ens va fer plegar abans del que voldríem, i és que la calor era bastant insuportable pels que venim del fred.

Vam poder gaudir de vies com La Mudita, Cardonal, La Negra, El Lance i Puchéala pa'rriba, totes perfectament equipades i força maques.

Puchéale pa'arriba

Doncs fins aquí l'experiència canària d'aquest any que demà acaba, així que res més que desitjar-vos un bon any nou ple de rot punks i sense lesions!

A tibar-li!

Rèquiem per un pitroig

Amb el pronòstic d'un dia assolellat ens decidim per pujar a St. Benet. La Vall Mala està cristal·litzada per les baixes temperatures de la nit anterior, però el sol ja arriba al peu de la Panxa del Bisbe, així que ens decidim a escalfar una mica allí.

Jortx a la Gavilán Pollero

Avui som un grup ben nombrós: en Parias, en Còrpix, en Pere, en JMC, en Jortx, la Carlota i un servidor. Així que un cop aparellats escollim diverses vies de la Panxa. Uns a la Pesadilla de Verano, altres a les seves veïnes i jo em quedo a la Casanelles-Ludwing, amb la Carlota i el Pere.

JMC a la Sensalioli no mola

A mi em sonava que m'havien recomanat la inacabable Anthrax, així que quan ells acaben jo opto per fer aquesta via. Déu n'hi do, cal escalar tranquil i concentrat! Placa montserratina amb inquietuds clàssiques, je, je, je.

L1 d'Escòria Subversiva

Com que la via és molt llarga, deu rondar els 40-45 metres, mentre en Pere i la Carlota la gaudeixen, em canvio de grup i faig la Sensalioli no mola. D'aquesta part de la paret sols havia fet la Pesadilla de verano i la Mister Proper, fa uns quants anys. I és una llàstima que hagi tardat tant en tornar!

Jortx a la Hispano-Suecia

La sensealioli no mola és una línia molt bona, amb un pas una mica més dur per sortir del desplom, però la resta de la via té grans forats que fan una escalada força agradable. Amb aquesta ja em dono per escalfat i com que no vull passar al següent estat (el de reescalfat), decidim que ja és hora de pujar cap a la Roca d'en Barberà.

L1 d'Escòria Subversiva

Allí hi tenim feina tant en Jortx com jo, i per conèixer el sector s'hi afegeixen en JMC, en Pere i la Carlota. Gràcies a un petit làpsus de memòria (meu), en Jortx, munta la Fistropecador (variant del Cobarde).

Jortx a la Hispano-Suecia

Després de l'error rectifica i encadena el primer llarg de la Hispano-Suecia. Ja està a punt per donar-li uns tientos al famós tercer llarg o Gavilán Pollero.

La amiga de los perdedores...

Mentre la Carlota i en Pere proven també la Hispano-Suecia, jo deixo les cintes passades al primer llarg de la Escòria Subversiva, que fa temps que li tinc ganes. Aprofitant, en JMC també la prova. Em fa gràcia pujar per aquestes línies tan mítiques... a més no cal portar magnesi perquè resta posat, ja, ja, ja...

L1 d'Escòria Subversiva

Cap al final de la tarda, en un tercer intent, aconsegueixo encadenar-la. Als intents anteriors s'havien conjurat un bon grapat de factors negatius: peus mal controlats, bíceps tocat d'altres dies, l'ombra del Gorro Frigi, i un infinit munt d'excuses no excusables...

L1 d'Escòria Subversiva

Amb aquesta possible última sortida de l'any, deixo el bloc uns dies parat per anar a buscar destins més càlids. Fins a la tornada!

D'ahir i d'abans d'ahir...

Ara que s'està acabant de reequipar les línies que quedaven amb spits a Cèllecs és un bon moment per deixar-vos un bon grapat de relíquies, que gràcies a uns quants amics, he anat recollint aquests últims anys.


El primer d'ells és un article aparegut a la revista Cingles de l'Agrupe de Mataró. L'escrit no sé datar-lo, ja que no he trobat a quin número de la revista pertany, però sembla ser que és de principis dels noranta. Està signat per en Manel Punsola, que molts coneixereu per haver obert una de les vies més repetides de Catalunya, o per haver estat director de l'ECAM. Es fa curiós llegir com una via oberta abans de l'any 1964, la Miti, esdevindria una línia esportiva 20 anys més tard, la Delirium Tremens.

Jesús R. a la Bicicleta, principis dels vuitanta

El següent article, també de la revista Cingles, el signa el descobridor de les roques més amagades del Maresme i actualment un dels màxims promotors de l'escola més de moda d'Europa: Margalef. En Jordi Pou ens fa una ràpida repassada de l'eclosió freeky a l'escola de Cèllecs.


No us perdeu la descripció de com van passant per l'escola els escaladors més forts d'aquells inicis dels vuitanta: en Joan Olivé, el David Tarragó, el Rosso, ...

Llorenç a Rèflex, principis dels noranta

A més no podem deixar de banda bona part dels locals, amb un altíssim nivell en aquell moment: l'avançat Pep Botey, el propi Jordi Pou, en Martí Montserrat, en Toti Valés, els germans Estrader, en Marçal Boquet, en Ricard Serra, l'Oriol Floriach, en Joan Amils, l'Emili López, en Lluís Galceran, en Lluís Varela, l'Oriol Majó i d'altres que segur que em deixo i han acabat passejant-se pel vuitè grau o per complicades i exposades vies a grans parets.


Menció especial a l'últim paràgraf a la persona que més ha mimat la muntanya de Cèllecs, i que encara ens el podrem trobar voltant per allí, en Mingo Nieto.

Una evolució paral·lela a la que han viscut els escaladors la trobem en les ressenyes. Tot seguit podeu veure un conjunt d'aquestes, recuperades per en Jesús R. i datades aproximadament d'abans del 1985.


Són de Roques Noves i Contravent. Algunes d'elles van ser colorejades a posteriori pel propi Jesús. Els graus no han canviat gaire de llavors ençà, o sí, bona senyal!

Marçal a la Ful d'Estambul, principis dels noranta

Llorenç al sector Semen-Up, principis dels noranta

La Bicileta, però ara a principis dels noranta

Ramon R. al Desplom del Marrón, principis dels noranta

Oriol al sector Semen-Up, principis dels noranta

Doncs apa, a gaudir de la muntanya! I si deixeu comentaris, intenteu ser respectuosos, que per bé o malament, això és part de la història i s'ha d'acceptar com ha estat!

Samfaina

Dissabte passat, desafiant al gèlid clima que imperava, ens acostem al bonic Balcó de Santaïna, prop del Malpas de Travill.


Podeu trobar les ressenyes aquí. Vies guapes sobre conglomerat de grans còdols i bons forats, creades principalment pels berguedans i alguna incursió manresana. No són tan llargues com al veí Malpàs, però n'hi ha de molt bones.

Vampiria

El solet que va fer durant el matí ens va permetre encadenar un bon grapat de vies. Jo portava al cap la Vampiria, ja que em vaig quedar amb les ganes en una primera visita, fa gairebé un any.

Aquest cop surt al segon pegue, i és que el pas per sortir del desplom em costa força. La via té dues seccions a bloc, una a l'entrada i l'altra al sostret. La resta és molt maca, sobre grans còdols i forats.

Vampiria

També va caure en un segon pegue la Mossen Gabarrou, molt més atlètica i amb els passos més durs concentrats al desplom d'entrada. L'inici es fa saltant cap a un bon forat que talla, així que o molt de callo a les mans o una miqueta d'esparadrap no fa mal. Després del desplom tornem a trobar un mur vertical de bons còdols i algun bidit.

Entrada de Mossen Gabarrou

Acabem el dia amb la magnífica Cim d'Estela, que deu ser una de les més repetides del sector. El sol marxa i nosaltres amb ell... fins a la pròxima.

On Fire

Ja fa força temps que no escalo per la zona del Maresme, massa prop de la ciutat i massa de tot corren per les muntanyes. Tot i això hi ha un conjunt de gent segueix traient-li suc a les parets d'aquestes contrades. Alguns ho fan públic i altres prefereixen mantenir la tranquilitat i l'encant del lloc, dues visions totalment respectables.

Hard Crit al Maresme

Gràcies a crítiques constructives, aportacions personals i treball d'un grapat de coneguts, m'he vist obligat a refer una mica la Guia del Maresme. Tot són petits retocs, ja que aquest projecte ja el vaig donar per tancat fa un temps. Així que ja la podeu baixar si us interessa.

Veureu que el fons del paper és blanc, per a una millor impressió, que s'han retocat molts graus gràcies al consens i a les repeticions, que hi apareix algun sector que s'ha ampliat amb noves vies, i en especial s'ha refet la numeració de vies a la zona de Cèllecs, que ja havia esdevingut un petit caos.

Com a aportacions en format de vies, el més destacat es situa al voltant de la Placa de Cèllecs. Aprofito per fer-vos cinc cèntims.

En Jose Mª Osuna i l'Esteve han estat un bon grapat de dies reequipant les vies que mancaven al sector del Quatre, aprofitant per fer algunes aportacions:
Llistat de vies del sector Quatre:

1. Namasté / Tati Nen (A1/A2): Vies per practicar l’artificial. Semiequipades amb algun parabolt i burils sense xapa. La Tati Nen marxa a l’esquerra sota el sostret.
2. Esperó (5c): Entrada desequilibrant i placa tècnica.
3. Del Quatre (5c):Fissura maca. Encara s’hi poden trobar els vells pitons de quan es va obrir la via.
4. Escupe Guadalupe (6a/6a+): Entrada tècnica de petites regletes.
5. Diedre (4b): Curt però maco diedre.
6. ¿? (5b): Placa molsosa que poc a poc s'anirà netejant
7. Trenca Esquenes (5c): Placa una mica molsosa que travessa dos petits sostrets.
8. Al Filo (5c): Via que resegueix l’esperó dret del sector. Roca amb algun cantell curiós a l’inici. Recomanable, tot i la molsa.

Podeu trobar més informació al blog del Makalu.

En Xesco Muñoz, en Toni Valls i l'Oriol Rull han netejat i equipat les plaques de la dreta de la via Lídia, deixant enllestit un petit sector de caire alpí, ben equipat amb parabolts i roca bastant sanejada. Són seves les vies 4 - 10, la resta són d'altres autors.
Llitat de vies del sector Lídia:

1. El verí de l'escurçó (6b+): Via oberta per baix en lliure i amb un sol parabolt, a completar amb friends i tascons. Pas explosiu per sortir del desplom inicial. Actualment algú ha aixafat el parabolt, cosa que la fa una línia exposada.
2. Lídia (5c): Petita joia que ressegueix bones fissures. Equipada amb spits sikats i algun pitó en bon estat. Nom a peu de via.
3. Desequipa't els ous, fill de puta (6c): Imponent placa de petites regletes, passos llargs i precaris equilibris sota un mar de verdet. Escalada obligada.
4. Diedre del Parot (4b): Diedre desequipat per buscar-se la vida.
5. Martí, baixa d'aquí (4b): Plaques tumbades amb bones llastres i algun pas d’adherència.
6. Adelaide (5c): Pas clau després de l’alsina.
7. Carai Bernat (6a): Entrada fina i superació de desploms amb bons cantells. Vigilar alguna llastra.
8. Petit diedre (6a+): Entrada a bloc i desplom fissurat. No es toca l’herba. Vigilar alguna llastra.
9. La Patata (6a+/6b): Entrada curiosa d’adherència i difícil pas d’entrada a la placa següent.
10. Zeronou (5c): Entrada curiosa i placa. Llastra perillosa abans del diedre final.

Finalment, després de rebre crítiques i desequipaments, en Jose Mª Osuna i l'Esteve van rectificar algun a línia a la zona de l'Agulla de Cèllecs. La cosa queda així...
Llistat de vies de l'Agulla de Cèllecs:

21. Caciques (6b): Placa fissurada fàcil i sortida per un bonic esperó desplomat de bons cantells. Si sortim per la dreta, ja estava oberta i també trobem bons cantells. A la part superior de l’agulla, un metre a l’esquerra també hi puja alguna via antiga, sembla ser que amb restes d’alguna pitonissa. Per a uns bona i per a altres un rostoll...
22. ¿? (6a): Segueix la placa fissurada fins situar-se sota l’agulla, on un pas llarg i molt maco ens permet abastar el cim.
23. Red Bull II (A3e/5c; 7a?): Sostre a resoldre amb estreps o en lliure potent i placa més assequible fins dalt.
24. Red Bull (A2e; 6b+): Flanqueig aprofitant el cantell del sostre, ja sigui en artificial o lliure potent.
25. El Plomo (Artif. a equipar): Vies d’artificial amb sols la reunió equipada. La dificultat dependrà de la nostra habilitat emplaçant les assegurences. Vigilar l'ús de pitons.
    
26. Ni respires (Artif. a equipar): Vies d’artificial amb sols la reunió equipada. La dificultat dependrà de la nostra habilitat emplaçant les assegurences. Vigilar l'ús de pitons.
27. Don Dummy (Ae; 6b): Vies per practicar l’artificial equipat. Portar 4 xapes recuperables. Millor rapelar que la corda té molt fregament.
28. De primero (Ae): Vies per practicar l’artificial equipat. Portar 4 xapes recuperables. Millor rapelar que la corda té molt fregament.
29. ¿? (5b): Placa fissurada que porta fins l’Ae del desplom. Equipada amb una escarpia. Antiga línia.

Podeu trobar més informació al blog del Makalu.

Recordeu que ens trobem dintre d'un Parc Natural, que de moment encara no té un Pla d'Usos definit, però segurament en breu es farà públic.

Pajillas: Onanisme Vertical

" Hace algunos años oí algo que había de cambiar el curso de mi vida profesional y la vida de mis pacientes. Lo que oí quizá pueda cambiar la índole de la psicoterapia, tal como se la conoce hoy: un grito espeluznante nacido de las profundidades de un joven tendido en el suelo durante una sesión terapéutica. Sólo acierto a compararlo con el que puede proferir una persona a punto de ser asesinada..." (A. Janov)

La Plantació

Arthur Janov és un psiquiatre americà que postula una teoria (pel que un neòfit com jo entén) per explicar els casos de neurosis. Tot el que ens passa a la vida és conseqüència d’experiències traumàtiques viscudes anteriorment, i on més s’acumulen aquestes experiències és a l’embaràs i al part. Mitjançant una teràpia es pot tornar enrere per reviure aquestes experiències, una teràpia primal. L’últim efecte de reviure aquestes experiències és un crit desesperat, un crit primal.

Primer llarg de la Trempant t'empaito

No sé si inspirats en la teoria de Janov (i el seu llibre homòleg), o més aviat amb la cançó Primal Scream d’aquells Mötley Crüe a la “dècada de la decadència”, en J. Medina i en Pastes van obrir una d’aquelles petites obres magnes verticals: Grito Primal a la cara est de la Palleta.

Primer llarg de la Trempant t'empaito

Com a tota la paret, la via compta amb una de les roques més espectaculars de Montserrat, així que el crit primal no sé si realment va ser d’alegria després d’obrir aquella línia.

En Jortx i un servidor varem decidir escalfar una mica amb la seva veïna, la Trempant t’empaito, que al final va resultar tenir el llarg més contundent de tot el dia. Aquest primer llarg agafa molt fred i és pura continuïtat, així que arribes ben tocat a la reunió. Potser hagués estat millor escalfar amb la Tomaquets o la Tuareg.

Jortx al segon llarg de la Trempant t'empaito

El segon llarg és molt bo i es deixa fer, bona roca i no tan desplomat. Com a tota la via l’equipament és molt bo amb spits i bolts, que sempre obliguen a escalar, però no tens la sensació de perillar. Vigilar l’últim tram de no entrar a alguna via veïna, totes tenen el seu spit propi.

Jortx al tercer llarg de la Trempant t'empaito

Tercer llarg, pertanyent a la Pere Segura, força més fàcil i empalmable amb el curt últim llarg, per fer cim.

Rapelem a terra i comencem el primer llarg de la Grito Primal. Havíem sentit rumors sobre l’exposició d’aquest llarg que no deixa de ser la normal en aquest tipus de vies (Tormenta de Verano, Caida Libre, ...) Això sí, impressionant la qualitat de la roca i l’elegància dels passos, bons forats, grans còdols, ziga-zagues i entrada a la reunió de mirar-s’ho bé. Magnífic!

Primer llarg de la Grito Primal

El segon llarg si que té un tram una mica compromès després de la tercera xapa, quan cal virar a l’esquerra. El pas és fi i la xapa queda lluny, però les formes capritxoses de la paret ajuden a pujar amb calma. A la part menys vertical els punts d’assegurança allunyen una mica.

Primer llarg de la Grito Primal

L’últim llarg fa una travessa per sota el niu dels falcons i amb un pas de bombo arribem a la rampa final (sense assegurances, però fàcil). Nosaltres decidim tornar a repetir l’últim llarg de la Pere Segura per tornar a fer cim.

Segon llarg de la Grito Primal

Vies super recomanables on el crit primal ens l’haurem de guardar per a una altra experiència més traumàtica, perquè aquesta ha estat de pur plaer.

Per cert, algú ha fet la Kontiki?