El Patriarkado de la Rumba

Per fi he trobat les ganes per acabar d'equipar aquesta línia maresmenya! La veritat és que és una via molt estètica, però força dura i molt manipulada...


Tot el peu de via estava menjat pels esbarzers, així que l'equipament de la part de baix s'ha fet esperar gairebé dos anys, ja que no ens animàvem a podar. Finalment, la setmana pasada, juntament amb la Selene, vam fer força feina, però els esbarzers de la part final eren tan densos que ens va ser impossible.

Últim xapatge

La solució trobada és la més fàcil i menys ètica. Dos petits sikats a l'esquerra de l'esperó permeten saltar els esbarzers i entrar a l'aresta un metre per sobre del terra. Si algú vol fer la poda del que queda, cop de martell i sikats fora... solució ràpida!

Relax després de l'últim xapatge

El granit de Roca Riera no és gaire bo i he fet saltar força llastres, tot i així, n'hi han dues reforçades, una s'utilitza per fer un pas i l'altra simplement és per que no peti una estructura a la sortida del sostre. També val a dir que la via creua una via d'artificial (A1/A2) compartint l'única expansió d'aquesta última.

Encarant l'últim dinàmic...

La via és tot el contrari de la seva veina, Ese es mi Fary!. Terriblement athlètica, amb passos de molta força i molt dinàmics. A nosaltres ens van mancar per resoldre dos passos. La via està per sobre del 7c, però no sé dir quan per sobre... això sí, sols per la foto penjat de la bola de la punta del sostre ja val la pena...

A gaudir-la!

Astènia borbònica

Dimarts a la tarda, per fer gana per la coca de St. Joan, en Jortx i un servidor ens vam acostar a l'escola Osonenca dels Graus dels Matxos.

Senglar Estimbat

Vam estar provant les vies que no sol fer gaire gent, és a dir les de més a la dreta del sector central. Per començar a escalfar ens enfilem per la recent acabada Senglar Estimbat, un bonic diedre a la part final, llàstima que abans d'entrar a la reunió hi ha algun tram una mica vegetal.

Jortx a Bon Nadal

La següent línia la teníem clavada com una espina, ja que a l'última visita no vam ser capaços d'encadenar-la. La via Bon Nadal és de les últimes del sector i és una fissura sorrenca (tipus Osona) amb una entrada desplomada de grans cantells i un pas molt psicològic després de la segona assegurança.

Mohawk a Bon Nadal

L'anterior vegada aquest pas ens va tirar pel terra el rot punk, però avui veníem armados hasta los dientes i amb un C3 solucionem la papereta. Com canvia la via així, fins hi tot en Jortx s'atreveix a sentenciar que l'ha trobat fàcil. Avui ja hem triomfat...

Diedre dur d'Anxeneta

Seguim amb les vies marginades i acte seguit ens posem a l'Anxeneta. Un diedre d'entrada amb uns passos molt tècnics (pas dur de la via) et deixen a una zona intermitja crunxi. La part final de la via passa un desplom amb grans però contats cantells. Bona via però per agafar amb els músculs ben estirats...

Tranques i barranques

Seguim amb la ruta cap al sector central i ens posem a la Mat 2009, que també ens deixa molt bon gust de boca, amb exigents passos de diedre estret. Ja al sector central provem la contundent Tranques i barranques. Via impressionant però que hem de fer amb alguna parada, ja que estem més que cuits. Entrada i sortida de via a bloc i part central de diedre desplomat i fissurat, com totes les vies de grau mig de la part central...

Abans de marxar fem la recent via Xirimiri, que deu ser la via més fàcil de tot el sector.

Mira al terra!, què no ho veus?... és l'arrogància!

Ahir era un dia difícil de planificar, donades les previsions mentirològiques. Al final decidim fer cas al meteocat i deixem la via que teníem en ment per a un altre moment. Com que el dia no es preveu gaire assolellat decidim apurar les últimes oportunitats matinals a Canalda.

Jortx al primer llarg de la via de la Rita

L'encertem de ple! Boira gairebé tot el dia, que no deixa passar el sol i en canvi fa que la temperatura sigui molt agradable. Llàstima que cap al migdia fins i tot passem fred a les últimes reunions...

Últim llarg de la via de la Rita

L'objectiu era fer dues vies curtes de la part dreta de la paret. Comencem per la via de la Rita, ja que en Jortx estava enamorat de l'estètic esperó del primer llarg. No cal dir que gràcies a l'equipament abundant, la qualitat de la roca i l'entorn enboirat fa que aquest primer llarg es converteixi en una joia. Pas dur per sortir del desplom...

Mítica panxa de la via de l'Ignasi

Uneixo el segon i tercer llarg que ja surten una mica de l'esperó de la via i arribo al jardí. Recomanació personal: rapeleu! Nosaltres, que som innocents, seguim la via. Cal creuar el jardí central fins trobar una reunió d'un spit molt a la dreta.

Primer llarg de la via de l'Ignasi

El següent "llarg" són 3 metres de roca cruinxi i un altre bosc espés (això no surt a la ressenya, eh!). Finalment l'últim llarg té un tram central de placa força bo, però al final trobem una panxa on ha saltat un dels pitons i hem de fer un pas canalda power que déu n'hi do. Recomanable fer reunió al spit de després d'aquest desplom, ja que si no haurem de pujar fins dalt de tot de la paret i són 60m amb força fregament.

Tercer llarg de la via de l'Ignasi

Baixem rapelant pels ràpels del jardí. El primer cal anar a buscar-lo al final d'una canal que ens queda a l'esquerra, en un arbre enganxat a la paret. El següent és la tercera reunió de la via que acabem de fer. Vigileu que cauen moltes pedres...

Sort de la següent via, que ens deixa sense paraules, que bona!, la via de l'Ignasi.

Murs finals de la via de l'Ignasi

No hi ha cap llarg que no tingui algun secret, molt recomanable. No és molt exposada, però has d'encertar-la a l'hora de navegar, si perds la ruta les coses es poden complicar. Trobareu una ressenya molt bona al blog de l'Edu.
Com que fa força fred, decidim rapelar la via, i amb dues tirades de 60m tornem a ser a terra.

Iran balla reggae!

Ja fa gairebé tres anys que vaig enganyar al pobre DJ Rename per anar als Castellets, a fer la via Pilar Valldeneu, explicat aquí.

Jortx al Pilar Valldeneu

Avui hi hem tornat amb el Jortx, perquè ell pogués fer aquesta via i de pas acabéssim amb el doblet de vies famoses del sector. En Jortx ha fet tota la via Pilar Valldeneu de primer i un servidor de segon, per poder escalfar una miqueta...

Segon llarg del Pilar Valldeneu

Després d'aquesta primera línia, una obra magna que seria un viote sense els parabolts, tornem a la reunió inicial, per començar la següent línia, la via Despertaferro. Aquesta em toca tota a mi de primer...

Tram desequipat de la Despertaferro

La veritat és que amb el post de la Raquel, sobre aquesta línia, ens havíem fet una palla mental amb el tram inicial desequipat. O l'entrenament non-expansion funciona o el tram és més fàcil del que sembla a simple vista.

Apunt d'encarar el desplom

Això sí, la fissura següent desploma força, sort dels parabolts per als dèbils com jo. Al penúltim bolt he de decidir-me entre tornar a l'exterior l'empanada gallega que m'havia cruspit dues hores abans o aturar-me. I com que estem en crisi, em quedo amb l'empanada...

Jortx a la primera part de la Despertaferro

Uns segons de descans, dos passets i ja sóc a la reunió. El Jortx puja molt bé i li surt tot el llarg sense cap descans, llàstima de l'A0 involuntari que ha fet a mig llarg, ja, ja, ja... perquè donar-li un cop de colze al parabolt és fer un A0, no?

Jortx a la Despertaferro

Últim llarg en roca típica del sector però força ben assegurat i acabo fent reunió a l'arbre del cim.

Bones vies en un entorn molt maco. Molt recomanables!

Ariquitaun, taun, taun... afeitadoras Braun

Ahir vam decidir rescatar un vell projecte que teníem en un calaix, i com que la cosa també anava de fissures, doncs era com anell al dit. La via en qüestió és la mítica Tardor de Nebjeperura a la Dent de Rossell.

En Jortx a l'últim llarg i l'olla de Núria al fons

Segurament deu ser una de les vies més repetides de la paret, gràcies a la Guia del Ripollès i en especial a les fotos d'en Pep Vila penjat d'una mà al quart llarg. Fotografia, que d'una altra banda, tothom intenta imitar / copiar.

En Gatsaule a punt d'encarar el pas difícil del primer llarg

La veritat és que personalment no tinc gaire esperit alpí, però m'esperava una via menys vegetal. El paisatge no és extremadament bonic, ja que les valles del tren cremallera trenquen l'encant del lloc. Això si, la via té trams molt i molt bons. Un Pic del Martell al Pirineu...

Inici de la xemeneia del primer llarg... ombra!!

Com ja ha descrit en Gatsaule al seu blog, els primer llarg és potser el més difícil de la via, amb un pas de diedre / xemeneia a la seva meitat, molt espectacular. La roca és brutal, com a la resta de la via i l'equipament força generós, sols cal completar amb algun que altre tascó / friend.

Acabant el primer llarg

El segon llarg és un dels que més em va agradar. És força llarg, uns 58 metres, i té un tram final una mica vegetal, però tota la part central ho compensa. Hi trobem una planxa de roca vermellosa de regletes amb una sortida desplomada i fissurada on totes les assegurances queden de llibre.

Gatsaule a les plaques vermelles del segon llarg

Cap al final del llarg, un pas assegurat amb un pont de roca ens farà decidir si amaguem el cul a la fissura de la dreta o bé encarem el desplom per la part més vertical. A la nostra cordada hi va haver totes les opcions...

Diedre perfecte al tercer llarg

El tercer llarg enllaça dos diedres molt estètics mitjançant un pas de placa força relliscós. Està bastant assegurat i si no els encastadors entren sols. La reunió ja deixa entreveure que estem prop de l'objectiu: fer la mítica foto!

Copión! (inici del quart llarg)

Però sorpresa, la presa on penjar-se no és tan gran com un s'esperava, tot i així el pas és molt maco. La resta del llarg és una mica molsós amb una entrada a reunió curiosa, com sempre ben protegible.

En Jortx a l'últim pas de la via

La via acaba amb un cinquè llarg aeri i rematat per un desplom amb cantells gegants. Sols queda pujar pel prat cap a la pista de Fontalba i a celebrar-ho amb unes clares ben fresques, ja que la via estarà a 2000m, però el sol pica igual...

Que putes les passes però que bones que són...

... les fissures!

En Jortx i qui us parla, seguim amb la idea de l'anterior post: practicar amb els catxarros i fer força fissures per agafar rodatge de cara a l'estiu.


Motivats per un post del fanàtic TR, vam decidir anar a la cova de l'Arcada, a provar la via Supercrack. Al matí fa ombra i encara s'hi pot estar, fins les 14h com a molt, ja que es la part més a l'esquerra de la cova.


Com que ens havíen parlat molt malament de l'estat del burils de la via i som una mica negats nosaltres, vam pujar per la via veïna, per tal d'emplaçar les assegurances i fer-li un top rope per veure com anava la cosa.


La veritat és que la fissura és tan perfecta que la cossim de dalt a baix, i de pas veiem que de burils ens mal estat n'hi han dos, els altres no aguantarien grans caigudes però si petits saques. Però nosaltres hem vingut a practicar amb els catxarros i com ja he comentat, al cossim de dalt a baix...


Al pujar trobem molts cantells plens de sorra, ja que segurament la via comparteix recorregut amb aigua. Però la línia és boníssima... segurament el grau original és emplaçant les assegurances, en el nostre cas crec que va sortir un pèl més fàcil.


La via comença amb un petit sostret, amb un parabolt compartit amb la via de la dreta i una escarpia. És el pas més contundent de la via, on es pot optar per encastar la mà sobre el clau o bé fer un pas llarg i anar més a l'esquerra. Jo vaig provar les dues versions i la d'encastar em va matxacar bastant el dit, així que en el rot punk vaig preferir la versió braços llargs.


A la resta de la via vas encastant dintre de la fissura i compartint alguns forats molt bons a les plaques de les dues bandes. Cal vigilar els peus perquè rellisquen força. En tot el recorregut s'hi troben dos reposos cinc estrelles.


A la part final torna a haver un pas raro per tal d'entrar a la reunió i aquí el buril si que fa por. Nosaltres vam col·locar un C2 a muerte i cap problema...

Seguim entrenant!

Mucho mejor los inodoros Roca

En Jortx i un servidor tenen un petit projecte per aquest estiu, però és necessari que abans d'anar-hi, fem un repàs d'autoprotecció i fissures. Com que ahir van dir que sols faria sol cap al sud, vam decidir anar a fer una via mítica de la Mussara, la Rif del sector Itaca. (No tinc fotos, les he agafat prestades...)

Ressenya de la Rif (www.ressenya.net)

La via ens ha semblat molt bona i ha complert de sobres les nostres expectatives. El primer llarg dóna confiança, sobre una fissura molt foradada i bona roca, però de cop el segon ja et posa a to sols sortir de la reunió. S'ha d'equipar força, ja que sols hi han dues xapes. Per sort és força curt.

Mítica foto d'en Txus Itart al segon llarg de la Rif

El tercer té una sortida de reunió metafísica, protegida amb un bolt. Uns creuaments estranys entre cantells arrodonits i fissures trencadises permeten fer-lo en lliure. Acte seguit un bon desplom fissurat, amb una sortida mantel i a equipar, et deixa més que content. En Jortx fa un taloneig espectacular per sortir, quin crack!

Uri a l'últim llarg de la Rif (Maluta)

L'últim llarg és molt curt, ben protegit i amb una sortida de la reunió desplomada però amb bons cantells. Hem baixat per la via veïna (Daima) amb un ràpel de 20m i un de 40m.

Ressenya original de la Hércules Incuarteable

Per rematar la jugada i fent cas al llibre del Pep Soldevila fem la Hércules Incuarteable al sector Patagonia. El primer i l'últim llarg ens han agradat força, però el del mig és una mica cutre i amb les assegurances on no toca, però no es pot tenir tot!

Finalment fem el mític diedre de La primera de l'Estiu al sector Taronja, que no es pot deixar de fer si es baixa per aquestes contrades.