Nothing Crashpad

Ahir a la tarda, tornant del dentista, em vaig decidir per donar-li una segona oportunitat a un dels problemes de bloc més estètics (diuen, jo d'això no hi entenc...) de Can Boquet.

Dilluns m'ho vaig estar mirant amb l'Ozzy, intentant-ho com ho feia el Ferran a les fotos de la guia, però l'adherència d'una de les preses no és la mateixa en aquesta època de xafogor. El resultat és que cada cop que feia la porta una de les mans s'escapava de la roca...

Fa ja uns anyets, quan va sortir l'esmentada guia de Can Boquet, en PGB i jo ens vam demanar un crashpad a Anglaterra, ja que eren més barats i així dividiem els impostos. Crec que en tres anys hi vaig dormir a sobre unes quatre o cinc vegades i el vaig fer servir per fer bloc una. I és que a mi això del bloc no m'acaba de convencer... els blocs petits se'm fan curts i els grans em fan por, ja, ja, ja...

Total, que al final li vaig regalar el crashpad a l'Ozzy, que li treu molt més rendiment que un servidor. I com ahir l'Ozzy tenia sessió fútbol televisat vaig tenir que improvitzar algun mètode per no fer-me mal, que el dentista ja s'havia posat les botes... Així que lligo una corda vella a un arbre i m'autoasseguro, un dia d'aquests ja ho repetiré sense corda.

El Arte de la Guerra, versió gayer (Petit Paradís, Can Boquet)

Després de descartar el mètode d'en Ferran i el poder contorsionista d'en Kueka, faig la meva variant. Com que una de les mans em rellisca, doncs farem servir el peu...

La rubia de Lost

Aquest matí ens hem reunit la cordada bergui-central-maresmenya per a fer la Pirinaica a la Mòmia, que sembla ser que tots tres li teníem ganes. Així que en Jortx, en Gatsaule i un servidor enfilem el camí de St. Benet (Ah!, per cert, al sr. Anònim que sempre que parlo de St. Benet em deixa comentaris absurds, no cal que segueixi llegint...)

Gatsaule al segon llarg de la Pirinaica

Després que m'hagin ofegat pujant per les escales (és broma!, que avui s'han comportat), hem començat la via. La sort m'ha acompanyat i els llargs difícils me'ls han deixat fer de segon de corda.

Jortx al segon llarg de la Pirinaica

Mentre faig el flanqueig del primer llarg em miro una altra via que tenia en ment: la Kumbaya. Però l'estat de les xapes crec que em tirarà enrera i en projecte es quedarà. Algú dels que passa per aquí em pot fer cint-cèntims d'aquesta via?

Segon llarg de la Pirinaica

El segon llarg de la nostra via el fa en Gatsaule mig en artificial i mig en lliure. En Jortx puja en lliure descansant en alguns bolts i mirant cantells i l'aprofitat que escriu es queda amb els moviments i les indicacions del siboc.

Tercer llarg de la Pirinaica

El resultat és que surt en lliure (una mica-bastant ajudat per la corda a l'últim llançament). És un llarg molt bo, de passos llargs sobre bons forats fins arribar a la fissura. Tot el tram següent fins a la reunió és anar fent entre la fissura i la placa de la dreta. A mi m'ha agradat molt.

Gatsaule acabant el tercer llarg de la Pirinaica

Del tercer llarg em torno a escaquejar i el torno a fer de segon. També aconsegueixo que surti en lliure. No sé si per embergadura o per sort, però el trobo molt més fàcil que altres llargs similars de St. Benet (com l'Escándalo Público o la mateixa Pilón, al Manolito Artes Molina).

Inici del tercer llarg de la Pirinaica

S'acaba fer el ronso i el quart i últim llarg de la via si que el faig jo. Roca a estudiar, però amb quatre assegurances i possibilitat d'afegir-ne més. No és lleig, però véns de fer dos llargs brutals i aquest no deixa el mateix sabor.

Gatsaule a la mítica llastra de la Haus

Enllacem amb la Haus i mitjançant dos llargs, entre gotes de pluja, arribem ràpidament al cim de la Mòmia, i és que no em canso de pujar-hi!

Jortx a la llastra de la Haus

Després del ràpel i la canal de rigor, tenim moments de dubtes sobre què fer, ja que les gotes comencen a caure amb més freqüència, però com que igualment tenim les motxilles al peu de la Santacana, anem cap a l'objectiu secundari: la Momieta.

A l'Atmósfera Chunga

Fa molt de temps (17 anys) que porto escoltant la historieta del primer llarg de l'Atmósfera Chunga. Sembla ser que va ser de les primeres vies graduades de 7a (suposo que al 1982), evidentment forçant els passos amb cantells picats al seu curt i contundent primer llarg.

Acabant les dificultats a l'Atmósfera Chunga

La qüestió és que en la seva tercera repetició va ser recotada a 5c, i això sempre li ha fet molta gràcia a un mitòman com jo. El xou amb els graus que a vegades tenim actualment no deuria ser res comparat amb el ball de graus de principis dels vuitanta. Crec haver sentit que quan es va cotar de 5c es va fer un pas d'esqueneta... i és que això deu valdre, no?, no t'agafes a cap ajuda artificial, je, je, je...

Jortx a l'entrada de l'Atmósfera Chunga

Bé, en resum, que hi hem anat i l'hem fet (actualment està reequipada amb dos parabolts inox). A mi m'ha agradat i no l'he trobat excessivament dura, però quelcom més de 5c sí que li donaria, ja, ja, ja...

Sense paraules...

http://www.santllors.com/

Barjaula

Divendres quedo amb en Jortx per encetar la temporada estival als Cingles del Folló. Tot segueix igual com ho vam deixar l'any passat.

Mohawk a la via Munalis

Donat que havia portat els catxarros per practicar una mica em decideixo a fer la versió non-expansion de la via Munalis. Després de passar la fissura inicial, que no em cansaré de repetir mai, ja m'he quedat sense friends mitjans, així que d'aquí fins la reunió he de xapar tres bolts.

Via Munalis

L'entrada a la reunió la protegeixo amb dos aliens en una petita fissura horitzontal rotllo hard-grit. Tot i això encara haurem d'estalviar per comprar uns quants camalots i poder-la fer íntegrament sense expansions.

No tinc més friends mitjans...

Acte seguit ens decidim a traure interrogants d'unes quantes vies. Provem Magnètics Frenètics. Una línia impressionant, amb un pas central d'apretar les dents i la resta de pura continuitat en desplom...

En Jortx l'aconsegueix fer sense cap parada, però no ens atrevim a fer-la de primer i és que els cañonazos són constants. També fem l'oblidada Titanium, a l'esquerra del sector. La roca de la part final no dóna gaire confiança...

Jortx molt content després de la Magnètics Frenètics

Per acabar de matar el dia o de matar-me a mi mateix, provo l'última via per la dreta del sector, que es diu Rèquiem per un ¿? (no sabem veure l'última paraula). Una via amb un pas a bloc al mig del sostre i després molt bruta. Algun dia ja la netejaré i la provaré en millors condicions.


Avui diumenge he enredat al Zombita per anar al Revolt del Drac (Font Soleia), amb la promesa de trobar un retall de St. Benet al bell mig de la Soleia.

Mohawk a la via Uff!, va dir ell...

Escalfem a les plaques de la dreta i déu n'hi do com patim en alguna, però tot això es veu recompensat per lo sensacional del lloc. I és que 45 minuts de camí allunyen a molts escaladors, no a tots per això...

Zombi a Corona

Després d'uns quants intents, de premi m'emporto la comprimida i desplomada Uff!, va dir ell...

Extasiat amb el pas de bloc final...

En Zombi prova la mítica i dura Corona i me la fa provar a mi també, per sort amb la corda per dalt. Fins a l'última xapa es va fent, però el pas de després encara no he vist ni com es deu resoldre... quin paio el Comino i tots els forts que han estat capaços de repetir-la!

Nothing dit kamal

Llarg cap de setmana amb un dia de regal! Divendres comença amb pluja per la costa, "si a la tarda surt el sol ja m'acostaré a Cèllecs a escalar una mica..." Al final em fa mandra i m'acabo autoenganyant per anar a fer bloc amb l'Ozzy, l'Espi i el Juli.

Mohawk a Ponte Nivea (Halley de Dalt - Can Boquet)

Després d'escalfar en algun bloc fàcil del sector Halley de Dalt (Can Boquet) i de recordar els passos, aconsegueixo fer la línia Ponte Nivea, a la petita roca del Bronceador. Després d'uns quants trons, el sol fa acte de presència i acabem la tarda i la pell dels dits a la Tortuga.

Salt de la Barra de Ferro (Torrent de les Gorgues - L'Esquirol)

Dissabte vam sortir, amb la colla, de passejada per les terres d'Osona, i és que ara amb el que ha plogut, tot està verd i viu... per a més detalls podeu consultar el blog de la Selenita.



I finalment diumenge, en Jortx i un servidor, quedem a Solsona amb un dels xèrifs de Canalda, en Parce. La idea és anar a fer una via tranquil·la, sense estressar-nos gaire, però que a l'hora ens faci tibar una mica. L'escollida és l'espectacular Tirant pel dret, oberta pel mateix Parce.

Mohawk al pas clau del primer llarg (Tirant pel dret - Canalda)

I com hem xalat, com a criatures... El primer llarg té una entrada fineta de roca bona fins a sota un primer desplom (primer bolt). Un pas sobre roca a tenir en compte i bonica entrada a una bauma.

El xèrif al primer llarg (Tirant pel dret - Canalda)

Al sortir de la bauma hi trobem uns passos molt fins i desplomats. Jo m'he hagut de parar per poder xapar l'últim spit del llarg, una llàstima, perquè amb una mica més de pila hagués sortit tot en lliure. No obstant el regust de boca és força bo...

Mohawk acabant el segon llarg (Tirant pel dret - Canalda)

El següent llarg surt per unes lleixes grises i ràpidament fa un gran flanqueig fins una curiosa banya de roca. A partir d'aquí ve un desplom continuat on s'alternen bones preses amb cantells arrodonits. Un altre llarg dels bons de Canalda, equipat amb parabolts i spits per poder anar en lliure sense preocupacions...

El xèrif acabant el segon llarg (Tirant pel dret - Canalda)

El tercer llarg és força curt. Surt de la reunió cap a la dreta per superar una petita panxa i després entra a un diedre que ens porta a la següent reunió.

Jortx 6-2 iniciant el segon llarg (Tirant pel dret - Canalda)

El llarg final de la via també és molt bo. S'ha de navegar per unes lleixes que ens porten cap a un diedre desplomat amb grans forats. I aquí acaba la via, però no som dalt de la paret encara. Per finalitzar l'ascensió hi ha un bon tros de llarg per rampes de matolls amb algun pas aïllat de roca, que alguns poden evitar i altres no, je, je, je...

Bona via per apurar en lliure, felicitats Parce!

Calders a la brava

Aquest cap de setmana em tocava retre comptes a la familia i anar a passar el cap de setmana a l'Estartit (Costa Brava). Per aquesta raó vaig haver de fer coincidir els plans verticals amb els familiars.

Jortx a Quis custodiet ipso custodes (Can Bronx)

Divendres vaig poder acompanyar al Jortx al sector que vam equipar l'any passat a Cèllecs (Can Bronx). En unes tres hores ens vam polir totes les vies. A destacar la decotada incipient i consensuada a la via de la Cris, ara 6a+. No sé que em va passar pel cap quan la vaig cotar...

Action Mohawk (Can Bronx)

I el que és més destacable, la primera repetició (coneguda), per part del Jortx, a la Atomic PGB, una via una mica exposada i amb un pas explosiu per sortir del desplom.

Després anem al totxo de la Intifada i fem la fissura central en lliure. No sé si s'havia fet abans, ja que sols hi havíen restes de pitonatge i un copper. Actualment la via sols es pot fer amb la corda passada per un spit que hi ha a la part superior de la roca. Segurament hi possaré un bolt per tal de poder provar l'esperó esquerra, que es veu força contundent.

Sector de Cala Montgó

Dissabte al matí, aprofitant l'estada a la Costa Brava, la Selene i un servidor ens acostem a la zona d'escalada de Cala Montgó, seguint les ressenyes del PGB.

PGB a la Cala Montgó

Ens costa força trobar la zona, però al final apareix el mateix PGB i després d'unes quantes voltes i de trobar la via Trencabraços, aconseguim arribar al sector.

La veritat és que rep força crítiques la zona, però a mi em va agradar (tot i la poca activitat que vam poder fer). És una roca peculiar, a mi em va semblar força sòlida després de les últimes escalades per l'Osona, i molt desplomada. Això sí, els cantells són brutals... rotllo Calders, però sobre el mar.

Mohawk a la mateixa via

És una zona ideal per a fer el goril·la, llàstima de l'acció corrosiva del mar.

Vámonos que esto no pinta bién...

I parlant del mar, al final vam tenir que sortir per potes ja que aquest s'estava empipant amb nosaltres i les onades gairebé ens tocaven. Segurament hi tornarem aprofitant alguna altra estància per la zona... Dèu n'hi do la de sectors aprop que hi han: Roca Maura, Torre Moratxa, Begur, el Cau del Duc, Montplà, Ullà i una mica més lluny Romanyà i Solius.

La millor reutilització possible dels bunkers de cala Montgó

En PGB fent-me la pilota...

Aprofito el post per preguntar un petit dubte: Com podeu veure a les fotos inferiors, la corrosió del mar és brutal. Ja coneixia els seus efectes sobre els elements mecànics no inoxidables, però el que em va sorprendre més és que hi havia resina epoxy oxidada, i el pitjor (foto del químic inferior) fins hi tot havia saltat d'alguns anclatges...

1) Inox amb no inox, 2) Químic precari, 3) Bolt no inox

Què es pot fer en una zona així?, parabolts 12 mm inox?, alguna resina especial?, què fan a les Calanques?, hardgrit? (una lectura interessant).

Nifli y Tufi

Com cada divendres últimament, ens trobem en Jortx i un servidor, esquivant els núvols que van creixent a mesura que passen les hores. El punt de trobada aquest cop és el sector Cargolaire de Calders.

Mohawk a Mobbing rural non expansion

Jo hi tenia feina pendent, ja que havia de provar l'última apertura del Jortx, la Mobbing rural. Com que la línia ressegueix una bona fissura, la idea inicial era fer-la sense utilitzar les expansions.

Jortx a Mobbing rural non expansion

En Jortx, que l'ha fet unes quantes vegades, la fa sense utilitzar cap dels parabolts originals. Jo prefereixo xapar l'últim, davant de la incertesa d'anar a vista. Una molt bona línia en una escola que amaga verdaderes joies.

Instint Clàssic

També provem la poc repetida Insitint Clàssic a la part final del sector. Aquesta línia té un tram de diedre força maco a la part central.

Final de la part més dura de Chaina

Com que estem força aprop de la tercera bauma del sector, a l'anar a veure les línies m'enamoro d'una, la Chaina, que surt al segon intent. Entrada explosiva sobre bons cantells, si tens la llargada necessaria, si no pot esdevenir un infern...

Aprofitant els últims raigs de sol al Cargolaire, abans que arribi la tempesta, surt a vista Verdonitis i decidim que demà seguirem amb el pla inicial: provarem sort a Font Ferrera, que l'últim dia vam deixar feina a mitjes.

Primer llarg de la Romàntic Guerrer

Així que aquest matí, aprofitant les primeres hores del dia, i abans de que es formin les tempestes típiques, ens trobem sota la línia Romàntic Guerrer, a la Paret de la Bruixa.

El primer llarg té una arrancada des del terra que dèu n'hi do, una part més arrampada i ràpidament torna a la verticalitat. Una placa de forats petits i regletes ens permet arribar a la reunió. Tota la via està molt ben equipada amb spits, i la roca no és del tot dolenta, però tampoc excel·lent. Val a dir que la de la Paret del Silenci ens va semblar millor...

Final dels passos durs a la Romàntic Guerrer

El segon llarg té el pas dur de la via, una sortida de la reunió del tot explosiva, on cal trobar el forat o la regleta decent i a l'hora mirar de no trencar res. Molt ben equipat per fer en A0, però en el nostre cas surt en lliure, i ben contents, ja que és una apretada força dura. La resta del llarg és mooooolt bona, vas trobant grans forats en el mar de conglomerat que forma aquesta paret.

Entrada a la segona reunió de la Romàntic Guerrer

L'entrada a la reunió és tipus Canalda, que dic jo. D'aquelles travessies de no caure. Finalment, el tercer llarg té un parell de passos macos per sortir de la reunió, sempre sobre bons forats i a la resta placa tumbada, on la roca ja degenera una mica...

Pas dur de la Catàrsis

Després de no trobar el camí per baixar caminant del cim, decidim rapelar la via veïna, la Catàrsis, ja que igualment era el pròxim objectiu. Amb dos ràpels amb una corda de 80 m som al terra.

Abans, però, deixem muntat el primer llarg, ja que vist el pas dur de la Romàntic Guerrer, millor li fem un top rope per mirar d'encadenar-lo. I la veritat és que igual no calia, ja que el llarg està perfectament equipat i no trobem que sigui gaire més difícil que el de la Romàntic. En Jortx el fa al flash, i a mi una patinada en l'intent a vista, després del pas complicat, em fa caure.

Where is Canalda?

Al tercer tro decidim sortir correns d'allí i ja tornarem un altre dia a fer tota la via sencera, que el primer llarg ja el tenim al sac. Com es pot veure a la foto superior, l'hem encertat en la retirada, ja que teníem les cortines d'aigua just a sobre...

Per cert, una coneguda tenda esportiva del Maresme m'ha fet una entrevista, per a qui estigui interessa, aquí.